La teiera

Enguany, Gràfiques del Matarranya celebra els seus 25 anys d’existència. Al llarg dels segles, el paper de les impremtes en la difusió de la cultura i de les idees transformadores és sobradament conegut. Dels llunyans processos inquisitorials sobre alguns impressors al paper destacat dels obrers de les arts gràfiques en el segle XIX i començaments del XX en la lluita per l’emancipació social, el treball d’aquelles persones que tenen cura per reproduir sobre paper, en tirades més o menys llargues, les idees, els sentiments, els coneixements o les crides d’altres, ha estat clau.

En la seva relativament curta vida, la trajectòria d’aquesta empresa creada per un reusenc que tornà al poble de les arrels familiars –Calaceit– no desmereix en absolut la millor tradició cultural i social de l’ofici. Per la qualitat del producte i la capacitat d’adaptació, en uns anys en què les transformacions tecnològiques han estat enormes, però sobretot per la seva implicació militant en l’activitat i l’associacionisme cultural del país. Un país que comença en la proximitat del Matarranya i comarques veïnes de la franja aragonesa catalanoparlant i que va de les Terres de l’Ebre al Camp, o al conjunt dels Països Catalans, allí on hi ha col·lectius amb voluntat de construir espais comuns de coneixement, com la revista Caramella.

La complicitat de les impremtes en l’esdevenir de les associacions culturals que maldem per sobreviure en un món d’economia ajustada és clau. No parlaré per altres, però sense la col·laboració entusiasta i professional, voluntària més enllà de l’estricte encàrrec de feina, sense el seu suport davant la migradesa de recursos, una entitat com Carrutxa no hauria pogut desenvolupar, ni de bon tros, la seva tasca de divulgació cultural. I no podria celebrar, aquest 2010, el seu 30è aniversari.

Publicat a El Punt,  15/02/2010

No ho sé. Potser escolto massa les notícies. Entre propostes i globus, cementiris nuclears i demagògies, jubilacions endarrerides i pegats al clatell, vegueries i fatigues, comissions d’experts menyspreats; lleis que havien de regenerar la política i contribuir a animar el desenganyat personal, però que es queden al calaix…, aquests dies de carnaval faig una cara de ruc que s’adiu prou bé al que sembla que els nostres dirigents esperen del poble. Sospito, però, que serà estrictament temporal.

Capgròs de la festa de Sant Antoni. Gandesa

La vinculació del porc al cicle festiu hivernal es fa palesa a la festa de Sant Antoni en la iconografia del sant. La llegenda explica que va guarir un porquet esguerrat que, després, el va acompanyar per sempre més. Per Sant Antoni se subhastava o rifava un porquet que, antigament, podia havia estat ofert en prometença i alimentat per totes les cases del poble. Portava una campaneta i allí on feia cap li donaven alguna cosa. Aquesta és una pràctica ben documentada que dóna origen a expressions com «ser com el gorrinet» o «donar més voltes que el porquet de Sant Antoni», fent referència a la persona que no para mai quieta. A Reus, les ordinacions medievals de la vila, recollides al Llibre de la Cadena, anoten: «Que no sia null hom ne altra persona de qual que condició sia que gos pendre del porch de Sent Antoni sino iij diners per alberch». A Falset, explica J. Baptista Piñol:

«Un dels datos típics d’aquesta vila, segons la tradició, era que’l senyor batlle o la confraria de sant Antoni comprava tots los anys un porcell, i aquest, durant l’any, recorria tot el poble amb una campaneta penjada al coll, engrossant-se de les desperdícies i porqueries que plegava, acampant-se-la aixís fins el dia que se li feia la festa. Aquest tocino, conegut pel porc de sant Antoni, es rifava entre els veïns, al preu aproximat de dos o quatre quartos el bitllet; destinant el seu producte per la festa del Sant i millores de l’altà i l’ermita.
L’afortunat que tenia la xaripa de treure el tocino ja podia preparar-se per a rebre enhores bones; però també podia preparar-se la bóta de vi, que si tenia prou paciència, els amics i benvolguts li deixaven eixuta fins a les mares. I el pitjor del cas, era que hi havia la costum de repartir un present per petit que fos, per entre les persones de bona amistat, que per cert eren moltes.»

Fa uns anys, en moltes desfilades de Tres Tombs, es passejava el porc que després es rifava. En l’actualitat s’acostuma a substituir per un lot de pernil i d’embotits. La fotografia és de l’Encamisada de Falset, el 1992.

En els pobles on la festa comportava una plega de productes casolans que després eren subhastats a benefici de la confraria del sant, s’acostumaven a oferir derivats del porc.

Els diablets de la Torre del Compte, al Matarranya, porten uns sabres amb què antigament aplegaven la cansalada que els hi oferien a les cases.

El porc és també una icona de la festa del Carnaval. Les carotes de porc han estat ben presents a la nostra tradició festiva. Andreu de Bofarull descriu així l’ambient del Mercadal en els carnavals de la primera meitat del segle XIX:
«En medio de los alegres choques aparecía algun grotesco cazador disparando sendas descargas de harina contra el papa moscas que con cara boba miraba la fiesta; más allá otro se divertía haciendo pescar a los muchachos un negro y seco higo colgado de una caña, quedando sin utensilios por la furiosa arremetida que una bandada de fregonas con mascarillas de cerdo o cotorra y pertrechadas con escobas, no muy limpias, pelo suelto y al destemplado son de una guitarra tomaban al pescador por su cuenta.»

Per al Dijous Gras –l’anterior al darrer diumenge de Carnaval– es guardava el llardó del porc per fer coques de llardons, un menjar ben característic de la diada encara a l’actualitat. Antigament, a Reus, era un dia de cassola i coca, «condimentada la primera con manos de cerdo, morcillas y rebozada con huevos y azúcar, y la segunda tachonada con lonjas de tocino y longaniza».

El Carnestoltes cavalcant un porc, segons la capçalera d’un romanço reusenc del segle XIX.

Amb la fi del Carnestoltes s’acaba el regnat del porc i comença el del bacallà.

A casa nostra, sovint es representa el concepte d’estalvi amb la imatge d’una vidriola en forma de porquet. Certament aquest animal, prou present encara en la nostra alimentació, fou a la societat tradicional el paradigma de l’aprofitament de recursos. Omnívor, es diu «que menja de tot i que, un cop mort, s’aprofita del tot». I és cert, en bona mesura. El porc s’alimentava de les sobres o d’allò que avui considerem de rebuig, orgànic, que la societat tradicional reciclava. En paraules d’un home d’Ulldemolins:

«No es feia malbé res, perquè a les cases hi havia lo porc; hi havia les gallines, i els conills, en fi, com que totes aqueixes coses les feies a casa, doncs […] tot s’aprofitava, des d’una fulla de col fins al segó. […] De conills, només los que criaves a casa; el porc, un a l’any. No és allò que cada dia p0guesses anar a buscar porc, eh. Del porc, jo n’hi feia la llangonissa i la botifarra i totes aquestes coses, però encabat se posava tot amb oli, per la conservació. I a l’estiu, tenies la llangonissa, lo llom, lo llomillo, eh, de la gerreta que es deia. Hi ha llocs que en diuen tupina; aquí feien gerreta. Eren gerres envernissades. I allí ho posaves, amb oli. Per la conservació de la carn aquesta.»

La seva carn es pot cuinar per consumir immediatament o conservar en oli. O en forma de pernil, les cuixes, i de cansalada, el greix. Els seus budells, farcits de carn, greix, sang…, esdevenen tot tipus d’embotits. Trencar, doncs, la vidriola de terrissa és com matar el porc. Es recupera de cop tot allò que, de mica en mica, s’hi ha anat posant.

Un porquet com a reclam publicitari al centre comercial del Pallol de Reus

La matança domèstica del porc, en període hivernal, era una pràctica ben comuna, amb un caire de celebració festiva. Un cop mort, l’animal era rostit superficialment amb foc d’argelagues. Després el rentaven amb aigua calenta i freda, raspant fort amb una pedra.

Era un dia de feina i festa –en l’àmbit familiar o per a les persones properes del veïnat– que començava amb l’esmorzar, en el qual menjaven fetge tendre de porc, xulla o cansalada tendra, fregida, allò que primer calia consumir. Durant el dia es preparaven els embotits i la diada s’acabava amb un bon sopar. Com em deia el Pere Peret, d’Albarca: «Matàvem el tocino, aquell dia invitàvem els veïns i tots menjàvem tocino. Aquell dia, ni dos, ni quatre no contàvem. Fèiem com una festa major». Altres persones ens comentaren: «I quan matàvem tocino, un bocí pel senyor rector i un per la mestra…».
En l’actualitat, la matança del porc s’ha recreat com a festa col·lectiva i continua a nivell particular –sempre amb el porc mort a l’escorxador i amb el corresponent control sanitari– en moltes poblacions. Andreu de Bofarull, el 1851. escriu sobre Reus:

«Día de sangre y matanza es el de Sto. Tomas sin que de ello participe el apóstol, pero si los muchos individuos que estan de mondongo. La fiesta doméstica se celebra en la cocina en cuyo centro descuella la afanosa madre con las manos pringadas y cual un hábil General blandiendo el sangriento cuchillo ordena y manda a sus subordinadas que cubiertas con blancos delantales trinchan y garlan a la vez, mientras que los chiquillos sin permanecer ociosos van y vienen del hogar a la mesa con la sartén llena de pasta para probar el tast. La función concluye con las sustanciosas tortas de Sta. Teresa, empapadas con el pringue del caldero. Por desgracia va desapareciendo la antigua costumbre de los presents, que mutuamente se hacían los amigos que habían muerto cerdo, cuyo regalo consistía en una muestra de morcillas, longanizas y demás inherentes del gordo animal.»

La diversitat de noms per designar els derivats del porc és molt gran. Una riquesa de lèxic –avui perduda, en part– que mostra, per exemple, aquesta anotació de l’etnògraf Ramon Violant i Simorra, referent a la matança en alguns pobles del Priorat:

«Entre els embotits o mandongo que fan són típics la bisbessa (l’estómac, que guarden per l’estiu), la culana, el botigot (la bufa) i els botifarrons, farcits tots de la pasta clàssica de la botifarra negra, o sia sang, pa ratllat i tallirons de cansalada; la garra, o pell arrencada de l’espatlla del porc, farcida de la pasta d’una botifarra blanca i d’una negra, barrejades, i cosida. També farcien així anys enrera el tel del sagí. Aquestes peces formen part del mandongo que després es cou a la caldera. I dels embotits de carn crua picada, excel·leixen el xoriço i la llonganissa; el primer el guarden sec per menjar-se’l així mateix, i la segona la confiten cuita amb oli a la gerreta, com el llomillo i la costella.»

En el cicle festiu hivernal hi havia diversos costums en què s’empraven torxes o falles. Sortir de nit amb un manat d’herbes enceses o a la llum de torxes té connotacions simbòliques però també funcionals. Poder sortir a la nit –quan els carrers eren habitualment foscos– ja tenia un caire d’excepcionalitat prou significatiu i feia festa.

En la tradició més recent –i encara, en l’actualitat– s’han conservat algunes pràctiques que recorden aquestes tradicions hivernals. Per exemple, el fet que la canalla de diverses poblacions prepari manats d’espígol amb què fer torxes per sortir la nit de Nadal – anomenant-les faies, aixames, xamelles, fatxos…– o per anar a esperar els Reis –que, antigament, mai arribaven físicament– la nit del 5 de gener.

Per esmentar alguns exemples propers en la geografia, recordem que, abans de Reis, a Albarca (Priorat) la canalla preparava atxes i, a més, bastia un ninot amb dos bastons creuats i feixos d’espígol que al final era cremat, mentre cantaven:

«Lo ninot d’espígol,
s’ha casat a Reus,
li ha marxat la dona,
cap als Pirineus.»

O a Siurana, on petits i joves feien giravoltar manats d’espígol encesos, lligats amb una corda. També la canalla de Margalef de Montsant anava a collir espígol per fer torxes i rebre els Reis quan arribaven. A la Riera de Gaià anomenen falles els manats d’espígol que la canalla encén quan arriben els Reis d’Orient. Els dies anteriors, durant les festes de Nadal, els petits van a recollir aquesta planta pels voltants del poble. Després en fan feixos lligats amb cordills. La vigília de Reis, els xiquets del poble, al carrer i davant de casa seva, cremen les seves falles. A Vandellòs, xiquets i xiquetes surten també a buscar les atxes uns dies abans de Reis, una activitat que organitza actualment el Centre d’Estudis de la Vall. Aquestes atxes serviran per a rebre els Mags a la seva arribada a la població.

De torxes i atxes, en trobem també per Sant Antoni o per Sant Sebastià. En aquestes festes hivernals s’encenen fogueres, sobretot per Sant Antoni, i antigament havia estat molt comú ballar, al seu voltant, la dansa del Tio Fresco. Els balladors, disposats en rotllana, portaven un tros de paper penjat a l’esquena i evolucionaven en cercle, amb una atxa a la mà –intentant cremar el del davant i procurant que no els cremessin els del darrere– mentre cantaven:

«Jo te l’encendré.
lo tio, tio, tio,
jo te l’encendré,
lo tio de paper.

No me l’encendràs.
lo tio, tio, tio,
no me l’encendràs,
lo tio del detràs.»

Aquesta versió la vaig escoltar fa uns anys prop d’una foguera de Sant Antoni a Flix. El ball –amb la lletra que explicita el nom del Tio Fresco– és ben conegut com a dansa infantil.

Les atxes d’espígol s’empraven també durant el carnaval. Segons explica el llibre Coneguem la comarca: el Baix Penedès (1991) a la Bisbal del Penedès, al primer terç del segle XX, també es feien falles pel Dijous Gras, «que eren una cercavila com a preparació del Carnaval. Al davant hi anaven les gralles i després feien ball. Els nois portaven una barra (semaler) enrotllada d’espígol. Anaven al davant de les gralles. Es feia a la nit i cremaven les barres amb l’espígol com si fossin veritables torxes.»

Una senyora de Capçanes –nascuda a la segona dècada del segle XX– ens explicà: «Per Carnestoltes també es feia l’espígol. S’agafava un feix d’espígol, ho lligaven i ho encenien… I els nois perseguien les noies pel darrere, a veure si les cremaven!». Una pràctica que hem trobat anotada en una publicació del 1896, sobre aquesta vila:

«Carnestoltes. Per semblant diada la canalla té la costum d’arreplegar un manat d’espígol y calar-hi foch. Armats d’aquesta manera, embesteixen a les dones y noyes, ficantlos-hi lo manat encès sota les faldilles. Les noyes se defensen portant també un manat encès y cremantlos, si poden, lo clatell. Si les noyes, a l’embestirles la quitxalla, tenen temps d’ajupirse o sentarse a terra, ja estan salvades.
Lo mal és qu’ab aquestes bromes de mal gènero s’hi barrejen de vegades els grans, lo qu’és causa de rahons.»

Una descripció prou explícita d’un joc –que podia esdevenir gens innocent– amb el foc, que tenia com a protagonista la jovenalla encara al primer terç del segle XX. Una pràctica que probablement venia de molt de temps enrere. Córrer amb foc a les hores de fosca i provocar les persones de l’altre sexe és, de ben segur, un joc festiu molt antic. I encara un altre exemple, aquest força reculat en el temps. A Reus, pel cap d’any de 1347, trobem que el Consell de la Vila fa una crida prohibint «córrer falles» per Carnestoltes.

Potser aquesta mena de jocs entre els joves –córrer amb el foc a la mà i «cremar» als altres– es puguin considerar, abans, fins i tot, de la difusió de la pólvora, un precedent del que avui, amb el nom de correfoc, considerem una de les pràctiques festives més representatives de la tradició catalana.