Política
El propòsit –repetidament formulat després de les últimes convocatòries electorals– que cal motivar la població perquè participi en la vida pública i s’interessi a triar els seus representants és, en bona mesura, mentida. Hi ha molts polítics als quals no preocupa especialment que una gran part de la ciutadania opti per l’abstenció sempre que, entre la minoria que acudeix a votar, els que els són favorables siguin majoria. En definitiva, els interessa molt més assegurar la fidelitat del cercle d’addictes que obrir processos que poden dinamitzar la comunitat cap a una societat més oberta, però potser més crítica i menys disposada a pasturar en el seu prat.
Per això, a cop de promeses, favors personals i complicitats familiars i associatives, en tenen prou amb anar lligant i assegurant bosses de vot segures. Els grans ideals són prescindibles o resten com a vernís ocasional per a moments emocionals, commemoracions històriques i gestos simbòlics.
La seva política esdevé safareig, copets a l’espatlla i punyalades a l’esquena, travetes i descrèdit personal de l’adversari. La ciutadania ben controlada, si pot ser, i enlluernada amb publicitat enganyosa. Qualsevol mediocritat, amb un bon embolcall, esdevé meravella d’ingenus. I si com a conseqüència de tot plegat, els infidels opten per quedar-se a casa o pel vot de càstig testimonial, encara millor. L’únic que compta és manar.
Podria parlar del món, però no em cal sortir de Reus.
Publicat a El Punt, 6 d’octubre de 2007