No escriure el seu nom ni el títol del seu llibre, estic cansada avui, de sentir tot el dia parlar d’ell. És més, estic cansada de sentir parlar d’ell, des de fa uns quants dies. No és el llibre més venut, és el llibre que ens han obligat a comprar, ens han crucificat amb el títol i l’autor a tot hora, i des de tots els mitjans i la majoria de gent ha caigut en el parany de la mateixa manera que ens llevem del sofà per anar a buscar una beguda a la mitja part d’una pel·lícula, només pel fet de veure-la anunciada. M’agradaria saber quants dels que avui han comprat el llibre l’acabarà llegint.
Ja ho sé, per als escriptors és un dia a l’any. Justament per això. Hi ha d’altres i molt bons escriptors, que escriuen molt bé, i esperen la diada, per vendre, i a més a més escriuen bones novel·les o llibres de no ficció, que no són només obres, que acompanyades d’una bona campanya mediàtica, es venen soles.
També sé que cada any passa el mateix, però altres anys els escriptors més venuts no tenen la barra de treure el seu llibre només en castellà i fer-se els amos del dia, i a sobre haver nascut a Barcelona i parlar català, i ser dels que, quan hi ha una fira important, reivindicar la seua cultura catalana.
Per què oblidem tan fàcilment en el nostre país?
Jo m’he comprat “El vertigen del Trapezista” un llibre escrit en català (mai gosaria a comprar un llibre escrit en castellà per Sant Jordi) de Jesús M. Tibau, que és qui ens entreté amb els seus jocs literaris i a més a més sé que de tant en tant dona una volta pel meu bloc.
No puc deixar de parlar del riu, per aquí no es parla de res més, ens mirem el cel cada vegada que s’ennuvola i ahir mateix, quan va caure un xàfec que semblava que s’acabés el món, fins els nens de la classe, van tenir una sensació estranya, que malauradament només va durar un tres o quatre minuts. Sembla que l’ajuda tampoc ens vindrà del cel.
Se’ns ha dit de tot, i més que se’ns dirà, nosaltres som pocs i els altres molts, ja ho entenem, però hi ha coses que es diuen que ens fan molt mal.
Des de fa uns anys, tres, o quatre, per aquí vivim amb la plaga de “la mosca negra”. La mosca negra surt del riu, i pica, pica molt i molta gent ha hagut de fer-se tractaments perquè s’ha mostrat més sensible i li ha provocat fortes al·lèrgies.
Qui ha sentit parlar de la mosca negra fora de les nostres contrades?. Al senyor Cuní no li piquen. Al Basses i al Montilla tampoc.
Aquests últims dies s’ha fet una mica de soroll amb l’enrenou de la nuclear d’Ascó, perquè hi ha hagut un incident. Del fet que nosaltres visquéssim a la vora de tres nuclears paguéssim la llum al preu que la paga tothom i ens quedéssim sense llum a la primera tronada, no en parla mai ningú. Només ens passa a nosaltres.
I dels nostres trens que arriben diàriament en retard? només són dos trens diaris, ja ens agradaria tenir, per un temps les dificultats de les rodalies, significaria que tenim trens.
Quan els nostres fills van a estudiar a Barcelona, clar que beuen aigua, només faltaria!, però un aigua que paguem a preu d’or perquè estudiar a Barcelona comporta haver de llogar un pis i pagar-ne totes les despeses i a sobre veure com a un company de facultat, que viu a casa els pares, li han donat una beca i al teu li han denegat.
Seguim comparant?. Nosaltres només tenim l’aigua del riu, és el nostre fet diferencial, i és la nostra riquesa, per això ara ens sentim expropiats, i ens considerem abandonats, perquè ja no ens queda res més. No ho som insolidaris, només busquem la garantia de poder seguir vivint a casa nostra, aguantant la mosca negra i el que faci falta. Ja fa molts anys que aguantem!.
Però no ens digui el senyor Montilla que la crisi de l’aigua passarà i serà com les rodalíes, que ens uns mesos ja no se’n recorda ningú, que no tingui tanta barra. Potser el que acabarà pasant es que cap dels nostres dirigents actuals podrà passejar per les Terres l’Ebre perquè allí on aniran seran rebuts amb kilos de sal. Ahir ja li va passar al covard de Baltasar que no es va atrevir a atansar-se a Tortosa i va convocar reunió a Tarragona. Clar que aixó tampoc els hi fa res, vostès segueixen dormint tranquil·lament tota la nit.
Si fosa creient els diria: deu us jutjarà, però com no ho sóc, els hi diré mes gros encara: la història us jutjarà i serà implacable amb cadascun de vosaltres.
Cada vegada que sento parlar del transvasament del Roine sento una punxada a l’estomac, que crec que és barreja de sentiment de vergonya, de ràbia i d’impotència davant d’aquesta gent que es dedica a la política, que hi és, només a fer política de partit, oblidant-se que moltes vegades hi ha gent (poca) que els escolta i pensa.
També penso que si sabessin que hi ha més gent que se’ls escolta, no s’atrevirien a dir les animalades que diuen.
Tenim un problema amb l’aigua. Immediat. Per aquí no es parla d’altra cosa: tenim por.
I surt el senyor Duran dient que la solució ja la tenien ells pensada de feia anys (quan es van vendre el territori). La solució és, ni més ni menys, el transvasament de l’aigua d’un riu que és en un altre país!.
Fàcil solució, quan ho deien per aquí, mira, com aquell, tots els coneixem, però ara, es que ho ha demanat seriosament al govern espanyol com a condició sine quanum. Clar que l’altre, que és molt més espavilat que ell, abans va trucar a seu onomin del país veí i li va dir: li diré que si, però no et preocupis per darrera creuaré els dits.
Tots plegats es pensen que som tontos de capirote. Aquí hi ha un qüestió molt important de fons: un desequilibri territorial molt difícil avui, per avui d’equilibrar, una mala gestió de recursos i uns mitjans que treballen partidariament, com el sr. Cuní de TV3 que cada matí ens dona el bon dia recordant-nos que Barcelona, que és la ciutat que té més habitants i paga l’aigua més cara, té set.
Això és el que importa, si cal arrencar el blat de moro que servirà de farratge als animals que ens donaran la seua carn, o els arbres fruiters que ha costat anys i panys de fer créixer, això no importa a ningú, són quatre els obstinats a seguir endavant amb l’agrucultura o la ramaderia i que no entenen que el futur, la vida és a Barcelona, la resta de territori que es faci fotré.
El transvasament del Roine, es un invent de CiU quan es van veure acorralats per una Plataforma de gent de la terra,que sortia en defensa del seu pa de cada dia. Es creien que els diríem que si, aquí teniu l’aigua perquè ells eren presents en tots els pobles, però els pobles van dir NO i ara en pobles com el meu la seua representació és minsa. Aleshores, quan es van veure que a tot arreu se’ls girava l’esquena van pensar en un projecte difícil, costos, i impossible de dur a terme: era la seua alternativa, la seua mofa als pobles de la vora del riu, un projecte que saben perfectament que és del tot inviable.
Aquesta setmana hem tret les samarretes del racó de l’armari on eren guardades. Ens les hem tornat a posar, ja vam fer bé de no llençar-les.
Ens van enganyar. Ens deien que l’aigua era per fer el camps productius i tots sabíem que el que volien fer productives eren les seves urbanitzacions i els seus camps de golf. Però no se’n van sortir, els vam parar. Era la força de la gent de la terra que defensava el que de sempre havia estat el seu pa: el riu.
Ara ens tornen a voler enganyar. Ara són uns altres i amb uns altres arguments. Fins i tot n’hi ha un que fins ara era ecologista i militava en un partit que es deia ecosocialista i verd. Déu meu! el que fa el poder, a hores d’ara ja no deu saber ni qui és ell mateix!.
Ens tornen a enganyar perquè diuen que el que necessiten és aigua de boca. Què entenen per aigua de boca?. Si preguntem a algú dels que diuen que necessitaran aigua, ens dirà que, l’aigua de boca, es compra al Mercadona, al Carrefour o a l’ErosKy, o és que hi ha algú a Barcelona que es beu l’aigua que surt de l’aixeta?.
No, però és que l’aigua de boca és aquella que es necessita per fer anar les rentadores, el water, els rentaplats…
Doncs aquesta ja la tenen, només han de buidar totes les piscines que tenen plenes, arreglar totes les fuites i deixar de regar tota la gespa que hi ha pels jardins, segurament aquest sacrifici no serà tan car com portar aigua de Tarragona, Marsella o Almeria que aquesta setmana hem sabut que ens costarà a tots 22 milions d’euros.
Han passat quatre anys des que es va derogar el transvasament de l’Ebre, tots sabíem que era ficció, que despertaríem del somni, que algun dia, hi tornaríem a ser, per això no vam fer pedaços de les samarretes, per això les teníem ben a mà i aquesta setmana ens les hem tornat a posar.
I durant aquests quatre anys, algú hem pot dir que s’ha fet per la nova cultura de l’aigua?
