Insolidaris?
No puc deixar de parlar del riu, per aquí no es parla de res més, ens mirem el cel cada vegada que s’ennuvola i ahir mateix, quan va caure un xàfec que semblava que s’acabés el món, fins els nens de la classe, van tenir una sensació estranya, que malauradament només va durar un tres o quatre minuts. Sembla que l’ajuda tampoc ens vindrà del cel.
Se’ns ha dit de tot, i més que se’ns dirà, nosaltres som pocs i els altres molts, ja ho entenem, però hi ha coses que es diuen que ens fan molt mal.
Des de fa uns anys, tres, o quatre, per aquí vivim amb la plaga de “la mosca negra”. La mosca negra surt del riu, i pica, pica molt i molta gent ha hagut de fer-se tractaments perquè s’ha mostrat més sensible i li ha provocat fortes al·lèrgies.
Qui ha sentit parlar de la mosca negra fora de les nostres contrades?. Al senyor Cuní no li piquen. Al Basses i al Montilla tampoc.
Aquests últims dies s’ha fet una mica de soroll amb l’enrenou de la nuclear d’Ascó, perquè hi ha hagut un incident. Del fet que nosaltres visquéssim a la vora de tres nuclears paguéssim la llum al preu que la paga tothom i ens quedéssim sense llum a la primera tronada, no en parla mai ningú. Només ens passa a nosaltres.
I dels nostres trens que arriben diàriament en retard? només són dos trens diaris, ja ens agradaria tenir, per un temps les dificultats de les rodalies, significaria que tenim trens.
Quan els nostres fills van a estudiar a Barcelona, clar que beuen aigua, només faltaria!, però un aigua que paguem a preu d’or perquè estudiar a Barcelona comporta haver de llogar un pis i pagar-ne totes les despeses i a sobre veure com a un company de facultat, que viu a casa els pares, li han donat una beca i al teu li han denegat.
Seguim comparant?. Nosaltres només tenim l’aigua del riu, és el nostre fet diferencial, i és la nostra riquesa, per això ara ens sentim expropiats, i ens considerem abandonats, perquè ja no ens queda res més. No ho som insolidaris, només busquem la garantia de poder seguir vivint a casa nostra, aguantant la mosca negra i el que faci falta. Ja fa molts anys que aguantem!.
Però no ens digui el senyor Montilla que la crisi de l’aigua passarà i serà com les rodalíes, que ens uns mesos ja no se’n recorda ningú, que no tingui tanta barra. Potser el que acabarà pasant es que cap dels nostres dirigents actuals podrà passejar per les Terres l’Ebre perquè allí on aniran seran rebuts amb kilos de sal. Ahir ja li va passar al covard de Baltasar que no es va atrevir a atansar-se a Tortosa i va convocar reunió a Tarragona. Clar que aixó tampoc els hi fa res, vostès segueixen dormint tranquil·lament tota la nit.
Si fosa creient els diria: deu us jutjarà, però com no ho sóc, els hi diré mes gros encara: la història us jutjarà i serà implacable amb cadascun de vosaltres.