Sol solet

Ha mort als 82 anys Paco Candel.

 Ha estat  notícia  aquesta setmana la mort de Paco Candel. Una notícia que a mi m’entristeix pel que va signifcar, per a mi, aquest escriptor.

He volgut recuperar el primer llibre que vaig llegir d’ell “Hay una juventud que aguarda” , sempre poso la data als meus llibres  i he vist que era l’any 72, quan el vaig llegir i em va costar 50 pessetes.

 Jo en aquell moment tenía 16 anys i volia ser escriptora, el llibre em va colpir perquè parlava de la meva joventut, parlava dels joves que ho esperavem tot de la vida i que per a tot havien de superar innombrables obstacles.

Era una joventut que encara l’any 72 vivía les acaballes de la  dictadura, una joventut que en poc anys,  va tenir un despertar de sobte i es va adonar que el seu era  un país que tenia un lloc important  en  la cua del món i en tots els sentits.

Sort em vam tenir de saber reaccionar. Sort em vam tenir de ser-hi a temps per entendre que les coses eren  d’una altra manera, i vam patir, vam patir la incomprensió de pares i de molts professors. Veniem, com diu la cançó, d’un país orfe.

De Paco Candel més tard també vaig llegir:

Los importantes: Pueblo

Los importantes: Élite

Dónde la ciudad cambia su nombre

Han matado un hombre han roto un paisaje.

Tots més o menys a la mateixa època, després no he llegit res més d’ell, però he seguit la seva trajectòria com a senador, i home bo que ha estat tota la seva vida, em queda pendent de llegir la seua biografía.

Realment ho estant posant molt difícil. El llistó és molt alt. Cada vegada és més complicat saber a qui votarem en les pròximes generals de març.

Uns diuen que serà qüestió de fer numeros i veure qui ens dóna més. A mi, de moment, per aquest costat no m’enganxen ja que en el cas d’haver de tenir un fill, ho tinc una mica magre, llogar un pis, no puc perquè ja el tinc en propietat i els descomptes de l’IRPF no m’afecten perquè em paso.

Si, en canvi, posem sobre la taula qui ho ha fet més malament, tots dos ens han enganyat: com a xinos, un ens enganya miserablement i l’altre dia rera dia se’ns en fot a la cara.

Qui ha fet més pel meu país? a tots dos els importa única i exclussivament el seu de país, i la seva unitat, encara que sigui a la força i a base de garrotades.

Sempre ens queda donar el nostre vot als de casa, però aquest vot, és un vot que d’una manera o altra també fa cap a ells, i jo estic cansada que es facin coses esperpèntiques amb nom meu: m’hi nego.

Com esperpèntic em sembla que després d’una votació del govern de Catalunya demanant la seva dimissió tingui la barra ella i el seu “jefe” de presentar-se davant dels socialistes malaguenys com l’heroïna de pel·licula, pronunciant la cèlebre frase que ja ha fet història.

A qui votaré? Crec que aquesta vegada el meu vot anirà a parar al Partit Antitaurino, o als representants dels funcionaris sense seient.

Han passat molts anys.

Erem molt joves i plens de ganes de fer coses i no ens importava sacrificar-nos per res.

Viviem per l’escola. Avui podem dir que vam contribuir a canviar l’escola.

Recordo, especialment, un dia que, cansats de riure, algú va dir: i encara ens paguen!.

Si, perquè creiem que només del que reiem ja ens  consideravem pagats.

Hi vam deixar moltes hores, recordo dissabtes, diumenges i més d’una nit fins les dotze o més tard. L’escola ho era tot, i nosaltres un gran èquip que només pensava en superar-nos cada dia i treballar perque els nostres alumnes es sentissin feliços a les seues classes. Molts no ho entenien.

Ara ja gairebé els nostres alumnes ens porten els seus fills i no cal dir-ho la cordialitat és molt gran i seguim intentant fer nens i nenes feliços. Però el nostre èquip es va trencar, per diferents circumstàncies.

Avui ens hem retrobat.

Ha estat un plaer comprovar que tots seguim tenint il·lusions, encara que avui els nostres interessos són ja molt diferents.

Cada vegada que ho sento, em convulsiono de tal manera, que tinc malestar tot el dia.

Jo no he  vingut al món només a treballar, i menys a fer sempre la mateixa feina.

A mi em queden moltes coser a fer. Totes aquelles que no he pogut fer perquè cada dia m’he hagut   de llevar i  anar a treballar. La meva llista és interminable.

Si algú creu que per deixar de fer el que ha fet cada dia, des dels vint i pico caurà en un ensopiment i un avorriment no superable, doncs que no es jubili, que el deixin seguir treballant si cal, fins que el treguin de la feina amb les cames per davant, però no per això cal fastidiar a qui tenim grans projectes pensats en quan arribi el dia de la nostra jubilació.

En una feina com la meva, que cal deixar-hi la pell cada dia, l’edat òptima per jubilar-se hauria de ser els 55, treballar amb nens i nenes petits a partir d’aquesta edat és un sacrifici diari, i a més a més als nens i nenes els hi agraden els mestres i les mestres joves que poden saltar i ballar i cantar tot el dia sense cansar-se, en lloc d’arribar a classe i trobar-se amb una senyoreta a qui no ja no poden comparar amb la seva mare, sino amb la seva iaia.

Proposo que ens rebel·lessim contra aquesta proposta (que cada dia es sent més) d’allargar la vida laboral  perquè no tiri endavant, no n’hi ha prou en una promesa d’un quinze per cent, si del  que es tracta es de tornar a robar-nos el nostre temps.

I és que, els qui hem treballat de molt joves sabem que ara per ara, per l’únic que ho canviariem seria per temps: per aquell temps que no vam tenir per veure com els nostres fills es feien grans, aquell viatge que no vam poder fer, aquell curs d’iniciació a no sé què que vam haver de deixar a mitges…

I ara quan el temps el veiem ja gairebé a la vora, ens arriba l’amenaça. S’escusen dient que l’esperança de vida s’allarga: MENTIDA, els que els hi passa és que no han estat previsors i es temen que es trobaran en una gran quantitat de gent que no cotitzarà i hauran de mantenir, ens tornen a enganyar, mira que fa anys que es veia venir.

I encara més, en  quina situació deixem els nostres joves?, nosaltres seguim cobrant un sou que a canvi d’antigüetat hem anat millorant, pero si ells cada dia accedeixen més tard al món laboral, cada vegada es farà més llarga la seva condició de “mileuristes”.

Tin una amiga a França que es va jubilar als 55 i fins ara, viu com una reina, una altra que als 40 va decidir deixar-ho tot i dedicar-se a fer només de mama, l’estat francés les manté a totes dues (ara amb Sarcozi no sé com acabarà).

En tinc un altra que es va jubilar fa un parell d’anys i l’altre dia em va confesar que no sap d’on treia el temps per anar a treballar. Jo vulll ser com ella.