Sol solet

4 d’agost, carretera Girona-La Jonquera, cada mil, dos mil metres una cadira d’aquestes de platja i un para-sol, algunes buides, altres amb una noia asseguda esperant, en algun lloc un cotxe que arrenca i una noia que surt d’un camí assecant-se la suor.
Jo no diria vergonyós, no me’n fa de vergonya, em fa molt fàstic.
Penso en les noies i la seua manera de guanyar-se la vida, la majoria molt joves i gairebé totes estrangeres, aguantant la suor i els sucs dels bavosos que, en arribar a casa, trobaran una llar neta, un llit confortable i una dona amb la que practicar sexe de la forma més higiènica possible, dona amb la que conviuen, de fa ja uns anys, i de la que tenen dues filles, per les qui arribarien a fer, ves a saber que, si sabessin que són a la carretera sentades sota un para-sol.

És així de ridícula i patètica la nostra societat.
Totes aquestes noies pertanyen a xarxes de prostitució. De quan en quan els mitjans ens anuncien la caiguda d’una d’aquestes xarxes. Sorpresa! noies vingudes de Rússia o de Romania o d’algun país africà, que han estat enganyades i obligades a prostituir-se, buscant en el primer món, un mitjà de vida, que els ajudi, a combatre la misèria en que han viscut des de la seua infantesa.
Costa d’entendre que estant tan a la vista ens vulguin fer creure que no hi són, que ha estat un encert enxampar-les i que no es pugui fer molt més per combatre la situació.
Sabem el que passa, sabem que aquestes noies, han estat enganyades i viuen un nou tipus d’esclavatge, del que els hi és,materialment impossible, alliberar-se.
Només hi ha una manera, i aquesta és en mans de tots, alcem les veus per cridar i demanar ben fort la legalització de la prostitució, que sigui d’una vegada per totes una feina digna. Hola!, jo sóc mestra,i tu? quina feina fas?, jo sóc prostituta, però ho sóc perquè vull ser-ho i em guanyo honradament la vida amb una feina que he escollit jo, fer-la.
Les dones, com a dones, i també els homes,no podem parlar d’alliberament tenint al carrer aquestes xarxes de les que sabem que actuen deliberadament. Com a persones, que som tots, el fet, ens embruteix i ens rebaixa fins l’infinit.

I ja en són 31.
Sempre quan un curs s’acaba sembla que tanques un cicle, els mestres comptem els anys per cursos, quan tornem al setembre direm l’any passat, moltes vegades sense donar-nos compte que encara és el mateix any. Però el curs és així d’important per a nosaltres.
Aquests dies es sent parlar molt dels problemes dels pares per conciliar els horaris de treball amb els de les vacances dels nens i nenes. Aquest matí, el policia de Catalunya, el senyor Cuní ja ha obert el seu programa amb la desesperació de molts pares, però és curiós tenim tot l’any per parlar-ne, i només ho recordem per aquestes dates. Potser és que no és tan important.
Jo em poso a la pell d’aquells pares que avui els han arribat els nens i els hi han destarotat tota la planificació del seu horari, no deixa de ser un enrenou, però el tema no és per anar improvisant, això s’ha de tenir previst, Quan algú decideix portar un fill al món ha d’analitzar les coses que se li giraran d’esquena i aquesta és una d’elles.
El que vull dir és que quan els mitjans de comunicació ens bombardegen, dient tot el dia, pobres pares, què faran amb els seus fills?, no deixen de menester la funció dels pares, que segur que ja fa molts dies que ho tenen pensat, calculat i solucionat.
Una altra cosa és que vulguèssim que les escoles estiguin obertes més temps, per optimitzar espais,cosa amb la que estic totalment d’acord, però no oblidéssim que els nens i nenes no es poden deixar en mans de qualsevol, qui els cuidi ha de tenir una titulació, no potser que qualsevol persona amb un títol de monitor que ha aconseguit en tres o quatre setmanes, pugui fer la funció, com ho fa moltes vegades, de mestre.
Aquí, qui s’ha de posar les piles és l’administració i crear unes titulacions per a persones que s’han de fer càrrec dels nens quan no estan amb els seus mestres. Desgraciadament veiem, cada dia, com es contracta gent amb una molt baixa preparació, molta responsabilitat, un horari feixuc i a qui es paga molt malament.
Siguem seriosos, els nens i nenes no són joguines.

A mi m’agrada la política. I m’agrada sobretot sentir parlar de política a persones que en saben molt, persones que tenen una visió de futur i són capaces d’esbrinar què passarà quins moviments farà segons qui i com acabarà tal cosa o tal altra.

Per això  aquest dies pateixo molt, i pateixo perquè no sento parlar de política, només es sent gent que s’escridassa uns als altres i es retreu lo malament que ho fan tot i lo bé que ho farien ells si hi fossin.

A quin nivell hem arribat? en quines mans hem deixat el nostre país?, no som ningú per cridar ben fort que ja n’hi ha prou? no som ningú per cridar que ja n’estem tips de sentir-los a tots?

Aquí hi ha d’haver una solució. No podem esperar que les urnes donin un resultat que és totalment fictici ja que molta gent opta per l’abstenció i se’n benifícien uns o altres.

On tenim tothom els ulls? Que no veiem el que ens està passant? Que no veiem que estant fent amb els nostres drets? Que no veiem que estant fent amb les nostres vides?.

Ho hem de parar d’alguna manera. No ens podem conformar dient: jo ja visc bé els demés ja s’ho faran perquè això ens comporta que en un moment determinat ens trobarem nosaltres també a punt de caure de cap al barranc, i ells no ens trauran al contrari ens ho posaran ben fàcil per a que ens hi fotéssim de cap.

I per  a que tots els que no aproven la seua independència, cagats de por de que s’estengui el gèrmen, recapacitin i deixin ser lliures als qui han optat pel camí de la llibertat.

Als reis els vaig demanar que em portessin la República ( cada any ho provo), però es veu que no estan per aquestes bromes. M’adono que no truco a la porta adequada, perquè aquestes coses no es poden esperar de testes coronades. No aprendre mai…

Pere Calders
 

El meu bloc ha de ser un lloc on poder expressar-se, on poder dir tot el que penses i el que sents.

Sense por.

Si algú l’arriba a llegir, ha d’entendre que entra en un lloc personal on no hi haurà secrets`.

L’únic secret és la seva autora que està cansada de callar.