L’Ariel
Aquesta setmana, l’Ariel ha estat notícia per la fotografia que es va repartir anònimament al saló de plens. La setmana passada se l’havia vist –i, com sempre, es feia notar– en la protesta pel trasllat de les entitats al Pallol, per Sant Jordi. L’anterior, no ho recordo.
Malgrat que pugui semblar que ha perdut l’atractiu de la novetat que el va catapultar a primera línia mediàtica en sortir escollit regidor, el seu protagonisme continua prou vigent. A més, la CORI és un grup força actiu en fer-se present on hi ha moguda. I he vist l’Ariel en molts més actes culturals –sobretot si tracten de la història de la ciutat– que altres regidors.
La CORI és un fenomen que neix i creix a partir de l’ensopiment dels polítics locals i la manca d’alternatives als partits, diguem-ne, tradicionals. Uns polítics que, en opinió d’una part de la ciutadania, no paren de fer-li el joc. A Reus, afirmar «En les properes també votaré la CORI» ha esdevingut una frase feta per expressar el rebuig a les actuacions del poder municipal.
L’Ariel és com l’antic carnaval. Comparteix amb aquesta festa la funció de servir de vàlvula d’escapament, de transgressió folklòrica que dóna sortida a les tensions, possibilitant l’expressió del descontentament popular però contribuint alhora al manteniment de l’ordre establert. Però, com ens mostra la història, el carnaval és una festa perillosa que pot esdevenir revolta i generar subversions que van més enllà de la gresca. Per això, el poder l’ha volgut controlar sempre i, quan no ha pogut, l’ha reprimit. De moment, no passa res…
Publicat a El Punt, 3/o5/2008