¿Tornarà algun dia? Per a mi el futur encara és negre i blanc, es una vasta ignorància, il·luminada a trossos casuals pel recor de la seva història. I tinc amb mi, per el meu consol, dues estranyes flors blanques, ara marrons, marcides, aixafades i trencadisses, per testimoniar que, fins i tot quant la ment i la força havien desaparegut, la gratitud i la tendresa mútua encare vivien en el cor de l’home.
Em devia quedar inconscient sobre la màquina del temps durant molta estopa.Respirava amb més facilitat. Els contorns fluctuants de la terra creixien i descreixien.sobre els indicadors, les agulles giraven cap enrera. Vaig veure un detall que em va semblar estrany,vaig passar novament per aquest minut en què ella travessava el laboratori.Però, ara, tots els seus moviments semblaven ser la imversió exacta dels anteriors.
Hi va haver una quietud momentània. Llavors les cadires van començar a cruixir i les sabates a fregar l’alfombra.El viatger del temps els va explicar totes les aventures que l’havien passat.
Quan s’en van anar tots, el viatger va torna a viatger. El viatger de temps es va esfumar fa tres anys.I, com ara tothom sap, mai no ha tornat.
