El Carnaval i jo
La meva mare cosia molt bé, de fet tot ho feia bé, però cosir potser era al que li dedicava més temps i en sabia de debó: ho feia cada tarda.
És per això que quan arribava el temps de carnaval no li feia gens de mandra confeccionar un vestit per a les seues dues nenes, un any anàvem de baturriques un altre anàvem de gitanes vestides amb la bata de cola etc. Clar que una vegada disfressades només ens podíem fer una pobra foto en blanc i negre ja que el meu poble no és de tradició carnavalesca i la veritat per Carnaval no es feia res.
El cas és que de petita a mi m’agradava molt disfressar-me i aprofitava qualsevol vestit vell o tros de roba que trobava, per convertir-lo en un elegant vestit de nit passant-me hores i hores de contemplació al mirall i enraonant amb mi mateixa.
Ja una mica més gran, en temps d’estudiant de magisteri, vaig conèixer una noia que venia d’un poble on la gent es disfressava i feia una gran festa per Carnaval, jo no ho entenia massa, encara que ella explicava que ho passaven d’allò més bé, i em feia una mica d’enveja.
Un any ens va convidar al seu poble, i com era molt a prop de Sitges, ens hi vam atansar. Crec que allí van començar els meus problemes amb el Carnaval. No ho vaig entendre, de quan en quan d’un portal d’una casa sortia un home vestit de dona i tothom corria a perseguir-lo, no sé amb quina finalitat, però jo que ja en aquell temps considerava que l’ homosexualitat no podia ser discriminatòria ni en temps de carnaval, allò em va fer molta llàstima i gens de gràcia, devia ser l’any 75 o 76.
Quan amb la Democràcia el meu poble va intentar recuperar la tradició carnavalesca que no havia tingut mai, a mi em va agafar massa tard, em vaig disfressar uns quants anys i vaig deixar de fer-ho perquè tampoc és que m’ho passés tan i tan bé.
Resumint que molt carnavalera no sóc però la meva escola surt al carrer i jo ho he de fer per força. Durant molts anys hem dedicat molt temps al Carnaval (triar la disfressa és el que costava més), ara una colla de mares i algun pare s’encarreguen de confeccionar-la. Divendres a la tarda rua i passejada pel poble. Amb els anys he perdut la vergonya però quan era més jove ho passava realment malament.
¿Què estàs parlant de tu o de mi?!
Aquesta història és pràcticament calcada a la meva. Tampoc al meu poble s’usava disfressar-se, més que amb qualque jaqueta vella pels “darrers dies” abans de la quaresma. A mi no me va agradar mai, perquè m’empegueïa. Amb els anys també he perdut la vergonya, i m’he disfressat qualque vegada -poques- però puc passar bé sense.
Comentari per Queralbs — 31 Gener 2008 @ 11:23
Jo em sembla que no l’he perduda mai la vergonya de disfressar-me. Segurament perquè tampoc n’he tingut massa ocasió. M’esforçava en disfressa r els meus fills quan a l’escola ho celebraven, però em feia una mandra!
Comentari per carmerosanas — 1 Febrer 2008 @ 18:03
a la meva escola no va durar gaire, tot això: sempre hi havia problemes. Hi havia qui s’arruinava comprant disfresses cares als fills i hi havia, com la meva mare, que la feien ells mateixos. Però sempre hi havia baralles i rivalitats (massa cares), fins que al final es va decidir un carnaval alternatiu amb disfresses de nar poer casa fetes a la classe
Comentari per ignacioterrado — 5 Febrer 2008 @ 9:54