Sol solet

I ja en són 31.
Sempre quan un curs s’acaba sembla que tanques un cicle, els mestres comptem els anys per cursos, quan tornem al setembre direm l’any passat, moltes vegades sense donar-nos compte que encara és el mateix any. Però el curs és així d’important per a nosaltres.
Aquests dies es sent parlar molt dels problemes dels pares per conciliar els horaris de treball amb els de les vacances dels nens i nenes. Aquest matí, el policia de Catalunya, el senyor Cuní ja ha obert el seu programa amb la desesperació de molts pares, però és curiós tenim tot l’any per parlar-ne, i només ho recordem per aquestes dates. Potser és que no és tan important.
Jo em poso a la pell d’aquells pares que avui els han arribat els nens i els hi han destarotat tota la planificació del seu horari, no deixa de ser un enrenou, però el tema no és per anar improvisant, això s’ha de tenir previst, Quan algú decideix portar un fill al món ha d’analitzar les coses que se li giraran d’esquena i aquesta és una d’elles.
El que vull dir és que quan els mitjans de comunicació ens bombardegen, dient tot el dia, pobres pares, què faran amb els seus fills?, no deixen de menester la funció dels pares, que segur que ja fa molts dies que ho tenen pensat, calculat i solucionat.
Una altra cosa és que vulguèssim que les escoles estiguin obertes més temps, per optimitzar espais,cosa amb la que estic totalment d’acord, però no oblidéssim que els nens i nenes no es poden deixar en mans de qualsevol, qui els cuidi ha de tenir una titulació, no potser que qualsevol persona amb un títol de monitor que ha aconseguit en tres o quatre setmanes, pugui fer la funció, com ho fa moltes vegades, de mestre.
Aquí, qui s’ha de posar les piles és l’administració i crear unes titulacions per a persones que s’han de fer càrrec dels nens quan no estan amb els seus mestres. Desgraciadament veiem, cada dia, com es contracta gent amb una molt baixa preparació, molta responsabilitat, un horari feixuc i a qui es paga molt malament.
Siguem seriosos, els nens i nenes no són joguines.

Per al 14 de febrer hi ha convocada una vaga a l’ensenyament amb crida feta per  tots els sindicats del sector.

La meva posició davant la vaga: secundar la crida dels sindicats.

Quan es va anunciar que Maragall seria Conseller d’Educació, a mi se’n van ficar els pèls de punta. Sabia que no en sortiria res de bo, sincerament penso que qualsevol per molta carrera política que porti per endavant no pot ser Conseller d’Educació i menys quan a algú se li regala una conselleria perquè se li deu un favor.

I aquí tenim les conseqüències  unes bases per a una nova llei d’educació que deixen de banda un  Pacte Nacional signat pels sindicats i la conselleria, que no es podrà complir i encara no té ni dos anys,  i  unes bases que obren la porta a la  gestió empresarial de les escoles i a un reforçament dels equips directius que podrien portar al favoritisme a l’hora de confeccionar  plantilles.

Diem no al document de bases, i sabem que això comporta una critica social per part de tots aquells que s’han de quedar els seus fills a casa el dia 14, pero ho fem en la certesa que, com sempre, ens manifestem en defensa d’una escola pública on es pugui impartir lliurement un ensenyament de qualitat. 

La meva mare cosia molt bé, de fet tot ho feia bé, però cosir potser era al que li dedicava més temps i en sabia de debó: ho feia cada tarda.

És per això  que quan arribava el temps de carnaval no li feia gens de mandra confeccionar un vestit per a les seues dues nenes, un any anàvem de baturriques un altre anàvem de gitanes vestides amb la bata de cola etc. Clar que una vegada disfressades només ens podíem fer una pobra foto en blanc i negre ja que el meu poble no és de tradició carnavalesca i la veritat per Carnaval no es feia res.

El  cas és que de petita a mi m’agradava molt disfressar-me i aprofitava qualsevol vestit vell o tros de roba que trobava, per convertir-lo en un elegant vestit de nit  passant-me hores i hores de contemplació al mirall i  enraonant amb mi mateixa.

Ja una mica més gran, en temps d’estudiant de magisteri, vaig conèixer una noia que venia d’un poble on la gent es disfressava i feia una gran festa per Carnaval, jo no ho entenia massa, encara que ella explicava que ho passaven d’allò més bé, i em feia una mica d’enveja.

Un any ens va convidar al seu poble, i com era molt a prop de Sitges,   ens hi vam atansar. Crec que allí van començar els meus problemes amb el Carnaval. No ho vaig entendre, de quan en quan d’un portal d’una casa sortia un home vestit de dona i tothom corria a perseguir-lo, no sé amb quina finalitat, però jo que ja en aquell temps considerava que l’ homosexualitat no podia ser discriminatòria ni en temps de carnaval,  allò em va fer molta llàstima i gens de gràcia,  devia ser l’any 75 o 76.

Quan amb la Democràcia el meu poble va intentar recuperar la tradició carnavalesca que no havia tingut mai, a mi em va agafar massa tard, em vaig disfressar uns quants anys i vaig deixar de fer-ho perquè tampoc és que m’ho passés tan i tan bé.

Resumint que molt carnavalera no sóc però  la meva escola  surt al carrer i jo  ho he de fer per força. Durant molts anys hem dedicat molt temps al Carnaval (triar la disfressa és el que costava més), ara una colla de mares i algun pare s’encarreguen de confeccionar-la. Divendres a la tarda rua i passejada pel poble. Amb els anys he perdut la vergonya però quan era més jove ho passava realment malament.

Molt s’està parlant aquest últims dies d’educació.

Tothom hi diu la seua, i avui per acabar-ho d’adobar s’ha notificat oficialment que els nens i nenes de primària acabaran cicle amb qualificacions de notable, excel·lent etc, en paraules del Conseller: per afavorir l’esforç.

L’esforç? quin esforç?, el d’un nen o nena que rep a casa seua tot el recolzament que necessita per tirar endavant els seus estudis?

Quan es va implantar la LOGSE, teníem grans expectatives, ens van parlar de valors i normes, conceptes, procediments, ara, sense més s’ho han carregat i ningú ha dit ni piu, es més sembla que a tothom li va bé.

I ara tornarem a etiquetar els infants, per a acontentar pares i mares que necessitaran un pitet per explicar que el seu nen o nena ha aconseguit tres notables i quatre excel·lents. Sens dubte un bon pas enrere.

I tot per què?, perquè ningú en aquest país s’ha cregut mai la Reforma educativa, ningú l’ha aplicat com cal, començant pels de més amunt i acabant per l’últim responsable en educació.

La Reforma implicava un canvi de xip, que en molts llocs i en moltes persones  no s’ha arribat a donar mai. Per primer cop en el nostre país l’educació es feia extensiva i universal per a tothom fins als 16 anys. Això no és pot fer d’un dia per l’altre, això necessita molt esforç per part de tothom, pel contrari el resultat és l’enmagatzement de nois i noies sense cap més espectativa  que els facin fora de l’escola uns dies per tenir unes vacances de més.

És va córrer massa, i no es va preparar bé  la gent. Avui en dia el professor, sigui de primària o de secundària que pretén que els seus alumnes se l’escoltin sense participar per a res a la classe és un il.lús. Com ho pot pretendre si els seus alumnes estan acostumats a rebre la informació per vies diverses i saben que en general qui els hi està parlant és una persona que s’ha quedat obsoleta en més de un centenar de coses que ells dominen a la perfecció.?

Ens van dir que hi haurien els mitjans per a detectar problemes, i la gent suficient per a que els grups fossin reduïts, i es pogués treballar en comoditat. Pues només ens ha calgut sumar-li la emigració que en temps d’altres governs (i ara també), quedava tota per a l’escola pública, i els pares fugin amb els seus fills cap a la privada (privada?), costejada en diner públic, per a què desprès anéssim dient que no som racistes.

Aules amb 25, 26 alumnes o més i tres o quatre o cinc que no entenen res del que es parla, i si a meitad de curs n’arriba un altre, benvingut sigui ja ens en sortirem. Ajuda? Cap. D’uns anys ença les Aules d’Acollida, però són un invent recient.

I cada any com qui perd un llençol  en cada bugada, a començament de curs on havia dit blanc, ara dic negre. I rectifico reformo i torno a reformar i el que el curs passat era imprescindible, aquests és simplement vanal i  no home no, que això que dius que jo he dit, jo ho havia dit mai, segur que eres tu que ho va entendre malament. 

Sí, que necessitem millorar, però no els nostres alumnes, els nostres alumnes el que necessiten és que es faci una reflexió seriosa, qui impliqui la societat en general, de cap on volem anar, que al capdavant hi hagi uns politics responsables que entenguin d’educació, no que estiguin on estan per favors al germà o al partit, que escoltin als que diariament es mouen per  les aules que són, en definitiva, qui coneixen realment les necessitats.

Han passat molts anys.

Erem molt joves i plens de ganes de fer coses i no ens importava sacrificar-nos per res.

Viviem per l’escola. Avui podem dir que vam contribuir a canviar l’escola.

Recordo, especialment, un dia que, cansats de riure, algú va dir: i encara ens paguen!.

Si, perquè creiem que només del que reiem ja ens  consideravem pagats.

Hi vam deixar moltes hores, recordo dissabtes, diumenges i més d’una nit fins les dotze o més tard. L’escola ho era tot, i nosaltres un gran èquip que només pensava en superar-nos cada dia i treballar perque els nostres alumnes es sentissin feliços a les seues classes. Molts no ho entenien.

Ara ja gairebé els nostres alumnes ens porten els seus fills i no cal dir-ho la cordialitat és molt gran i seguim intentant fer nens i nenes feliços. Però el nostre èquip es va trencar, per diferents circumstàncies.

Avui ens hem retrobat.

Ha estat un plaer comprovar que tots seguim tenint il·lusions, encara que avui els nostres interessos són ja molt diferents.

La nena té nou anys.

Diuen les notícies que li agrada portar vel.

Jo als nou anys volia ser monja, perquè anava a un col·legi de monges i ens deien que si sentiem una veu interior és que volia dir que Jesús ens cridava i ens volia com a esposes seves.

Jo la vaig sentir fins que la vaig fer callar definitivament, i  ja no em va cridar mai més.

També diu la mare que de la nena se’n riuen els seus companys perquè porta el vel. El que no sap la mare és que a la nena l’ha marcat per sempre i, si ho sap, li és ben bé igual perquè per  a ella, i sobretot per al seu pare, l’únic important en esta vida és preparar-se per a l’altra vida, camí que li obre la seva religió.

I els demés hem d’aguntar perquè ho diu el Director de Serveis Territorials, que és, el que li ha dit que digui, el senyor Maragall i companyia.  Per què? doncs perquè és, el que és políticament correcte.

La nostra, no és una escola laica, ni aconfessional ni res de res, no  ho ha estat mai, ja ens vam deixar enganyar  aquella vegada que ens van proposar  -religió o ètica- ara ja  poc hi podem fer.

No ens podem estranyar si ve un pare i ens demana una religió o una altra, l’escola oferta l’assignatura  i tothom té dret a tenir la seva  i a portar vel que és una mostra de la seva religió, també ho és una creu i no diem res.

La batalla la tenim perduda, ens agradi o no, haurem d’acceptar i ens haurem de mossegar la llengua les vegades que faci falta: a les nostres escoles es fa religió.

I més díficil que ens ho posaran quan haurem de fer horaris i haurem de fer casar el profe d’Islam, amb el de hindú i amb el d’hebreu. Clar que això encara tardarà alguns anys tots ells no tenen al radera una Conferència Episcopal que pagui.

En fi, si el cas es donés a la meva classe, acabaria acceptant la nena amb vel, encara que la professó anés per dintre, tot sigui per uns anys d’ educació. Qui sap si aquesta nena a la llarga acabarà liderant la revolució femenina al seu país.