Avui la meva filla petita ha acabat els seus estudis, em refereixo als estudis formals naturalment, els altres espero que no els acabi mai, ja sé sap en aquesta vida nostra, si vols estar al dia, has d’estar formant-te contínuament. Però avui ha acabat els estudis que, per dir-ho d’alguna manera, eren responsabilitat dels seus primogènits, vull dir els que pagàvem els seus pares, suposo que ja m’heu entès.
Estic molt contenta pel que això suposa, sé que no és significatiu, no és com abans quan tenir una carrera universitària volia dir camp obert a tenir un lloc important o guanyar diners, avui en dia ser universitari es possible que vulgui dir tot el contrari. Però jo em sento molt feliç en pensar que les meves filles, totes dues, tenen una formació que, si bé no els servirà per aconseguir un bon estatus, sí que els hi ha servit per créixer com a persones i tenir una visió crítica de les coses i el moment que els hi pertoca de la vida.
La notícia no pot deixar indeferent a ningú, a uns els inspirarà un tipus d’emocions i a uns altres segurament unes altres però indiferencia, segur que a ningú.
“Una mare no pot ajudar la seva filla donant-li una part del seu fetge perque és menor d’edat”.
Bé l’he sentida només en llevar-me i no sé si és el fetge o alguna altra cosa que per mi no es rellevant.
El que sí que ho és i el que hem colpeix, és la profunda hipocresia que hi ha en el fet.
La noia ha estat capaç de portar una filla al món, cap llei li ho ha impedit, ningú s’ha preguntat si estava preparada per educar aquesta filla, ningú s’ha parat a pensar si es destrossava la vida sent mare sense tenir més que setze o disset anys, però ara si, ara es troba amb una legislació que li diu que no es una persona prou madura per donar una part dels seus òrgans (no importa quin), encara que sigui per salvar la vida a la seva filla.
Crec definitivament que tots plegats no sabem on hem d’anar a parar, però m’agradaria sobretot saber qui és qui posa aquests límits a la nostra llibertat.
Encara hi ha qui diu que la constitució és intocable.
Tinc dues filles, dos excel·lents persones.
A mi em fa molta ràbia quan em diuen, quina sort que has tingut amb les teves filles.
Sort?. Jo també m’he discutit amb elles quan eren adolescents, també he hagut de plorar quan no volien entendre que tot era a fi de bé.
Crec que no és qüestió de sort. Educar és una feina de cada dia i des del primer dia.
Educar vol dir prescindir del temps en que faries unes altres coses,per dedicar-lo al teus fills.
No és qüestió de sort. És qüestió de saber escoltar i no escandalitzar-se per res del que sents, ni començar a cridar perquè el que et diuen no t’agrada, ja trobaràs el moment de tornar-hi a entrar. Però sobretot educar és recordar que tu també has passat pel mateix.
No podem construir barreres, podem parlar amb els nostres fills/es, no cal tampoc pretendre ser el seu millor amic, només el seu pare o la seva mare a qui sempre, sempre trobaran a punt.
Educar és també no enganyar-los mai.
Avui en dia la majoria de pares enganyen els seus fills fent-los creure que viuen en un món creat unica i exclussivament per a ells.
Quan comencen a adonar-se de l’engany els hi és dificilíssim aprendre a conviure i comença la frustació per part d’uns i dels altres.
