La teiera

Enguany fa 25 anys que mossèn Joan de Vic balla per festa major. Un període curt en la història, però llarg en la percepció immediata. Per a moltes persones –les que integren el ball, per exemple–, la dansa hi és de tota la vida. De fet, costa recordar una anada a completes amb només la mulassa, els gegants i els nanos –i els bastoners–, o amb els grallers que van mantenir viva la nostra especificitat musical. En aquests anys, el seguici ha crescut –n’hi ha que consideren que excessivament– i el repertori de danses i figures s’ha diversificat. Amb tots els problemes que es vulgui, però el creixement ha estat, i és, símptoma de vitalitat. El significat de la vella moixiganga del senyor que torna de la guerra, pobre, per morir –això és el que representa el ball– potser ja no correspon al present. Però l’energia dels seus components, els cops de bastó als escuts de fusta, els colors de la indumentària o els retalls d’una cançó molt antiga són part indispensable de la festa actual.

I el senyor Joan pot ser interpretat, segons els anys, per una noia, com, durant segles, els personatges teatrals femenins ho van ser només per homes. Al segle XXI, la narració perviu perquè una gent jove l’ha feta seva i n’ha fet una forma d’implicar-se en la festa major, de participar i de desvetllar l’interès del públic. Sense aquestes ganes de fer festa no hi hauria ball, ni seguici. Felicitats a tothom que l’ha ballat en aquest quart de segle i per molts anys.

Publicat a El Punt, 14/06/2008

Aquesta entrada va ser publicada el 14/Juny/2008 a les 3:29 i esta arxivada a cultura popular. Pots seguir les respostes a aquesta entrada a traves del fil RSS 2.0. Pots fer un comentari, o un trackback des de la teva web.