Un gran nyap. És que no tinc d’altres paraules, veient el que està passant a Barcelona, no pots pensar en res més, i ningú accepta la seua culpa, ningú presenta la seua dimissió.
I la gent, per què tots som tan conformistes?.
Davant de tot això jo només faig que pensar en una frase que vaig escoltar o vaig llegir, no sé on, que deia: espanya sap que més promte o més tard els catalans acabaran marxant, per tant fotem-los ben fotuts.
I, efectivament.
Fa molts dies que sentim parlar dels problemes que tenen el que viuen vora Barcelona i a la mateixa Barcelona per desplaçar-se amb els trens de rodalies i, la veritat, com a persona que només en sent parlar, vull dir que no els pateix, crec que el fet és molt lamentable i poc propi d’un país que se les dona d’avançat i modern.
Però jo no vull escriure sobre les rodalies, jo del que avui vull parlar és de les llunyanies.
I què són les llunyanies?, són el que patim, no uns dies, sinó cada dia i sense possible solució inmediata, tots aquells que vivim en llocs de Catalunya que no pertanyen a l’àrea metropolitana de Barcelona ni a la vora de cap ciutat gran.
Tots aquells que, en definitiva, no tenim retards en els trens, ja que no tenim tren, ni en els autobusos, que tampoc en tenim, es a dir que, si ens volem desplaçar ho hem de fer amb el nostre propi vehicle.
Així són les llunyanies, amb poquissims mitjans de transport, i quan uns quants demanem transport, ja que ens hem de desplaçar diariament a causa de la nostra feina, la resposta que rebem de l’administració és un: “no és rentable“.
És aleshores que jo em pregunto: Que no pago impostos?, que cal que es facin rics els de la Generalitat amb els serveis que donen?, la meva resposta de persona utòpica que pensa que tots som iguals és que, un estat que vetlla pel benestar dels seus ciutadants ha d’oferir els mateixos serveis a uns i a altres, siguin o no siguin rentables.
No demano que portin el metro al meu poble, evidenment, el que si demano és un augment de mitjans de transport i no el que ens trobem cada dia, que pocs que en tenim encara en van suprimin.
Així que ànims els de Barcelona i voltants, les rodalies les acabaran arreglan i en podreu disfrutar, els de les llunyanies només disfrutarem de rodalies si fem com molts de vosaltres que heu acabat sucumbint i heu anat a viure a la ciutat.
Algún dia, en un futur no massa llunyà, algú haurà de donar explicacions de per què s’abondonen els pobles en benifici d’unes ciutats inmensament grans plenes de serveis que queden absolets l’endemà de la seva inaguració.
En un futur, no massa llunyà, aquesta mena de ciutats probablement es consideraran delicte ecològic.
Avui tot el dia que sento parlar del mateix, he vist les imatges com a quinze o setze vegades, i tothom hi diu la seva, tothom té parers diferents, uns es posen amb el racisme del noi, uns altres li diuen que sí és una víctima perque la seva mare el va abandonar quan tenia dos anys, altres es posen amb la persona que s’ho mira tot i no fa res, amb la físcalia, amb el jutge…
Jo també vull dir-hi la meva.
La primera vegada que vaig veure les imatges em va semblar el fet horroròs, la noia indefensa, el noi un “xulo-pel·licula” que es dedica a empaitar emigrants perque no té res més a fer, en fi, un fet horroròs però com tants altres. Un fet que, desgraciadament passa cada dia. Clar que mirant cap a un altre costat no ens ni enterem, però quan es veu per la tele, després ens mobilitzem i posem el crit al cel.
Existeixen els emigrants maltractats, (a tots els nivells). Existeixen els “xulos-pel·licula” que empaiten gent de fora i ho fan com un esport més. Existeixen els nens que els abandonen les seves mares quan tenen dos anys. Existeixen els que miren i no fan res. Existeixen els jutges que no són imparcials en els seus judicis. Naturalment que existeixen, i segurament en coneixem, però evidenment, com en tantes altres coses, sino ens els ensenyem els mitjans, no els veiem i seguim vivint feliços i contents.
Tots, en som culpables de situacions com aquesta, tots formem part d’aquesta societat que no ens agrada gens i que fem tan poc per canviar-la. I amb això no vull culpar ni justificar ningú.
Però d’entre tot el que he sentit les manifestacions del Consul d’Equador (em sembla a Barcelona) m’han deixat estupefacta: demana justicia i lloa la presència de la seva ministra d’afers exteriors a Catalunya per tal que ajudi a fer-ne.
Penso que ni ell ni la ministra no deuen saber que a Equador és un fet habitual que les dones morin apallissades pels seus propis homes, que tenen molts pocs drets i que són elles les encarregades d’educar i treure endavant els fills.
És més, si els seus fills volen sortir d’aquesta situació, han de marxar del país cap a un altre on les condicions de vida els hi siguin molt més favorables.
Quants equatorians troben el seu consul i la seva ministra d’afers exteriors quan tenen problemes i no hi són les càmares al davant per reflectir-los?.
Cada poble ha de fer la seva revolució.
La notícia no pot deixar indeferent a ningú, a uns els inspirarà un tipus d’emocions i a uns altres segurament unes altres però indiferencia, segur que a ningú.
“Una mare no pot ajudar la seva filla donant-li una part del seu fetge perque és menor d’edat”.
Bé l’he sentida només en llevar-me i no sé si és el fetge o alguna altra cosa que per mi no es rellevant.
El que sí que ho és i el que hem colpeix, és la profunda hipocresia que hi ha en el fet.
La noia ha estat capaç de portar una filla al món, cap llei li ho ha impedit, ningú s’ha preguntat si estava preparada per educar aquesta filla, ningú s’ha parat a pensar si es destrossava la vida sent mare sense tenir més que setze o disset anys, però ara si, ara es troba amb una legislació que li diu que no es una persona prou madura per donar una part dels seus òrgans (no importa quin), encara que sigui per salvar la vida a la seva filla.
Crec definitivament que tots plegats no sabem on hem d’anar a parar, però m’agradaria sobretot saber qui és qui posa aquests límits a la nostra llibertat.
Encara hi ha qui diu que la constitució és intocable.
Avui faig anys…MOLTS!!!.
Sempre m’ha agradat complir anys. Sempre he trobat que és un avantatge sobre aquelles persones que malauradament s’han anat quedant pel camí.
El que no m’agrada gens és tenir que treballar el dia del meu aniversari, trobo que no és just, per a mi és un dia molt especial i m’agradaria passar-lo a casa amb els qui més estimo, familiars i amics.
En canvi passo a casa altres dies que són festius que ni em van ni em venen. Ara sense anar més lluny de qui dos dies celebrarem el pilar i tots farem festa. Doncs a mi aquesta festa ni fu ni fa, bé més fa que fu ja que per postres té la connotació de la Hispanitat.
I per Nadal? tornem a fer festa celebrant l’aniversari d’algú que va néixer fa 2007 anys. I el meu? el meu, en canvi, no el puc celebrar, cada any em toca anar a treballar.
Jo sempre ho dic a la feina, aquest any vindre a treballar el dia de Nadal, però deixeu-me fer festa el dia del meu aniversari.
No em fan cas.
Davant la detenció de prop de 20 representants de l’esquerra independentista basca, hem iniciat una campanya de denúncia.
Si estàs d’acord amb el manifest, uneix-t’hi.
Només has de penjar un post al teu blog, a la missatgeria instantània, correu electrònic, myspace, fotolog… amb la paraula freebatasuna.
Manifest:
Per una solució democràtica, sobren les paraules:
Freebatasuna
La nena té nou anys.
Diuen les notícies que li agrada portar vel.
Jo als nou anys volia ser monja, perquè anava a un col·legi de monges i ens deien que si sentiem una veu interior és que volia dir que Jesús ens cridava i ens volia com a esposes seves.
Jo la vaig sentir fins que la vaig fer callar definitivament, i ja no em va cridar mai més.
També diu la mare que de la nena se’n riuen els seus companys perquè porta el vel. El que no sap la mare és que a la nena l’ha marcat per sempre i, si ho sap, li és ben bé igual perquè per a ella, i sobretot per al seu pare, l’únic important en esta vida és preparar-se per a l’altra vida, camí que li obre la seva religió.
I els demés hem d’aguntar perquè ho diu el Director de Serveis Territorials, que és, el que li ha dit que digui, el senyor Maragall i companyia. Per què? doncs perquè és, el que és políticament correcte.
La nostra, no és una escola laica, ni aconfessional ni res de res, no ho ha estat mai, ja ens vam deixar enganyar aquella vegada que ens van proposar -religió o ètica- ara ja poc hi podem fer.
No ens podem estranyar si ve un pare i ens demana una religió o una altra, l’escola oferta l’assignatura i tothom té dret a tenir la seva i a portar vel que és una mostra de la seva religió, també ho és una creu i no diem res.
La batalla la tenim perduda, ens agradi o no, haurem d’acceptar i ens haurem de mossegar la llengua les vegades que faci falta: a les nostres escoles es fa religió.
I més díficil que ens ho posaran quan haurem de fer horaris i haurem de fer casar el profe d’Islam, amb el de hindú i amb el d’hebreu. Clar que això encara tardarà alguns anys tots ells no tenen al radera una Conferència Episcopal que pagui.
En fi, si el cas es donés a la meva classe, acabaria acceptant la nena amb vel, encara que la professó anés per dintre, tot sigui per uns anys d’ educació. Qui sap si aquesta nena a la llarga acabarà liderant la revolució femenina al seu país.
