anar a nevagció

Anarkia i valors 25 Març 2007

Publicat per sotaelbaobab a: General , afegeix un comentari

Ser anarquista es ser utòpic. En el context actual es ser una mica antitot. Ser antitot es del tot respectable si un s’atén a les seves conseqüències. Portar fa 5 anys samarretes d’Anarkia i avui anar a l’IKEA es haver estripat pàgines del teu manual de valors. O senzillament no haver tingut manual de valors.

Això es com si la CNT fes el seu congrés a Port Aventura o que el PP el fes amb una casa ocupada. Que fàcil es lluïr una samarreta amb aquella A flamant i dir que la policia s’ha d’eliminar i la propietat també. Però ai el dia que pagués una hipoteca i tens alguna cosa teva o et roben el cotxe. Llavors la propietat ja no s’ha d’eliminar i la policia ja no s’hauria d’extingir si no de redefinir. Perdre els cabells (per experiència personal) es preocupant però en alguns casos de pèrdua de papers es extremidora.

Jacint Codina eclipsa la Pataki 21 Març 2007

Publicat per sotaelbaobab a: General , comentaris tancats

Osona es una comarca rara. Interviu destapa l’Elsa Pataki i aquí només es notícia que Jacint Codina plega. L’home que ha sabut combinar el noble art del pa de pessic i la política treu protagonisme a aquesta espanyola que està boníssima. La facturació de criatures del 76 va ser desigual. Jo tant “normalet” (un es benèvol amb si mateix) i ella tant espectacular.

Aquí però parlem d’en Codina. Aquest home a que mai he aconseguit entrevistar ni parlar 3 minuts seguits amb ell ha dit 28 anys desprès que ja n’havia prou. No tornarà a ser l’alcalde de Vic. Que cap il·lús es pensi que plega per obrir la finestra i que entri aire renovat. L’home vol decidir qui forma part de la seva llista. Codina es d’aquells homes que marxa però vol que li diguin que es quedi. Un guàrdia que ha vigilat la ciutat des de la talaia de la torreta militar que es la pastisseria familiar al mig de la plaça. El misaire que es redimeix anant a missa i fent un petó a l’anell del bisbe. L’alcalde d’uns quants (la majoria això si) però alcalde d’uns quants. Fa uns anys li deien el sobrenom de Toffee, carmel empalegòs que s’enganxa a les dents. Tot i el demèrit cap a mi, en Cintet es d’aquells personatges que et cau simpàtic tot i el despreci que ha tingut cap a la meva professió. Codina ha acabat com el seu dia va acabar Nuñez. Un projecte seriós que ha anat degenerant cap a la comèdia i que ha acabat amb sainet de baixa estopa. El seu ego en nom de la ciutat pot acabar comportant que faci una moció demanant que a l’estudiant de Vic li canviïn les formes de la cara per posar-hi la seva.

Salsitxes, gossos d’atura, Sensación de vivir i Joan Capri 20 Març 2007

Publicat per sotaelbaobab a: General , afegeix un comentari

He llegit a diversos mitjans alemanys que un símbol del paós se’n va en orris! Els gossos salsitxes desapareixen a poc a poc. Les xifres que alla es citen parlen per si soles ( el 1972 van néixer 28.000 cadellsal 1996 van ser 12.000 i en 2005, només 7.300). Diuen que l’efecte Waldi, la mascota dels Jocs Olímpics de 1972 s’està deixant notar i que ja no està de moda. En aquest país els més nacionalistes s’estalviaran passar aquest calvari. Als Jocs Olímpics del 1992 la mascota també era un gos d’atura català anomenat Cobi. Com que la majoria de la gent mai es va identificar amb Cobi (no dic que fos un mal disseny de Mariscal) no es va produïr el Baby Boom de gossos d’atura. Ara ens estalviem d’escriure rius de tinta com els alemanys. En una societat del marqueting passen aquestes coses. Els Kevins i els Dylans que tenen alguns nens de nom de pila són fruit de Sensación de Vivir, per exemple. Ideal seria el dia que molts pares decidisin que el seu fill volen que es digui Joan Capri.

Pd. Dedicat al salsitxa que tenia la Sara Garolera (nena de l’altre classe)

 

Immigrasons. Una veu a l’immigració 19 Març 2007

Publicat per sotaelbaobab a: General , 1 comentari fins ara

Hi ha qui s’entesta en dir que el panorama musical del país es mort. Això ja es un tòpic. Es l’opció fàcil. Si no escoltin el disc del projecte Immigrasons, una idea compartida entre el Mercat de Música Viva de Vic i la ciutat de Buenos Aires. Un projecte sobre l’immigració d’aquí cap allà (i viceversa) Es recomanable el disc i sobretot el concert en directe. Miri’n el global però prestin atenció a la veu de Sílvia Pérez Cruz. En Raül Fernández (Refree) ho ha dit que per posar veu a aquest projecte havia de ser ella i em sembla una frase brodada. Seria una llàstima que Immigrasons com a projecte es morís tant aviat.

La Sílvia Pérez Cruz ha treballat en el camp del jazz i el flamenc. Es integrant de Las Migas, un projecte de flamenc. No dubtin en tancar els ulls i escoltar la seva veu. Entendran que es la sensualitat, la rauxa (es sap deixar anar) i el treball amb la veu. Si són col·leccionistes de muses la poden incorporar a la seva sèrie. A la meva ja hi es en un temps en que les muses van escasses i molt buscades.

Bon espectacle al camp. Millor a la grada 6 Març 2007

Publicat per sotaelbaobab a: General , afegeix un comentari

Aquest dimarts he vist el partit de futbol entre el Liverpool i el Barça. Ha estat un bon espectacle. Reconec que ho he passat be com a persona a qui li agraden els espectacles. M’ha sorprès però especialment la força i l’elegància de com animen els aficionats d’aquest equip anglès. Sentir a cantar You´ll never walk alone (així han dit que es deia la cançó) fa posar la pell de gallina. Tothom canta a ple pulmó. Tothom. Fins i tot entonen. Segur que tenen un do especial. Abans d’iniciar al partit fins i tot hi ha una versió amb un piano cantada per milers de veus alhora i sense dissonància que demostra l’elegància del conjunt vermell. Quan vas a un camp de futbol de per aquí un sector del camp canta un missatge i rapidament l’altre el trepitja. El protagonisme d’un grup es més important que l’elegància d’un espectacle. Això si no hi ha càntics cutrots a l’estil D’ Hola don pepito/ Hola Don José. Tot plegat nomès demostra que a Anglaterra i Liverpool alguna cosa els queda d’herència dels Beatles.

Adrià Puntí. El teu geni no surt a passejar 4 Març 2007

Publicat per sotaelbaobab a: General , 1 comentari fins ara

Avui m’has decebut, mestre. Són quasi les quatre. Acabo d’arribar a casa. Sort que al concert d’aquesta nit al Pasternak de Vic he trobat coneguts i l’hem anat fent petar. El teu concert un desastre. Si en alguns moments m’has ensenyat el geni que portes dins, en el milers de moments restants ha estat patètic. Jo i molts d’altres hem tingut la sensació d’estafats. Com potser que sense estar ni al 40% de les teves facultats algú s’atreveixi a comercialitzar concerts teus? I com potser que algú els compri ? Segurament són els que avui s’han repartit els 12 euros que molts hem pagat d’entrada. D’aquests m’agradarà a saber quans te n’arriben a tu. Et tracten com un ninot de fira!

Has començat moltes cançons i no n’has acabat quasi cap. Veient-te era més que evident que no podies està sobre l’escenari amb aquelles condicions. Has sortit, has fet el ridícul i has marxat. Si aquest fos un país normal la gent xiularia, reclamaria els diners i el cicle natural tornaria a començar. Jo potser sí però molts avui no t’ho perdonaran. Tens un geni a dins però fa massa temps que no el treus a passejar.

Aquest vídeo tret d’un concert a La Boite (actualment es diu Zac) es una mostra de com la grandesa artística pot tenir problemes de dignitat. I això es una joia. El d’aquesta nit al Pasternak ha estat el més decadent que he vist mai.

Són ells 4 Març 2007

Publicat per sotaelbaobab a: General , afegeix un comentari

Eren dues. Només n’hi havia dues. Totes elles en castellà. Sense dret a dissidència. Érem petits i tota la família es disposava a l’entorn d’aquella televisió grossa que era el centre de la paret contrària al sofà i les butaques. Cada cop que s’optava per un canvi de canal –majoritariament el pare portava la batuta- un dels germans s’aixecava i passava de la primera a la segona o viceversa. La botonera del canvi era mítica i quan arribava a fallar (hi havia 12 canals i només dues cadenes) fins i tot l’havíem arribat a escalfar amb un secador, tal i com havíem vist fer alguna vegada amb el Sellabona quan venia a reparar aquell centre neuràlgic del pis. L’apartat més artesanal del procés era quan es “descentrava” i amb una petita rodoneta de plàstic el tornàvem a buscar enmig d’aquell soroll de la neu i el crit del pare:“Abaixeu això”. Quan no es resintonitzava sortia la mítica frase: “Són ells”.