No sóc racista
No sóc racista i no m’importa gens el color de la pell, ni el lloc d’origen ni la llengua que parli ningú, mai ho tinc en compte, és més penso que, qui ho fa, té alguna cosa dins el seu cervell, que no li acaba d’ anar del tot bé.
No sé amb quina paraula es deu classificar el meu cas i si, hi pot haver qui pensi de mi, que alguna cosa no funciona bé dins el meu cervell, repeteixo no classifico a ningú per la seua raça, però si que classifico, més haviat desclassifico, per la seua religió.
I els desclassifico, perquè em fan por. Jo no sóc creient. Penso que tinc una vida que he d’aprofitar i em fan molta pena aquelles persones que la perden, preparant-se per a una vida futura de la que no tenen ni el més mínim indici de que pugui existir. Alguns diuen: creure en alguna cosa desprès de la mort em fa sentir més segur. A mi no. Jo en tinc prou en pensar que visc cada dia i que em moriré quan es mori l’última persona que em recordarà.
Per tant, quan veig tota aquesta gent que últimament arriben als nostres pobles, no noto cap sentiment de que em venen a prendre res, com diuen alguns, ni de que tot és per a ells com diuen uns altres. Només penso en la tristor de les seues vides. Unes vides dedicades a una vida futura, que no els arribarà mai. També ho penso quan veig monges i capellans d’aquí.
Però sobretot quan veig les dones. Ara fa molta calor elles aguanten impertèrritres, sota les seues indumentàries, tan poc apropiades per suportar altes temperatures. Jo penso: no ho podria sofrir!.
La platja, les piscines… els hi són vetades, a França diuen que en alguns poliesportius els hi deixen anar un dia a la setmana i barren finestres i portes perquè no les vegi ningú.
No pot ser!, no podem donar aquestes facilitats. A nosaltres ens va costar molt treure’ns tot això de sobre, perquè ara hi tornéssim.
Jo recordo quan aquí arribaven les primeres turistes nòrdiques que duien biquini, i eren considerades per l’estat espanyol i per l’església catòlica, unes pecadores. Però tot això ho vam superar i més tard érem nosaltres qui, a les nostres platges, ens lluïem amb topless, ens va costar més d’un disgust i molts dels nostres pares van morir sense saber què havíem perdut la virginitat abans d’arribar al matrimoni. No podem tornar enrere.
Per nosaltres i per elles, però sobretot per les seues filles, perquè acabin revelant-se, contra aquestes imposicions que en nom d’una religió mal entesa, no deixa viure la vida en llibertat.
No podem cedir.