CLARIANA de comunicació

Blog allotjat a cat.bloctum.com

Arxius per 'Viatgera Montse G. Sosa' Categoria

Més sobre el Caucàs: Les descendents de la reina Tamura

Enviat per tonagusi el dia 15th October 2009

 Per Montse G. Sosa

Tot i que ja fa uns quans dies que soc fora de Georgia, us explicare unes quantes coses mes…

A part del paisatge tant bucol.lic del nort, els Georgians son gen molt oberta, amable i un-pel-massa hos-pi-ta-la-ria!
A Tiblisi, la capital, tot es carrisim. Un hotel cutre costa uns 40 E….aixi que els guiris …
Per cert, en georgia entrada s’escriu “giri”. Quan vaig arribar a l’ estacio de tren i vaig veure “giri” escrit  la porta…no se, et sents mes acollida… Llegir tot el post »

Dins de VIATGERES QUE ESCRIUEN, Viatgera Montse G. Sosa | Sense comentaris »

Georgia i la reina Tamura

Enviat per tonagusi el dia 9th October 2009

 Per Montse G. Sosa

Tibilisi 9 d’octubre de 2009

 

Hola desde Tiblisi!!!!

 

Ja fa uns dies que estic tombant per Georgia i estic fascinada amb aquest pais. Es realment preciós. Essent al costat de Turkia (tant seca ella) nomes creues la frontera i ja es una altre cosa. El paisatge comença  a cambiar de color i l’ aire ja té una altra olor.

Primer vaig anar cap a Kutaisi en direccio nord-est cap a la regió de Svaneti. És una vall envoltada de montanyes d’ entre 3 mil i  6 mil metres.

A 2000 metres d’alcada es troben uns poblets en mig de la boira i de la neu que els hi dona un aire místic i romàntic. Però, com a contrast, es poden trobar tota mena de fruites i verdures bonisimes.

Llegir tot el post »

Dins de VIATGERES QUE ESCRIUEN, Viatgera Montse G. Sosa | Sense comentaris »

Per terres otomanes

Enviat per tonagusi el dia 4th October 2009

 Per Montse G. Sosa,

4 d’octubre de 2009

Acabo de adonar-me’ n que ja som a dıumenge ı que  fa deu dıes que soc per terres otomanes…!!!!!.

De fet sı tot va be demà serè a Georgıa. Espero creuar la frontera demà al matı……(ja ho veurem)

Turkıa ha estat un bon vıatge però un pel car. De tota manera es un paıs enorme, crec que el doble de la penınsula ıbèrıca mes o menys ı encara fa calor sobretot cap al centre del paıs. La part mes maca es Istambul que es una maravella ı el sud-est que es la part mes helenıca.  Desprès la Kapadocıa es relament un espectacle però desprès de camnınar 4 hores…..tot es el mateıx……

Es per aıxo que ahır que era a Goreme (Kapadokıa) ,  em vaıg dır ” ja en tınc prou d aquest color” aquesta regıó es enorme ı es just al mıg del paıs. Despres cap l’ oest i fıns el caucas (1800 km) és tot estepa ı  pedra àrıda “tıpo monegros” aıxí que vaıg agafar el tren dırecte fıns la frontera amb Armenıa (pero ara no soc a Armenıa sınó a Georgıa. Es per questıons dıplomatıques ı de vısats) un vago llıt per mı sola la mar de confortable durant 22 hores per 30 euros….vıatjar de nıt sempre estalvıes hotel ı avances un dıa…..

Be,  me’n vaıg a dormır que demà tınc el bus ales 7…..    aıxo de fer vacances ı matınar tant……no se!!!!

perdoneu les faltes. És que els teclats turcs son la ostıa!!!! ı a mes quına llengua!!!!!!! vaıg estar una setmana  poer aprendre de memorıa “gracıes” TESCHERKUNEDERUM !!!!! que us a sembla eh?

ja us envıare fotos que ara sı que n’ he fet

petons

montse

Dins de VIATGERES QUE ESCRIUEN, Viatgera Montse G. Sosa | Sense comentaris »

Montse G. Sosa: Samarkanda, 14/07/07; Helsinki, 14/07/07

Enviat per tonagusi el dia 14th July 2007

Per Montse G. Sosa

Samarkanda. Era la nit de lluna plena i hi érem tots els que hi havíem de ser: dos italians revolucionaris, joves i a punt pel que calgui, una turca artista – intel·lectual amb un aire de tristesa que a mi, em posava nerviosa, una turca normal i per tant encantadora, una coreana adoptada a Suècia i que viu a NY i que li encanta la lluita i li agrada lluitar, especialment amb homes…….. i jo. La turca boïga per fer fotos i no vol parla de res mes. Els italians volen parlar de la guerra civil espanyola i la coreana – sueca, parla dels seus viatges pel món (que son molts) i de com odia els japonesos. Ens explica anècdotes per il·lustrar com, la tan comentada boina educació japonesa, no es mes que un mite i que res més lluny de la realitat. Les discussions s’allarguen des del sopar de quarts de 9 fins allà les 3 de la matinada. La lluna és ben plena i la llum entra pel cel obert del pati del hostal, argentant les plantes, catifes i mobles que li donen aquest aire dels encants de les mil i una nits. No ens posem d’acord sobre si cal respectar o no les tradicions per més injustes que siguin, de si els mites els creen els mateixos mitificats, de si el masclisme es superable o no…. …….La cosa s’escalfa, tothom te raó i tothom argumenta intel·ligentment. De sobte, s’obre la porta. Una clienta nova. Això ajuda a refredar la discussió per uns minuts. El responsable li ofereix te i síndria – és un bon costum de l’ hostal i realment s’agraeix – mentre la convida a seure.

- Bona nit, seu i pren un té, relaxa’t i desprès parlem-

-Si, tots prenem te i síndria i ens refresquem. Ara la lluna ens guaita cara a cara.

Les presentacions són obligades i la “nova” diu que es japonesa. No podem evitar unes rialles dissimulades al màxim possible. Però les japoneses no són mal pensades, per això ella també riu. Els italians i jo ens petem. La coreana no ens pot mirar a la cara, la turca trista sembla que ho troba tot massa fort.

Ens pregunta a tots d’on som.Tots els nostres orígens li semblen encantadors, però quan arriba el meu exclama:

- Oh deu meu, fantàstic!!! m’encanta Espanya i les corridas de toros !!!!

La coreana diu que se’n va a passejar sota la lluna, un Itàlia s’hi apunta. La turca trista diu que també hi va, per fer fotos diu, i no se n’adona que volen estar sols. La resta anem a dormir.

L’endemà la turca normalment encantadora i jo marxem cap a Tashkent juntes. Quan arribem agafem al metro i ens perdem…..riem forca i ens acomiadem rient…….

És des de Taskent des d’on contacto els meus amics del Pakistà, altre hora no trobats. Decideixo que abans de tornar a l’Índia, passaré pel Pakistà i ens prendrem uns quants tes.

Al Pakistà, el president es troba a la corda fluixa. El govern està en crisi. L’oposició liberal l’apreta per que convoqui eleccions tal i com va prometre el 2001, quan es va “coronar emperador” amb un cop d’estat. L’integrisme islàmic l’acusa de vendre el cul als occidentals, especialment a Bush. Fa unes setmanes van calar foc a un local on hi treballaven unes xineses massatgistes. Les noies van ser maltractades. A les províncies del nord hi ha manifestacions diàries contra les condicions de treball….

….I de sobte el govern envolta la mesquita roja on s’hi troben centenars d’estudiants (armats!!!!!?????) i el país viu una setmana de tensions amb mes de 50 morts…… Tothom s’oblida de les pobres xineses, de les manifestacions del nord i de l’oposició però ho superarem” -diu el president- “ho”? Nosaltres i vostè doncs? ……. lliberal……….La ciutat es troba en toc de queda i els tancs al carrer……” som el mateix,
Ara

Dic adéu als amics emotivament retrobats.

Torno a Delhi, ara tant familiar i amb els records del Pakistà, i Samarkanda i Urumqui….. camino pels seus mercats plens de colors, de gent, de pols, de soroll de pudors…… i entre mig de tot: una joia. El pregó de la Festa Major el farà una estimada amiga. Això em recorda que tot s’acaba i que torno a casa…….

Però abans passejo pels carres de Helsinki, ciutat encantadora i marinera. Te aquell color gris-net de les ciutats del nord. Ahir a Delhi estàvem a 42 graus, avui a Helsinki a 12……Avui hi ha mercat de peix, flors, fruites i artesania…..una pintora preciosa i amable exposa la seva obra en el petit Mont Matre finlandès. Les seves pintures són fascinats. Especialment un jardí amb besties i plantes blaves que s’assembla tantissim a un somni meu tingut fa uns dies…….. m’hipnotitzen els seus colors, però no el puc comprar, es massa car. Finalment, però, li compro una libèlula solitària, blava i daurada. Ella entén la meva fascinació (per això és artista). S’ofereix a enviar-me per internet la pintura i em dona permís perquè la utilitzi, però nomes jo.

Tot m’ és familiar, tot tan a prop, el barri Sant Julià, els mercats de Delhi, les injustícies, les fronteres prohibides, els intocables entre les escombraries, les lluites inacabades, les llengües oprimides, les amistats de casa i les trobades pel camí….els somnis dels pobles, de Delhi, de Sant Julià, De la Xina, del Mar d’Aral…. de les libèlules…………….

La vida s’ assembla tant arreu !!!!!

Fins ara !!!!

Dins de VIATGERES QUE ESCRIUEN, Viatgera Montse G. Sosa | Sense comentaris »

Montse G. Sosa: Kazakhastan, 4/07/07. Uzbekistà, Samarkanda.Lahore, 10/07/07

Enviat per tonagusi el dia 10th July 2007

Lahore, 10 de juliol de 2007
Montse G. Sosa

Aquest e-mail és de fa uns dies però on soc ara, Lahore, al Pakistà, hi ha molts problemes de llum, telèfon, xarxa……en fi que fa mes de 4 dies que intento enviar-ho.

Soc al Pakistà, ja ho se que hi ha molt de merder però a Islamabad i al nord. A Lahore tot està tranquil.

Es que els meus amics em van demanar que passes a veure’ls abans no tornés a Europa……i… total, soc a 10 minuts de la frontera amb l’India, així que amb una corredissa……

Almaty, 04-07-07
M. Sosa

A Almaty, l’antiga capital del Kazakhastan, ja no hi queda cap estatua de Lenin i de l’ avinguda Karl Marx ara se’n diu Furmanova.

El seu president, en Nazarvayev, és al poder des del 1984 i ha superat tots el canvis de regim i de jaqueta en aquest 20 i tants anys. Sempre, pero, acompanyat per la seva fidel i corrupta gran familia, tots molt ben col.locats entre les empresses estatals de petroli i mitjans de comunicació.

Almaty es una ciutat molt estranya: Sembla que el sentiment nacionalista (?) es tant fort que els anys 90 un fill del president es volia casar amb una de l’ Usbekistan i la gent va sortir al carrer a protestar. Sense comentaris.

Almaty, te dos parcs enormes i preciosos. Un d’ells ,el Gorki, te l’única catedral ortodoxa que queda de l’ epoca zarista al Kakakhastan. És tota de fusta i pintada amb tots els colors del món amb un voraviu daurat que allà a quarts de 7 de la tarda, quan el sol hi arriba, enlluerna els iaios que estàn asseguts a la plaça jugant a escacs i també als recent casats que cerquen racons on fer-se fotos amb totes les seves convidades al darrera. Convidades de talons d’agulla ensopegant entre la gespa i fent servir la bossa de visera mentre els seus vestits, a joc amb la catedral, juguen amb el sol del capvespre.

Almaty es una ciutat estranya. Plena de botigues caríssimes i modernes, i restaurants, i centres comercials a preus europeus (un café pot costar entre 1 i 3 $). Almaty es la ciutat amb mes cotxes de luxe per habitant del món. L’hotel mes barat (i molt cutre) costa uns 20 $. Llogar una habitació entre 40-80 $ la nit. El sou mig d’un Kazakh oficialment és d’uns 200-300 euros. A Almaty hi passa alguna cosa.

Fins els anys 60, el kazakhastan podia presumir de tenir un dels quatre llacs més grans del món compartit amb l’Uzbekistan: El Mar d’Aral. Des de l’eshores i fins els anys 90, els rusos van fer tot el possible per que esdevingués un dels desastres ecologics i humans més tristos del planeta. Amb la seva deria gegantina i megalòmana, els russos van fer-hi arribar canals per extreure l’aigua del llac per tal de regar les noves plantacions de cotó i gra, escampades pel nord de l’estepa, i poder així competir amb els Americans. (???) L’estepa, pur desert, va esser extra-regada i extra-fertilitzada.

El resultat: molt poc cotó, un dels trossos de la terra més contaminats per abús de pesticides, la reducció del mar en més d’un 70%, Ia perdua de tota la fauna amb especies úniques, industria pesquera i turística, comerc i ferris entre ciutat, altissim nivell de cancer degut a diverses reaccions químiques, la mort de varies ciutats, i la tristor eterna dels pocs habitants, que sobreviuen a la zona envoltats d ‘un paissatge de malson, el d’antics vaixells de pesca rovellats, encorats entre la sorra i la sal, els vaixells fantasma, orfes de mar.

Una dada: des de Mujdak al sud, fins a trobar la primera gota d’aigua hi ha 150 km de desert salat i de molt mal respirar. L’aigua dels dos rius (Darja al nord I Darsu al sud) que des de sempre habia regat el mar d’Aral, ara es perd tristament evaporada entra la sorra I l’oblid………

Des del 2003 Almaty ja no és la capital. Ara és Astana, 2000 km al nord en pura estepa radioactiva a causa dels centenars de probes atòmiques. Sembla que els negocis del petroli passen més per allà. Així que, tots els estaments oficials (per exemple ambaixades) fa 4 anys que “s’estan” traslladant a Astana……aconseguir un visat aqui no es cap tonteria. No pots escollir el pais……He aconseguit visat per Uzbekistan…..

Des del 1991, les dues llengües oficials del Kazakhstan són el rus i el Kazakh. El Kazakh es una mena de derivat del turc, amb influencies mongols. Fins el segle XIX no esdevé llengua escrita amb grafia àrab. Més endavant s’introdueix l’escriptura llatina. El 1940 Stalin decideix unificar tot el material escrit de les repúbliques soviètiques de l’Asia Central introduint una forma modificada del cirilic……El 1992 intel·lectuals independentistes plantegen el retorn a l’alfabet bàsic llatí, però sembla que és tant car el procés que es queda en res…………

La qüestió de la llengua NO és mai innocent.

…….Be, en tot això i nomes en això: com son els kazakhs?

són mal educats, grollers, no els agraden els forasters, no els agrada que els parlis anglès, encara que et disculpis primer, tot i que et demanen dòlars constantment. No els agraden els europeus tot i anar bojos per Armani o Versace.

O potser soc jo, que els toco massa els nasus……

He tingut “petites converses” on els acabo agraint l’ajuda amb un “Rajmied” (gràcies! en Kazakh). Si resulta que la persona es russa (n’hi ha moltes) et mira furiosa amb els ulls extra oberts i et diu - Niet Rajmie, Spasiva!!! (Gràcies! en rus) – i jo els contesto:

_Ho sento guapa, però això ja no és Rússia, AIXÍ QUE NIET SPASIVA. RAJMIED. BY !!! -

…..i es clar…..

Els Kazakhs són com la seva llengua: Moltes influències, canvis forcats, forcada unificació, imposició cultural……

Són com el seu mar: perduts entre el desert del que eren i del que són…..amb les esperances posades en els els vaixells rovellats ancorats entre la sorra, esperant un mar blau………

L’Uzbekistà m’esperava. Samarkanda te les portes del cel……..

Samarkanda, va ser una de les ciutats més vives i riques de la ruta de la seda. El temple del Rajistan, una mesquita-madrassa i porta del mercat, és una de les meravelles per les quals val la pena venir fins aquí.

La seva gent es amable i tranquil·la. Vaig arribar al capvespre i mentre el sol es ponia per darrera el Rajistan i encara amb la motxilla a l’esquena, prenia una copa de vodka disfressada en una tassa de te que uns avis, que sobrevisqueren totes les guerres, m’havien ofert asseguts al parc. Ja buscaria l’hotel mes tard.

En dir-els-hi d’on era, un d’ells (de més de 80 anys) s’aixeca de la cadira tot atabalat i em fa una salutació militar. De sobte, comença a cantar la Internacional en rus.

Quan seu, molt emocionat, m’explica amb el seu cos i alguna paraula clau ( o això és el que jo crec entendre) que ell va ser en un camp de concentració a Alemanya amb camarades espanyols de la guerra civil. Em parla de Hitler, d’Stalin, dels anarquistes, de la ‘ressistance francesa’….no entenc quasi res del que diu, però li veig l’emoció I els altres hi posen la seva salsa…….fins que, ara amb el sol ben baix….de sobte recorda i es posa a cantar: Ay Carmela, Ay Carmela mentre el sol es pon a la seva esquena.

Dins de VIATGERES QUE ESCRIUEN, Viatgera Montse G. Sosa | Sense comentaris »

Montse G. Sosa: Vestits nous per dones noves

Enviat per tonagusi el dia 4th July 2007

Montse G. Sosa

Anavem al mercat d’Islamabad

Dins de VIATGERES QUE ESCRIUEN, Viatgera Montse G. Sosa | Sense comentaris »

Montse G. Sosa: El millor de la Xina, el tè. 28/06

Enviat per tonagusi el dia 28th June 2007

28 de juny.

…..Em sembla que era a punt d’anar cap al Tadjikistan des de la Xina, oi?….dons be,

……….La nit abans ja havia fet bussines amb un taxista (per si un cas) mitjançant un intermediari: un mal bitxo que sempre rondava pel hall de l’ hotel i que es coneix totes les mogudes dels turistes….però que era l’únic que “parlava” alguna cosa d’angles……Jo no se que parlen, però vull estar segura que em porta fins la frontera pel preu pactat, així que si no compleix el tracte, trucaré a l’ambaixada, l’Interpol i la ONU !!!!

Sempre els dic coses així. Funciona. L’altre dia vaig amenaçar a un amb trucar L’UNICEF!!!! – tant de dir noms !!!! però és igual, els impressiona igualment, perquè no saben el que els dic però els sona important – ‘ vaya tela’ jo també !!!!! -

- No problem, madam ! – Es la sempre resposta asiàtica…..

De tant esperar l’ obertura de frontera, nomes em queden 2 dies de visa. He d’entrar avui o res.

…………………………………..
…Aquell matí a les 6 vaig anar a l’estació per confirmar que no hi havia -segur- bus, que la frontera era -segur- oberta i a veure si trobava la gent….Els 3 que havien de viatjar mai van aparèixer, el bus mai va sortir, però, la frontera era oberta. Mals menors.

Així que vaig a trobar el taxista per mi sola. El viatge es preciós: vaig tornar a fer un troç de la carretera del Karakuorom que havia fet de nit i vorejar el llac Karakul (a 4000m. d’alçada) envoltat pels Pamirs, carena de muntanyes del Tajikistan d’entre 5 i 7mil m. enganxades als Himalaies…….Tot plegat, 400 km de maravella, 5 hores d’aire fresc, blanc i clar a 4000 m.d’alçada ………per fi, penso, deixo enrera la calenta, monòtona i polsosa estepa xinesa………El taxista, ben entrenat, ha netejat be el cotxe (?), ha espolsat les mantes, l’ha perfumat i te tot un sortit de musica, vídeos i pel·licules que m’ ofereix a triar. Jo em pregunto ON les veure ?????? -No problem madam -……..

(No se com es diu aquesta part del cotxe, però és just davant dels ulls una mica mes amunt i és articulada. S’abaixa quan el sol enlluerna i en el del conductor sovint s’hi guarda algun paper, alguna clau, o una estampa de la verge. La del costat del conductor, quan s’abaixa, a la Xina, es converteix es una pantalla).

Jo li dic que no cal però ell insisteix. Vol donar un bon servei: Desprès de passar-me 7 vegades el mateix vídeo Pakistanès (rollo Bolliywood però més hortera, si es pot), li demano que pari, però ell insisteix i ara em posa una pel·lícula Bolliywood de veritat. Índia. -The best”- diu ell………Jo contemplo les muntanyes i recordo un dels moments sublims que he viscut en aquest viatge i que no us he explicat encara (tantes coses !!!):

Moment sublim :

Gilgit 6 de la tarda, prop de la frontera entra el Pakistan i la Xina. Parada obligada desprès de 24 hores en bus. Aquest poble no es el mes recomanat per l’ambaixada espanyola per passajar-hi i a mes, com que estic molt cansada, vaig directe a buscar l’alberg. Es a 500 m. de l’estació. Fantàstic. Pel camí, compro pa de ceba (bonissim), iogurt , aigua i cap a l’alberg. Es tant nou que encara fa olor de pintura, li falten unes quantes llums i nomes hi ha una dutxa que funcioni de moment……. te un pati rodó, obert al cel, en mig unes escales que pugen al segon pis i terrat. El pati és ple de plantes acabades de regar i l’ olor de terra humida i el silenci em criden. El cuida un senyor molt agradable que em diu que millor que vagi a un altre lloc, que allò no es per mi, perquè encara no es obert “oficialment” i el propietari es fora de la ciutat i ………Jo insisteixo dient-li que aquest lloc es perfecte per mi, que ja m’està be i que si el propietari no hi es, ves que? Perquè ha de saber que hi ha dormit algú? Que jo li dono els diners a ell….i tot arreglat, que et sembla? …Ell somriu, belluga el cap i diu…..Aquest alberg queda inaugurat !!! (mes o menys) i posant- se el dit als llavis diu ‘ SECRET’

Mentre prenc una meravellosa dutxa, ell diu que s’en va un moment al poble……que ara ve. Tanca la porta i em quedo absolutament sola. Son quarts de vuit i comença a fosquejar. L’alberg no te gaires llums que funcionin…… Al cap d’una estona, apareix amb un amic i venen carregats de fruita, pa i te. Estan contents i m’ofereixen compartir l’ ‘apat, jo afegeixo el que tinc.

De sobte se’n va la llum !!!!! Però ningú s’,estranya. No passa res. Passa cada dia….fins quan?…Riuen….Fins que deu vulgui !!! Així que pugem a la segona planta del pati des d’on es comencen a veure les estrelles. Som a 1.700 m d’alçada i la llum ha marxat de tota la contrada….només els estels, i el silenci.

En un termo ell encara te aigua calenta i fem te i mengem quasi sense dir paraula mirant el cel abundant de llum, el mateix cel estrellat que amaga encara mes sorpreses……..

….L”endemà a les 5 del mati, em desperta la primera claror. No recordo on soc. La finestra de l’ habitació es un enorme mirador (encara sense cortina)…….El dia comença a poc a poc a vestir de blaus la meva immensa visió. El gegant es desperta davant meu. Es el Nanga Parbat, 8126 metres em contemplen i em desitjen bon estiu.

Em llevo i enllesteixo tot per marxar cap a la Xina. El bus surt a les 6. El cuidador mofereix un te abans no marxi i ens fem unes fotos. Jo li dono les gracies i els diners que ell rebrega dins la ma dreta mentre somriu i em desitja bon viatge. Quan he fet unes passes ell em crida. Jo penso que he oblidat alguna cosa, Em giro, i ell es posa la ma dreta al cor i el dit de l,esquerra perpendicular als llavis fent el senyal de silenci, tot dient ‘SECRET’. Desprès, alçant el mateix dit, senyala al cel.

Amb aquest preciós record, arribo a la frontera i li dic al taxi que esperi uns minuts mentre parlo amb l’oficial xines. Que no marxi encara; (per si un cas, encara no l’he pagat) No se sap mai. Ja no em crec res de res.

Desprès d’ensenyar el meu passaport a tres oficials en diferents portes, arribo a la definitiva on el peix gros em diu que no puc passar. La frontera es oberta, si, però no per estrangers. Li faig repetir un munt de vegades perquè em costa molt de creure….finalment ho haig d’acceptar. No passaré. Mai. Moment miserable.

El peix gros, em veu tant desfeta que se m’acosta (he hagut de seure i agafar aire) i em diu que el millor (es a dir l’ únic) que puc fer es tornar a Kasgar i anar a veure una agència de viatges que em poden ajudar.

Sense dir-li ni adéu, me’n vaig cap al taxista que espera cobrar i acomiadar-se de mi i li dic que tornem a la ciutat………

400 km de meravella , 5 hores d’aire fresc, blanc i clar a 4000 m.d’alcada……….sempre ajudant.

……..quan arribo a Kasgar vaig directament a l’agència i em proposen ‘PASSAR’ la frontera pel mòdic preu de 300 dòlars. Inclús sense visa. NO PROBLEM MADAM.

A si ?, I que faig jo al Tadjikistan sense visa ¿Com sortiré del país?

Esteu tots sonats i sou tots uns corruptes……..Torno a nomenar tots els organismes internacionals i ara hi afegeixo l’OTAN …….pel policia de la frontera, que naturalment hi esta emmerdat……….

Aquella mateixa nit agafo el bus cap a Urumqui, (24 hores) al nord de la Xina. Es l’ únic lloc que puc anar per entrar al Kazakhstan i queda per sempre més oblidat anar al Tadjikistan……..

Encara soc a Almaty, Kazakhstan. L’ únic que val la pena d’aquest enorme i desèrtic país, però ja tinc la visa per anar al Uzbequistan…….demà!!!!!!!……demà ?????
Ja us explicaré coses d’Almaty, una ciutat molt curiosa amb uns jardins preciosos.

Petons
M. Sosa

Dins de VIATGERES QUE ESCRIUEN, Viatgera Montse G. Sosa | Sense comentaris »

Montse G. Sosa: Kakahkastan, 23/6/07; Gilgit, 24/06/07 ;

Enviat per tonagusi el dia 24th June 2007

Kakahkastan, 23 de juny

Bona revetlla! des del Kakahkastan….

Aviat enviaré un altre e-mail força llarg també. Aquest viatge esta sent molt més complexe i exotic que cap altre. Realment jo volia fer la ruta de la seda pensant (segons el lonely planet, sempre) que era més cocorreguda. Vull dir poc turística en el sentit massiu, però que trobaria mes viatjers occidentals com jo,…..però a tots els transports i hotels que he fet servir, no he trobat ni un sol o sola occidental (a part de l’India)……així que la lluita es dura. Estic convençuda que en algun lloc, he trencat motllos. Es per això que és més dur, però alhora forca, forca interesant…….si m,’assec en un banc, o a l’estacio, o a l’hotel amb el mapa (xines,rus) la guia i els meus apunt per preparar el seguent moviment, se m’acosta un xinès o un kusak i es posa darrera la meva espatlla i mira i asenyala i em mira a mi…m’agafa el mapa, el comenta amb els seus amics que ja han arribat….xerren, opinen, em miren….fins a ser 8 o 10 i fins que n’hi ha un que em pasa un mòbil perquè ha trucat a algu que parla anglès o rus….perquè m’expliqui el que vull i que m’ajudi…….amb tot aixó, jo encara no he obert la boca només per dir que em tornin el mapa……una paciència!!!!!!!!!!

( Per trobar un lloc per dormir, esbrinar com aconseguir bitllets d’autobus, trobar l’adreça de la seguent ambaixada puc trigar entre 1 i 5 hores.)…….

Bé, records i petons per tothom i bona Nit de Sant Joan!

M. Sosa

……………………………………………………………………………………………….

Gilgit, 24/06/07

Guaito per la finestra. El gegant es desperta davant meu. El Nanga Parbat de 8.126m ens desitja bon estiu!

M. Sosa

………………………………………………………………………………………………………..

Dins de VIATGERES QUE ESCRIUEN, Viatgera Montse G. Sosa | Sense comentaris »

Montse G. Sosa: Delhi-Islamabad, 8/6/07;15/6/07 Kasgar (Xina);

Enviat per tonagusi el dia 8th June 2007

Islamabad, 8 de juny

 

Hola a tothom !!!

primer de tot estic molt bé.

Em sap greu decebre-us pero encara no soc a la Xina:

La idea era volar fins a Delhi via Helsinki (canvi radical) i des d’allà demanar totes les vises possibles, com a minim Xina i Pakistà. ( Des de Delhi és més rapid i facil aconseguir visats per altres paisos de l’àrea, i molt més barat que fer-ho des de Barcelona). Tot i axi no he conseguit el visat per a la Xina perquè ara les fronteres estan tencades….. L’única manera era travessant Nepal i em queda massa lluny (a part que ara no tinc ganes d’ anar al Nepal. No podria evitar fer una visita que no en tinc ganes de fer)

De fet, la primera nit a l’Índia la vaig passar a l’aeroport de Delhi fent companyia a una mossa lituana, llarga, morena i preciosa d’ulls blaus que s’havia de passar la nit a l’aeroport i tenia por. L’endema al mati havia d’agafar un avió cap a Kabul: era militar i anava a una missio secreta de 5 dies a l’Afganistan. Alló no li feia por. Curiós, no? Aixì que el diumenge vaig dormir fins mitja tarda.

….Mentre esperava el visat pel Pakistà vaig anar un parell de dies a Agra i veure el Taj Mahal: tot i la clavada que et foten, es realment impressionant. Després volia anar a Jaipur pero no hi havia transports degut al bloqueig de la carretera i els trens par part del Guijars: No crec que hagin arribat fins aqui les noticies del que esta passant a l’india: resulta que la gent d’aquesta comunitat (en diuen aixì pero realment es tractada com a casta, tot hi estar abolides desde la independencia) fa una setmana que protesten perquè volen ser reconeguts i aixi poder optar a la convocatoria pública d’oposicions per treballar per a l’estat. Uns altres, els Meenas, hi estan en contra perquè això els deixaria amb menys possibilitats….en fi. Molt complicat i alhora molt simple: les castes es barallen entre elles per tenir més privilegis mentre el govern no fa res per acabar amb les castes. Avui he llegit que les protestes han arribat fins a Delhi i ja hi han hagut 23 morts. Sort que ja he sortit de Delhi, per ara.

Quan preguntes a la gent, d’aparença culta, et diuen que el que reclamen els Guijars es una bestiesa ” si no tenen cap mena de formació, com volen opositar?” (?)….. Aixo discutia jo en el tren de Delhi a Amristar (frontera amb el Pakistà

a 8 hores) amb un senyor molt agradable i culte. Aquest senyor anava assegut i jo, que no havia “confirmat el bitllet” per desconeixement i perque encara no he descobert que pebrots vol dir aixó, anava dreta barrejada entra molta més gent i intentant mantenir l’equilibri entre els cossos d’altres dones…. també de peu.

El senyor, em va oferir el seu seient quan ell baixés, un parell d’hores abans que jo.

Uns minuts abans de la seva estació, el senyor culte i educat em crida i diu – vina corre, posat davant meu i quan jo m’aixequi, tu t’asseus, perquè aquestes bruixes passaran per sobre teu si cal per treure’t el seient-.

Aquelles bruixes eran unes iaies força grans i ben fosques de pell. Pels seus vestits es podia endevinar que eran molt mes pobres i per tant de baixa casta que el senyor culte. Jo li i vaig dir que no, gràcies. Sap que? -li dic-, millor li deixa al seient a aquesta dona gran.

Ell es queda tot parat i extranyat tot dient -de cap manera ! jo te l’he ofert a tu el seient,no a ella!!-

Molt bé – dic jo- ara jo li ofereixo a ella.

NO ! diu ell, Aixó no funciona aixì !!!

Perquè? – pregunto jo- Un home com vosté, educat i sensible fa diferències entre aquesta senyora i jo ? No ho entenc ! -

Mentre busco amb la mirada alguna explicació entre els altres. (No puc evitar-ho. Es massa vergonyos.) Ja es comenca a sentir una remor entre la gent i comentaris en veu baixa. Algú des de més enrera diu- Sí, perquè? Perquè és extrangera, oi? Uns quants assenteixent amb el cap. Tothom ho comenta i ens observa, com un torneig de tenis. Evidenment, tot aixó li dic amb la veu suficient alta perque ho senti mig vagó, que ja fa estona que ens escolten i es tradueixen entre ells la nostra “partida”.

El senyor diu – voste no ho enten! Aixó és l’Índia, i a l’Índia hi ha coses impossibles!

Quina llastima ! -dic jo- però, perquè no pot oferir-li el seient a aquesta dona gran? -insisteixo- !! –

Tothom observa el senyor culte i ell, totalment nerviós, contesta: Perquè vosté és una senyora i ella NO!!!

M’empasso les paraules que ja volen sortir per aquestes:

Molt be -dic jo- D’acord, dons ara vinc.

Amb tot aixo, la senyora gran no s’en adona de res perquè està adormida, dreta, s’aguanta entre els cosos apretats d’altres dones.

Comenca tota una excursió d’un parell de metres intentant saltar per sobre de bosses, cames, caps i espatlles i seients. El senyor intenta sortir mentre jo intento entrar, alhora que d’altres ho intenten també. Quan el tren para a l’estació, la seva frenada fa bellugar tots els cosos endavant i endarera com un flam gegant amb rodes, la senyora adormida es desperta, les senyores que ja eren despertes aprofiten la frenada per espitjar l’home cap en fora que protesta però, -elles no en tene la culpa ! és el tren,a més, no els pot demanar modals, no són senyores – li dic- El senyor surt renegant pero no sense veure que jo estiro el brac de la senyora gran ara ja ben desperta i la faig seure al seu seient tot dient-li al senyor -Voste me l’ha donat a mi i jo en puc fer el que em dongui la gana del seient !!! Ell em mira tot bellugant el cap mentre remuga alguna cosa…. sobre els estrangers segurament…… La senyora gran suspira alleugerida mentre somrient m’ensenya un genoll deformat per l’artrosi o alguna cosa semblant.

Les dues hores restants les passem intercanviant els seients ara tu, ara jo i rient cada cop que una cau per terra…!!!

US PREGUNTAREU QUINA NECESSITAT TINC D’ANAR AMB AQUESTS TRENS I MUNTAR AQUESTS NUMEROS, OI? CAP. Simplemet ha anat aixi…… Els seients de primera classe que ja els conec, són 10 vegades mes cars (12 Euros primera 2 euros segona + o -) amb l’aire acondicionat ben carregat, les finestres fosques i amb cortines que separen els seients l’un de l’altre per mantenir la intimitat. Fa molt més fastic que els de 2a classe que com a mínim no tenen finestres i l’aire corre, la gent canta, comparteix menjar i aigua, i es baralla…..

Un altre dia us en explicaré una altra que vaig viure a la frontera….

Així que he canviat el recorregut i en lloc de fer Delhi-Urumqui (Xina) he fet Delhi-Islamabad i aquí em teniu !!!! una altra vegada al Pakistà!!!

Aquest matí, dilluns he anat a l’ambaixada xinesa per demanar visat perquè sinó no puc sortir d’aqui (a no ser que creui l’Afganistà pel nord, poc aconsellable)…..A l’ambaixada no hi ha ningú. Portes tancades i un cartell ben gran que diu ” per tramitar visats de 9 a 12 a.m.” fantàstic!. Demà tornem-hi…… Se’m fa ben estrany tornar a ser al Pakistà. Em fa com una pena no poder anar al poble de ‘l’Associació’ i veure’ls a tots petits i grans, però fora perillòs. Ara soc persona non grata pels cacics del poble. De tota manera, mentre espero el visat, intentaré arreglar una trobada a l’hotel amb aquelles dones tan guapes… No em desespero perquè ja hi comptava amb tot aixó i en part estic contenta de ser aquí ara. Segur que no faré el viatge que havia programat, però és igual, en faré un altre!!!!

Be, fins ara res mes….

Ara ja en teniu per uns quants dies !!!! Que vaigi bé la vostra sortida!!

Petons

M. Sosa

 

………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………….

Kasgar, 15 de juny

 

Em sembla que m’havia quedat entrant al Pakistà. Doncs be, un cop allà, vaig tramitar els visats per a la Xina i el Tajikistan. Els tindria en uns 3-4 dies. Sort perquè ja m’he hagut de disfressar un altre cop de musulmana. Ben tapada pero tota blanca perque fot una calor espantosa (40-45 graus) Mentre esperava i com que ja em conec “el paissatge” penso en com fer-m’ho per veure la gent de ‘l’associació’ sense tenir problemes. Truco al gestor i quedem per veuren’s a la capital l’endemà. Quedem a 2/4 de 5 a l’hotel. Estem molt contens de trobar-nos i m’explica en detall el “cop d’estat a l’associació” per part de l’imbecil aquell ajudat pels ‘talibans’ del poble. Quan li proposo com podem fer-ho per fer venir a la gent de l’associació a la capital ell em dona la mala notícia de que justament aquella matinada s’ha mort la mare d’una antiga amiga. D’aqui una hora es l’enterrament. Era veina i molt bona dona. Molts vespres em venia a buscar perquè dinés amb ells i no estigués sola. Despres de sopar parlavem a la fresca tota la familia i ella sovint em pentinava i em feia un massatge als cabells amb oli d’aquell ….Era una dona molt dolça i alhora enèrgica.

Així que sense pensar-ho, ens dirigim cap al poble….I jo que no volia que ningu sabés que era per alla ! quan surto del taxi davant la seva casa, tots els homes del poble son alla vestits de blanc i resant. El meu amic em diu el que haig de fer en aqest cas. Això es nou per a mi. Entro a la casa on són totes les dones assegudes amb silenci al pati i vestides de blanc (sense saber-ho jo tambe vaig de dol). Just quan entro, treuen el fèretre i l’amiga, agafada per dues dones, plora desconsolada al darrera. Totes s’aixequen i s’ajunten amb ella comencant a plorar i cridar….L’amiga em veu i es llença als meus bracos….Així, l’acompanyo fins la tomba. Quina mala hora d’arribar. Elles, pero, diuen que es bona senyal.

El poble corre la veu que he vingut espressament desde Barcelona per l’enterrament i això em dona una “valua moral” que deixa ‘els talibans’ i demés gentussa sense paraules. Jo intento aclarir-ho a tothom que puc, però elles (parlo basicament amb dones) no es deixen convençer. Així que em passo els dos dies que em resten de casa en casa i ben segures les espatlles. ‘Els talibans’ estan desconcertats perquè no saben realment que he vingut a fer i tenen por que els acusi davant la llei de lladres i ….Jo faig corre la veu que m’estic unes setmanes a la capital….fent papers….què pateixin una mica!

Des d’ Islamabad fins Gilgit (a prop de la frontera xina) hi ha unes 20 hores amb autobus, comptant les dues hores que hem hagut de caminar -grimpar per la montanya per creuar la frontera perquè amb el terratremol del 2005 una part de la muntanya va cedir i va tapar uns 2-3 km. de carretera. La “runa” es una tartera amb un desnivell d’uns 400 metres i és força inclinat. De vegades, no hi ha altre camí que 15 cm. de pols acabats de fer i el meu “ajudant” intenta aplanar-lo devant meu…..soc l’última en arribar. Em pensava que no podria pel vertigen i l’alçada (estem a prop de 3.000m) però no hi havia retorn possible.

Quan arribo a baix, tothom aplaudeix. Diuen que soc molt forta perque ningu es pensava que passaria !!!!quina vergonya!!! Els afgans estavan segurs que no me’n sortiria. Perquè soc occidental i perquè estic gorda -em diuen tranquilament-. No es tallen un pel!. Un cop a l’autobus els dic: i vosaltres? us heu vist? (La meitat fan el doble que jo). A més, us fan pudor els peus. Pero nosaltres som homes -diuen-!

Molt valents ells ! Acabem rient i fan un concurs de panxes. Són com canalla.

D’aqui a Kasgar hi han unes 20 hores més. Perdem molt de temps en els controls xinesos. Per 4 vegades ens han fet obrir totes les malestes i omplir un munt de papers……Entre un parell de paios pakistanesos “il·lustrats” i jo ajudem a tots els afgans-’talibans’ a omplir papers…..són completament analfabets. Menys menjar i més llegir i més dutxar-se.!!!! els dic. -Ells riuen i riuen-. Quan arribavem als controls, els deiem que no es preocupessin per buscar adreces i telèfons per posar en els fulls. Ens hem fet un fart d’improvitzar noms hotels i telèfons. Així anavem més ràpid…

Kasgar es a la provincia del Xingxiang, (la xina musulmana) i els seus habitants son els ughurs. Tot i que també parlen xinés, no s’hi consideren. Ells son Ughurs de tradició, musulmans de religio i xinesos a la força…….son petits, i de moviments ràpids i llestos i riuen molt. Un d’ells em diu que te molt de respecte als espanyols perque mantenen les seves tradicions, com ara els toros (!!!!!!!!!!)

No tenia intenció d’ esser a la Xina més d’un dia, just per passar cap al Tajikistan, però resulta que….sempre passen coses…..la frontera està tencada fins els 16. Per tant, no hi ha transport. És molt dificil trobar informació exacta sobre aquestes fronteres ni a internet i al lonely planet la informacio és antiga. …..Tot el que sabia és que ja m’ho trobaria. En fi, demà obren fronteres, PERÒ, com que només soc jo sola qui hi vol anar, no hi ha autobus…Ja he parlat amb més d’un taxi per pactar preu fins a la frontera i m’he passat la tarda en els 2 bars que hi ha a la ciutat on hi ha giris . A veure si puc fer un cotxe i compartim preu….De moment, potser som 3……Demà, al Tajikistan, IN XA ALA!

I fins aqui, res més.

Una abraçada.

M. Sosa

…………………………………………………………………………………………………………..

Dins de VIATGERES QUE ESCRIUEN, Viatgera Montse G. Sosa | Sense comentaris »