La mort quotidiana
Estela funerària discoïdal. Siurana
La proximitat de la festa de Tots Sants propicia la reflexió sobre la mort com a fet cultural. Al temps que la mort llunyana i catastròfica és cada cop més present en la nostra vida diària, gràcies a la immediatesa dels mitjans de comunicació, la mort més propera –entre el veïnat– és cada cop menys visible. Molta gent es mor fora de casa, els cadàvers es transporten en ambulància, les vetlles de cos present es fan al tanatori i és molt més rar trobar-se un cotxe de morts al carrer que fa uns anys, a excepció de quan se celebra un funeral en alguna parròquia.
Pot resultar sorprenent constatar com en indrets propers de la nostra àrea cultural encara s’acostuma a notificar la notícia de la mort d’una persona –ara amb cartells fotocopiats, amb la fotografia, a color– en el bars o en els taulells d’anuncis dels ajuntaments. A casa nostra, però, l’ocultació de la mort i de la malaltia, la mitificació de la joventut o de la vida saludable, si més no en l’aparença externa, són característiques, en general, d’una societat urbana que fa de la por a la mort un incentiu per al consum.
Potser la festa de Tots Sants, les flors i les visites massives al cementiri tenen la virtut d’apropar-nos a la mort com a fet social. Encara que es disfressi de festa de fantasmes.