La Generalitat obliga a acceptar una nena que porta vel
La nena té nou anys.
Diuen les notícies que li agrada portar vel.
Jo als nou anys volia ser monja, perquè anava a un col·legi de monges i ens deien que si sentiem una veu interior és que volia dir que Jesús ens cridava i ens volia com a esposes seves.
Jo la vaig sentir fins que la vaig fer callar definitivament, i ja no em va cridar mai més.
També diu la mare que de la nena se’n riuen els seus companys perquè porta el vel. El que no sap la mare és que a la nena l’ha marcat per sempre i, si ho sap, li és ben bé igual perquè per a ella, i sobretot per al seu pare, l’únic important en esta vida és preparar-se per a l’altra vida, camí que li obre la seva religió.
I els demés hem d’aguntar perquè ho diu el Director de Serveis Territorials, que és, el que li ha dit que digui, el senyor Maragall i companyia. Per què? doncs perquè és, el que és políticament correcte.
La nostra, no és una escola laica, ni aconfessional ni res de res, no ho ha estat mai, ja ens vam deixar enganyar aquella vegada que ens van proposar -religió o ètica- ara ja poc hi podem fer.
No ens podem estranyar si ve un pare i ens demana una religió o una altra, l’escola oferta l’assignatura i tothom té dret a tenir la seva i a portar vel que és una mostra de la seva religió, també ho és una creu i no diem res.
La batalla la tenim perduda, ens agradi o no, haurem d’acceptar i ens haurem de mossegar la llengua les vegades que faci falta: a les nostres escoles es fa religió.
I més díficil que ens ho posaran quan haurem de fer horaris i haurem de fer casar el profe d’Islam, amb el de hindú i amb el d’hebreu. Clar que això encara tardarà alguns anys tots ells no tenen al radera una Conferència Episcopal que pagui.
En fi, si el cas es donés a la meva classe, acabaria acceptant la nena amb vel, encara que la professó anés per dintre, tot sigui per uns anys d’ educació. Qui sap si aquesta nena a la llarga acabarà liderant la revolució femenina al seu país.