La teiera

En una Festa Major que té com a referent mediàtic el seguici de grups festius que acompanyen les autoritats en els seus desplaçaments rituals en els dies àlgids de la celebració, convé insistir en totes aquelles pràctiques i manifestacions festives que, més enllà de la relació d’entremesos, balls i danses, constitueixen el repertori tradicional de la festa.

Us podria parlar dels guarniments o de la simbòlica teiera –que dóna nom al bloc– o dels macers que acompanyen la corporació municipal, encapçalant la comitiva –trobareu un article sobre el tema a Taula parada,  el bloc de Carrutxa–, i també de la música. Cal insistir en la qualitat de les formacions musicals que acompanyen gegants, figures i balls. I recordar, com a factor que valoritza encara més la nostra festa, que els elements de nova creació s’han dotat de melodies pròpies –aplegades de la tradició o de nova composició–  per acompanyar la dansa, el ball de l’animal festiu o les evolucions del grup corresponents.

Però la sonoritat de la festa va més enllà de les tonades musicals. Els espetecs de la pólvora –que poden agradar més o menys als grans, fer por o no als petits– són part indissociable de la nostra festa. Com ho és el so de les campanes.

La campana és un instrument musical, un vas metàl·lic que sona per percussió d’un braç mòbil que té en el seu interior, o bé d’un martell exterior. O potser, seguint Francesc Llop –l’antropòleg valencià, expert en campanes, que ens va oferir fa poc una magnífica conferència dins el cicle «Parlem de festa»–, hauríem de dir que és una part de l’instrument musical: el campanar.

En tot cas, la campana ha estat i és un estri de comunicació molt potent. Els seu so ha comptat quotidianament el pas del temps, ha convocat el consell municipal a reunir-se, la gent a l’església o al treball; ha anunciat l’inici de la festa o ha solemnitzat determinats moments de la celebració.

El so de les campanes també ha servit per avisar del perill i cridar el poble a mobilitzar-se en cas de necessitat. I ha anunciat la mort d’alguna persona del veïnat. La seva importància en la festa ha estat, i és, molt gran. El repic de les campanes fa festa.

El 1618, el consell municipal reusenc rebia la queixa que, pel fet de tocar sovint les campanes amb motiu de les festes dels gremis, ja no se sabia quan era festa de tota la vila: «E més fonc proposat […] dient com algunes confraries toquen totes les campanes a les sues festivitats que ja no·s fa diferènsia de les festes anyals a dites festes, per so miren si·s vedarà que nos toquen sinó a les festes anyals, per so miren lo faedor. Fonc determinat que no·s toquen les campanes sinó a les festes anyals y diadas acostumadas». No és, en absolut, l’únic cop que el municipi ha d’establir pautes respecte als tocs de campanes.

D’històries de campanes, n’hi ha moltes per explicar. De com el 1870 es va trencar la Petra Clàudia –les campanes tenen nom– en voltar-la durant la professó de Corpus i de com fou refosa el 1883. De com el 1925 es va refondre la  campana que s’anomenava de Sant Pere des del 1420 i li van posar de Sant Joan Baptista, en honor al nom del general Prim. I podríem parlar de la campana dels gegants quan repicava la vigília de Sant Pere. «El seu vibrar sonor, repercutint a l’aula de l’escola –escriu Pere Cavallé, referint-se al tombant del segle XX– produïa una joiosa revolució que el mestre no podia reprimir perquè, sentint ell, tant com nosaltres, l’encís d’aquell instant, no sabia donar als seus renys l’accent autoritari que necessita la disciplina…».

La major part de les campanes del nostre campanar van desaparèixer el 1936, reutilitzades com a metall. Posteriorment, les construïdes de nou –el 1944 es van pujar dues campanes al campanar– van ser mecanitzades i modificades. L’últim campaner, treballador municipal, es jubilà el 1959 després de 47 anys de feina. El 1983 es van motoritzar les campanes del primer pis.

L’any 2000, però, es va recuperar el toc manual de les campanes, un component significatiu de la nostra tradició festiva, gràcies a l’esforç de gent jove, vinculada a dos agrupaments escoltes de la ciutat, el Misericòrdia i el Montsant-Cim.

Tocar les campanes –les fotografies que il·lustren aquest article corresponen al matí de Sant Pere d’enguany– significa certament veure la festa des d’un lloc privilegiat però alhora aïllat del caliu de la gent, dels trons o dels balls. Aquests tocs, un primer pas d’un procés de recuperació del paper històric de les campanes –Francesc Llop treballa en un estudi i un projecte de restauració de les campanes, per a l’Ajuntament–, formen avui part del paisatge sonor que caracteritza la festa. Que el fet de formar part del costum no els faci passar desapercebuts i, sobretot, que no oblidem la bona feina dels joves campaners d’ambdós agrupaments que, amunt i avall de les escales del campanar, possibiliten que el so ancestral de la campana serveixi, com ha estat al llarg dels segles, d’anunci de la festa o com a senyal dels seus moments més simbòlics.

El 29 de juny és festa major a Reus. Els gegants, els nanos i la mulassa, l’àliga i la resta del bestiari festiu; els balls i les danses –amb parlaments o sense–, els castells, el ball de diables; la gralla, el flabiol i el sac de gemecs; les campanes i, és clar, la tronada…

La festa reusenca suma història i present. Reus conserva l’antic ritual d’acompanyament del consistori als oficis i les ballades de lluïment dels grups d’un seguici que antany i avui –dels gremis a l’associacionisme cultural– reflecteix la societat que viu la festa. Amb costums que es mantenen des de fa tres o més segles. Amb recreacions nascudes en un darrer quart de segle XX que recuperava el carrer per al poble, després de la mort del dictador. O bastides per noves generacions que fan de la festa l’espai de comunicació, de relació o de crítica que ha estat sempre.

La festa és patrimoni, com a llegat del passat, però també com a capital present que no s’ha de malmetre. Enguany, la festa reusenca ha explicitat el seu valor patrimonial. S’ha fet una aposta decidida per donar a conèixer l’ahir i l’avui, des de l’emoció de l’experiència viscuda, però també des de la necessitat educativa. No es pot valorar allò que no es coneix i s’han d’obrir canals per substituir la transmissió generacional –altrament anomenada tradició– quan els orígens d’una comunitat són diversos. I com a reivindicació d’un model festiu característic del país.

Un esforç que es concreta en actuacions –l’exposició o el llibre– impulsades des de la regidoria de Cultura, però que alhora és resultat d’un treball associatiu i institucional endegat fa anys. De la recerca pacient –a cops, sense gaires mitjans– que ha possibilitat el coneixement i la valorització d’aquest conjunt d’elements que configuren el nostre patrimoni festiu. Ara, però, toca festa.

Publicat a El Punt 29/06/2009

Un ball de jaios i noietes

Reus compta des d’ahir amb un vell i nou ball parlat. Pels que entenem que el respecte a la tradició va més enllà de l’intent de còpia mimètica d’un passat que, molts cops, no coneixem prou bé o l’adopció de discursos  folkloritzants a la recerca d’improbables legitimitats, veure ahir les representacions de Dames i Vells fou, alhora que un motiu de divertiment festiu, la constatació de com deia fa poc el Veciana –ahir, formosa dama– «no tot està fatal».

Una senyora dama

El nou ball de Dames i Vells reusenc és el que ha de ser, teatre de carrer de caire burlesc per a ser vist des de la proximitat en les places del nucli antic de la ciutat. Probablement el que havia estat durant segles i allò que motivà el seu èxit popular i el rebuig que despertava entre determinats sectors de la població. Com apuntaven els components del ball de Dames i Vells de Tarragona, padrins de luxe per a una reeixida estrena, cal que el nou ball sigui com una lavativa, amb capacitat d’incidir  de forma punyent sobre els fets i les persones que han destacat en l’actualitat.

El ball de Dames i Vells de Tarragona va acompanyar els reusencs en la seva primera sortida

De ben segur que es pot opinars sobre nou el ball, alguns aspectes de la seva indumentària o la necessitat de ser encara més crítics, sobre si haurien de sortir el dia de Sant Pere i com ho haurien de fer, sobre l’encert del joc d’inversió que proposa… Però, sens dubte, en conjunt, la valoració ha de ser ben positiva. Em quedo amb dos comentaris a peu de carrer, el d’una periodista que havia llegit unes hores abans el text i que es manifestava favorablement sorpresa per la seva execució o el d’un reconegut especialista en balls parlats –i actor quan pertoca– que seguia amb entusiasme les representacions i no s’estava en reconèixer la bona feina dels reusencs.

El ball de Dames i Vells a la plaça del Teatre

Cal felicitar a la companyia La Gata Borda pel seu treball.  El nou ball és una aportació substancial a la Festa Major reusenca, tant pel que fa als continguts com a la seva proposta de creació de nous espais festius en el context del que és el nucli històric de la festa.

El capellà intenta posar ordre  abans d’anar a fer les seves feines

Noies joves i boniques, vells decrèpits, un capellà, l’alcalde de Reus que s’apunta a la moda Obama i una mossa… Aquest és un ball que tracta de jaios que estan casats amb noietes (que si no fos per les tetes, jo diria que són paios). I no us ensenyo a ningú més, ni poso més parlaments, ni entro en comentaris sobre els personatges o les referències satíriques que inclouen el textos d’enguany perquè encara resten representacions. El diumenge abans de l’anada a Completes Dames i Vells es podrà veure, a les 5  de la tarda, a les Peixateries, a les 6, al Pallol i a les 7 a la confluència del carrer del Vidre amb Donotea.

I un afegit. Sense bona música no hi ha bona festa. I l’acompanyament musical del ball –que de dansa només té els canvis d’escena, amb una divertida coreografia que a estones sembla la versió estripada de la del ball de la Mare de Déu– es troba a l’alçada de la representació teatral. Felicitats, doncs, també als músics.

El 24 de juny assenyala l’apropament de la Festa Major al seu àmbit geogràfic històric, entre la plaça del Mercadal i el tomb de ravals. Hi ha qui diu que per Sant Joan comença la Festa Major. És una percepció més formal que real. La festa ja fa dies que corre i ens ha deixat música, exposicions i presentació d’un llibre, castells al Mercadal, cercaviles,  un Brumerot i, sobretot, cinc bones nits de Barraques.

Amb el pregó es pot dir que s’inicien formalment els dies grans de la festa. El pregó és un acte conscientment inútil que no serveix per anunciar una festa que ja és ben viva al carrer. Un parlament que esdevé homenatge a la persona o instiutució triada per a realitzar-lo i que sovint esdevé evocació sentimental d’experiències viscudes o repetició de tòpics a l’entorn de la festa. No acostumo, doncs, a entrar a l’Ajuntament a seguir el pregó. Prefereixo quedar-me a peu de plaça i escoltar les queixes d’aquells que encara creuen en l’horari del programa de festes. A la festa, la tradició mana que alguns actes comencin quan s’acaba l’anterior i els horaris oficials són poc més que una orientació, agradi o no.

La primera Tronada de la festa major d’enguany (Roser Palomar Fonts)

Sant Joan, la primera Tronada. El Mercadal és, un cop més, el centre de l’espai festiu. Fileres de canalla, amb els seus pares, esperen l’encesa de la manifestació més emblemàtica de la nostra festa. I comença a petar i no es fan enrerre. Viure la Tronada des de primera  línia és una experiència que enganxa tant a reusencs de tota la vida com a aquells que saben que, un dia, van venir a una ciutat que conserva una de les més singulars formes de pirotècnia festiva del país.

Repartint bótes amb Masclet

Comença la cercavila del Masclet: els vitxets, les figures del bestiari –algú pot creure que aquesta joveneta mulassa, refeta el 1725, és propera a fer 300 anys?– i algunes danses escenifiquen la trangressió del formal seguici de l’anada a Completes o de la professó. Em sembla que no hem inventat res de nou, que les nombroses descripcions sobre les sortides dels balls i els músics, a la llum de les teires, en les nitsde festa. no corresponen sempre a ordenades desfilades de grups ben arrenglerats…

Molt bona feina de la colla del Masclet, una beguda que pot agradar o no, però que ja identifica la nostra celebració. La cercavila del Masclet ha sobreviscut a les exigències d’allò que és políticament correcte o legalment admisible per esdevenir un acte amb un potencial festiu notable, engrescador i ben participatiu. I en el vaixell insígnia del que hauria de ser la conquesta de l’espai festiu per part dels diferents grups del folklore local, més enllà de la participació en les desfilades rituals del 28 i 29 de juny. En aquest sentit, encara hi ha molta –molta!– feina a fer. I aquest divendres, 26, un reinventat ball parlat, el de Dames i Vells, farà explícita la seva aposta per construir festa més enllà del seguici formal. Bona sort als components de la Gata Borda.

La mulassa, més balladora que mai, al final de la cercavila

Tot això, ho pensava mentre menjava, per segon any, un plat de bou amb arròs –en família– a les Paixateries Velles. Però ho escric ben bé vint-i-quatre hores després mentre escolto remor d’espectacle al Mercadal. Ha estat un dia de feina, però la festa continua.

Pot sorprendre i semblar fins i tot agosarada la datació que fa l’exposició «Ara toca festa» dels vestits de ball de diables que es mostren en la vitrina dedicada a aquesta manifestació festiva, ben documentada a la ciutat des del darrer terç del segle XVIII.

En aquell moment, el ball era a càrrec del gremi de boters i representava la lluita del cel contra l’infern, amb parlaments i amb acompanyament de tabals. Amb la desaparició dels antics gremis, al segon terç del segle XIX, el ball de diables reusenc esdevé el que l’historiador Antoni de Bofarull qualifica, el 1880, com «una espècie de fochs artificials ambulants», és a dir, quan «molts particulars lloguen un vestit de ball de diable (així ho anomenan y no un vestit de diable, lo que prova son origen» –i continuo citant Bofarull– encapçalen professons i desfilades, participen al carnaval o a les festes de barri. Sobre la procedència d’aquests vestits, els anuncis que sovintegen a la premsa local, a la segona meitat del segle XIX, ens indiquen que foren les mateixes empreses pirotècniques –una indústria ben arrelada a la ciutat en el passat– les que propiciaren la presència del ball en moltes festes de Reus i dels pobles de la rodalia, oferint deixar en préstec el vestit a canvi de l’adquisició d’un cert nombre de carretilles. Molts d’aquests vestits van acabar a les cases de lloguer d’indumentària teatral, una altra activitat ben present a la ciutat que arribà fins a la dècada de 1970.

La ciutat ha conservat, doncs, una bona col·lecció de vestits antics de diable. Òbviament, la major part no porta cap indicació sobre qui el va fer o l’any en què fou elaborat. Amb algunes excepcions, com els confeccionats a mitjan segle XX per la sastreria Queralt. D’aquest mateix segle són els fets a la dècada de 1920 que hem pogut documentar per fotografies i testimonis orals.

De l’època en què alguns vestits eren propietat de les empreses pirotècniques en coneixem alguns que, per alguns rebuts conservats a l’Arxiu Municipal, podem datar cap el 1880 o 1890. Tots aquests vestits segueixen la mateixa pauta: una base de tela de sac  resistent i una munió de de dibuixos, geomètrics o que fan referència a la iconografia de l’infern, de roba retallada i cosida al damunt. Som, si fa no fa, cent vint anys enrere i ens queden moltes peces per datar. Vestits amb un acurat treball de decoració, amb motius vegetals, ratlles i figures, cosides acuradament damunt la base, en una elaboració que sembla força més treballada que la dels vestits fets per encàrrec de les pirotècnies. Potser també són de la segona meitat del segle XIX, no ho sabem.

Destaquen, però, els fets amb un patró de pantalons amples i jaqueta molt cenyida que van decorats amb una tècnica de brodat, amb detalls de passamaneria, que fan sospitar raonablement que corresponguin a l’etapa gremial del ball. Aleshores ens podem situar en el primer terç del segle XIX, o abans…

Alguns d’aquests vestit foren emprats fins a la dècada de 1970. I la gran majoria han estat molt retocats, tant per compensar els efectes de  les espurnes com per adaptar-los a la complexió dels seus portadors. L’aprofitament de peces de diferents vestits per confeccionar-ne un altre fou una pràctica ben comuna i algunes indumentàries conservades en l’actualitat  -al museu se’n pot veure una mostra- són el testimoni fefaent d’una pràctica continuada, en la particular forma del ball al Baix Camp i al Priorat, del ball de diables a Reus i a altres poblacions properes com les Borges del Camp o Falset.