Una cosa molt bonica
Han passat molts anys.
Erem molt joves i plens de ganes de fer coses i no ens importava sacrificar-nos per res.
Viviem per l’escola. Avui podem dir que vam contribuir a canviar l’escola.
Recordo, especialment, un dia que, cansats de riure, algú va dir: i encara ens paguen!.
Si, perquè creiem que només del que reiem ja ens consideravem pagats.
Hi vam deixar moltes hores, recordo dissabtes, diumenges i més d’una nit fins les dotze o més tard. L’escola ho era tot, i nosaltres un gran èquip que només pensava en superar-nos cada dia i treballar perque els nostres alumnes es sentissin feliços a les seues classes. Molts no ho entenien.
Ara ja gairebé els nostres alumnes ens porten els seus fills i no cal dir-ho la cordialitat és molt gran i seguim intentant fer nens i nenes feliços. Però el nostre èquip es va trencar, per diferents circumstàncies.
Avui ens hem retrobat.
Ha estat un plaer comprovar que tots seguim tenint il·lusions, encara que avui els nostres interessos són ja molt diferents.