La república del TurKmenistan , és un estat de l’Asia Central que fins el 2006 va estar liderada per Saparmurat Niyazov, que l’ administrava com la seua finqueta particular, si fa, no fa, com tots els dictadors del món.
Era possible trobar la seva imatge per tots els racons del país: en ampolles de beguda, monuments, monedes, i per descomptat sortia en tots els llibres de text.
Aquest “simpàtic” senyor va fer tancar biblioteques rurals perquè pensava que a la gent de poble no els agrada llegir i va fer construir una mesquita de cent milions de dòlars per honorar la seua mare. El 2004 va fer fora 15.000 metges rurals amb l’argument que era il·lògic tenir tant personal mèdic en zones rurals en lloc de la capital, i va deixar de banda el ballet y l’òpera per “no ser part de la cultura”, va fer canviar el nom del pa (chorek) pel nom de la seua mare (Gurbansoltan edzhe), exigia una prova de moralitat als conductors de cotxes, i feia que els metges rendissin jurament a la seua persona en lloc de fer el jurament hipocràtic. Aquestes entre mils d’altres decisions governamentals que el poble complia incondicionalment, sota amença de presó tortura o pèrdua de bens.
Però el fet més rocambolesc va ser la publicació del Ruhnama, llibre escrit per ell mateix que explica ficcions històriques viscudes, en primera persona, per ell mateix i que és d’obligada lectura, així com la seua exhibició en totes les llibreries i oficines i considerat a l’alçada del Coran en les mesquites, sota pena de ensorrament, si no es compleix.
Cal estudiar-lo en primària i secundaria i cal memoritzar-.ne fragments fins i tot per a aprovar l’examen de conduir.
La difusió del llibre fora del Turkmenistan és importantíssima, ja que cada vegada que es pública en una llengua nova se’n fa una propaganda extraordinària fet que provoca que els pobres “turkmenistantesos” es creguin que són el melic del món, per això és imprescindible fer-ne una traducció si vols tenir negocis en el país, condició a la que accedeixen, sense miraments, empreses de tot el món.
El seu successor continua la seua obra.
Cada vegada que sento parlar del transvasament del Roine sento una punxada a l’estomac, que crec que és barreja de sentiment de vergonya, de ràbia i d’impotència davant d’aquesta gent que es dedica a la política, que hi és, només a fer política de partit, oblidant-se que moltes vegades hi ha gent (poca) que els escolta i pensa.
També penso que si sabessin que hi ha més gent que se’ls escolta, no s’atrevirien a dir les animalades que diuen.
Tenim un problema amb l’aigua. Immediat. Per aquí no es parla d’altra cosa: tenim por.
I surt el senyor Duran dient que la solució ja la tenien ells pensada de feia anys (quan es van vendre el territori). La solució és, ni més ni menys, el transvasament de l’aigua d’un riu que és en un altre país!.
Fàcil solució, quan ho deien per aquí, mira, com aquell, tots els coneixem, però ara, es que ho ha demanat seriosament al govern espanyol com a condició sine quanum. Clar que l’altre, que és molt més espavilat que ell, abans va trucar a seu onomin del país veí i li va dir: li diré que si, però no et preocupis per darrera creuaré els dits.
Tots plegats es pensen que som tontos de capirote. Aquí hi ha un qüestió molt important de fons: un desequilibri territorial molt difícil avui, per avui d’equilibrar, una mala gestió de recursos i uns mitjans que treballen partidariament, com el sr. Cuní de TV3 que cada matí ens dona el bon dia recordant-nos que Barcelona, que és la ciutat que té més habitants i paga l’aigua més cara, té set.
Això és el que importa, si cal arrencar el blat de moro que servirà de farratge als animals que ens donaran la seua carn, o els arbres fruiters que ha costat anys i panys de fer créixer, això no importa a ningú, són quatre els obstinats a seguir endavant amb l’agrucultura o la ramaderia i que no entenen que el futur, la vida és a Barcelona, la resta de territori que es faci fotré.
El transvasament del Roine, es un invent de CiU quan es van veure acorralats per una Plataforma de gent de la terra,que sortia en defensa del seu pa de cada dia. Es creien que els diríem que si, aquí teniu l’aigua perquè ells eren presents en tots els pobles, però els pobles van dir NO i ara en pobles com el meu la seua representació és minsa. Aleshores, quan es van veure que a tot arreu se’ls girava l’esquena van pensar en un projecte difícil, costos, i impossible de dur a terme: era la seua alternativa, la seua mofa als pobles de la vora del riu, un projecte que saben perfectament que és del tot inviable.
Els meus sentiments respecte a nadal, són diversos. Per exemple el dia 27 de desembre penso: Quina sort, falten 363 dies per al proper nadal, quan som a l’estiu, ni hi penso, quan comença a arribar la tardor m’agafa una peresa insuportable que no sé com posar-me-hi, i aquests dies previs al nadal, el que tinc és unes ganes boges de que ja hagi passat.
I és que, a qui no li pot agradar el nadal?, a qui no li agrada que li facin regals?, a qui no li agrada reunir-se amb la familía?, a qui no li agrada cantar nadales al voltant d’un pessebre?, a qui no li agrada veure com els llums il·luminen els carrers de les viles?.
La resposta és ben fàcil a tots aquells que els importa veure com uns que poden tant, malbaraten a consciència, mentre una altres que no poden tant, segueixen patint fam.
Realment ho estant posant molt difícil. El llistó és molt alt. Cada vegada és més complicat saber a qui votarem en les pròximes generals de març.
Uns diuen que serà qüestió de fer numeros i veure qui ens dóna més. A mi, de moment, per aquest costat no m’enganxen ja que en el cas d’haver de tenir un fill, ho tinc una mica magre, llogar un pis, no puc perquè ja el tinc en propietat i els descomptes de l’IRPF no m’afecten perquè em paso.
Si, en canvi, posem sobre la taula qui ho ha fet més malament, tots dos ens han enganyat: com a xinos, un ens enganya miserablement i l’altre dia rera dia se’ns en fot a la cara.
Qui ha fet més pel meu país? a tots dos els importa única i exclussivament el seu de país, i la seva unitat, encara que sigui a la força i a base de garrotades.
Sempre ens queda donar el nostre vot als de casa, però aquest vot, és un vot que d’una manera o altra també fa cap a ells, i jo estic cansada que es facin coses esperpèntiques amb nom meu: m’hi nego.
Com esperpèntic em sembla que després d’una votació del govern de Catalunya demanant la seva dimissió tingui la barra ella i el seu “jefe” de presentar-se davant dels socialistes malaguenys com l’heroïna de pel·licula, pronunciant la cèlebre frase que ja ha fet història.
A qui votaré? Crec que aquesta vegada el meu vot anirà a parar al Partit Antitaurino, o als representants dels funcionaris sense seient.
Un gran nyap. És que no tinc d’altres paraules, veient el que està passant a Barcelona, no pots pensar en res més, i ningú accepta la seua culpa, ningú presenta la seua dimissió.
I la gent, per què tots som tan conformistes?.
Davant de tot això jo només faig que pensar en una frase que vaig escoltar o vaig llegir, no sé on, que deia: espanya sap que més promte o més tard els catalans acabaran marxant, per tant fotem-los ben fotuts.
I, efectivament.
