La teiera

Quan es va plantejar el debat sobre la renovació de les parelles antigues dels gegants de la ciutat, vaig defensar la necessitat de comptar amb un únic conjunt, en actiu, als carrers. Ho continuo fent. Els gegants reusencs són un referent simbòlic per a la ciutadania –d’això, no en tinc cap dubte– i, per això, em semblaria indigne tenir-ne dos jocs –un de segona categoria, per poder anar a qualsevol lloc sense gaires miraments–, i més quan són idèntics.

La vitxeta amb vestits del voltant del 1900 i del 1925

Vaig discrepar, i ho continuo fent, de l’ús d’adjectius com autèntics o originals, de difícil aplicació a unes figures d’imatgeria popular que durant més de dos segles han sofert no pocs arranjaments i modificacions en la seva aparença i estructura. L’Ajuntament, que havia impulsat la construcció d’uns nous gegants –fidel reproducció dels vells–, va optar, no sense polèmica, per la seva substitució. I les peces antigues van ser portades al museu en l’estat en què es trobaven aleshores.

Això és ben poc tradicional. La tradició, ens agradi o no, és que molts gegants i bèsties festives hagin acabat al foc, o a la bassa, quan se n’han fet de nous perquè es trobaven malmesos o perquè havien canviat les preferències estètiques de la gent. Els exemples són nombrosos. La nostra societat, però, té ben arrelat el sentit del patrimoni cultural i per això –entre altres possibilitats– guardem als museus els testimonis de les antigues formes de vida, les eines obsoletes d’oficis desapareguts o els estris de la festa.

La tradició té tant o més a veure amb la funció –simbòlica o d’ús– que amb el mateix objecte. Ningú, suposo, pot pensar que la tronada és menys tradicional perquè fa uns anys es van canviar els antics morters pels actuals. O que la professó de les Tres Gràcies ja no té mèrit perquè la imatge del santcrist no és l’original. La tradició és l’objecte i el seu context. I també canvia.

Les ballades davant dels bars –d’algun bars, sobretot– foren una tradició molt viscuda en el passat (fotografia de cap al 1930)

La patrimonialització dels objectes, però, no consisteix només a emmagatzemar-los. Les mesures de conservació, les restauracions o les reconstruccions de parts desaparegudes que ajuden a copsar millor l’obra original, formen part del treball de qualsevol museu. Els objectes poden ser en exposició permanent o a la reserva, al taller o formar part d’exposicions temporals.

En el cas de les peces antigues dels nostres gegants es va optar per la seva exposició immediata i permanent. Una mesura que, sens dubte, ha estat rendible per a l’estadística de visitants del museu, però que –sense altres actuacions– també ha servit per alimentar la llegenda negra dels gegants autèntics abandonats. Una percepció que, com a professional del patrimoni cultural, em preocupa especialment, ja que comporta veure el museu com un espai de degradació i oblit, quan hauria de ser tot el contrari.

Com que se’n parla sovint, i ara ja hi ha qui endega campanyes per la salvació dels gegants històrics, potser cal reconduir el tema. Jo no tinc cap recepta màgica, però aquí us deixo algunes idees. Descartat el cremar les peces antigues –o les noves!–, considero que està molt bé que els gegants històrics es conservin al museu. Però això hauria de comportar un treball de restauració, de confecció de nova indumentària i, potser, de reconstrucció d’algunes parts –l’estructura interna de fusta, per exemple–, de forma que mostressin no la imatge original, sinó una aparença concreta del passat, potser la dels primers anys del segle XX. I exposar-los, temporalment o permanent, en el marc d’una mostra ben documentada i pedagògica per entendre què són i què han estat els gegants a les nostres festes. I per emocionar-se, és clar. Perquè el coneixement del passat també transmet emocions.

La canalla amb els gegants, una imatge que perdura (fotografia de cap al 1950)

Crec que les figures actuals han de sortir al carrer i les històriques han de ser al museu. I el paper d’unes i altres és diferent i complementari.

[Fotografies de l’Arxiu de Carrutxa]

Aquesta entrada va ser publicada el 26/Maig/2008 a les 12:17 i esta arxivada a cultura popular. Pots seguir les respostes a aquesta entrada a traves del fil RSS 2.0. Pots fer un comentari, o un trackback des de la teva web.