Des de darrere el plàstic
De ben segur, la guerra de tomaques d’aquest 2008 no té massa a veure amb la de 1983, ara fa vint-i-cinc anys. Un aniversari que ha passat totalment desapercebut en aquest any de recordatoris carnavalescos. L’11 de febrer d’aquell any –el carnaval anava més tard–, l’alcalde de Reus promulgava aquella nota històrica que és bo de recordar:
“Per motiu que les batalles usant com projectils el noble fruit de la tomaca no estan en la tradició de les nostres festes i en defensa de les molèsties que forçosament causarien als vianants i comerços de la zona afectada, l’Ajuntament no va autoritzar la dita batalla.
Segons notícies provinents dels mitjans de comunicació, els organitzadors, desobeint la decisió de l’autoritat legítima, volen fer la seva. Si així és, i esperem reconsiderin la seva decisió, devem advertir-los que deuran enfrontar-se amb els nostres serveis d’ordre i els infractors estaran exposat a totes les conseqüències que legalment puguin derivar-se de la seva actitud.”
Aleshores, l’alcalde era socialista i al govern municipal manaven les esquerres, com ara. (Nota per als guionistes de futurs espectacles commemoratius: Franco ja era mort).
La resposta popular fou contundent, no tant per la quantitat de participants a la pròpia guerra com per la presència de moltíssim públic a la plaça, que es va revoltar contra l’Ajuntament quan des de la Casa de la Vila es va donar ordre d’intervenir a la policia municipal. Polèmica, manifestacions, debat sobre les festes al carrer, eleccions i, el 1984, l’alcalde Borrell tirava la primera tomaca, un gest que honora la seva memòria. La guerra de tomaques va viure en aquells anys els seus millors moments, amb colles que sortien dels instituts de batxillerat amb noms com guarra civil o porqueria nacional, que calia censurar de les fotografies…
Ara, la guerra no se celebra en dilluns, com els primers anys. I les tomaques, les posa l’organització. I sona la música durant mitja hora llarga. I hi ha un pernil com a premi per a la colla guanyadora. Alguna cosa ha canviat, però no negaré que els participants no hi van a gust i no es preparen –els aprofitats hi han estat sempre–, i que no s’ho passen bé i fan gaudir un públic que, majoritàriament, considera que la guerra de tomaques és una tradició curiosa que s’ha de mantenir, sempre que es pugui veure des de darrere el plàstic. I que, sense aquesta dosi d’institucionalització, l’acte probablement hauria desaparegut.
Enguany he vist tota la batalla des de darrere els plàstics. M’he dedicat a observar les persones. N’hi ha que consideren que el món s’acaba en la mitja hora que no es pot passar còmodament per la plaça. Hi ha avis que acompanyen els més petits a veure l’espectacle. Hi ha petits que s’arrisquen a tirar la seva primera tomaca. Escolto tota mena de comentaris sobre el comportament dels tomacaires oportunistes que es mantenen a les vores de la plaça (i que considero que són inevitables), constato que l’acte té un enorme atractiu per a fotògrafs i videoaficionats. He copsat que la guerra de tomaques té ja un valor identitari. Veure-la és, per a persones que han arribat a la ciutat des de terres més o menys llunyanes, un senyal d’apropament a la nostra cultura. I, sigui o no just, la guerra de tomaques és l’acte més conegut –sinó l’únic– del carnaval reusenc, fora vila.
I que com a entreteniment popular, funciona.
2/Febrer/2008 a les 10:40
A vegades, la memòria ens pot fallar. Però dir que la resposta popular fou contundent, i que la plaça es va revoltar, potser és faltar a la veritat. Jo hi era i també protestava contra l’Ajuntament, però no recordo pas que el clam fos unànim (ni molt menys). Que hi havia curiosos, sí, però no pas protestant. Qui sí que ho feien era una vintena de persones (potser algun més), als quals podríem posar noms i cognoms. Oi, Salvador?
3/Febrer/2008 a les 4:17
Segurament que hi ha una mica d’èpica carnavalesca en el meu redactat, però aquest cop penso que t’has quedat massa curt en el record dels fets. Per preparar el missatge, vaig donar un cop d’ull a Batalles i baralles al Carnaval de Reus, publicat l’abril de 1983, i les imatges que s’hi recullen de la quantitat de participants a la guerra de tomaques, dels tomacaires tirant a l’edifici municipal, de la gent abocant-se cap a l’entrada o de la intervenció dels antidisturbis són prou explícites. Pel que fa a les persones que van intervenir directament en les negociacions, o a l’estira i arronsa, a la porta de l’Ajuntament, aquests sí que tenen noms i cognoms. Quan tot s’havia acabat i la concentració s’havia dispersat, la gent que es va quedar escridassar l’alcalde quan va sortir de l’edifici sota protecció policial, superava el centenar de llarg. El mateix dilluns a la nit es va fer una manifestació sota el lema “Carnaval i llibertat” i erem força més de vint persones! Ja m’agradaria que totes les convocatòries d’avui per avui en les quals he participat haguessin obtingut la mateixa resposta…
En tot cas, vint, dues-centes o dues-mil persones són sempre una minoria en el conjunt de la població i amb aquest argument sempre es pot qüestionar la representativitat de qualsevol mobilització, els polítics ho fan cada dia. Més que la quantitat de persones, doncs, que van protestar el dilluns de Carnaval i en els dies següents, el que em sembla més important és constatar com el conflicte de la guerra de tomaques va ser un punt d’inflexió en la dinàmica festiva local. El tema, però, mereix una reflexió més elaborada i em comprometo a parlar-ne en el propers dies.
4/Febrer/2008 a les 15:19
Batalletes les que calgui. De cada vegada pitjor. Al menys ara, el que fa de carnestoltes no treballa a l’imac.
20/Febrer/2008 a les 3:25
Vaja, el món està ple de ressentits i de persones que no saben fer res més que criticar per criticar: quants anys fa que el dimoni està encisat? Però si fa més de 12 anys que ja no hi és!!! Si que us va traumatitzar la seva presència? Vaja, en el fons deus estar enamorat d’allò que feia ja que ho trobes tant i tant a faltar!!! Surt de l’armanari, dóna la cara, i digues allò que sents de veritat!!!