El mussol de carnaval
Una persona afectada per la síndrome de mussol
Alguna cosa passa avui. La meva filla, tot i que s’ha llevat d’hora, ha marxat cap a l’Institut en pijama i barnús. En mirar-me al mirall, trobo que faig una cara una mica estranya. Algun cop m’havia sortit un mussol a l’ull, però això sembla més greu. Un bon amic em diu que no passa res, que probablement es tracti només d’una petita efervescència de l’anomenada síndrome del mussol municipal, com a conseqüència de llargues hores de treball solitari i pacient en la recerca de documentació i preparació d’activitats de divulgació històrica a l’Arxiu. Hi ha dies que no es fa tan evident. L’únic problema és que li sembla que la cura no és fàcil.
Més tard he donat un cop d’ull a alguna premsa d’avui, on llegeixo la bateria habitual de tòpics sobre la disbauxa que omple els carrers de Reus. Potser són un altres carrers de Reus. Ahir vaig seguir el pregó i també em va semblar tòpic. En favor dels organitzadors he de dir que enguany la actuació va ser bona i la sonorització adequada –més d’un any no s’entenia absolutament res–, encara que el guió evidenciava que som on som. Recordar la fi del franquisme i passar pel damunt de trenta anys de carnaval amb la projecció dels bons cartells i altres meravelles gràfiques que han servit per anunciar-los, dir que el carnaval de Reus és el millor del món, amb les suades referències al Brasil i a Venècia –del paper que els hi van endinyar als senegalesos no en parlo per respecte– i més lluït i participatiu i espectacular i… que el de Tarragona, fer quatre gestos de provocació sexual o malparlar merescudament de la jerarquia eclesiàstica, forma part d’un ritual que, a força de repetir-se, esdevé, malgrat els esforços per polir les formes i redactar els textos, buit de transgressió.
Animaven l’ambient algunes colles i les publicacions carnavalesques repartint-se a la plaça, destacant la revista de la Pessigolla, que encara creu que, més enllà del carnaval virtual i els fulls per a col·leccionistes, s’ha de fer arribar la broma, la ironia o la sàtira… al poble.
Ai!, és carnaval. He d’anar a veure l’exposició de fotografies que hi ha al Palau Bofarull –l’acte de la inauguració coincidí amb una conferència a l’Arxiu i disset o divuit activitats més, coses de Reus– i que sembla que està força bé. També procuraré que el bou no m’enxampi, encara que amb l’edat i la panxa, em sembla difícil.
1/Febrer/2008 a les 11:10
Portem massa temps en els mateixos topics per carnaval, com diuen altres companys trobats en aquesta red de blocs reusencs… necessitem un cambi ben aviat perque cada cop s’ha sent mes vergonya ajena al observar com totohm està quiet veient una atuació que no “engantxa” ni con “superglue”…Esperem que el bou ens ajudi una miqueta avui..