La teiera

Llegeixo a El Punt que aquest 30 de setembre ha mort, a Tolosa de Llenguadoc, on residia, Joan Sans Sicart. Tenia 92 anys.
Afiliat a la CNT des dels 14 anys, fou membre fundador de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures i va exercir de mestre racionalista en una escola de Barcelona. També va destacar com a atleta.
Durant la guerra es va integrar a la columna Durruti. A l’exili participà a la Resistència francesa. Fou secretari de Frederica Montseny i membre del comitè nacional de la CNT a la dècada de 1950. Més tard fou apartat de la direcció de l’organització.
Té publicats diversos llibres, com Escoltant al meu avi, Comissari de xoc o, recentment, El dia de les sirenes. Més que historiador, Joan Sans era un escriptor de memòries. Una memòria viscuda i, com succeeix sovint, condicionada pels esdeveniments posteriors als fets que s’expliquen.
El vaig conèixer no fa massa anys, a Reus, amb motiu de la presentació de la versió castellana de les memòries de l’anarquista reusenc Alfons Martorell. Després, a casa seva, haviem parlat de Frederica Montseny i de la complicada situació del moviment llibertari a l’exili. Amb la seva mort, desapareix un altre testimoni d’una època de lluites i ideals, de voluntat de canviar el món, de sacrificis personals, de derrota i d’errors.
Mentrestant, la recuperació de la memòria històrica continua ensopegant amb la por i amb la covardia dels polítics, al mateix temps que ens volen fer creure que la llibertat és un obsequi d’un monarca triat per un dictador.

Aquesta entrada va ser publicada el 3/Octubre/2007 a les 12:26 i esta arxivada a les idees, memòria. Pots seguir les respostes a aquesta entrada a traves del fil RSS 2.0. Pots fer un comentari, o un trackback des de la teva web.