Sol solet

Cada vegada que ho sento, em convulsiono de tal manera, que tinc malestar tot el dia.

Jo no he  vingut al món només a treballar, i menys a fer sempre la mateixa feina.

A mi em queden moltes coser a fer. Totes aquelles que no he pogut fer perquè cada dia m’he hagut   de llevar i  anar a treballar. La meva llista és interminable.

Si algú creu que per deixar de fer el que ha fet cada dia, des dels vint i pico caurà en un ensopiment i un avorriment no superable, doncs que no es jubili, que el deixin seguir treballant si cal, fins que el treguin de la feina amb les cames per davant, però no per això cal fastidiar a qui tenim grans projectes pensats en quan arribi el dia de la nostra jubilació.

En una feina com la meva, que cal deixar-hi la pell cada dia, l’edat òptima per jubilar-se hauria de ser els 55, treballar amb nens i nenes petits a partir d’aquesta edat és un sacrifici diari, i a més a més als nens i nenes els hi agraden els mestres i les mestres joves que poden saltar i ballar i cantar tot el dia sense cansar-se, en lloc d’arribar a classe i trobar-se amb una senyoreta a qui no ja no poden comparar amb la seva mare, sino amb la seva iaia.

Proposo que ens rebel·lessim contra aquesta proposta (que cada dia es sent més) d’allargar la vida laboral  perquè no tiri endavant, no n’hi ha prou en una promesa d’un quinze per cent, si del  que es tracta es de tornar a robar-nos el nostre temps.

I és que, els qui hem treballat de molt joves sabem que ara per ara, per l’únic que ho canviariem seria per temps: per aquell temps que no vam tenir per veure com els nostres fills es feien grans, aquell viatge que no vam poder fer, aquell curs d’iniciació a no sé què que vam haver de deixar a mitges…

I ara quan el temps el veiem ja gairebé a la vora, ens arriba l’amenaça. S’escusen dient que l’esperança de vida s’allarga: MENTIDA, els que els hi passa és que no han estat previsors i es temen que es trobaran en una gran quantitat de gent que no cotitzarà i hauran de mantenir, ens tornen a enganyar, mira que fa anys que es veia venir.

I encara més, en  quina situació deixem els nostres joves?, nosaltres seguim cobrant un sou que a canvi d’antigüetat hem anat millorant, pero si ells cada dia accedeixen més tard al món laboral, cada vegada es farà més llarga la seva condició de “mileuristes”.

Tin una amiga a França que es va jubilar als 55 i fins ara, viu com una reina, una altra que als 40 va decidir deixar-ho tot i dedicar-se a fer només de mama, l’estat francés les manté a totes dues (ara amb Sarcozi no sé com acabarà).

En tinc un altra que es va jubilar fa un parell d’anys i l’altre dia em va confesar que no sap d’on treia el temps per anar a treballar. Jo vulll ser com ella.