Xumets
Ara que s’apropa Misericòrdia, trobo que és bon moment per a seguir reflexionant sobre les festes majors reusenques. Encara que sigui sobre petits detalls, potser secundaris.
En les últimes edicions s’ha consolidat força el costum de que la canalla que es troba en el moment clau d’abandonar el xumet, l’ofereixi a algun dels personatges de la nostra iconografia festiva. D’aquesta forma, gegants i mulassa, àliga o lleó, apleguen i llueixen un bon grapat d’aquests estris.
Com a ritual de superació d’una etapa de la primera infància no el trobo malament. El costum no és nou i, de ben segur, resulta eficaç per a la canalla i simpàtic per als pares i mares. A més, reforça la identificació de la canalla amb la imatgeria festiva. El problema, potser, radiqui en que l’augment força probable d’aquesta pràctica condueixi a que els nostres elements festius acabin amb un notable reguitzell de xumets a cada sortida. Ja he escoltat alguna queixa,
Com que totes les exageracions fan mal, abans que algú protesti formalment i acabem discutint sobre si el protocol festiu contempla aquesta funció ritual de gegants i bestiari, potser seria moment de trobar, amb un punt d’imaginació, una forma de continuar amb aquesta pràctica sense afectar la imatge de les nostres peces festives. Per exemple, fer córrer que gegants i bestiari només acceptaran els xumets al final del dia, quan han d’anar a dormir –ja se sap que és un dels moments on l’estri sol necessitar-se més– o sigui en el tram final de les cercaviles.
O, si ho preferiu, crear la figura del plegador de xumets, a càrrec de cada colla o de l’àrea municipal de Cultura, on la nova regidora s’ha trobat amb personal col·locat, sens dubte qualificat per a les tasques més diverses.