Soc només un home, o soc sant
soc un gra de sorra o un bergant.
Menjo, bec i ric
llavors és que aquì estic.
Penso visc i existeixo
no n’hi ha prou, sempre em queixo.
A grans fites vull aspirar
no en tic prou amb somiar
Si fort treballo em vaig dignificant,
aconseguiré allò que anhelo?
o només s’em van rifant.
Però feliç soc quan escric
i sé que d’això mai em farè ric.
Dia a dia jo insisteixo,
i sort en tinc que res de ningú enveixo.
De la vida tan sols en vull disfrutar
encara que és difícil sempre encertar.
Penes i penuries tots anem passant
superar-les això si és important.
Un pas al dia és començar
a viure poc a poc la llibertat,
molts de nou sempre n’hi haurá per fer
i aixì, anant fent el nostre món anirá creixent,
que lo important no és fer grans cosses
sino que aquestes esdevinguin grans
perque si amb el cor estan concevides
no tindran rival, i tothom als seus peus es rendirá,
més no és més gran allò que s’ha fet a força d’odi
i fent mal viure als altres,
sino la sencillessa de les coses més elementals
i saber fer-les veure amb els ulls del cor,
això si és ser gran.
Doncs jo no vull ser gran, només que vegin
amb els ulls que estic mirant.
VAGANT PER
LA CIUTAT
Carrers i carrers que al final s’esdevenen
un laberint infranquejable de fronteres
que em separen de la realitat palpable.
Camino i camino sense saber ón vaig
perdut per la vida buscant un anhél
que em faci despertar d’aquest somni
tan amarg que és vagarejar sense rumb
i sense saber ón farè cap.
Que en vaig ser d’innocent en pensar
que amb amor, la duressa de la vida podria superar
pero en arribar al punt ón les cames ja no poden caminar
siés principi o el final, o només un altrre estat psicológic
que amb el temps es pasará.
Amor volia i amor vaig dá,
tant que ni cames, ni peus un sol pas volien donar
pero ara no sé, si amor vaig rebre o només vaig percebre
alguna cosa que de bon grat vaig acceptar
pensant que l’amor de veritat
podria arribar demà.
En la foscor de la nit
trobo el major consol de la soletat
el silenci m’abruma els pensaments
i soc més aprop del no res.
Alliberat del feixuc pes del cos
floto suaument en l’esgarrifos espai sideral.
Ni vaig, ni vinc, penso que la vida és efimera,
terrorificament constant.
Espero el demà com el somni
del nen en descobrir alguns plaers de la vida.
Plaers que instantanéament dessitjats
d’una revolada ja han passat.
Fixo l’objectiu d’aconseguir-ne de nous.
Cada vegada més difícils,
cada cop menys il-lusionants, com la boira,
trista i lenta va passant pel teu costat
i et fa sentir una ansietat que t’envolta,
no et pertanys a tu mateix, et fa rodar el cap,
no saps cap ón caminar
el desconcert et comença a matar.
LLavors el vent dels Déus
et deixa entreveure un clariana,
dolça esperança, corrents a ellà t’aferres
és la salvació del moribund
que resa a tots els sants,
perque fa més por la mort solitaria
que viure entre ombres.
Sabent que només t’hi has de fixar
per veure que en les seves belles formes
es distingeixen més animes com tu,
perdudes en la foscor de la nit.
12/6/2002
RES
Qui d’entre les ombres no pot veure
un clar de llum, tant fi com una agulla
esta condemnat a esdevenir solatge,
d’una gerra d’oli, amb el pas lent,
pero implacable del temps,
que fa que es vagi enfonsant lentament
fins a depositar-se en un estat mental gris
i perpetuu ón la vida no te intensitat.
L’avui es converteix en demà
i aquest en ahír i tot va passant lentament
com una resaca, que només desitges que s’acabi
quan veus aquell cap d’agulla i t’hi tires de cap,
res no pot ser pitjor que ser el solatge.
S’ha de viure apassionadament
possant el cor en els nostres actes,
viure intensament no és de bojos,
que te de més la vida sino?
Assegut a taula, pa al paner,
estovalles de cuadres,
vinagreres sempre regalimant i un dia gris.
T’enyoro, m’arropenjo sobre la taula,
sobre la má descanso el cap.
t’enyoro, espero el segon plat,
la gerra de la cervessa és mig buida
el dia és trist i potser plourá.
t’enyoro, era més facíl abans
t’estimaba, pero eres inaccessible.
Començo amb el segon plat,
ara no et voldria estimar tant
tot aquest amor és una presó.
No en puc escapar, el segon no val res.
Ja plou i farè tart.
s’acaba la cervessa, tambè el meu temps
El postre no val la pena, i tu?
T’enyoro, ja faig tartvull sortir corrents, he d’esperar,res no és a punt, i tu on ets?t’enyoro, per això ploro.20/6/2002
Sota la calor de l’estiu
el món es desfà lentament
tot és calent i xafogos.
La vista no puc aixecar
i el cos vessa per tot arrèu
que fara que la boirina
els ull m’ompli de llagrimes
aigua salobre que no arribarà a terra
melangia a les quatre de la tarde.
A la nit el cor tornará a bategar
a la fresca potser trobaré el camí
per no tornar enlloc. 27/6/2002
Una estela de les primeres llums del sol
llanguideix en travessar els nuvols
el paisatge es torna ombrívol
la pena entra per la finestra
pena de viure, la llum és el camí.
La músic sona lenta i agonitzant
el temps es perd entre ombres
espera que sempre desespera
i al final tot acaba passant
més ennllà del temps de riure
hi ha la reflexió assetjant el seny
desperta, corre i crida,
busca la llum d’entre difussos núvols
que t’envolcallen i eet rebreguen
has tornat a caure, les ombres t’arrastren
un fil de llum t’il-lumina,
però massa abstret buscant en la foscor
et perds entre les canviants i abstractes
ombres que de nou et portarán
al limit de tota vida.
Que content estarà el maligne
d’apartar-te de la veritat insoportable
perdent-te la vida com la boira
perd elcamí i s’esvaeix sota la llum.
El sol és el camí, més enllà
només el senyor de totes les coses.
VAGANT PER PARIS
Estava cansat les cames no em portaven,
la gana i l’idea d’un cuscus
al restaurant marroqui em van fer entrar.
Taules petites i molt juntes, tot molt casolà.
En demanar, a la tauleta del costat es va asentar.
L’un davant de l’altre, vam començar a xerrar
vides extranyes, suculentes viandes.
Les nostres vides a Paris es van creuar
viatges, feines de tot voliem xerrar
mirades timides entre plat i plat vam intercanviar
El sopar s’acabava i al mateix carrer s’allotjava.
Cantava opera em deia en passejar
a la seva porta xerrant ens vam quedar.
La nit junts haviem de passar,
si la meva timidesa podía abandonar.
La bona educació no m’ho va permetre
i tant sols un petó de comiat ens vam donar.
Qui sap si mai més ens tornarem a trobar. 19/7/2002
LECTURA
Un sofá i un reposa peus
un llibre, res més
desgranant cada mot imprés,
m’adono que els meus sentiments desperten
com et despertes després d’un llarg son.
M’el miro, busco i rebusco
i no hi sé vuere res
només paper, tacat de paraules.
Alguna cosa de magia hi ha d’haver
perque les emocions que em fan sentir
son molt més fortes que qualsevol
activitat que mai hagi fet.
Una munió de de lletres totes iguals,
totes seguides d’esquerra a dreta,
i de dalt a baix.
Una história, una vida amagada entre fulles de paper
aprenc i xalo, la ment va d’australia fins a europa.
Escolto i parlo amb tots els Déus de tots els temps.
l’espai infinit és al llindar de casa,
i de cop sento la marè: - és l’hora de dinar.
ja he tornat a casa, el viatge continuará…
19/8/2002
Ha passat molt de temps i els records es confonen
era amor o només desitg i passió?
com saber-ho? si només et deixaves portar
alguna cosa però d’aquell amor ha quedat
un record inesborrable.
Dos cossos que es fonen en la nit
resorgeixen del no res com un volcá.
Un segon que mai hauria d’acabar
Un sentiment més fort que la roca
davant el mar tot ho aguanta,
com aquella unió que formen
les petxines a la base.
Inseparables, indisolubles
eren un, erem un
passsió desitg, amor
res més, només dos,només un. 23-7-2002
Recluit en una cel-la
el temps esdevé un tresor
massa fred per moures,
llanguideix la tarde
sense ofici ni benefici no hi ha pela
que tocaràs i convertirás en or?
saps que de bó, mai no farás res.
Ja no em fa por despertar-me
qui vol tan ruinosa tela?
qui vol tan mal record?
qui vol al teu costat asseures?
qui ha de voler acompanyarte?19-12-2002
SOL
La marè arriba, la marè em crida
estas sol? m’estalvio la reposta.
Estic sol, sempre estaré sol.
quina condició més dura.
La marè no arriba, la marè no em crida
estic sol i sempre és massa temps.
Que no s’acabi aquest so
marè estic aquì, sempre estaré aquì.
Sempre no serà massa temps.6-4-2003
L’EXAMEN
Estudis i ciència, santa paciència
Desig de saber, esclat de plaer,
refugi i soletat, adéu societat
riquessa d’esperit, la relació cau a l’oblit.
És dilema o és camí?
és viure o és morir
masses sacrificis desesperats
recompensa no assegurada
desig justificat
reafirmació decidida.
La jugada esta servida
confiar i resar,
doncs la moneda és a l’aire
que la caiguda sigui benentesa
lo conegut no caurá a l’oblit
si tot resultat no aixeca l’esperit.20/4/2003