La teiera

«Quan va esclatar la guerra, jo tenia
catorze anys i dos mesos. De moment
no em va fer gaire efecte. El cap m’anava
tot ple d’una altra cosa, que ara encara
jutjo més important. Vaig descobrir
Les Fleurs du Mal, i això volia dir
la poesia, certament, però
hi ha una altra cosa, que no sé com dir-ne
i és la que compta. La revolta? No.
Així en deia aleshores…»

Així comença Gabriel Ferrater, In memoriam, una descripció autobiogràfica dels temps de la revolució i la guerra, farcida d’imatges quasi fotogràfiques, d’una nitidesa colpidora quan parla de personatges i situacions concretes, a cavall entre jocs de fadrins i tràgica violència.

«Vam descobrir les putes i el robar.
Robar, ho hauríem vist. Quant als prostíbuls,
se’ns haurien obert ben aviat
però vam guanyar uns mesos. El primer
bombardeig ens el vam passar al refugi
de ca la Sol, i tots teniem por
que ens hi pleguessin. Molt disminuïts
els pares eren al poder, encara.»

Dimarts hi vaig ser, al refugi de ca la Sol. La casa fa anys que no existeix i fa més anys encara que els gegants no hi fan la tradicional parada per festa major. Eren altres temps. Ara s’hi està bastint un nou edifici i les obres –que l’Ezequiel vigilava com el gat al ratolí–  van deixar al descobert el començament de  l’escala que s’enfonsava dreta cap a sota el carrer de Sant Miquel. Els treballadors de l’empresa constructora –a qui hem d’agrair la seva bon disposició i unes quantes paletades estratègiques d’excavadora– ens hi deixaren entrar, tot preguntant si ens hi pensàvem quedar molta estona.

El refugi, mig obrat, mig encara amb les parets de terra –com tants d’altres–, potser mai no es va acabar de fer com s’havia projectat. S’aguantava, sobretot el tram d’escales, tot i que la galeria principal es troba bastant malmesa. Les restes d’un armari, potser emprat com a farmaciola –era normatiu–, em van recordar les purgacions que, a l’establiment, agafà un company d’en Ferrater.

El carrer de Sant Miquel va patir, amb escreix, els estralls dels bombardeigs de l’aviació italiana, ara fa setanta anys. El refugi s’endinsa cap a l’altre costat de carrer, cap el magatzem de cal Rofes, que fou destruït per les bombes el gener de 1938, però una paret de maons barra el pas.

El refugi –un tast d’història que la prudència aconsellà no perllongar més enllà del necessari per fer algunes fotografies i constatar-ne la mesura de les galeries– quedarà en el record. Com tants d’altres que potser ni arribarem a conèixer.

Reus fou una ciutat durament castigada durant la guerra –la tercera més bombardejada de Catalunya, després de Barcelona i Tarragona– i en molts indrets, dins el nucli urbà  i les rodalies, s’hi van bastir refugis, de major o menor capacitat. Molts estan documentats –amb major o menor exactitud– als plànols que conserva l’Arxiu Municipal, però d’altres ens són perfectament desconeguts. Afortunadament, la conservació de refugis públics com el del Mercadal o el de la Patacada, i alguns de particulars, possibilita amb escreix el coneixement i la divulgació d’aquest tipus de construccions.

Avui, el que quedi del refugi de ca la Sol resta –com altres, en altres indrets– inaccessible en el subsòl del carrer de Sant Miquel. És obvi que no cal conservar-los tots, però sí documentar-los. Amb la feina feta, però, em resta la sensació d’haver gaudit del privilegi, no exempt de risc, d’haver trepitjat encara el lloc històric que un dia anotà el poeta.

Aquest any hi havia dos factors que podien influir negativament en el desenvolupament de la festa. El primer, que el dilluns 30 fos festa local. Molt adient per fer el dropo tradicional, però també una oportunitat per a aquells que volien marxar fora de Reus, aprofitant el cap de setmana llarg. El segon, la coincidència de la professó de Sant Pere amb la final de l’Eurocopa.

No recordo una professó tan desangelada des que, a la dècada de 1980, es van començar a reincorporar manifestacions festives a la diada de Sant Pere. Els grups festius –amb instruccions d’anar lleugers i no entretenir-se massa a ballar– van començar el seu recorregut amb una exagerada antel·lació respecte la sortida de la part religiosa i la comitiva institucional. Els carrers eren, en un any de menys públic que l’habitual, força buits i això va ajudar encara a fer més via.

L’experiment de fer sortir els diables a la capçalera del seguici va sortir rodó. A banda de les mesures adoptades –amb la incorporació del nou ball de brossaires–, en carrers com els de Santa Anna o Monterols, no hi havia pràcticament públic.

A la fi, es van produir talls de fins a tres quarts d’hora entre els Xiquets de Reus i l’Àliga. Molta gent va optar per marxar cap a casa o anar directament a la plaça del Mercadal. I als qui van tenir paciència, la professó els hi va semblar més llarga que cap altre any. Paradoxalment, el contrari del que es volia aconseguir.

Al Mercadal, l’IMAC havia prohibit a les danses fer el seu ball davant l’Ajuntament, per agilitzar el pas. Tot un detall per part de l’equip de govern municipal vers l’oposició, ja que la majoria van poder fer el seu ball sencer davant la seu de Convergència i encara tenir temps de repetir-lo més endavant mentre esperaven l’arribada de la imatge de sant Pere.

Finalment aquesta va arribar i l’acte va recuperar el ritme que no hauria d’haver perdut mai. Es va encendre l’última tronada de la festa major, es va tornar el sant a la Prioral i tots els grups van fer cap de nou a la plaça, amb moltes ganes de gresca. Darreres ballades dels gegants i del bestiari, encesa dels animals de foc i una magnífica carretillada del ball de diables, van cloure un vespre de festa tradicional a la mateixa hora, si fa no fa, que cada any.

Si com es diu, l’opció d’avançar la sortida dels grups festius era una decisió política –d’uns polítics que es queixen de la durada de la professó–, és obvi que va fracassar de forma fefaent. La professó, amb el seguici festiu, és –aquí i al Corpus de València, al segle XVIII i avui– un espectacle de teatre popular que té el seu espai escènic –els carrers i places–, uns actuants i uns espectadors. I que té la durada mínima que ha de tenir. Tal com s’ha dit i repetit aquests dies, es poden agilitzar les evolucions dels grups, fent que aquest no sigui l’únic moment d’exhibició en el transcurs de la festa. O, fins i tot, es pot arribar a modificar el recorregut per encabir el creixement del repertori de balls i bèsties. Però el que no ha de ser mai un seguici és una cosa desballestada.

A la nit, però, començava una altra festa, adreçada a reafirmar que Reus també és Espanya. S’ha volgut presentar la celebració de la victòria de la selección –la roja, que en diuen ara– com un simple esclat d’alegria esportiva –i se n’han minimitzat els incidents–, però el cert és que tingué un clar sentit de reivindicació de l’espanyolitat, distant, quan no menyspreadora, de la festa que celebrava la ciutat. Però ja se sap, aquí els únics radicals són els independentistes catalans. I només és delicte tocar les banderes espanyoles. Les nostres són només uns draps sense valor i poden ser cremades o desaparèixer dels fanals.

Per cert, tirar els castells de foc el dia del gos va ser un encert. Espero que tingui continuïtat en els propers anys.

En aquest tranquil i tradicional «dia del gos» que el calendari laboral ens ha atorgat, no puc estar-me de fer una primera valoració de l’edició d’enguany de la festa major de Sant Pere. Em sembla que, en conjunt i quant als actes que més m’interessen, ha estat una festa major reeixida com cap altra. De ben segur, però, altres persones cerquen components diferents en la festa i els hi pot semblar que no n’hi ha per a tant.

Em sembla que ha estat una molt bona festa major, sobretot perquè, més enllà dels últims dies –de l’anada a Completes a la carretillada del ball de diables al Mercadal– la setmana llarga, anterior a la diada de Sant Pere ha estat més plena de festa que mai. Les barraques han estat un èxit –ho afirmo com a part del públic–, tot i que hi ha aspectes clarament millorables. L’espai no era prou acollidor i l’entorn, tancat amb control de seguretat a la porta, et fa pensar que tot això de la festa alternativa no deixa de ser un bolet –probablement indigest per a certs estómacs– que cal tenir oportunament acotat. L’altra cara de la moneda, positiva, és l’esforç de les entitats organitzadores per obrir les barraques a l’entorn i programar activitats més enllà dels concerts de la nit.

Actes com la reconvertida cercavila del masclet, el sopar del bou i arròs o el correbars del bou i companyia, han estat exponents d’una festa menys formal que ha comptat amb una més que notable participació de persones de diferents edats. El bou –paradigma del fet que hi ha tradició més enllà del protocol, afirmava fa uns dies– s’ha fet present aquí i allà i és, ara per ara, una bèstia festiva tant o més coneguda que les seves germanes que participen a la professó. El component burlesc en el seus versots, però també l’engrescament de balladores i balladors, a la cercavila del masclet, o la diversitat musical que enllaça tradició i modernitat, són característiques d’una festa popular viva. Anar aquests dies pels carrersm seguint el ball de cercolets o lo Peix de Bellmunt, ha estat un plaer. I hi ha encara moltes més possibilitats. No es tracta de fer el seguici alternatiu en un dia. És molt important el paper de les colles –geganters, portadors del bestiari…– que surten a fer cercaviles més o menys fora de programa i que generen ambient de festa. Podem inventar-nos nous actes: estrena dels nous versots del ball de gitanes, ballades multitudinàries de prims o de cercolets, sortides de balls parlats amb representacions de petit format en places petites… Les colles infantils poden tenir més protagonisme més enllà del recorregut del carrer de Sant Joan al Mercadal. D’idees, no en faltaran, sempre que la iniciativa sorgeixi dels participants i la institució doni el suport que cal, sense voler-hi interferir.

Al final, arriba el 28 de juny, el consistori va a Completes, precedit d’un seguici que, amb agilitat i rapidesa, se situa per fer els honors al pas de les autoritats. La teiera crema i, a la tornada de l’ofici, el pilar dels Xiquets emociona i l’esclat de la Tronada, en una plaça absolutament plena, assenyala un dels moments claus de la celebració que, per a molts, és un referent d’identitat.

Entre revetlles que s’acaben més aviat o més tard i matinades musicals, o foguejades que comencen encara més d’hora, arriba la diada de Sant Pere. Hi ha traques a quarts de sis del matí, trons a les set, grallers i, enguany, també la banda que acompanya el lleó, molt bé, per cert. Entre les nou del matí, després de l’enlairada de coets –força menys que abans–, i l’encesa de la tronada del migdia, es fa el silenci.

L’exhibició dels grups festius després de la tronada es realitza amb una rapidesa prou raonable. L’IMAC ha fixat la durada de les actuacions. La moixiganga abreuja les seves evolucions i el ball de gitanes en fa broma intel·ligent i divertida. Tot plegat, el castellers comencen la seva actuació amb la plaça encara prou plena de gent. Però, malauradament, es buida aviat. A Reus ens agraden més els pilars de nit que els castells al sol.

(Fotografies de Roser i Salvador Palomar)

La festa major és al seu tram final. Aquí teniu algunes fotografies de la Roser Palomar Fonts, habitual col·laboradora de la Teiera.

Bona festa major a totes i a tots, de Reus i de fora vila.

27 de juny, la festa major petita? O el dia en què surt el seguici petit de la festa major? La cercavila de les colles infantils de la festa fa el recorregut entre la seu de l’IMAC i la plaça del Mercadal. És un acte simpàtic, fins i tot amb «autoritats».

Al vespre la festa esdevé enguany doblement bèstia. El correbars del Bou de Reus i lo Peix de Bellmunt, amb l’acompanyament de la Bandarra Street Orkestra, s’inicia amb la lectura dels versots burlescos amb què la colla repassa l’actualitat local i el lliurament de la gorra de portador –que aquest any són uns davantals– en reconeixement a la col·laboració rebuda per part de diverses persones i establiments per a l’organització del sopar del bou i arròs:

Enguany en comptes de gorra,
donarem un davantal
als que han fet que el bou i arròs
fos un plat fenomenal.

Lo De Muller, Cal Borrull,
Forn Cabré, arròs Montsià
i la Unió de Botiguers,
ens van donar un cop de mà.

Lo Casal Despertaferro,
la Mariona Quadrada,
Montsant-Cim i la Mulassa,
són la gent premiada.

A la porta de l’ajuntament s’hi troben persones diferents que representen sectors diversos d’una població que viu la festa en conjunt. Tot un símbol d’una manera de veure i viure la festa, popular i participativa, que emergeix amb força.

I també de la cagarada a la central nuclear d’Ascó, paradigma de la desinformació que envolta la indústria contaminant i perillosa:

No volem ser com Txernòbil,
ni tornar-nos uns mutants,
que un dia fotrem un pet
i volarem com supermans.

El diable del bou fa allò que pertoca als diables burlescos, de llarga tradició a la nostra ciutat, dir amb gràcia allò que molts pensem i que no ens en fa cap, de gràcia, del risc que comporten les centrals nuclears a l’onada d’espanyolitat descarada i insultant que segueix els partits de futbol de la selección.

I després, a córrer –o a passejar, o a ballar– per uns carrers que acullen la festa. Grans i petits, joves i avis amb canalla. El bou ha esdevingut el paradigma del fet que hi ha tradició més enllà del protocol. I lo peix ruixa amb aigua –probablement del Siurana– els espectadors.

Els contes sempre han explicat històries que entretenien, emocionaven o, fins i tot, feien por, però que, alhora, transmetien valors, ideologies o, simplement, formes de veure el món que avui són clarament qüestionables. El nostre rondallari és ple de noietes submises a la voluntat, no sempre raonada ni raonable, del seu pare o de perills esgarrifosos per a aquells que gosin desafiar l’ordre establert. Les injustícies, si són reconegudes com a tals, només se solucionen per la intervenció d’algun poder superior: la Mare de Déu, la fada bona o, en tot cas, aquell rei just i al servei dels seus súbdits que sembla que només ha existit als contes.

Avui, alhora que revisem les velles narracions, en fem de noves. Contes que expliquen situacions d’una quotidianitat real i que, ara com abans, transmeten valors i idees. Aquest dijous es presentava La Rosita i la seva nina, de Roser Bonet, amb il·lustracions de Marc A. Pérez, un conte editat per la Regidoria de Solidaritat i Cooperació que recorda que no a tot arreu la canalla té tantes joguines com aquí. Una història d’amor d’una nena nicaragüenca per la seva nina i del sacrifici que fa per les necessitats familiars, en un context d’economia agrícola sotmesa a un mercat que controlen «els homes que manen». L’objectiu de sensibilització del conte és prou explícit i necessari. La història acaba bé i la Rosita torna a ser feliç amb la seva nina. Avui, com ahir, però, la realitat no sempre és tan agradosa.

Publicat a El Punt, 28/06/2008

La festa major continua endavant, amb força. De Sant Joan cap a Sant Pere.

La nit de Sant Joan és nit d’alegria, de foc i d’ancestrals simbolismes passats pel sedàs del present. La tradició és la trangressó i la festa, com ha estat sempre, serveix per trencar la normalitat i fer allò que està vedat en altre moment. I anar a recollir la flama del Canigó, a més de refermar les essències pàtries, serveix per muntar un sidral –amb una colla de vehicles a dues o quatre rodes– que, en un altre context, seria prohibit o reprimit.

La foguera de Sant Joan crema exageradament puntual al mig de la plaça del Mercadal. Símbol de purificació, crema allò que és vell i inútil, en un sacrifici de renovació. Tot un detall, enguany la foguera municipal s’ha bastit, entre altres andròmines, amb fragments de cartelleres electorals. Potser un símbol d’allò que cal renovar. Abans d’encendre la foguera, la regidora de Cultura fa un discurs, de ben segur políticament escaient, que no es pot escoltar entre els esclats i espetecs de la pirotècnia.

A diferència del correfoc de Misericòrdia. la cercavila de foc no acaba de ser allò que voldria. Reus és vila d’anar als masets i fer revetlles casolanes. I, encara, de sopar al terrat. A més, enguany, l’estirada de barraques es fa notar. Els diables i les bèsties de foc fan el seu recorregut ritual pels carrers buits del nucli antic, per acabar al mig d’un Mercadal on el públic, prudent, es mira l’espectacle des dels porxos o assegut a la terrassa d’un bar, si la Víbria no els rosteix.

Més tard, els diables també fan acte de presència a barraques. Les barraques de 2008 han estat, un cop superades totes les incerteses prèvies, un èxit de públic i una mostra de la voluntat de participar d’una pila d’entitats. Només manca la gespa per estirar-se. Tot arribarà, diuen.

Si la nit de Sant Joan s’acaba a la matinada, la diada comença al capvespre. Pregó de festa major, els ministrers de la Vila Nova tocant al balcó i tronada a la plaça. Hi ha gent, però, que té poca paciència.

De la cercavila del masclet, en resta poca cosa més que el nom i el beure que alguna colla porta a la bóta. Si el masclet ha de ser la beguda de referència del nostre Sant Pere, ha de començar a fer-se present en el conjunt de la festa. El nou acte es dibuixa, però, com una cercavila volgudament informal d’alguns elements del seguici. Queda clar que es poden ballar cercolets amb tonades de diferents èpoques, i que els poden ballar els diables; que els gegants o el bestiari poden comunicar desig de viure la festa, i que la música pot engrescar tant com l’alcohol. Em sembla que hem d’anar per aquí. No cal que tot el seguici surti de cop, però potser ens fan falta cercaviles i representacions de teatre popular als carrers i places, cada dia, durant tota la setmana de la festa. Que els grups festius trobin el seu espai per comunicar-se, formalment o informalment, amb el públic.

A la nit, sopar popular, a les Peixateries, amb un bon plat de bou i arròs, antiga menja de les diades festives de la ciutat. Com molt bé explica l’Antoni Veciana, la tradició es recuperarà el dia que, a les cases i als restaurants, el bou amb arròs sigui plat del dia. De moment, però, la proposta de la colla del Bou i el col·lectiu del Masclet –amb el suport de la gent del Casal Despertaferro– ha estat aclaparadorament exitosa. Per la quantitat de gent que es va apropar a menjar-ne, però sobretot per l’ambient de festa, a l’abast de tothom, que es va generar. Amb música i masclet. Llàstima pels que es van quedar sense poder-lo tastar. Una contribució excel·lent a un Sant Pere que podrem recordar com el d’aquell primer any que vam menjar bou i arròs a la plaça…

Els vitxets, fabulosos. Ballar els gegants és un art i els nostres geganters en saben força. Per cert, si la Vitxeta havia marcat tendència en el passat, portant el seu vestit a la moda, com és que encara ningú li ha fet una samarreta de festa per quan surt a ballar de nit?

Quan et sembla que has acabat, ni que sigui per un moment, amb una recerca, tot torna a començar. En la presentació del dimecres passat de l’opuscle sobre el ball de cavallets i de galeres, l’amic Jordi Bertran comentava –tot destacant la singularitat del ball de galeres reusenc i la manca d’estudis sobre aquest tipus de dansa– que és possible que, arreu de Catalunya, existeixin altres balls de galeres amagats sota la denominació genèrica de «moros i cristians».

Ahir, Ezequiel Gort fent una relectura –a la recerca d’un capellà del segle XV– dels «Anales históricos de Reus» d’Andreu de Bofarull, reeditat en facsímil fa poc pel Centre de Lectura, trobava una altra petita joia. En un apèndix al segon volum, Memorias biográficas de sujetos naturales de Reus, célebres en virtudes, genio, armas y empleos, Bofarull dóna notícia de Francesc Balart, galoner d’ofici, aficionat a l’escriptura sense haver estudiat i ballador, que va escriure diverses composicions, com «una especie de comedia histórica en verso para representar el baile o danza de moros y cristianos», el 1759. I que el 1772 en va fer una altra «describiendo el combate de Lepanto, conocida por nuestros paisanos por el de las Galeras».

Pot ser que alguna vegada el ball de galeres apareixi genèricament com de «moros i cristians»? No ho sabem. En el cas reusenc, sembla improbable –a finals del segle XVIII– ja que ambdues danses apareixen clarament diferenciades en alguna crònica. Però tampoc coneixem, ara per ara, les característiques del ball de moros i cristians.

Podem creure que el ball de galeres tingué, possiblement, parlaments en un primer moment? Certament, no seria estrany i, a més, és força significatiu que Balart fos un galoner, ofici que tenia al seu càrrec les sortides del ball. D’altra banda, la dada confirmaria la cronologia apuntada en l’estudi i la vinculació de les sortides del ball al creixement del gremi al darrer quart del segle XVIII.

La recerca, doncs, queda reoberta –si és que l’havia tancat– i els actuals balladors de la dansa poden anar pensant a, si s’escau, afegir una part de representació amb parlaments a l’actual versió de la dansa!

La festa major ja ha començat. El dissabte a la tarda, exhibició castellera al Mercadal i cercavila del ball de cavallets, acompanyat d’altres grups festius, per celebrar el desè aniversari de la reincorporació de la dansa al seguici.

L’excepcionalitat de la festa –d’una part de la festa, és clar– maldava per obrir-se pas entre la normalitat dels dissabtes. Els carrers eren plens –passejants, compradors potencials, comiats de soltera, turistes…–, però no tot el públic era a la festa. La festa és potser alguna cosa més que la curiositat fugissera de veure passar uns personatges no habituals.

És també, sens dubte, vivència compartida i satisfacció entre els participants. Entre les balladores de la colla de cavallets, que mostraven amb orgull la vigència de l’antic ball, o entre bona part del públic disposat a passar una tarda de diumenge, a la Palma, veient l’ambient i la rebotiga del seguici.

A les nits, barraques. Ahir –negociant horaris, mentre esperàvem l’actuació de Barricada–, la meva filla gran em sotragava amb un argument d’aquells que creen jurisprudència: «M’obligaves a anar a barraques quan era petita i ara vols marxar tan aviat…!».