Sol solet

Cada vegada que sento parlar del transvasament del Roine sento una punxada a l’estomac, que crec que és barreja de sentiment de vergonya, de ràbia i d’impotència davant d’aquesta gent que es dedica a la política, que hi és, només a fer política de partit, oblidant-se que moltes vegades hi ha gent (poca) que els escolta i pensa.
També penso que si sabessin que hi ha més gent que se’ls escolta, no s’atrevirien a dir les animalades que diuen.
Tenim un problema amb l’aigua. Immediat. Per aquí no es parla d’altra cosa: tenim por.
I surt el senyor Duran dient que la solució ja la tenien ells pensada de feia anys (quan es van vendre el territori). La solució és, ni més ni menys, el transvasament de l’aigua d’un riu que és en un altre país!.
Fàcil solució, quan ho deien per aquí, mira, com aquell, tots els coneixem, però ara, es que ho ha demanat seriosament al govern espanyol com a condició sine quanum. Clar que l’altre, que és molt més espavilat que ell, abans va trucar a seu onomin del país veí i li va dir: li diré que si, però no et preocupis per darrera creuaré els dits.
Tots plegats es pensen que som tontos de capirote. Aquí hi ha un qüestió molt important de fons: un desequilibri territorial molt difícil avui, per avui d’equilibrar, una mala gestió de recursos i uns mitjans que treballen partidariament, com el sr. Cuní de TV3 que cada matí ens dona el bon dia recordant-nos que Barcelona, que és la ciutat que té més habitants i paga l’aigua més cara, té set.
Això és el que importa, si cal arrencar el blat de moro que servirà de farratge als animals que ens donaran la seua carn, o els arbres fruiters que ha costat anys i panys de fer créixer, això no importa a ningú, són quatre els obstinats a seguir endavant amb l’agrucultura o la ramaderia i que no entenen que el futur, la vida és a Barcelona, la resta de territori que es faci fotré.
El transvasament del Roine, es un invent de CiU quan es van veure acorralats per una Plataforma de gent de la terra,que sortia en defensa del seu pa de cada dia. Es creien que els diríem que si, aquí teniu l’aigua perquè ells eren presents en tots els pobles, però els pobles van dir NO i ara en pobles com el meu la seua representació és minsa. Aleshores, quan es van veure que a tot arreu se’ls girava l’esquena van pensar en un projecte difícil, costos, i impossible de dur a terme: era la seua alternativa, la seua mofa als pobles de la vora del riu, un projecte que saben perfectament que és del tot inviable.

Aquesta setmana hem tret les samarretes del racó de l’armari on eren guardades. Ens les hem tornat a posar, ja vam fer bé de no llençar-les.
Ens van enganyar. Ens deien que l’aigua era per fer el camps productius i tots sabíem que el que volien fer productives eren les seves urbanitzacions i els seus camps de golf. Però no se’n van sortir, els vam parar. Era la força de la gent de la terra que defensava el que de sempre havia estat el seu pa: el riu.
Ara ens tornen a voler enganyar. Ara són uns altres i amb uns altres arguments. Fins i tot n’hi ha un que fins ara era ecologista i militava en un partit que es deia ecosocialista i verd. Déu meu! el que fa el poder, a hores d’ara ja no deu saber ni qui és ell mateix!.
Ens tornen a enganyar perquè diuen que el que necessiten és aigua de boca. Què entenen per aigua de boca?. Si preguntem a algú dels que diuen que necessitaran aigua, ens dirà que, l’aigua de boca, es compra al Mercadona, al Carrefour o a l’ErosKy, o és que hi ha algú a Barcelona que es beu l’aigua que surt de l’aixeta?.
No, però és que l’aigua de boca és aquella que es necessita per fer anar les rentadores, el water, els rentaplats…
Doncs aquesta ja la tenen, només han de buidar totes les piscines que tenen plenes, arreglar totes les fuites i deixar de regar tota la gespa que hi ha pels jardins, segurament aquest sacrifici no serà tan car com portar aigua de Tarragona, Marsella o Almeria que aquesta setmana hem sabut que ens costarà a tots 22 milions d’euros.
Han passat quatre anys des que es va derogar el transvasament de l’Ebre, tots sabíem que era ficció, que despertaríem del somni, que algun dia, hi tornaríem a ser, per això no vam fer pedaços de les samarretes, per això les teníem ben a mà i aquesta setmana ens les hem tornat a posar.
I durant aquests quatre anys, algú hem pot dir que s’ha fet per la nova cultura de l’aigua?

A mi m’agrada la política. I m’agrada sobretot sentir parlar de política a persones que en saben molt, persones que tenen una visió de futur i són capaces d’esbrinar què passarà quins moviments farà segons qui i com acabarà tal cosa o tal altra.

Per això  aquest dies pateixo molt, i pateixo perquè no sento parlar de política, només es sent gent que s’escridassa uns als altres i es retreu lo malament que ho fan tot i lo bé que ho farien ells si hi fossin.

A quin nivell hem arribat? en quines mans hem deixat el nostre país?, no som ningú per cridar ben fort que ja n’hi ha prou? no som ningú per cridar que ja n’estem tips de sentir-los a tots?

Aquí hi ha d’haver una solució. No podem esperar que les urnes donin un resultat que és totalment fictici ja que molta gent opta per l’abstenció i se’n benifícien uns o altres.

On tenim tothom els ulls? Que no veiem el que ens està passant? Que no veiem que estant fent amb els nostres drets? Que no veiem que estant fent amb les nostres vides?.

Ho hem de parar d’alguna manera. No ens podem conformar dient: jo ja visc bé els demés ja s’ho faran perquè això ens comporta que en un moment determinat ens trobarem nosaltres també a punt de caure de cap al barranc, i ells no ens trauran al contrari ens ho posaran ben fàcil per a que ens hi fotéssim de cap.

Cada vegada que ho sento, em convulsiono de tal manera, que tinc malestar tot el dia.

Jo no he  vingut al món només a treballar, i menys a fer sempre la mateixa feina.

A mi em queden moltes coser a fer. Totes aquelles que no he pogut fer perquè cada dia m’he hagut   de llevar i  anar a treballar. La meva llista és interminable.

Si algú creu que per deixar de fer el que ha fet cada dia, des dels vint i pico caurà en un ensopiment i un avorriment no superable, doncs que no es jubili, que el deixin seguir treballant si cal, fins que el treguin de la feina amb les cames per davant, però no per això cal fastidiar a qui tenim grans projectes pensats en quan arribi el dia de la nostra jubilació.

En una feina com la meva, que cal deixar-hi la pell cada dia, l’edat òptima per jubilar-se hauria de ser els 55, treballar amb nens i nenes petits a partir d’aquesta edat és un sacrifici diari, i a més a més als nens i nenes els hi agraden els mestres i les mestres joves que poden saltar i ballar i cantar tot el dia sense cansar-se, en lloc d’arribar a classe i trobar-se amb una senyoreta a qui no ja no poden comparar amb la seva mare, sino amb la seva iaia.

Proposo que ens rebel·lessim contra aquesta proposta (que cada dia es sent més) d’allargar la vida laboral  perquè no tiri endavant, no n’hi ha prou en una promesa d’un quinze per cent, si del  que es tracta es de tornar a robar-nos el nostre temps.

I és que, els qui hem treballat de molt joves sabem que ara per ara, per l’únic que ho canviariem seria per temps: per aquell temps que no vam tenir per veure com els nostres fills es feien grans, aquell viatge que no vam poder fer, aquell curs d’iniciació a no sé què que vam haver de deixar a mitges…

I ara quan el temps el veiem ja gairebé a la vora, ens arriba l’amenaça. S’escusen dient que l’esperança de vida s’allarga: MENTIDA, els que els hi passa és que no han estat previsors i es temen que es trobaran en una gran quantitat de gent que no cotitzarà i hauran de mantenir, ens tornen a enganyar, mira que fa anys que es veia venir.

I encara més, en  quina situació deixem els nostres joves?, nosaltres seguim cobrant un sou que a canvi d’antigüetat hem anat millorant, pero si ells cada dia accedeixen més tard al món laboral, cada vegada es farà més llarga la seva condició de “mileuristes”.

Tin una amiga a França que es va jubilar als 55 i fins ara, viu com una reina, una altra que als 40 va decidir deixar-ho tot i dedicar-se a fer només de mama, l’estat francés les manté a totes dues (ara amb Sarcozi no sé com acabarà).

En tinc un altra que es va jubilar fa un parell d’anys i l’altre dia em va confesar que no sap d’on treia el temps per anar a treballar. Jo vulll ser com ella. 

Fa molts dies que sentim parlar dels problemes que tenen el que viuen vora Barcelona i a la mateixa Barcelona per desplaçar-se amb els trens de rodalies i, la veritat, com a persona que només en sent  parlar, vull dir que no els pateix, crec que el fet és molt lamentable i poc propi d’un país que se les dona d’avançat i modern.

Però jo no vull escriure sobre les rodalies, jo del que avui vull parlar és de les llunyanies.

I què són les llunyanies?, són el que patim, no uns dies, sinó cada dia i sense possible solució inmediata, tots aquells que vivim en llocs de Catalunya que no pertanyen a l’àrea metropolitana de Barcelona ni a la vora de cap ciutat gran.

Tots aquells que, en definitiva, no tenim retards en els trens,  ja que no tenim tren, ni en els autobusos, que tampoc en tenim, es a dir que, si ens volem desplaçar ho hem de fer amb  el nostre propi vehicle.

Així són les llunyanies, amb poquissims mitjans  de transport, i quan uns quants demanem transport, ja que ens hem de desplaçar diariament a causa de la nostra feina, la resposta que rebem de l’administració és un: “no és rentable“.

És aleshores que jo em  pregunto: Que no pago impostos?, que cal que es facin  rics els de la Generalitat amb els serveis que donen?,  la meva resposta de persona utòpica que pensa que tots som iguals és que, un estat  que vetlla pel benestar dels seus ciutadants  ha d’oferir els mateixos serveis a uns i a altres, siguin o no siguin rentables.

No demano que portin  el metro al meu poble, evidenment, el que si demano és un augment de mitjans de transport  i no el que ens trobem cada dia, que pocs que en tenim encara en van suprimin.

Així que ànims els de Barcelona i voltants, les rodalies les acabaran arreglan i en podreu disfrutar, els de les llunyanies només disfrutarem de rodalies si fem com molts de vosaltres que heu acabat sucumbint i  heu anat a viure a la ciutat.

Algún dia, en un futur no massa llunyà, algú haurà de donar explicacions de per què s’abondonen els pobles en benifici d’unes ciutats inmensament grans plenes de serveis que queden absolets l’endemà de la seva inaguració.

En un futur, no massa llunyà, aquesta mena de ciutats probablement es consideraran delicte ecològic.

Avui faig anys…MOLTS!!!.

Sempre m’ha agradat complir anys.  Sempre he trobat que és un avantatge sobre aquelles persones que malauradament s’han anat quedant pel camí.

El que no m’agrada gens és tenir que treballar el dia del meu aniversari, trobo que no és just, per a mi és un dia molt especial i m’agradaria passar-lo a casa amb els qui més estimo, familiars i amics.

En canvi passo a casa altres dies que són festius que ni em van ni em venen. Ara sense anar més lluny de qui dos dies celebrarem el pilar i tots farem festa. Doncs a mi aquesta festa ni fu ni fa, bé més fa que fu ja que  per postres té la connotació de la Hispanitat.

I per  Nadal? tornem a fer festa celebrant  l’aniversari d’algú que va néixer fa 2007 anys. I el meu? el meu, en canvi, no el puc celebrar, cada any em toca anar a treballar.

Jo sempre ho dic a la feina, aquest any vindre a treballar el dia de Nadal, però deixeu-me  fer festa el dia del meu aniversari.

No em fan cas.

Fins quan aquesta gent que fa i desfa, fent mal al territori i sense tenir en compte més que el valor de la pela, (ara de l’euro) no ha de donar comptes a ningú pels seus actes?.

El senyor Matas fa una obra faraònica (una de tantes) amb el metro de Palma, i marxa quan perd el poder i ha de quedar-se a l’oposició deixant el mor a un altre, però ell ja no hi és i busca qui t’ha pegat.

Es ben cert que a la nostra societat, igual que a la de l’Edat Mitjana, les presons són plenes d’aquells que hi són per robar gallines.