La teiera

Forma de govern en què el cap d’estat té caràcter electiu i no hereditari.

Visca la República !!!

Demà, com cada segon dissabte de mes, toca que vinguin a Reus les paradetes dels artesans de l’alimentació. Durant molts anys han fet estada a la plaça del Mercadal. Darrerament, amb la fal·lera que porta el nostre Ajuntament amb la regulació dels espais públics, han pelegrinat al desert de la Llibertat i sembla que ara els deixen posar –espero que per força temps– al paradís del Pallol. Ja costa recordar quin és el dissabte que toca, tampoc cal haver d’esbrinar on coi els han ficat.
Els productes de les paradetes són com un petit vici que, amb moderació, ens podem permetre els comuns de la ciutadania. Galetes boníssimes, embotits i patés de qualitat, mel i formatges. A cops, xocolata, caramels o herbes…
No en desaprofiteu l’oportunitat.

Reus té una considerable tradició de tallers de pirotècnics. Cognoms com ara Espinós, Murgades, Gassull, Arbós, Rodon i altres han sovintejat, en diferents períodes, en les programacions festives dels pobles de la rodalia. Aquesta tradició ens ajuda a interpretar fets culturals com ara el model de ball de diables específic del Baix Camp i el Priorat, l’ús de canons de festa o la pervivència d’una forma ancestral de preparar la pirotècnia com és la tronada.

Aquest dilluns es presenta, a l’Arxiu Municipal, La fi de la pirotècnia Gassull. Elaborat per Domènec Solé Gasull des de la motivació familiar que el seu cognom fa intuir, el treball és un recull força exhaustiu de premsa i documents sobre la tràgica fi d’aquesta empresa. La publicació esdevé així com aquell calaix ple de papers groguencs que trobes a l’obrir aquell moble vell de la casa familiar. Retalls de diari, cartes, impresos oficials i notes que et porten a un altre temps. Et pots submergir en els esdeveniments: les condicions de treball, els morts, la reacció de les autoritats o les responsabilitats polítiques, segons les opinions del moment. I refer tu mateix, amb aquests retalls, el passat.

Al Domènec li hem d’agrair el fet d’haver compartit, des del seu interès personal, el record d’aquelles «pobres criatures abandonades a l’explotació iniqua del treball prematur, que han sucumbit a la catàstrofe» que deia Foment. No tot era modernisme al Reus de fa cent anys.

Publicat a El Punt, 5/4/2008

Ja he perdut el compte de les activitats de divulgació històrica que l’Arxiu Municipal ha organitzat aquests últims anys, com a institució o en col·laboració amb altres entitats. Recordo, per exemple, les dedicades al periode de la guerra de Successió, a l’antic carnaval reusenc, al desenvolupament urbanístic de la població –el barri de l’Hospital o del Carme, l’expansió a l’entorn del convent de Sant Joan–, a la història de la setmana santa, a la confraria dels pagesos, a la festa major o a les festes de Misericòrdia.

Entre aquestes, s’han programat diverses activitats relacionades amb la història contemporània o, si voleu, amb el que ara s’anomena la memòria històrica. Per exemple, cicles com «Cels Gomis, cultura popular i cultura obrera» o «Frederica Montseny, una mirada reusenca», conferències i presentacions de llibres sobre els ministres de la CNT, cooperativisme, sindicalisme, moviments socials o, més recentment, els dedicats al període de la Guerra Civil com «La rereguarda d’una guerra», «Memòria històrica, coneixement i debat» o «Viure sota les bombes».

De totes aquestes activitats, només dos, els cicles «Els primers comunistes a Reus, 1920-1936», que recordo que es va fer el 2005 i, ara, l’exposició «Les dones del PSUC», es poden situar dins l’àmbit de referència de l’ideari comunista. En aquestes activitats hi han col·laborat, a més de Cultura, altres regidories de l’Ajuntament reusenc, especialment la de Polítiques per a la Igualtat o, ara, la de Participació i Ciutadania, en aquells temes que fan referència a la història de les dones.

Sembla sorprenent, doncs, que sigui una petita exposició itinerant –que exposa una recerca sobre les dones comunistes–, acompanyada d’una conferència sobre una personalitat tan reconeguda com la de Neus Català, la que desfermi la crítica de l’oposició convergent.

Potser és que ara tenen instruccions de carregar contra tot allò que fa olor de comunista i de recuperació de la memòria històrica. O que critiquen per criticar, que sempre omple pàgines de diari. Però aquest cop han patinat abans de tenir acabat el nou equipament que s’ha aprovat al ple d’avui.

El llibre d’Elisenda Belenguer, Neus Català, memòria lluita, es presenta el proper dimecres 9, a 1/4 de 9 del vespre, a l’Arxiu Històric Municipal de Reus.

Llegeixo que la ciutat de Reus destaca per l’eficiència en la gestió de la seva xarxa de subministre d’aigua. Mentre que la mitjana de pèrdues a la xarxa a Catalunya és d’un 26,7%, Reus la situa en només un 12%. Això vol dir, que per cada 100 litres que entren a la xarxa, se’n perden 12, un percentatge que es qualifica d’excel·lent, ja que sembla que és poc menys que impossible que les xarxes baixin per sota del 10% d’ineficència. Reus també destaca per tenir un dels consums d’aigua més baixos per habitant de Catalunya, i de l’Estat per habitant i dia.
Suposo que les dades són fiables i, a nivell de petita estadística, puc constatar que conec diverses experiències domèstiques d’estalvi d’aigua que mostren, més enllà del que representin en el consum global, una voluntat inequívoca de no malbaratar aigua.
Fins fa unes setmanes, a Albarca hem viscut de l’aigua de pluja (a la cisterna) i d’anar a omplir el cànter a la font –vull dir la garrafa de plàstic– per al consum de boca. Ara, l’Ajuntament de Cornudella de Montsant ha canalitzat aigua cap el dipòsit del poble i sembla que tindrem aigua corrent amb regularitat. A casa hem preparat la instal·lació per emprar aigua de cisterna o directament de la xarxa segons els usos i la necessitat. El cert és que darrerament ha plogut molt poc.

Sant Salvador. Margalef de Montsant

Hom parla d’ecologia cultural referint-se a l’estudi dels processos mitjançant els quals una societat s’adapta al medi físic que l’envolta. Es poden incloure en aquest àmbit el treball sobre l’arquitectura popular i la construcció del paisatge com a interacció entre les necessitats humanes, les condicions ambientals i la disponibilitat de recursos que aporta l’entorn.
Entre aquestes necessitats hi ha, a més de les materials, les espirituals. Hi ha indrets en el medi natural que han propiciat, des de fa molts segles, la recerca de l’espiritualitat i el contacte amb la divinitat, entesa de diferents formes. I que, alhora, han estat punts d’encontre i, per tant, de convivència o conflicte. Balmes, fonts, cruïlles de camins o cims que destaquen en la línia de l’horitzó, són ubicacions habituals d’ermites, edificis bastits per al culte a un sant o santa –i sobretot a les advocacions de la Mare de Déu– en la tradició cristiana, però que també trobem en altres tradicions religioses.
Al voltant de les ermites hi trobem creences, pràctiques d’una religiositat ordinària o supersticiosa, festes que ens ajuden a interpretar –de les llegendes sobre la troballa d’imatges a l’organització de l’espai en els aplecs tradicionals– la història d’un territori, la seva organització i les relacions de poder.
Indrets de religiositat popular –amb romiatges i professons de pregàries–, ja des de fa molts anys –des de la industrialització– la necessitat de retorn a la natura que motiva una societat urbana fa de les ermites un lloc privilegiat per a la trobada col·lectiva. La celebració del que podríem anomenar aplecs laics a les ermites, a l’arribada del bon temps, per part de tota mena d’associacions polítiques o recreatives, a començaments del segle XX, n’és un exemple. Però ho són també les trobades familiars, de colles d’amics o d’entitats, que, diumenge rere diumenge, omplen el que ara s’anomenen àrees d’esbarjo associades a aquests edificis històrics.
I és que, amb el pas dels segles, les ermites continuen mantenint aquesta doble funcionalitat d’indret de solitud durant la major part del temps i de trobada, bullícia i esbarjo, els diumenges i dies de festa. Són, efectivament, espais que vehiculen l’adaptació humana al medi, que responen a visions antigues o contemporànies del món, satisfent necessitats presents de sortir de l’entorn urbà, alhora que conserven els seus valors com a referents de religiositat o d’identitat local.

Fa pocs dies ha sortit publicat un opuscle –de la sèrie que editen el Parc Natural de Montsant i Carrutxa sobre el patrimoni cultural de la serralada– sobre Les ermites de Montsant. Es tracta d’un material de divulgació, basat en recerques efectuades des de fa anys, ben il·lustrat, que inclou notícies de caire històric i etnològic i proposa alguns itineraris per conèixer algunes d’aquestes edificacions emblemàtiques. Us en recomano la visita –si pot ser, a peu i en dia feiner– sempre que les vostres circumstàncies laborals ho possibilitin.

El president d’Unió Democràtica de Catalunya i secretari general de la Federació de Convergència i Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, ha qualificat el procés de memorial democràtic de Catalunya de “pur sectarisme dels hereus del comunisme”:

“El projecte de llei del govern impulsat per la Conselleria d’Interior i de Relacions Institucionals preveu que, per a l’exhumació de les restes, cal que hi hagi una petició d’un familiar directe d’una víctima o entitats sense ànim de lucre dedicades a la recuperació de la memòria històrica. Quines són aquestes entitats? Qui les ha muntat bàsicament? Qui les ha subvencionat? De quin color polític són? Quina objectivitat i neutralitat hi ha en tot el procés del memorial democràtic? Ni una, sentint-ho molt.
Tot el procés del memorial democràtic de Catalunya és un pur exercici de sectarisme dels hereus del comunisme. I és un error, un gravíssim error, que els socialistes i el president Montilla hagin permès al conseller Saura arribar tan lluny com ha arribat”.

En un tres i no res, resulta que les persones i entitats que estem treballant per la recuperació de la memòria som una colla de sectaris al servei dels comunistes. Ens ho haurem de fer mirar.
A Reus, per exemple, recordo que el Memorial Democràtic ha subvencionat en aquests últims anys l’edició de dos llibres. Un, el de Dolors Joanpere, El temps d’unes dones, amb testimonis de dones que van viure el temps de la República, la Guerra Civil i la postguerra. N’hi ha alguna que es defineix com a comunista, alguna anarquista, altres republicanes, moltes sense filiació. N’hi ha que militaven en organitzacions obreres, n’hi ha que expliquen com van veure expropiades les seves pertinences durant la revolució, n’hi ha que van perdre familiars al front, n’hi ha que els van veure morts per la repressió a la rereguarda republicana. N’hi ha que es van alegrar per la victòria franquista i n’hi ha que van continuar lluitant a la clandestinitat… Recollir aquestes veus, és sectarisme?
L’altre, de recent aparició, és de Carme Puyol, Miralls de lluna. Dones als espais urbans de Reus. Es tracta d’un conjunt de biografies de les dones que donen nom a carrers i places de la ciutat. Hi trobem, de nou, dones amb trajectòries polítiques d’esquerres, republicanes, anarquistes, socialistes o comunistes… I artistes, poetes, pedagogues, monges. Entre elles, la propietària de la casa Milà, per no esmentar Teresa de Calcuta, la Mare Molas o la Pastoreta…! Un altre exemple clar de sectarisme comunista.
Que jo sàpiga, s’ha demanat un ajut per a la recuperació de la memòria dels bombardeigs sobre la ciutat i els refugis antiaeris. Recordar les víctimes i el patiment de la població sota les bombes potser també es sectari.
Personalment també estic implicat en una recerca sobre el pas de la guerra per Montsant. A la serralada, hi van morir centenars de persones i de la gran majoria en desconeixem la identitat. Sabem de fosses en algun pobles o properes a alguna balma on treballaven els sanitaris. Molts cadàvers van quedar escampats per la muntanya. Després de l’ocupació franquista, vells i nens foren obligats a pujar dalt a Montsant per enterrar els morts: “Jo vaig anar a enterrar morts dalt a Montsant, eh, dos dies seguits, a la Cogulla (…). Mare meva, si haguessis vist allò, feia esgarrifar. Allí havies d’aixecar els peus per passar, tot lo tomb de la Cogulla”. Qui m’ho explicava, tenia tretze anys aquell gener de 1939.

No hem de renunciar a conèixer i interpretar críticament el passat, malgrat aquells que preferirien l’oblit, el silenci i la desmemòria.

A Reus, la nova cultura de l’aigua hi va començar fa anys, quan la ciutat patí considerables restriccions. Emmagatzemar aigua per racionalitzar-ne després el consum, minimitzar el temps de tenir l’aixeta oberta o reaprofitar l’aigua per al vàter, eren pràctiques que s’han anat perdent, però que resten en la memòria propera.

I també la consciència que l’aigua és un bé indispensable però limitat. La ciutat, diuen, compta avui amb una de les xarxes municipals més eficients i des de l’Ajuntament s’han continuat les campanyes de sensibilització, però té, en definitiva, l’aigua del minitransvasament assegurada i, en força menor mesura, la del Siurana, malgrat els problemes hídrics del Priorat. El debat sobre el pla hidrològic i la ferma oposició al transvasament de l’Ebre hauria d’haver fet reflexionar sobre quina ha de ser la gestió dels recursos naturals d’unes comarques excessivament castigades pels desequilibris territorials.

La sequera és real. No és el mateix, però, un transvasament amb grans infraestructures que la captació puntual d’aigua i els seu transport a les àrees més necessitades. No cal muntar el ciri per una mina que perd. Però tampoc es pot afirmar alegrement que sobra aigua. Cal una acció pedagògica sobre què es vol fer, sense embrancar-se en el nom. I, sobretot, definir les polítiques que afecten el consum d’aigua, especialment pel que fa als usos lúdics o turístics.

Per evitar la demagògia i un nou desencant per part de la ciutadania, cal transparència. Com l’aigua neta.

Publicat a El Punt, 22/03/2008

Em confirmen que aquest proper divendres, a Reus, hi haurà un tast de botifarra al migdia, a la plaça de la Patacada. No es tracta exactament de recuperar els àpats de promiscuació a què feia referència el meu article anterior, però, llegint la convocatòria, constato que la paraula torna a agafar vigència. Segons aquesta, «l’acte, que es planteja amb una clara voluntat lúdica, té com a objectiu posar també damunt la taula la reivindicació d’una societat laica. Segons aquesta proposta, les cerimònies i festivitats religioses haurien de ser, des d’una concepció ciutadana, expressió d’un llegat patrimonial de la ciutat que convindria preservar, però en cap cas haurien de ser patrocinades des de les institucions públiques».

Personalment, no hi seré. Si alguna raó de força major no ho impedeix, penso gaudir d’un divendres de pau, al peu de Montsant, amb la família. I, si el temps acompanya, l’activitat més tradicional que penso realitzar és anar a collir farigola.

Hom pot pensar que, avui, ja no té sentit convocar actes com aquest. Que a les professons hi va qui vol i que una gran majoria veu la setmana santa com un període de vacances que s’aprofita per fer turisme o reposar de l’atabalament quotidià. Això és veritat, però també ho és que, a Reus, l’increment en els últims anys de celebracions religioses o parareligioses que ocupen la via pública és constant, sigui per tradició, com a expressió d’una religiositat personal o com a conseqüència d’una voluntat de protagonisme associatiu. I també és cert que tampoc tenen massa sentit els espectacles infantils dels últims anys, els divendres de quaresma, a les Peixateries Velles –suposadament, la recuperació de la tradició de serrar els peus de la Vella Quaresma–, encara que la canalla s’ho passi d’allò més bé.

En aquest context em sembla perfectament legítim que aquells que volen explicitar el seu laicisme militant ho facin d’una forma lúdica en forma de botifarrada popular. El fet de menjar carn – i, sobretot, de porc– s’ha d’entendre, doncs, com un símbol i una reivindicació que hi pot haver formes de celebració festiva que no necessàriament es vinculin a la tradició cristiana.

Finalment, un bon amic, filòleg, em fa observar que per promiscuar s’ha de barrejar peix i carn. La promiscuació és la barreja, no el fet de menjat allò que és vedat. I aconsella als organitzadors incloure, potser, algun peix al menú. Unes bones arengades serien adequades. A més, formen part de la gastronomia tradicionalment normativa de la diada.

Finalment, perquè no hi manqui la cita històrica, tradueixo i sintetitzo el brindis que Cristòbal Litran féu davant un sopar de promiscuació de dones republicanes a Reus, el dimecres sant de 1905:

«Per l’extensió del pa de la vida a tots aquells que en tenen fam. Per l’extensió del pa de la intel·ligència a tants i tants éssers com el necessiten. Perquè no hi hagi qui, anomenant-se demòcrates i fins i tot republicans, donin a l’Església la pesseta que neguen al pobre de mala manera.»

Que passeu uns bons dies.

Per tenir una visió de conjunt del costumari popular relacionat amb setmana santa, convé no oblidar els actes que tradicionalment celebraven aquells que es manifestaven en desacord amb la commemoració catòlica. A Reus tingué força arrelament el costum de celebrar dinars i sopars de promiscuació. Promiscuar és, segons el diccionari, menjar, en un mateix àpat, peix, però també carn, els dies en què l’Església no ho permet. Atipar-se, en definitiva, de costelles o llangonissa, mentre els catòlics guardaven abstinència. Cantar i ballar, mentre sortien al carrer els viacrucis i les professons.
A les seves memòries, el reusenc Marian Roca i Munté ho descriu ben gràficament:

«Devíem ésser a l’any 1906 que se’ls ocorregué, als clericals, augmentar el nombre de processons que celebraven cada Divendres Sant. Demanaren per celebrar una processó i, en ésser-los denegat el permís per l’Ajuntament, recorregueren al governador, qui, no cal dir-ho, els autoritzà. La nova processó havia de sortir de la Casa de la Caritat per dirigir-se a l’Hospital.
Els republicans –que en aquella època es distingien pel seu anticlericalisme– volgueren exterioritzar la seva protesta, i a l’efecte organitzaren una costellada sota un gran lladoner que hi havia davant per davant de l’Hospital. La concurrència a la processó fou molt reduïda, en canvi, la de la costellada, arriba quasi a tres-centes persones.
»El qui això escriu era repartidor d’un dels diaris republicans i, en passar per aquell lloc, fou convidat a la costellada. Aquest fou el primer àpat de promiscuació al qual prenguérem part. Anys més tard, quan ja començàvem a ésser uns homes, cada Divendres Sant preníem part al dinar de promiscuació que els republicans organitzaren, creient que així, afirmàvem la nostra fe republicana.»

Aquest no és el primer any que se celebrà un àpat de promiscuació –en tenim documentats altres a les societats republicanes–, però sí que correspon a un moment històric d’explicitació simbòlica de creences i ideologies. Sembla que és a partir del 1907 que comença la pràctica de girar el santcrist cap al públic, al final de la professó de retorn a la Sang, reforçant-se la creença en la petició de les tres gràcies, en un acte que ha esdevingut el referent actual de la celebració.
Al tombant del 1900, els àpats del divendres sant formaven part, amb el carnaval i altres celebracions commemoratives –com l’11 de febrer, l’1 de març, l’1 de Maig, el 14 de juliol o el 29 de setembre–, d’un poc recordat calendari festiu obrerista i republicà. Menjar i beure, cantar a cor himnes revolucionaris o cançons de gresca –el cant coral era una activitat ben comuna en els cercles obreristes– o ballar, en una època en què l’Església condemnava el ball, eren components indestriables de la cultura republicana.
A banda d’altres àpats, el costum de la costellada sota el lledoner arribà –potser amb interrupcions, segons el context polític–fins als temps de la República. Recullo el testimoni d’una persona –el seu pare era carlista i portador del santcrist– que recorda haver sentit explicar que els participants tiraven ossos al pas de la professó i que, algun any, la cosa havia acabat amb algun tret, afortunadament, a l’aire. Una altra em comenta haver sentit explicar a casa seva, del temps del seu avi, que la cosa s’acabava en baralla a cops d’atxa. Els records són imprecisos, però no hi ha dubte que l’acte formava part del costum. Sembla que alguns s’apropaven a veure el previsible espectacle.