La teiera

Fa més d’un segle, el reusenc Cels Gomis i Mestre –home d’idees progressistes, un dels més singulars folkloristes de la Renaixença i col·lector incansable de creences populars– encapçalava un dels seus primers escrits folklòrics explicitant: “lo que convé és recollir totes les preocupacions populars, no per a perpetuar-les, com creuen alguns, sinó per destruir-les, conservant-les solsament escrites per a què en temps a venir pugui el poble comparar son estat de progrés amb lo d’endarreriment en que vivien sos antepassats i vivim encara avui”. Un principi encara aplicable avui a algunes normes i pràctiques que, fonamentades en una tradició religiosa, volen justificar les desigualtats entre persones.
Les tradicions també s’acaben, superades o, fins i tot, rebutjades per una societat que canvia. Com en el cas de la caça en barraca, mètode emprat durant segles quan la cacera era una forma més d’aconseguir aliment per a la subsistència quotidiana i pràctica abusiva quan els recursos tecnològics possibiliten una captura massiva i indiscriminada d’aus.
El coneixement de les formes de vida i de pensament del passat sempre és útil i el seu estudi, molts cops, apassionant, però no implica en absolut l’assumpció de totes aquestes pràctiques o idees com a pròpies del present. En el temps que ens ha tocat viure, rebem un llegat del passat i construim un patrimoni per al futur. Fent comparances amb l’economia, és com una empresa que rebem de la generació anterior. Si tanquem les portes, no la fem treballar i no l’adequem a les necessitats del present, perd valor, resta obsoleta i no serveix per allò que fou creada. I tampoc  es pot conservar la tradició intocable, suposadament com a referent d’identitat perquè, afortunadament, la identitat també es construeix cada dia des del dret a la llibertat de les persones i les comunitats humanes. Des de la pròpia història i l’enriquiment que comporta el diàleg i el contacte amb els altres. Tot bastint projectes col·lectius que tenen eines de comunicació comunes, començant per la llengua, es doten de símbols propis i en rebutgen d’altres imposats. La tradició és doncs una construcció social viva i canviant.
Potser no em caldria recordar totes aquestes coses, però a vegades hi ha qui segueix identificant el paper dels estudiosos de la cultura popular amb el de preservadors de no se sap quines sagrades essències i conservadors d’inalterables tradicions. I, més aviat, cansa.

Aquesta entrada va ser publicada el 5/Octubre/2007 a les 10:48 i esta arxivada a cultura popular, les idees. Pots seguir les respostes a aquesta entrada a traves del fil RSS 2.0. Pots fer un comentari, o un trackback des de la teva web.