La màquina del temps(8 capítol)
Des de totes les muntanyes que vaig pujar veia la mateixa abundància d’edificis.Aquí i allà, l’aigua brillava com la plata i, més enllà, la terra s’aixecava en turons blaus i ondulats i es perdia en la serenitat del cel.
Em va cridar l’atenció uns pous circulars i d’una gran profunditat.Vaig tirar un tros de paper per la boca d’un d’ells; i, en lloc de caure volejant lentament, va ser xuclat lentament fora de la meva vista.
He de confessar que la meva satisfacció per les meves teories d’una civilització automàtica i d’una humanitat decadent no va durar gaire.