La teiera

Sant Salvador. Margalef de Montsant

Hom parla d’ecologia cultural referint-se a l’estudi dels processos mitjançant els quals una societat s’adapta al medi físic que l’envolta. Es poden incloure en aquest àmbit el treball sobre l’arquitectura popular i la construcció del paisatge com a interacció entre les necessitats humanes, les condicions ambientals i la disponibilitat de recursos que aporta l’entorn.
Entre aquestes necessitats hi ha, a més de les materials, les espirituals. Hi ha indrets en el medi natural que han propiciat, des de fa molts segles, la recerca de l’espiritualitat i el contacte amb la divinitat, entesa de diferents formes. I que, alhora, han estat punts d’encontre i, per tant, de convivència o conflicte. Balmes, fonts, cruïlles de camins o cims que destaquen en la línia de l’horitzó, són ubicacions habituals d’ermites, edificis bastits per al culte a un sant o santa –i sobretot a les advocacions de la Mare de Déu– en la tradició cristiana, però que també trobem en altres tradicions religioses.
Al voltant de les ermites hi trobem creences, pràctiques d’una religiositat ordinària o supersticiosa, festes que ens ajuden a interpretar –de les llegendes sobre la troballa d’imatges a l’organització de l’espai en els aplecs tradicionals– la història d’un territori, la seva organització i les relacions de poder.
Indrets de religiositat popular –amb romiatges i professons de pregàries–, ja des de fa molts anys –des de la industrialització– la necessitat de retorn a la natura que motiva una societat urbana fa de les ermites un lloc privilegiat per a la trobada col·lectiva. La celebració del que podríem anomenar aplecs laics a les ermites, a l’arribada del bon temps, per part de tota mena d’associacions polítiques o recreatives, a començaments del segle XX, n’és un exemple. Però ho són també les trobades familiars, de colles d’amics o d’entitats, que, diumenge rere diumenge, omplen el que ara s’anomenen àrees d’esbarjo associades a aquests edificis històrics.
I és que, amb el pas dels segles, les ermites continuen mantenint aquesta doble funcionalitat d’indret de solitud durant la major part del temps i de trobada, bullícia i esbarjo, els diumenges i dies de festa. Són, efectivament, espais que vehiculen l’adaptació humana al medi, que responen a visions antigues o contemporànies del món, satisfent necessitats presents de sortir de l’entorn urbà, alhora que conserven els seus valors com a referents de religiositat o d’identitat local.

Fa pocs dies ha sortit publicat un opuscle –de la sèrie que editen el Parc Natural de Montsant i Carrutxa sobre el patrimoni cultural de la serralada– sobre Les ermites de Montsant. Es tracta d’un material de divulgació, basat en recerques efectuades des de fa anys, ben il·lustrat, que inclou notícies de caire històric i etnològic i proposa alguns itineraris per conèixer algunes d’aquestes edificacions emblemàtiques. Us en recomano la visita –si pot ser, a peu i en dia feiner– sempre que les vostres circumstàncies laborals ho possibilitin.

Aquesta entrada va ser publicada el 1/Abril/2008 a les 11:56 i esta arxivada a cultura popular. Pots seguir les respostes a aquesta entrada a traves del fil RSS 2.0. Pots fer un comentari, o un trackback des de la teva web.