La teiera

Dolçainers i bandes posen música a la lluita

Aquest diumenge hem estat, un altre cop, de manifesta –reivindicació amb aire festiu, festa de contingut reivindicatiu– a Amposta. La gravetat dels fets, amb un govern, pretesament d’esquerres. que ha fet una mala gestió del problema de la sequera, per acabar imposant un transvasament que fa mesos rebutjava explícitament, no treu que la manifestació hagi estat un esclat de festa participativa.

La gent de l’Ebre, i totes aquelles persones que hi hem anat d’altres indrets del país, ha dit no als transvasaments.

«Catalunya és, ara mateix, un país sense rius. Els han assecat o contaminat quasi tots. Per alguns d’ells, l’única aigua que hi circula és la de les depuradores. La major part dels aqüífers estan contaminats. I ara volen eixugar l’Ebre. Això sí, a poc a poc, no sigui cosa que la gent s’adoni del que realment està passant. Nosaltres sabem que l’Ebre ha estat un gran riu. Però també sabem que ja no l’és, que està en crisi. Lo nostre riu ja fa anys que no pot assegurar el bon estat del Delta. La salinització, la regressió i l’enfonsament del Delta no s’aturen. Actualment hi ha molts estudis sobre el Delta, però no hi ha cap tipus d’actuació estratègica realment efectiva. Per no fer, ni tan sols han estat capaços de defensar el cabal mediambiental aprovat per la Comissió per la Sostenibilitat, i amb el suport del Parlament català, el proppassat 28 de desembre de 2007. El govern central ha dit que no tindrà en consideració aquest acord. El govern de Catalunya està demostrant que és incapaç de gestionar una sequera que, per una altra banda, era perfectament previsible. Hi ha una potent campanya mediàtica on es mostra un país amb els embassaments buits i la població angoixada perquè s’anuncien nou mesos de restriccions en l’ús de l’aigua si no es fa el transvasament de l’Ebre. La lluita de la gent de l’Ebre ha estat sempre ferma, clara i digna. No hauríem pogut modificar la llei del PHN sense l’ajut inestimable de molta gent com la de Barcelona i la seva àrea metropolitana, la de la Catalunya central, la de les comarques gironines, la de la Terra ferma, la de la conca del Xúquer, l’ajut de la comunitat científica, de les grans i petites organitzacions ecologistes i, com no pot ser d’altra manera, dels nostres amics i amigues de l’Aragó, amb els quals ens uneix la lluita per la defensa d’un mateix riu que ens vertebra i, en molts casos, ens dóna identitat. Un recuerdo fraternal a la gente del Pirineo, que luchan como nosotros para evitar las agresiones al Ebro. Contra los embalses y la destrucción que conllevan: ¡Yesa no! ¡Ni Mularroya! ¡No más pantanos! ¡No más embalses!

I ara el nostre govern ens ha deixat sols. Diu que són 5 milions i mig de persones que necessiten l’aigua de boca. I no és veritat. La realitat és que som 7 milions de persones que volem avançar junts per fer un país millor i més pròsper. Un país on no hi hagi ciutadans de segona i on l’equilibri territorial sigui alguna cosa més que una frase electoral. Un país on es preservin els recursos naturals en bon estat per a futures generacions, on les persones estiguin per damunt dels interessos privats. Afirmem que aquesta sequera ha estat mal gestionada, que els responsables han de dimitir, començant pel conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar. Afirmem que les mesures espectaculars que s’estan emprant (com són els vaixells, l’estat d’emergència, etc.) són per justificar la mercantilització de la gestió de l’aigua a Catalunya. A càrrec del poble, i amb els diners de tots, afavoriran interessos privats. Constructores, grups bancaris i lobbys de gestió de l’aigua es freguen les mans pel negoci que faran. Només els falla una cosa: PLOU! Sempre han dit que el problema és d’uns quants hectòmetres cúbics. Primer eren 30 hectòmetres del Segre, després 50 fins al juny de 2009.

Doncs bé, actualment la pluja ha eixugat aquest dèficit, ha deixat als embassaments del Ter-Llobregat els hectòmetres cúbics que volien, i continua plovent. Per tant, si ens deien la veritat i aquesta aigua només la necessitaven fins que estiguessin les dessaladores en marxa, no hi ha cap motiu per a fer la interconnexió CAT-ATLL. Gastar més de 200 milions d’euros de tots nosaltres en aquesta obra són diners llançats sense cap justificació. Demanem, per tant, al govern de l’Estat que derogui el decret 3/2008 i posteriors, i al govern de la Generalitat de Catalunya que s’apliqui a coordinar les polítiques de gestió de l’aigua, dels regadius, dels plans urbanístics, per fer-les compatibles amb la salut i la recuperació dels rius i dels aqüífers, que són les veritables artèries que articulen i alimenten la vida d’un país.

No hi ha cap excusa per fer el transvasament de l’Ebre!
Los transvasaments no són la solució!»

(Manifest de la Plataforma en defensa de l’Ebre. Amposta, 18/5/2008)

Els nostres governants arriben a la manifestació: «El nostre compromís és amb la Caixa, no amb l’Ebre».

Afirma Angela Jackson que, tradicionalment, els historiadors han mostrat poc interès pels períodes entre batalles, temps de relativa calma i poc rellevants pel que fa al resultat final del conflicte bèl·lic. Són moments, però, cabdals per conèixer l’impacte que l’excepcionalitat d’una guerra té sobre la quotidianitat.

La marxa dels joves al front, l’arribada de soldats forasters, les necessitats d’abastiment, els contrastos entre les formes de vida de militars i civils són situacions comunes a qualsevol rereguarda. Però s’accentuen si els nouvinguts arriben d’altres països i parlen diverses llengües. Els brigadistes entre nosaltres. Pròleg i epíleg a l’última gran batalla de la Guerra Civil espanyola parla de l’estada dels internacionals al Priorat abans, durant i després de la batalla de l’Ebre.

De les seves condicions de vida, del contacte amb la població, del bescanvi de conserves per productes frescos, de l’assistència sanitària, dels partits de futbol i les festes, de les relacions amoroses… Sobre una sòlida base de memòria personal –escrita i oral– Jackson basteix una interessant descripció de la vida diària, en què els testimonis, a vegades prou anecdòtics, esdevenen elements per a la interpretació d’un moment històric. La violència de la guerra, inevitablement present i explícita, embolcalla unes vivències en què emergeixen valors de solidaritat, idealisme i sacrifici personal.

Angela Jackson,
Els brigadistes entre nosaltres. Pròleg i epíleg a l’última gran batalla de la Guerra Civil espanyola.
Valls: Cossetània edicions, 2008

Publicat a El Punt, 17/05/2008

Ja no és astorament, és angúnia. En molt poc temps he sentit parlar de projectes inversemblants, d’emergències que no ho eren tant, de captacions puntuals, de transvasaments temporals, de canonades que s’havien de retirar, d’interconnexions reversibles…; només faltava la burla final amb l’anunci de la fi de la prohibició d’omplir piscines amb aigua potable, que s’han afanyat a rectificar.

El diumenge, com moltes altres persones, aniré a manifestar-me a Amposta. Contra els transvasaments. Contra els polítics ridículs que ens volen enganyar amb mentides trontollants. Amb els mateixos arguments que he defensat durant anys de militància d’esquerres i ecologista. També amb una certa vergonya per haver militat a ICV i creure que servia per alguna cosa. És humà equivocar-se.

He vist, en un cartell, l’anunci de l’obertura d’un Casal Marxista a Reus, al carreró de la Sang, impulsat per un seguit de col·lectius, com un espai –afirmen al seu web– on portar a terme activitats «i que sigui un punt de referència per a tothom que estigui interessat en les idees del marxisme, i vulgui organitzar-se per lluitar per la transformació socialista de la societat».

No en conec els promotors, però l’anunci m’ha fet pensar en un altre casal, de nom prou semblant, creat a Reus el 1932, el Centre Marxista de Reus. De fet, es tractava d’un local que s’obrí amb la voluntat de difondre les idees i aglutinar la militància comunista de Reus i les poblacions del seu entorn.

Pere Roca, veterà militant del PSUC, m’explicava, tot parlant dels seus records d’infància, que s’hi anava, entre altres coses, a «estudiar marxisme». I és que, efectivament, la formació teòrica era un dels grans objectius dels primers nuclis militants. Josep Banqué, líder del que fou el primer nucli comunista reusenc, ho justifica en les seves memòries –Comunistes i catalans, editat per l’Associació d’Estudis Reusencs– dient que, quan es va constituir el grup, «quasi tots nosaltres teníem un bagatge molt deficient, ja que les nostres modestes famílies no disposaren dels mitjans econòmics per a pagar-nos els estudis (…) desconeixent l’abc del marxisme-leninisme». Però la tasca cultural d’aquests locals anava més enllà.

La tardor de 1931, la seva companya, Teresa Palau –que durant la Guerra Civil esdevindria la primera regidora del PSUC al consell municipal reusenc–, va llogar un pis al carrer de l’Hospital amb l’objectiu de muntar-hi una escola femenina de modistes. La intenció era, però, ubicar-hi una societat cultural i política, dedicada a la difusió de l’ideari.

El Centre fou creat formalment el 20 de gener de 1932, i en el seu reglament s’especifica que té com a objectiu propagar, difondre i defensar l’ideari socialista, creant un seguit de seccions dedicades a l’ensenyament racionalista, la literatura, les arts o les activitats esportives, a més de la corresponent secció política. En la normativa es deixa clar que en poden formar part homes i dones, a partir dels 18 anys, sempre que siguin proposats per altres dos socis i declarin acceptar la lluita de classes.

El Centre es nodria de les quotes dels socis i del cafè de la societat, pel qual rebia una comissió per part de la persona que el regentava. Hi van funcionar diverses seccions. Com tants altres centres obrers de l’època, l’educació esdevingué una de les seves tasques fonamentals. S’hi feien classes de repàs, que molts joves combinaven amb el treball, i hi sovintejaven les vetllades lúdiques i formatives.

Reus fou una ciutat pionera en la difusió del comunisme a Catalunya quan, emmirallats en la revolució russa, un grup d’obrers –aleshores afilats a la CNT– va crear la primera agrupació local. Des de Reus, les idees s’escamparen pels pobles del Camp i el Priorat. D’aquestes primeres fornades de comunistes, n’hi hagué que es van mantenir en la línia de la Internacional Comunista –i van crear el Partit Comunista de Catalunya, que el 1936 passaria a formar part del PSUC– i d’altres, força més crítics amb el procés que seguia la Unió Soviètica, integrats en el Bloc Obrer i Camperol i, més tard, en el Partit Obrer d’Unificació Marxista.

Fa uns dies m’arribava una carta que em va fer agafar una certa esgarrifança. Una associació, amb una trajectòria important, de la qual sóc soci passiu, em comunicava que, de no trobar persones per a una repetidament proposada renovació de junta, l’entitat hauria de plantejar-se la seva dissolució. Lamentablement, no hi puc aportar cap solució. La meva quota personal de participació en afers associatius fa temps que supera amb escreix el nivell d’apacible i mesurada dedicació i no sabria on trobar més temps per implicar-me en altres tasques. Espero que tot quedi en un mal tràngol i que l’associació continui fent bona feina.

Costa trobar persones disposades a dedicar hores a gestionar entitats. Força més, a vegades, que trobar-ne per a organitzar activitats esporàdiques o participar en campanyes temporals. El dia a dia cau com una pesada llosa sobre les esquenes dels associats amb un càrrec, massa cops assumit a contracor, sense cap voluntat de protagonisme. El gran problema que tenim moltes associacions és voler ser alguna cosa més que una colla amb afinitats personals que es reuneix puntualment per organitzar activitats concretes: voler ser útils socialment a diari.

Algunes formes de suport institucional a l’associacionisme abonen la crisi en la mesura que valoren únicament els resultats finals del treball associatiu i la seva repercussió mediàtica, però poc la feina que comporta arribar-hi. El treball quotidià i poc espectacular no ven. Tampoc ajuda un entorn social que fomenta força més el consum individual –en tots els àmbits, àdhuc el cultural– i la competència que l’esforç cooperatiu per aconseguir unes finalitats comunes i en benefici del col·lectiu. I és cert que cal canviar –o revisar– els models i les fórmules en una societat que canvia depressa.

Però la veritat és que, de nom i de fet, d’associacions en tenim força. I a la fi, la crisi és signe de vida.

Aquesta setmana, l’Ariel ha estat notícia per la fotografia que es va repartir anònimament al saló de plens. La setmana passada se l’havia vist –i, com sempre, es feia notar– en la protesta pel trasllat de les entitats al Pallol, per Sant Jordi. L’anterior, no ho recordo.

Malgrat que pugui semblar que ha perdut l’atractiu de la novetat que el va catapultar a primera línia mediàtica en sortir escollit regidor, el seu protagonisme continua prou vigent. A més, la CORI és un grup força actiu en fer-se present on hi ha moguda. I he vist l’Ariel en molts més actes culturals –sobretot si tracten de la història de la ciutat– que altres regidors.

La CORI és un fenomen que neix i creix a partir de l’ensopiment dels polítics locals i la manca d’alternatives als partits, diguem-ne, tradicionals. Uns polítics que, en opinió d’una part de la ciutadania, no paren de fer-li el joc. A Reus, afirmar «En les properes també votaré la CORI» ha esdevingut una frase feta per expressar el rebuig a les actuacions del poder municipal.

L’Ariel és com l’antic carnaval. Comparteix amb aquesta festa la funció de servir de vàlvula d’escapament, de transgressió folklòrica que dóna sortida a les tensions, possibilitant l’expressió del descontentament popular però contribuint alhora al manteniment de l’ordre establert. Però, com ens mostra la història, el carnaval és una festa perillosa que pot esdevenir revolta i generar subversions que van més enllà de la gresca. Per això, el poder l’ha volgut controlar sempre i, quan no ha pogut, l’ha reprimit. De moment, no passa res…

Publicat a El Punt, 3/o5/2008

Aquest 23 d’abril us voldria parlar de Josep Abelló Franch, nascut al Priorat, a Poboleda, el 1920. Va afiliar-se força jove al POUM i després a la CNT, mentre treballava en les obres del canal Siurana-Riudecanyes. El juliol de 1938, era dins una barca, travessant l’Ebre, i en aquell front va veure morir algun bon amic. Després de la guerra, com tants altres, cinc anys llargs entre presó i batallons disciplinaris, en camps de treball de Galícia al Marroc. Va poder tornar al poble el 1945.

El Josep, després d’una entrevista, el juny de 2006

Al Josep l’he conegut de gran, hem conversat sobre idees llibertàries i experiències viscudes. He llegit els seus escrits plens de records del passat i opinions sobre el present. Era molt jove quan es va formar una biblioteca al cafè de Baix on es reunia gent d’esquerres:

«La vam començar entre catorze o quinze persones. Érem dos colles: los uns teníem vint-i-vuit, trenta-dos anys…, i els altres, que en teníem tretze, quinze o setze. Des de feia temps es parlava de formar una biblioteca. I fins que un dia ens vam decidir: ells, los més vells, i els més joves mos vam reunir al cafè i vam acordar de formar la biblioteca. Cadascú va portar els seus llibres. Jo tenia tres o quatre llibres, entre ells La conquista del pan, de Kropoktin. I dos més –allavons no en tenia gaires de llibres, ara en tinc una camionada. I els altres van fer el mateix, i vam reunir setanta, vuitanta o més llibres, los vam posar en un armari. Vam redactar uns reglaments, mos los van aprovar i vam tirar la biblioteca endavant. Se van apuntar molta gent, van veure que anàvem bé i vam arribar a ser cent socis.»

El Josep, que s’emociona quan recorda com anaven aplegant llibres, rebent publicacions periòdiques com les publiacions de la revista Estudios de València. «Allavons, des de la biblioteca es van obrir enteniments. Se llegia molt La Novela Ideal, que tenia només setze planes i ens costava vint cèntims: Adrián del Valle, Federico Urales, Federica Montseny… Fa tants anys, que ja no me’n recordo de lo nom dels autors. Però la llegíem amb deliri. I gent que anaven a missa també la llegien i els hi agradava».

El 23 d’abril –«Sant Jordi, que li diuen», em comenta– era la festa del llibre, un bon motiu per fomentar la lectura:

«Allavons no es feia festa oficial. Vam arribar a aconseguir des de la biblioteca que tot lo poble fes festa. Perquè al cafè aquest hi havia una música i, des de la biblioteca, pagàvem la música. Mos feien concert al dematí. La gent venia a visitar tots los llibres que teníem per la sala del cafè. Estesos en taules i exposats allí, i hi havia les noies que portaven flors. A la que portava una flor, la més maca…, se li donava un llibre, casi el que ella volia. I es va crear ambient, a més no voler.»

A la biblioteca, el president –cosí seu– ensenyava esperanto. Al Priorat dels anys trenta, els esperantistes de Poboleda intercanviaven revistes i coneixements amb gent d’altres països:

«Erem sis o set que apreníem l’esperanto. I teníem comunicació amb Suècia, amb la Itàlia mussoliniana, que no l’havia prohibit, amb França, amb Amèrica del Sud… Amb Amèrica del Sud no calia, però també els hi escrivíem en esperanto, amb Rússia i amb la Xina. Amb la Xina, la correspondència, la tiràvem avui i al cap d’un mes la rebien, i la tiraven ells avui i al cap d’un més la rebíem naltros. Los hi enviàvem revistes d’aquí en espanyol i revistes de aquí en esperanto. I ells mos enviaven revistes d’allà en xino, que no coneixíem ni les lletres, i en esperanto.»

«Però allavons, aviat va vindre el cataclisme…», la sublevació militar, la revolució, la dificultat de tirar endavant l’experiència col·lectivista, la marxa al front. La biblioteca va desaparèixer el 1939. «Encabat de la guerra van desfer la biblioteca, la guàrdia civil i tot lo feixisme del poble. Mos van fotre els llibres i ja no n’hi ha hagut més». Però després de tornar a Poboleda encara va col·laborar amb un mestre, «que era de falange!», per tal de fer una mica de biblioteca per a la canalla. I es dol que no se n’hagi fet una, tampoc ara.

L’edició d’avui d’El Punt publica un reportatge sobre l’edició del dietari de Miquel Joseph i Mayol que documenta l’èxode d’alguns intelectuals catalans el gener de 1939, en un bibliobús del servei de Biblioteques de la Generalitat. El dietari de Miquel Joseph, periodista i cineasta, encarregat d’organitzar la sortida descriu el viatge entre el Palau Robert de Barcelona i la frontera, entre el 23 de gener i els primers dies de febrer.

En el bibliobús hi viatjaven alguns dels noms més destacats de la literatura catalana del moment: Mercè Rodoreda, Francesc Trabal, Armand Obiols, Joan Oliver, que emprenien el camí de l’exili. El dietari fa referència a altres noms, menys coneguts, però no menys importants. Hi apareix, per exemple, Pere Rius Gatell «de Reus, que tant va ajudar al salvament del patrimoni artístic d’aquelles comarques» que amb la seva família es trobava guardant fons del museu reusenc.

Els editors han optat per no efectuar cap mena d’anotació al text, però intercalen la crònica del que va passar aquelles dues setmanes. El resultat és un llibre que podria semblar un relat d’aventures, encara que malauradament narra fets molt reals.

Una bona lectura per aquest Sant Jordi.

Miquel Joseph i Mayol (ed. a cura de Quim Torra i Jaume Ciurana)
El bibliobús de la llibertat. La caiguda de Catalunya i l’èxode dels intel·lectuals catalans
Barcelona: Símbol editors, 2008

La meteorologia no ha acompanyat la presentació del nou llibre d’Ezequiel Gort aquest migdia a Albarca. Plovia amb força, hi havia una boira que no et deixava veure més enllà de les cases del poble i la temperatura no era per estar massa estona assegut a la nau d’una església.

He volgut explicar la il·lusió que ens fa, a la Montsant i a mi, aquest modest projecte editorial –treure una revista a l’estiu i començar ara una col·lecció de llibres– que no podria tirar endavant sense el suport tècnic i humà de Carrutxa. També que aquest és un llibre que va sorgir de la necessitat de disposar d’una publicació a l’abast de la gent que vol conèixer la història de la comarca, tenint en compte que el treball anterior de l’Ezequiel dedicat a Escaladei fa temps que està exhaurit.

L’Ezequiel ha comentat que preparar Escaladei. La cartoixa de Montsant ha estat una experiència prou singular en la seva trajectòria, ja que no és un llibre escrit de nou. D’una part, havia de resumir, sintetitzant el contingut del seu llibre anterior, però alhora ha volgut afegir-hi notícies inèdites, resultat de la investigació més recent. El resultat em sembla prou reeixit.

Però malgrat aquest matí desangelat, que segurament ha desanimat alguna persona de pujar a Albarca, cap dels assistents hem considerat que el temps era dolent, ans al contrari. La satisfacció de veure rajar les canaleres i córrer l’aigua pels carrers era palesa. I el millor és que ho ha fet durant bona estona.

Sembla que la natura vulgui aportar alguna cosa, tot just quan s’ha aprovat la interconnexió de xarxes i la gent de l’Ebre comença a mobilitzar-se en defensa del riu. La poca confiança que mereix la classe política –els que governen i l’oposició– fa que, malgrat l’evidència que hi ha sequera, conceptes com emergència, temporal, puntual, segons les necessitats o que en cap cas afectarà al cabal del riu, sonin a enganyifa. Ja ho veurem…

Amb unes raons poc consistents i amb total opacitat vers les entitats implicades, l’Ajuntament ha decidit, aquest 23 d’abril, treure del Mercadal les associacions culturals i ciutadanes. No sé si això és part d’una purga que ha de continuar amb la festa major o si Reus és tan diferent d’altres poblacions de Catalunya on se celebren desenes de fires i festes als carrers dels nuclis antics, plens de gom a gom. Aquests dies de representacions medievals, no cal anar gaire lluny.

És cert que sempre pot passar alguna desgràcia –com que Ascó tingui una fuita i ens enganyin–, però la concentració de persones és inherent a la festa. No entenc quina aranya mou els fils foscos, ni si hi ha compromisos que expliquin l’absurda actitud municipal. Ni que les terrasses dels cafès i gelateries siguin més importants que la cultura en el dia del llibre.

No es pot desvincular l’activitat comercial de l’associativa sense malmetre la festa. Si la diada del llibre i la rosa ha de créixer en l’espai, tenim carrers, places i placetes properes al Mercadal que, amb l’adequada planificació i suport, poden fer del barri vell una festa. Marginar les entitats en una plaça sense atractiu i fer-ho a última hora, sense una tasca de promoció prèvia o actuacions de dinamització cultural, és voler matar una celebració consolidada gràcies a l’esforç de llibreters i associacions durant molts anys, la més explícitament reivindicativa de la llengua i la cultura catalanes.

Publicat a El Punt, 19/04/2008