Aquesta entrada fou publicada
el Sunday, 11/11/2007 (14:36)
i està arxivada dins General.
Per a seguir els comentaris subscriu-te al fil RSS 2.0.
Pots deixar un comentari o fer un retroenllaç des del teu web.
6 comentaris a l'entrada “comunicacions › Crear una nova entrada — WordPress”
Em sembla perfecte que per fi t’hagis decidit a publicar d’alguna manera les teves grans poesies.
Jo adoptare el meu compromís de corregir-te les faltes d’ortografia
No se com ho faré, però ja me’n sortiré, copiant i pegant.
RESPONSO DE BODA
PERE I SARA
BENVOLGUTS SRS. I SRES.
Deixeume felicitar al Pere, a la Sara, als seus pares I familiars, i als seus amics I convidats, I a tots els aquì presents.
D’ entrada m’ agradaria fer un repàs dels records que tinc d’ infantessa amb el Pere i la Sara. De ben petits amb la Sara, que llavors vivia al poble, anavem junts a l’ escola. Ella no va deixar d’ anar mai de la má de la seva gran amiga la Nuri. La Sara amb aquelles galtetes vermelles sempre ens encampava sense parar, quan les feiem empipar amb les nostres trastades. No deixava de perseguir-te en tot el dia i no li feiem cap mena de por la colla dels nois. I és clar entre pesics i estirades de cabell anavem aprenent el que podiem. Tot i que la Sara va ser molt aplicada i sempre marxava d’ hora per fer els deures.
Desprès de tanta esbatusada però, acabavem sempre jugant plegats, encara que de tant en tant quan et tocaves ón t’havien pessigat encara et coia. Al final sempre erem nosaltres els que en sortiem pitjor.
Pel que fa al Pere, era d’aquells nens tan macos i simpatics que es portaven tan bé, que costava de creure que fos capaç de fer alguna gamberrada. Tot i qué aquesta imatge de bon nen es malmetia quan en arribar al poble, perque llavors vivia a Reus, s’ajuntava amb el cosinet David. Llavors era capaç d’embolicar-se en les trastades més extranyes que a tots dos sels ocurrien. Les dones del poble encara recorden ara el fart de baixar i pujar les escales que es feien per anar a obrir la porta quan havien trucat amb tanta insistència i no veure a ningú, o bè sentien les corredisses al carrer del darrera dels dos marrecs mentre fugien.
Eren dies de joia i alegria, com el dia d’avui. Que el Pere i la Sara ens han reunit aquì per deixar constáncia de l’ amor i la devoció que senten l’un per l’altre.
I m’omple el cor de joia veure la alegria i la felicitat reflexada en les seves cares. I esperò veure-la per sempre. I segur que en aquesta nova etapa de la seva vida que avui comença hi haurà entrebancs, però no dubto que si els encareu amb l’ amor que us dispenseu l’un a l’altre, la vida tambè us somriurà complaguda i us omplirà de moltes alegries. És per això que penso que aquesta és la finalitat de la vida. Estimar-se els uns als altres. I dia dia, pas a pas, amb esforç i dedicació això que avui comença esdevindrà el gran miracle. Estimar i ser estimat.
I aquesta plenitud i entrega és el que ens omple el cor i ens fa sentir vius. I si som vius i conscients és perque som feliços. Pensant-ho bé, ús adonareu de que el que millor ens ha fet sentir no han estat les grans fites que ens haguem proposat, si no el fet d’haver compartit la nostra propia vida amb la persona a qui estimem. Per aconseguir aquest estat de grácia no fan falta grans cosses. Els diners i totes les cosses materials que puguem desitjar, mai ens faran tan feliços com aquell primer petó que vam donar, entre nervis i exitació, a la persona que ha esdevingut el nostre gran amor.
Per això, desde aquì només us puc desitjar que l’ amor no s’acabi mai. I que d’aquì a molts anys puguem recordar que la vostra felicitat a dia d’avui a començat.
Estimada sara i benvolgut Pere. JA hos he penjat el text que tan va costar de donar-vos. Avui dia crec que ho podria fer millor, disculpeu si encara no és tant bo com caldria.
Per Cert el Divendres 7 de Desembre de 2007 fem el sopar de la colla del poble a l’Argentera, no hi falteu, sobretot. confirmeu-no l’assistència a mi o a la Montserrat Francisco. Feu extensiva aquesta convocatoria a tothom. Gracies.
Petons
Un pas al dia és començar
a viure poc a poc la llibertat,
molts de nou sempre n’hi haurá per fer
i aixì, anant fent el nostre món anirá creixent,
que lo important no és fer grans cosses
sino que aquestes esdevinguin grans
perque si amb el cor estan concevides
no tindran rival, i tothom als seus peus es rendirá,
més no és més gran allò que s’ha fet a força d’odi
i fent mal viure als altres,
sino la sencillessa de les coses més elementals
i saber fer-les veure amb els ulls del cor,
això si és ser gran.
Doncs jo no vull ser gran, només que vegin
amb els ulls que estic mirant.
Veig la llum al final del tunel
Aquest fins ara era fosc i descriminador,
ara és del color de l’arc de st. marti.
Estic arribant a la llum
de cop es converteix en un canó.
Ón aniré a parar, una sortida un pel forçada.
De moment por d’estar amb qui sempre he estat
perque has tardat tant?
Haguessis continuat igual sense espectacle
per vosaltres, però jo, ja no era jo.
No soc qui soc, això us volia dir.
Doncs si essent qui era, ja no era,
ara qui soc?, si soc el que sempre he estat,
i vosaltres no ho heu sabut.
Vol dir que soc més lliure, més rapit i més gran?
no,no i no només soc jo mateix
el que sempre he sigut, diferent
alliberat i independent.
En la foscor de la nit
trobo el major consol de la soletat
el silenci m’abruma els pensaments
i soc més aprop del no res.
Alliberat del feixuc pes del cos
floto suaument en l’esgarrifos espai sideral.
Ni vaig, ni vinc, penso que la vida és efimera,
terrorificament constant.
Espero el demà com el somni
del nen en descobrir alguns plaers de la vida.
Plaers que instantanéament dessitjats
d’una revolada ja han passat.
Fixo l’objectiu d’aconseguir-ne de nous.
Cada vegada més difícils,
cada cop menys il-lusionants, com la boira,
trista i lenta va passant pel teu costat
i et fa sentir una ansietat que t’envolta,
no et pertanys a tu mateix, et fa rodar el cap,
no saps cap ón caminar
el desconcert et comença a matar.
LLavors el vent dels Déus
et deixa entreveure un clariana,
dolça esperança, corrents a ellà t’aferres
és la salvació del moribund
que resa a tots els sants,
perque fa més por la mort solitaria
que viure entre ombres.
Sabent que només t’hi has de fixar
per veure que en les seves belles formes
es distingeixen més animes com tu,
perdudes en la foscor de la nit.
Avui m’he decidit
o això, o acabar podrit,
massa plors de nena enamorada.
M’he cansat de ser l’ase dels cops
a partir d’ara jo he de repartir.
Tinc el cor trencat,
per això és millor tenir-lo
a pany i forrellat,
per sempre ben tancat.
Mai més hi deixarè entrar
a qui em vulgui robar l’ànima
doncs un bon preu s’haurá de pagar.
M’he endurit, refredat i envellit
perque la joventut ha passat
i aquest amor l’he esborrat
voldria oblidar-te avui mateix
i demà resorgir d’entre les ombres
que els morts no em volen amb ells
faig pudor de vida i de mala llet.
Guardeu-vos de mi enamoradors
que no us salvarán ni els millors
segadors.
No faré cas dels bons consells,
doncs ja venen els dimonis i m’els diuen ells.
aniré pel costat fosc de la vida,
que m’ha portat el costat clar?
deixant-me a la vorera amb ma vida podrida
i l’he donat sense cobrar,
sense ni tan sols demanar.
Doncs el pobres als rics
només els poden estimar.
I ells els han d’usar
i un cop cansats, val la pena morir
que no haver de viure, saben que només som
un passatemps, una distracció,
una flor d’estiu
que tant bon punt passa,
l’altre només va i somriu.
Un petó i una caricia
de qui tu ho vols sentir
si amb el cor ho desitges
lo més gran del món pot esdevenir.
I a ulls d’extrany que jutjarán
només lletjura i vici hi trobarán.
Però per a mi será lo més gran
que hauré vist desde aquest món estant.
Em de lluitar contra les marees
que la força del ignorant
és com un virus que a tots va encomanant.
I el que crida més fort, no és qui porta la raó
doncs l’amor no atés mai a reflexió.
És l’impuls que mou el món
dels qui s’estimen sense por.
Maravellats de tanta estimació
els retrograts desapareixerán
en veure obrir la terra
davant el pas ferm d’una parella.
16 de November, 2007 - 15:29
Em sembla perfecte que per fi t’hagis decidit a publicar d’alguna manera les teves grans poesies.
Jo adoptare el meu compromís de corregir-te les faltes d’ortografia
No se com ho faré, però ja me’n sortiré, copiant i pegant.
23 de November, 2007 - 14:36
RESPONSO DE BODA
PERE I SARA
BENVOLGUTS SRS. I SRES.
Deixeume felicitar al Pere, a la Sara, als seus pares I familiars, i als seus amics I convidats, I a tots els aquì presents.
D’ entrada m’ agradaria fer un repàs dels records que tinc d’ infantessa amb el Pere i la Sara. De ben petits amb la Sara, que llavors vivia al poble, anavem junts a l’ escola. Ella no va deixar d’ anar mai de la má de la seva gran amiga la Nuri. La Sara amb aquelles galtetes vermelles sempre ens encampava sense parar, quan les feiem empipar amb les nostres trastades. No deixava de perseguir-te en tot el dia i no li feiem cap mena de por la colla dels nois. I és clar entre pesics i estirades de cabell anavem aprenent el que podiem. Tot i que la Sara va ser molt aplicada i sempre marxava d’ hora per fer els deures.
Desprès de tanta esbatusada però, acabavem sempre jugant plegats, encara que de tant en tant quan et tocaves ón t’havien pessigat encara et coia. Al final sempre erem nosaltres els que en sortiem pitjor.
Pel que fa al Pere, era d’aquells nens tan macos i simpatics que es portaven tan bé, que costava de creure que fos capaç de fer alguna gamberrada. Tot i qué aquesta imatge de bon nen es malmetia quan en arribar al poble, perque llavors vivia a Reus, s’ajuntava amb el cosinet David. Llavors era capaç d’embolicar-se en les trastades més extranyes que a tots dos sels ocurrien. Les dones del poble encara recorden ara el fart de baixar i pujar les escales que es feien per anar a obrir la porta quan havien trucat amb tanta insistència i no veure a ningú, o bè sentien les corredisses al carrer del darrera dels dos marrecs mentre fugien.
Eren dies de joia i alegria, com el dia d’avui. Que el Pere i la Sara ens han reunit aquì per deixar constáncia de l’ amor i la devoció que senten l’un per l’altre.
I m’omple el cor de joia veure la alegria i la felicitat reflexada en les seves cares. I esperò veure-la per sempre. I segur que en aquesta nova etapa de la seva vida que avui comença hi haurà entrebancs, però no dubto que si els encareu amb l’ amor que us dispenseu l’un a l’altre, la vida tambè us somriurà complaguda i us omplirà de moltes alegries. És per això que penso que aquesta és la finalitat de la vida. Estimar-se els uns als altres. I dia dia, pas a pas, amb esforç i dedicació això que avui comença esdevindrà el gran miracle. Estimar i ser estimat.
I aquesta plenitud i entrega és el que ens omple el cor i ens fa sentir vius. I si som vius i conscients és perque som feliços. Pensant-ho bé, ús adonareu de que el que millor ens ha fet sentir no han estat les grans fites que ens haguem proposat, si no el fet d’haver compartit la nostra propia vida amb la persona a qui estimem. Per aconseguir aquest estat de grácia no fan falta grans cosses. Els diners i totes les cosses materials que puguem desitjar, mai ens faran tan feliços com aquell primer petó que vam donar, entre nervis i exitació, a la persona que ha esdevingut el nostre gran amor.
Per això, desde aquì només us puc desitjar que l’ amor no s’acabi mai. I que d’aquì a molts anys puguem recordar que la vostra felicitat a dia d’avui a començat.
Felicitats i gràcies.
DUESAIGÜES A 16 DE JULIOL 2005.
23 de November, 2007 - 14:53
Estimada sara i benvolgut Pere. JA hos he penjat el text que tan va costar de donar-vos. Avui dia crec que ho podria fer millor, disculpeu si encara no és tant bo com caldria.
Per Cert el Divendres 7 de Desembre de 2007 fem el sopar de la colla del poble a l’Argentera, no hi falteu, sobretot. confirmeu-no l’assistència a mi o a la Montserrat Francisco. Feu extensiva aquesta convocatoria a tothom. Gracies.
Petons
10 de December, 2007 - 13:14
El que importa és que ho vas fer amb el cor, i a nosaltres ens va agradar molt. Gràcies una altra vegada.
Fins aviat!
19 de March, 2008 - 18:02
aquì teniu l’entrega de la meva última bogeria.
Un pas al dia és començar
a viure poc a poc la llibertat,
molts de nou sempre n’hi haurá per fer
i aixì, anant fent el nostre món anirá creixent,
que lo important no és fer grans cosses
sino que aquestes esdevinguin grans
perque si amb el cor estan concevides
no tindran rival, i tothom als seus peus es rendirá,
més no és més gran allò que s’ha fet a força d’odi
i fent mal viure als altres,
sino la sencillessa de les coses més elementals
i saber fer-les veure amb els ulls del cor,
això si és ser gran.
Doncs jo no vull ser gran, només que vegin
amb els ulls que estic mirant.
Veig la llum al final del tunel
Aquest fins ara era fosc i descriminador,
ara és del color de l’arc de st. marti.
Estic arribant a la llum
de cop es converteix en un canó.
Ón aniré a parar, una sortida un pel forçada.
De moment por d’estar amb qui sempre he estat
perque has tardat tant?
Haguessis continuat igual sense espectacle
per vosaltres, però jo, ja no era jo.
No soc qui soc, això us volia dir.
Doncs si essent qui era, ja no era,
ara qui soc?, si soc el que sempre he estat,
i vosaltres no ho heu sabut.
Vol dir que soc més lliure, més rapit i més gran?
no,no i no només soc jo mateix
el que sempre he sigut, diferent
alliberat i independent.
En la foscor de la nit
trobo el major consol de la soletat
el silenci m’abruma els pensaments
i soc més aprop del no res.
Alliberat del feixuc pes del cos
floto suaument en l’esgarrifos espai sideral.
Ni vaig, ni vinc, penso que la vida és efimera,
terrorificament constant.
Espero el demà com el somni
del nen en descobrir alguns plaers de la vida.
Plaers que instantanéament dessitjats
d’una revolada ja han passat.
Fixo l’objectiu d’aconseguir-ne de nous.
Cada vegada més difícils,
cada cop menys il-lusionants, com la boira,
trista i lenta va passant pel teu costat
i et fa sentir una ansietat que t’envolta,
no et pertanys a tu mateix, et fa rodar el cap,
no saps cap ón caminar
el desconcert et comença a matar.
LLavors el vent dels Déus
et deixa entreveure un clariana,
dolça esperança, corrents a ellà t’aferres
és la salvació del moribund
que resa a tots els sants,
perque fa més por la mort solitaria
que viure entre ombres.
Sabent que només t’hi has de fixar
per veure que en les seves belles formes
es distingeixen més animes com tu,
perdudes en la foscor de la nit.
Avui m’he decidit
o això, o acabar podrit,
massa plors de nena enamorada.
M’he cansat de ser l’ase dels cops
a partir d’ara jo he de repartir.
Tinc el cor trencat,
per això és millor tenir-lo
a pany i forrellat,
per sempre ben tancat.
Mai més hi deixarè entrar
a qui em vulgui robar l’ànima
doncs un bon preu s’haurá de pagar.
M’he endurit, refredat i envellit
perque la joventut ha passat
i aquest amor l’he esborrat
voldria oblidar-te avui mateix
i demà resorgir d’entre les ombres
que els morts no em volen amb ells
faig pudor de vida i de mala llet.
Guardeu-vos de mi enamoradors
que no us salvarán ni els millors
segadors.
No faré cas dels bons consells,
doncs ja venen els dimonis i m’els diuen ells.
aniré pel costat fosc de la vida,
que m’ha portat el costat clar?
deixant-me a la vorera amb ma vida podrida
i l’he donat sense cobrar,
sense ni tan sols demanar.
Doncs el pobres als rics
només els poden estimar.
I ells els han d’usar
i un cop cansats, val la pena morir
que no haver de viure, saben que només som
un passatemps, una distracció,
una flor d’estiu
que tant bon punt passa,
l’altre només va i somriu.
Un petó i una caricia
de qui tu ho vols sentir
si amb el cor ho desitges
lo més gran del món pot esdevenir.
I a ulls d’extrany que jutjarán
només lletjura i vici hi trobarán.
Però per a mi será lo més gran
que hauré vist desde aquest món estant.
Em de lluitar contra les marees
que la força del ignorant
és com un virus que a tots va encomanant.
I el que crida més fort, no és qui porta la raó
doncs l’amor no atés mai a reflexió.
És l’impuls que mou el món
dels qui s’estimen sense por.
Maravellats de tanta estimació
els retrograts desapareixerán
en veure obrir la terra
davant el pas ferm d’una parella.
19 de March, 2008 - 18:11
aneu a l’ultim misatge