¿Tornarà algun dia? Per a mi el futur encara és negre i blanc, es una vasta ignorància, il·luminada a trossos casuals pel recor de la seva història. I tinc amb mi, per el meu consol, dues estranyes flors blanques, ara marrons, marcides, aixafades i trencadisses, per testimoniar que, fins i tot quant la ment i la força havien desaparegut, la gratitud i la tendresa mútua encare vivien en el cor de l’home.
Em devia quedar inconscient sobre la màquina del temps durant molta estopa.Respirava amb més facilitat. Els contorns fluctuants de la terra creixien i descreixien.sobre els indicadors, les agulles giraven cap enrera. Vaig veure un detall que em va semblar estrany,vaig passar novament per aquest minut en què ella travessava el laboratori.Però, ara, tots els seus moviments semblaven ser la imversió exacta dels anteriors.
Hi va haver una quietud momentània. Llavors les cadires van començar a cruixir i les sabates a fregar l’alfombra.El viatger del temps els va explicar totes les aventures que l’havien passat.
Quan s’en van anar tots, el viatger va torna a viatger. El viatger de temps es va esfumar fa tres anys.I, com ara tothom sap, mai no ha tornat.
Vaig pensar en les meves conclusions presipitades d’aquella tarda, i no vaig poder-me estar de riure’m amargament de la meva confiança.Les alegres robes dels Elois es movien d’una banda a l’altre entre els arbres.Alguns s’estaven banyant exactament al mateix lloc on havia salvat Weena, i això em va produir una punyent fiblada de dolor.Em feia pena pensar com havia estat de breu el somni de l’intel·lecte humà.S’havia suicidat.És una llei de la naturalesa que passem per alt que la versatilitat intel·lectual és la compensació pel canvi, el perill i la inquietud.
Mentre tirava endavant, un camvi peculiar va emvair l’aparencia de les coses. Les alternances de la nit i dia es vanfer cada cop més lentes, i també el pas del sol a través del cel, fins que van semblar allargar-se durant segles.Molt més amunt del pendent desolat vaig sentir un crit estrident i vaig veure una cosa, com una immensa papallona blanca, voleiar i aletejar ben alt en el cel i, giravoltant desaparèixer
El material del palau,efectivament, va resultar ser, després d’una inspecció, porcellana, i al llarg de la façana vaig veure una inscripsió en uns caràcters desconeguats.Vam trobar, en lloc de la sala de costum, una llarga galeria il·luminada per unes quantes finestres laterals.Això era la secció paleontològica,i devia haver hagut una explèndida col·lecció de fòssils, encara que el procés innevitable de decadència s’avia retardat un quant temps i que havia perdut el nouranta no per cent de la seva força.
El meu pla era arrivar el més lluny possible aquella nit i, llavors, fent un foc, dormir sobre la protecció de la seva lluminositat.Al límit del turó ple d’arbustos, Weena havia volgut parar, tement l’obscuritat d’enfront; una sensació que de fet , hauria hagut de servir-me d’advertència, em va empènyer cap endevant.
Fins aquí, simplement m´havia sentit obstaculitzat per la senzillesa infantil dels Elois i per algunes forces desconegudes que només havia de comprendre per superar-les;però hi havia un element del tot nou amb la qualitat fastigosa dels morlocks.Els Elois podien haver estat algun cop l’aristocràcia afavorida, i els morlocks els servidors mecànics; però això ja feia temps que havia pasat.Vaig vagar tota la tarda per la vall del tàmesi, però no vaig trovar res que fos recomanable com a lloc inaccessible.Weena sobre les espatlles, com un nen, vaig pujar la muntanya cap al sud-oest.La distància, havia calculat, era d’uns dotze o tretze quilòmetres, però més enlla devien ser vint-i-cinc.Weena s’havia alegrat enormement quan havia començat a portar-la, però després d’una estona va desitjar caminar, i corria al costat meu, acotxan-se ocasionantment per collir flors i penjar-me-les de les butxaques.
Possiblement, la meva salut estava una mica tocada.Una o dues vaig tenir una sensació de terror intens per a la cual no vaig podre veure cap raó definida.Recordo de cuatre grapes a la gran sala on els Elois dormien.Weena era entre ells.S’em va acudir que, en el decurs de pocs dies, la lluna havia de passar pel seu últim quart, les nits havien de fer-se més fosques i les aparicions d’aquelles criatures indesitjables de subsòl, d’aquelles lèmurs blanquejats, d’aquest cuc que havia remplasat l’antic, havien de ser mes abundants.Estava segur que la màquina del temps s’havia de recuperar només penetrant en aquells misteris subterranis. Vaig observar, a la llunyania, en la direcció del Bastead del segle XIX una immensa extructura verda, d’unes característiques diferests de les que havia vist fins llavors.
Des de totes les muntanyes que vaig pujar veia la mateixa abundància d’edificis.Aquí i allà, l’aigua brillava com la plata i, més enllà, la terra s’aixecava en turons blaus i ondulats i es perdia en la serenitat del cel.
Em va cridar l’atenció uns pous circulars i d’una gran profunditat.Vaig tirar un tros de paper per la boca d’un d’ells; i, en lloc de caure volejant lentament, va ser xuclat lentament fora de la meva vista.
He de confessar que la meva satisfacció per les meves teories d’una civilització automàtica i d’una humanitat decadent no va durar gaire.
Mentre em tobava reflexionant sobre aquest trioms.Les petites figures brillants van parar de moure’s un mussol silenciós va passar volant i la frescor de la nit em feia tenir calfreds.Vaig decidir tornar i buscar un lloc on dormir.Quan vaig arrivar a la gesp, els mus pitjors temors es van fer realitat.No es veia ni rastre de laparell. Em vaig sentir feble i glaçat quan em vaig possar la cara a l’espai buit,entre el negre garbuix dels arbustos.
Vaig sortir pel portal cap al món assolellat.Em trobava contínuament més homes d’aquells dl futur que em seguien.Vaig pujar a dalt dun cim que media dos o tres quilometres, tenia una viste molt amplia,vaig adonarme que no hi havia cases petites a la viste.Em va cridar l’atencio una petita extructura molt maca,semblant a un pou existent encara i vaig reprendre el fil de les meves especulacions.No hi havia cap gran edifici més amunt de la muntanya,i, con que les meves facultats de caminant eren evidentment miraculoses, aviat vaig quedar-me sol per primer cop.
Cap d’ells creia en la maquina del temps,perque el viatger del temps era prou intel·ligent perque el creiesin.Tots estaven a csa esperan al viatger del temps per sopar.Quan va arrivar el viatger estava en un estat esbalaidor,ple de pols i molt brut, de cop li van preguntar que l’havia passat,però primer va sopar i quan va acavar els va explicar que va passar.Va dir que havia anat al futur l’any 802.000 i que havia trobat uns essers petits.
