Detalls de la festa (2)
La festa major continua endavant, amb força. De Sant Joan cap a Sant Pere.
La nit de Sant Joan és nit d’alegria, de foc i d’ancestrals simbolismes passats pel sedàs del present. La tradició és la trangressó i la festa, com ha estat sempre, serveix per trencar la normalitat i fer allò que està vedat en altre moment. I anar a recollir la flama del Canigó, a més de refermar les essències pàtries, serveix per muntar un sidral –amb una colla de vehicles a dues o quatre rodes– que, en un altre context, seria prohibit o reprimit.
La foguera de Sant Joan crema exageradament puntual al mig de la plaça del Mercadal. Símbol de purificació, crema allò que és vell i inútil, en un sacrifici de renovació. Tot un detall, enguany la foguera municipal s’ha bastit, entre altres andròmines, amb fragments de cartelleres electorals. Potser un símbol d’allò que cal renovar. Abans d’encendre la foguera, la regidora de Cultura fa un discurs, de ben segur políticament escaient, que no es pot escoltar entre els esclats i espetecs de la pirotècnia.
A diferència del correfoc de Misericòrdia. la cercavila de foc no acaba de ser allò que voldria. Reus és vila d’anar als masets i fer revetlles casolanes. I, encara, de sopar al terrat. A més, enguany, l’estirada de barraques es fa notar. Els diables i les bèsties de foc fan el seu recorregut ritual pels carrers buits del nucli antic, per acabar al mig d’un Mercadal on el públic, prudent, es mira l’espectacle des dels porxos o assegut a la terrassa d’un bar, si la Víbria no els rosteix.
Més tard, els diables també fan acte de presència a barraques. Les barraques de 2008 han estat, un cop superades totes les incerteses prèvies, un èxit de públic i una mostra de la voluntat de participar d’una pila d’entitats. Només manca la gespa per estirar-se. Tot arribarà, diuen.
Si la nit de Sant Joan s’acaba a la matinada, la diada comença al capvespre. Pregó de festa major, els ministrers de la Vila Nova tocant al balcó i tronada a la plaça. Hi ha gent, però, que té poca paciència.
De la cercavila del masclet, en resta poca cosa més que el nom i el beure que alguna colla porta a la bóta. Si el masclet ha de ser la beguda de referència del nostre Sant Pere, ha de començar a fer-se present en el conjunt de la festa. El nou acte es dibuixa, però, com una cercavila volgudament informal d’alguns elements del seguici. Queda clar que es poden ballar cercolets amb tonades de diferents èpoques, i que els poden ballar els diables; que els gegants o el bestiari poden comunicar desig de viure la festa, i que la música pot engrescar tant com l’alcohol. Em sembla que hem d’anar per aquí. No cal que tot el seguici surti de cop, però potser ens fan falta cercaviles i representacions de teatre popular als carrers i places, cada dia, durant tota la setmana de la festa. Que els grups festius trobin el seu espai per comunicar-se, formalment o informalment, amb el públic.
A la nit, sopar popular, a les Peixateries, amb un bon plat de bou i arròs, antiga menja de les diades festives de la ciutat. Com molt bé explica l’Antoni Veciana, la tradició es recuperarà el dia que, a les cases i als restaurants, el bou amb arròs sigui plat del dia. De moment, però, la proposta de la colla del Bou i el col·lectiu del Masclet –amb el suport de la gent del Casal Despertaferro– ha estat aclaparadorament exitosa. Per la quantitat de gent que es va apropar a menjar-ne, però sobretot per l’ambient de festa, a l’abast de tothom, que es va generar. Amb música i masclet. Llàstima pels que es van quedar sense poder-lo tastar. Una contribució excel·lent a un Sant Pere que podrem recordar com el d’aquell primer any que vam menjar bou i arròs a la plaça…
Els vitxets, fabulosos. Ballar els gegants és un art i els nostres geganters en saben força. Per cert, si la Vitxeta havia marcat tendència en el passat, portant el seu vestit a la moda, com és que encara ningú li ha fet una samarreta de festa per quan surt a ballar de nit?