Sol solet

Feia tant de temps que no veiem ploure d’aquesta manera.
Ha estat plovent gairebé tota la setmana i amb pluja bona, d’aquella que els més vells en diuen que fa saó.
I la setmana que bé diuen que seguirà plovent.
Sembla que de dalt del cel s’han posat de part de la gent de l’Ebre, (potser la Moreneta), i aquesta aigua que neteja i deixa aquesta olor de terra mullada, que teniem tan oblidada, ens fa créixer l’esperança.
Potser algú entrarà en raó, o potser no, hi ha massa interessos pel mig.
La canonada es farà tan si com no, perquè del que es tracta es de quedar bé amb els rics empresaris que la promocionen, o és que algú s’havia cregut que ho feien perquè la gent de Barcelona que va a treballar cada dia, que paga puntualment els seus impostos, que no arriba a fi de més, que va a votar al menys dolent, es podia quedar sense aigua?
No!, ens han tornat a enganyar!

>Una notícía d’ahir deia que l’OCU ve rebre l’any 2007 una quantitat (no recordo exactament quina), de queixes d’usuaris de Telefònica. Això m’anima a explicar el meu cas.
He rebut ja dos cartes de la companyia en les que se’m comunica que tinc un deute amb ells,(20 euros) i que si no els hi faig arribar els diners,amb els interessos corresponents prendran mesures judicials en contra meua.
El cas és que els diners es veu que els hi dec des de l’any 1999 i són d’una factura d’un telèfon mòbil. Tenint en compte que vaig tenir el meu primer telèfon mòbil l’any 2005, i que de sempre els contractes amb telefònica han anat a nom del meu marit,algú m’hauria d’explicar d’on han tret el deute.
Ja els he escrit explicant-los la situació, per resposta el silenci. Tenen un web on pots apuntar-te a les mil i una oferta que et proposen, però on misteriosament no et donen cap opció de contactar, ni el més minim rastre d’atenció al client. Si intentes aclarir-ho per telèfon, desprès de passar-te d’un lloc a un altre acabés parlant (naturalment en castellà), amb algú que et parla en un accent sud-americà i que no té ni idea del que estàs dient.
Mentrestant, en teoria, la meva factura que partia de 20 euros es va fent gran (els interesos), Com s’acabarà la història?.
Es veu que ells tenen dret a demanar rendiments dels seus diners, pèrò per què jo que vaig tenir un negoci i que vaig haver d’abandonar cansada de tenir tants deutors no puc demanar també interessos?
Per què ens queixem tant de totes les companyies de telefon i els nostres governants (ja,ja) no hi fan absolutament res?
Hauria d’aclarir que una vegada vaig tenir un problema en Wanadoo i l’oficina de consum del Consell Comarcal ho va solucionar. Tenia jo raó i me la van acabar donant, suposo que per pesada, però és trist que sigui l’única manera d’aconseguir-ho.

No puc deixar de parlar del riu, per aquí no es parla de res més, ens mirem el cel cada vegada que s’ennuvola i ahir mateix, quan va caure un xàfec que semblava que s’acabés el món, fins els nens de la classe, van tenir una sensació estranya, que malauradament només va durar un tres o quatre minuts. Sembla que l’ajuda tampoc ens vindrà del cel.
Se’ns ha dit de tot, i més que se’ns dirà, nosaltres som pocs i els altres molts, ja ho entenem, però hi ha coses que es diuen que ens fan molt mal.
Des de fa uns anys, tres, o quatre, per aquí vivim amb la plaga de “la mosca negra”. La mosca negra surt del riu, i pica, pica molt i molta gent ha hagut de fer-se tractaments perquè s’ha mostrat més sensible i li ha provocat fortes al·lèrgies.
Qui ha sentit parlar de la mosca negra fora de les nostres contrades?. Al senyor Cuní no li piquen. Al Basses i al Montilla tampoc.
Aquests últims dies s’ha fet una mica de soroll amb l’enrenou de la nuclear d’Ascó, perquè hi ha hagut un incident. Del fet que nosaltres visquéssim a la vora de tres nuclears paguéssim la llum al preu que la paga tothom i ens quedéssim sense llum a la primera tronada, no en parla mai ningú. Només ens passa a nosaltres.
I dels nostres trens que arriben diàriament en retard? només són dos trens diaris, ja ens agradaria tenir, per un temps les dificultats de les rodalies, significaria que tenim trens.
Quan els nostres fills van a estudiar a Barcelona, clar que beuen aigua, només faltaria!, però un aigua que paguem a preu d’or perquè estudiar a Barcelona comporta haver de llogar un pis i pagar-ne totes les despeses i a sobre veure com a un company de facultat, que viu a casa els pares, li han donat una beca i al teu li han denegat.
Seguim comparant?. Nosaltres només tenim l’aigua del riu, és el nostre fet diferencial, i és la nostra riquesa, per això ara ens sentim expropiats, i ens considerem abandonats, perquè ja no ens queda res més. No ho som insolidaris, només busquem la garantia de poder seguir vivint a casa nostra, aguantant la mosca negra i el que faci falta. Ja fa molts anys que aguantem!.
Però no ens digui el senyor Montilla que la crisi de l’aigua passarà i serà com les rodalíes, que ens uns mesos ja no se’n recorda ningú, que no tingui tanta barra. Potser el que acabarà pasant es que cap dels nostres dirigents actuals podrà passejar per les Terres l’Ebre perquè allí on aniran seran rebuts amb kilos de sal. Ahir ja li va passar al covard de Baltasar que no es va atrevir a atansar-se a Tortosa i va convocar reunió a Tarragona. Clar que aixó tampoc els hi fa res, vostès segueixen dormint tranquil·lament tota la nit.
Si fosa creient els diria: deu us jutjarà, però com no ho sóc, els hi diré mes gros encara: la història us jutjarà i serà implacable amb cadascun de vosaltres.

Cada vegada que sento parlar del transvasament del Roine sento una punxada a l’estomac, que crec que és barreja de sentiment de vergonya, de ràbia i d’impotència davant d’aquesta gent que es dedica a la política, que hi és, només a fer política de partit, oblidant-se que moltes vegades hi ha gent (poca) que els escolta i pensa.
També penso que si sabessin que hi ha més gent que se’ls escolta, no s’atrevirien a dir les animalades que diuen.
Tenim un problema amb l’aigua. Immediat. Per aquí no es parla d’altra cosa: tenim por.
I surt el senyor Duran dient que la solució ja la tenien ells pensada de feia anys (quan es van vendre el territori). La solució és, ni més ni menys, el transvasament de l’aigua d’un riu que és en un altre país!.
Fàcil solució, quan ho deien per aquí, mira, com aquell, tots els coneixem, però ara, es que ho ha demanat seriosament al govern espanyol com a condició sine quanum. Clar que l’altre, que és molt més espavilat que ell, abans va trucar a seu onomin del país veí i li va dir: li diré que si, però no et preocupis per darrera creuaré els dits.
Tots plegats es pensen que som tontos de capirote. Aquí hi ha un qüestió molt important de fons: un desequilibri territorial molt difícil avui, per avui d’equilibrar, una mala gestió de recursos i uns mitjans que treballen partidariament, com el sr. Cuní de TV3 que cada matí ens dona el bon dia recordant-nos que Barcelona, que és la ciutat que té més habitants i paga l’aigua més cara, té set.
Això és el que importa, si cal arrencar el blat de moro que servirà de farratge als animals que ens donaran la seua carn, o els arbres fruiters que ha costat anys i panys de fer créixer, això no importa a ningú, són quatre els obstinats a seguir endavant amb l’agrucultura o la ramaderia i que no entenen que el futur, la vida és a Barcelona, la resta de territori que es faci fotré.
El transvasament del Roine, es un invent de CiU quan es van veure acorralats per una Plataforma de gent de la terra,que sortia en defensa del seu pa de cada dia. Es creien que els diríem que si, aquí teniu l’aigua perquè ells eren presents en tots els pobles, però els pobles van dir NO i ara en pobles com el meu la seua representació és minsa. Aleshores, quan es van veure que a tot arreu se’ls girava l’esquena van pensar en un projecte difícil, costos, i impossible de dur a terme: era la seua alternativa, la seua mofa als pobles de la vora del riu, un projecte que saben perfectament que és del tot inviable.

Últimament tornem a sentir parlar molt de l’aigua.

Als qui vivim vora un riu, se’ns posa la carn de gallina en sentir parlar de l’aigua.

Els nostres avantpassats construïen els seus poblats sempre a prop d’un riu. Aquells poblats (un d’ells, el meu poble), van esdevenir poblacions on sempre l’ activitat, els costums, les festes, les tradicions giraven entorn del riu: la seua vida
Fins que arriba el segle XX. El segle XX potencia les macro ciutats, fa que una part del territori s’abandoni i concentra la població en ciutats millonàries d’habitants, que en poc temps esgoten els seus recursos, principalment l’aigua.
És problema de sequera?, o és problema d’una mala planificació de fa ja molts anys?.
És problema de tenir set? o és problema de massa fàbriques concentrades en un mateix punt que esgoten la capacitat de vida?.
Mentre, els que vivim a la vora del riu, on hi ha la vida, veiem com els nostres fills, en fer-se grans, no els queda altra solució que marxar cap a les grans orbes multiplicant el problema i contribuin al malbaratament d’una part del territori.
El plantejament hauria de ser un altre: s’hauria de portar la vida on hi ha aigua, i no portar l’aigua, on la vida, cada dia es fa més insuportable a causa de greus mancances.
Però no aprenem, no escoltem als qui ens ho diuen i ens ho repeteixen: Cal fer una previsió de futur, nosaltres no som els que hem de decidir sobre la Terra, només ens la deixen uns anys. No tenim cap dret a destrossar-la.
Algun dia construir macro urbanitzacions que contribueixen a formar macro ciutats serà considerat delicte ecològic.
També, segurament, serà massa tard.

El dia ha començat bé, al matí he estat en una taula demanant el “Dret a Decidir”, al meu poble no hi ha hagut cap problema, la gent se’ns atansava i signava en un ambient festiu, a més a més el dia acompanyava, em feia gràcia alguns que em volien ensenyar el seu DNI com si es tractés d’una votació, clar, com que ja el duien a la mà.
Per la tarda s’ha girat una ventada com a presagi de que les coses anaven a canviar, com dient que el matí i la tarda estaven a hores de distància.
I després de la ventada l’escrutini: el meu partit no ha guanyat, es més ha perdut cinc diputats.
És clar que dius, que més dona? ja s’ho faran a Madrid,
Però no cal també aquí analitzar perquè ha perdut.
Calia votar ERC si es sabia que els vots anaven directament a fer President en Zapatero?
O era necessari barrar el pas al PP i anar cap al vot útil?
Així Catalunya no sortirà mai del pou en que està instal·lada.
Els tornem a deixar fer
I ara més que mai amb tota impunitat.

Poques vegades estic d’acord en les campanyes institucionals que em semblen una manera de llençar els diners que són de tots.

Però aquesta la trobo molt encertada, el lema que han triat contradiu el de tantes persones que diuen que no poden reciclar per culpa de l’espai reduït de la seva cuina.

En canvi la responsabilitat és gran. Senzillament diu: voler és poder.

Quan es tracta de reciclar no tothom vol, a mi a vegades m’agafen ganes d’agafar una càmera de fer fotos i anar pels carrers del meu poble retratant aquelles persones que treuen les deixalles en hores que no són reglamentaries o abandonen quelcom a la vora d’un contenidor que no és l’adequat.

I què en faria amb les fotos?, les enviaria a la nostra revista local per veure si, en veure’s, els hi cau la cara de vergonya.

Per ara encara no ho faré amb el temps…

La veritat és que m’amoïna molt el tema de les deixalles, deu ser perquè jo sóc de mena “tacanyona” i em sap greu que les coses que es poden aprofitar es facin malbé tant si són meues com si són de la resta de la humanitat.

Per això em pregunto, per què quan vaig al supermercat m’omplen de brossa que jo haure de portar al contenidor?.

Com és que les administracions es gasten els diners recordant-nos als contribuents que hem de reciclar i no fan res a fi de que les empreses que es dediquin a l’alimentació deixin de malbaratar papers i envasos?

Per qüestions d’higiene cal que els aliments vagin envasats, hi estic d’acord, però cal posar l’envàs a uns productes que amb   un paper en tendrien prou?.

Si quan compréssimm un producte ens fixéssim en tot el que hem de llençar, potser triarem el que ens l’ ofereixen només embolicat en una bossa de cel·lofana i  segurament així ens manifestariem  plenament responsables, fent el buit a qui no compleixi les regles, en no vendre, haurien de caviar i avenir-se a les normes.

Aquesta entrada és exclusivament per a Albert

Albert: així és com em queda si faig el que tu em dius.

Ho he aconseguit!!!

Motíssimes gràcies!!!

Aquest és un crit d’auxili a tots aquells que com jo teniu un bloc cat.bloctum

Prego que algú em digui de manera clara i entenedora que he de fer per poder incloure un vídeo o un reproductor d’una cançó al meu bloc.

No hem serveix que hem digueu que ho he de fer a través de la rodoneta groga que hi ha al tauler editor, ja ho sé que és fa així, el que vull és que algú em digui que li falta al meu ordinador i on ho he d’anar a buscar.

He intentat milers de vegades penjar un vídeo i només em surt un quadrat on no s’hi veu res. Amb les cançons, és que ni tan sols dona senyals de vida. 

És un crit de desesperació, veig que altra gent que té la mateixa presentació que jo ho aconsegueix, si us plau AJUDEU-ME.

Us ho agrairé com el millor regal de Nadal.

Ah! el meu editor tampoc té corrector ortogràfic.

Avui tot el dia que sento parlar del mateix, he vist les imatges com a quinze o setze vegades, i tothom hi diu la seva, tothom té parers diferents, uns es posen amb el racisme del noi, uns altres li diuen que sí és una víctima perque la seva mare el va abandonar quan tenia dos anys, altres es posen amb la persona que s’ho mira tot i no fa res, amb la físcalia, amb el jutge…

Jo també  vull dir-hi la meva.

La primera vegada que vaig veure les imatges em va semblar el fet horroròs, la noia indefensa, el noi un “xulo-pel·licula” que es dedica a empaitar emigrants perque no té res més a fer, en fi, un fet horroròs però com tants altres. Un fet que, desgraciadament passa cada dia. Clar que mirant cap a un altre costat no ens ni enterem, però quan es veu per la tele, després ens mobilitzem i posem el crit al cel.

Existeixen els emigrants maltractats, (a tots els nivells). Existeixen els “xulos-pel·licula” que empaiten gent de fora  i ho fan com un esport més. Existeixen els nens que els abandonen les seves mares quan tenen dos anys. Existeixen els que miren i no fan res. Existeixen els jutges que no són imparcials en els seus judicis. Naturalment que existeixen, i segurament en  coneixem, però evidenment, com en tantes altres coses,  sino ens els ensenyem els mitjans, no els veiem  i seguim vivint feliços i contents.

Tots, en som culpables de situacions com aquesta, tots formem part d’aquesta societat que no ens agrada gens i que fem tan poc per canviar-la.  I amb això no vull culpar ni justificar ningú.

Però d’entre tot el que he sentit les manifestacions del Consul d’Equador (em sembla a Barcelona) m’han deixat estupefacta: demana justicia i lloa la presència de la seva ministra d’afers exteriors a Catalunya per tal que ajudi a fer-ne.

Penso que ni ell ni la ministra no deuen saber que a Equador és un fet habitual que les dones morin apallissades pels seus propis homes, que tenen molts pocs  drets i que són elles les encarregades d’educar i treure endavant els fills.

És més, si els seus fills volen sortir d’aquesta situació, han de marxar  del país cap a un altre on les condicions de vida els hi siguin molt més favorables.

Quants equatorians troben el seu consul i la seva ministra d’afers exteriors quan tenen problemes i no hi són les càmares al davant per reflectir-los?.

Cada poble ha de fer la seva revolució.