La teiera

Després de recollir molts testimonis sobre tradicions nadalenques, tinc la sensació que bona part de les famílies treballadores del nostre país van viure els nadals en crisi permanent fins ben entrada la segona meitat del segle XX.

La necessària excepcionalitat de la festa es gaudia des d’uns àpats resultat de moltes hores de feina de les dones i una calculada despesa en els ingredients- I com qui per Nadal res no estrena, res no val, la festa era un moment, potser, per a comprar aquella de peça de roba que després es faria servir anys i panys. O per rebre, per Reis, una joguina per a mitja vida.

La nostra societat, però, ha fet del Nadal el paradigma del consum, de la despesa exagerada, del luxe efímer, de l’exageració en la forma.

Però la crisi arriba. Es fa més o menys evident segons d’on cobrem o si tenim feina segura, però avisa a tots. Diuen que el model és insostenible. La crisi potser ens dóna l’oportunitat de redescobrir el Nadal com a temps diferent de la quotidianitat, com a moment de retrobament familiar i solidaritat amb els altres –més enllà de les creences religioses, fins i tot– sense negar la necessitat de viure uns dies diferents al calendari, però sense caure en el malbaratament. Ara que la globalització entra en crisi, potser és moment, més enllà de contraposar el tió al Pare Noel, o apuntar-se a neotradicions ridícules, de viure senzillament la diferència, com els nostres avis treballadors. I bones festes.

Publicat a El Punt, 13/12/2008

Aquesta entrada va ser publicada el 13/Desembre/2008 a les 8:05 i esta arxivada a cultura popular, les idees. Pots seguir les respostes a aquesta entrada a traves del fil RSS 2.0. Pots fer un comentari, o un trackback des de la teva web.