No sóc racista i no m’importa gens el color de la pell, ni el lloc d’origen ni la llengua que parli ningú, mai ho tinc en compte, és més penso que, qui ho fa, té alguna cosa dins el seu cervell, que no li acaba d’ anar del tot bé.
No sé amb quina paraula es deu classificar el meu cas i si, hi pot haver qui pensi de mi, que alguna cosa no funciona bé dins el meu cervell, repeteixo no classifico a ningú per la seua raça, però si que classifico, més haviat desclassifico, per la seua religió.
I els desclassifico, perquè em fan por. Jo no sóc creient. Penso que tinc una vida que he d’aprofitar i em fan molta pena aquelles persones que la perden, preparant-se per a una vida futura de la que no tenen ni el més mínim indici de que pugui existir. Alguns diuen: creure en alguna cosa desprès de la mort em fa sentir més segur. A mi no. Jo en tinc prou en pensar que visc cada dia i que em moriré quan es mori l’última persona que em recordarà.
Per tant, quan veig tota aquesta gent que últimament arriben als nostres pobles, no noto cap sentiment de que em venen a prendre res, com diuen alguns, ni de que tot és per a ells com diuen uns altres. Només penso en la tristor de les seues vides. Unes vides dedicades a una vida futura, que no els arribarà mai. També ho penso quan veig monges i capellans d’aquí.
Però sobretot quan veig les dones. Ara fa molta calor elles aguanten impertèrritres, sota les seues indumentàries, tan poc apropiades per suportar altes temperatures. Jo penso: no ho podria sofrir!.
La platja, les piscines… els hi són vetades, a França diuen que en alguns poliesportius els hi deixen anar un dia a la setmana i barren finestres i portes perquè no les vegi ningú.
No pot ser!, no podem donar aquestes facilitats. A nosaltres ens va costar molt treure’ns tot això de sobre, perquè ara hi tornéssim.
Jo recordo quan aquí arribaven les primeres turistes nòrdiques que duien biquini, i eren considerades per l’estat espanyol i per l’església catòlica, unes pecadores. Però tot això ho vam superar i més tard érem nosaltres qui, a les nostres platges, ens lluïem amb topless, ens va costar més d’un disgust i molts dels nostres pares van morir sense saber què havíem perdut la virginitat abans d’arribar al matrimoni. No podem tornar enrere.
Per nosaltres i per elles, però sobretot per les seues filles, perquè acabin revelant-se, contra aquestes imposicions que en nom d’una religió mal entesa, no deixa viure la vida en llibertat.
No podem cedir.
I ja en són 31.
Sempre quan un curs s’acaba sembla que tanques un cicle, els mestres comptem els anys per cursos, quan tornem al setembre direm l’any passat, moltes vegades sense donar-nos compte que encara és el mateix any. Però el curs és així d’important per a nosaltres.
Aquests dies es sent parlar molt dels problemes dels pares per conciliar els horaris de treball amb els de les vacances dels nens i nenes. Aquest matí, el policia de Catalunya, el senyor Cuní ja ha obert el seu programa amb la desesperació de molts pares, però és curiós tenim tot l’any per parlar-ne, i només ho recordem per aquestes dates. Potser és que no és tan important.
Jo em poso a la pell d’aquells pares que avui els han arribat els nens i els hi han destarotat tota la planificació del seu horari, no deixa de ser un enrenou, però el tema no és per anar improvisant, això s’ha de tenir previst, Quan algú decideix portar un fill al món ha d’analitzar les coses que se li giraran d’esquena i aquesta és una d’elles.
El que vull dir és que quan els mitjans de comunicació ens bombardegen, dient tot el dia, pobres pares, què faran amb els seus fills?, no deixen de menester la funció dels pares, que segur que ja fa molts dies que ho tenen pensat, calculat i solucionat.
Una altra cosa és que vulguèssim que les escoles estiguin obertes més temps, per optimitzar espais,cosa amb la que estic totalment d’acord, però no oblidéssim que els nens i nenes no es poden deixar en mans de qualsevol, qui els cuidi ha de tenir una titulació, no potser que qualsevol persona amb un títol de monitor que ha aconseguit en tres o quatre setmanes, pugui fer la funció, com ho fa moltes vegades, de mestre.
Aquí, qui s’ha de posar les piles és l’administració i crear unes titulacions per a persones que s’han de fer càrrec dels nens quan no estan amb els seus mestres. Desgraciadament veiem, cada dia, com es contracta gent amb una molt baixa preparació, molta responsabilitat, un horari feixuc i a qui es paga molt malament.
Siguem seriosos, els nens i nenes no són joguines.
La república del TurKmenistan , és un estat de l’Asia Central que fins el 2006 va estar liderada per Saparmurat Niyazov, que l’ administrava com la seua finqueta particular, si fa, no fa, com tots els dictadors del món.
Era possible trobar la seva imatge per tots els racons del país: en ampolles de beguda, monuments, monedes, i per descomptat sortia en tots els llibres de text.
Aquest “simpàtic” senyor va fer tancar biblioteques rurals perquè pensava que a la gent de poble no els agrada llegir i va fer construir una mesquita de cent milions de dòlars per honorar la seua mare. El 2004 va fer fora 15.000 metges rurals amb l’argument que era il·lògic tenir tant personal mèdic en zones rurals en lloc de la capital, i va deixar de banda el ballet y l’òpera per “no ser part de la cultura”, va fer canviar el nom del pa (chorek) pel nom de la seua mare (Gurbansoltan edzhe), exigia una prova de moralitat als conductors de cotxes, i feia que els metges rendissin jurament a la seua persona en lloc de fer el jurament hipocràtic. Aquestes entre mils d’altres decisions governamentals que el poble complia incondicionalment, sota amença de presó tortura o pèrdua de bens.
Però el fet més rocambolesc va ser la publicació del Ruhnama, llibre escrit per ell mateix que explica ficcions històriques viscudes, en primera persona, per ell mateix i que és d’obligada lectura, així com la seua exhibició en totes les llibreries i oficines i considerat a l’alçada del Coran en les mesquites, sota pena de ensorrament, si no es compleix.
Cal estudiar-lo en primària i secundaria i cal memoritzar-.ne fragments fins i tot per a aprovar l’examen de conduir.
La difusió del llibre fora del Turkmenistan és importantíssima, ja que cada vegada que es pública en una llengua nova se’n fa una propaganda extraordinària fet que provoca que els pobres “turkmenistantesos” es creguin que són el melic del món, per això és imprescindible fer-ne una traducció si vols tenir negocis en el país, condició a la que accedeixen, sense miraments, empreses de tot el món.
El seu successor continua la seua obra.
