No és una sort
Tinc dues filles, dos excel·lents persones.
A mi em fa molta ràbia quan em diuen, quina sort que has tingut amb les teves filles.
Sort?. Jo també m’he discutit amb elles quan eren adolescents, també he hagut de plorar quan no volien entendre que tot era a fi de bé.
Crec que no és qüestió de sort. Educar és una feina de cada dia i des del primer dia.
Educar vol dir prescindir del temps en que faries unes altres coses,per dedicar-lo al teus fills.
No és qüestió de sort. És qüestió de saber escoltar i no escandalitzar-se per res del que sents, ni començar a cridar perquè el que et diuen no t’agrada, ja trobaràs el moment de tornar-hi a entrar. Però sobretot educar és recordar que tu també has passat pel mateix.
No podem construir barreres, podem parlar amb els nostres fills/es, no cal tampoc pretendre ser el seu millor amic, només el seu pare o la seva mare a qui sempre, sempre trobaran a punt.
Educar és també no enganyar-los mai.
Avui en dia la majoria de pares enganyen els seus fills fent-los creure que viuen en un món creat unica i exclussivament per a ells.
Quan comencen a adonar-se de l’engany els hi és dificilíssim aprendre a conviure i comença la frustació per part d’uns i dels altres.
Quanta raó que tens!
Jo també estic molt i molt orgullosa dels meus fills, una a noia i un noi.
El que més m’ha a gradat de tot el que dius i jo ho predico algunes vegades inutilment “en el desert” és:
“És qüestió de saber escoltar i no escandalitzar-te per res del que sents, ni començar a criar perquè el que et diuen no t’agrada…”
Entendre i saber com, quan i on has d’intervenir perquè sigui útil i eficaç la teva intervenció educativa caom a mare és bàsic i si poses el crit al cel a la mínima vol dir que no estàs en disposició d’entendre res.
Carme
Comentari per Carme Rosanas — 30 Setembre 2007 @ 10:14
La situació és la típica, posant el crit al cel no esperis que la pròxima vegada t’ho expliqui, ja trobarà algún amic que se l’escolti i a la llarga la comunicació sera minima.
Quantes vegades no hem sentit dir: es que no m’explica res?.
Quantes vegades ens hem quedat en les ganes de contestar: es que no has escoltat res del que et volia dir.
Comentari per solsolet — 30 Setembre 2007 @ 10:31
Si, la veritat, moltes vegades hem escoltat això que dius. I saps? solsolet, malgrat que estem d’acord en tot això que diem. Jo volia dir-te que, a més a més, també crec que he tingut molta sort. Que una cosa no treu l’altra.
Carme
Comentari per carmerosanas — 30 Setembre 2007 @ 16:57
Ja tens raó ja, la sort, en l’eduació d’uns fills, no crec que existeixi. Cadascú es forja la seva sort i té el que ha conreat al llarg del temps! Felicitats per la “sort” ben merescuda que t’has guanyat!
Comentari per Carme (l'altra) — 1 Octubre 2007 @ 12:03
Crec que ho has dit molt bé cadascú té el que ha conreat al llarg del temps, es a dir sembrar per a recollir. No es pot portar un fill al món i deixar que la sort faci el demés, és una feina de cada dia des de’l primer dia, i això els que ens dediquem a l’educació ho sabem molt bé.
La sort no té res a veure en que els nens d’avui esdevinguin persones amb prou maduresa per pensar i reaccionar el dia de demà. La sort per contra tindrà a veure en altres coses.
Comentari per solsolet — 1 Octubre 2007 @ 12:53
No voldria pas passar-me de polèmica. No parlava pas de la sort “educativa” però si de la sort com a punt de partida. Sóc psicòloga, em dedico a ajudar la gent amb problemes i crec que hi ha gent que tenen mala sort, ja que comencen amb un punt de partida molt més difícil que el meu (per dir alguna cosa) jo he tingut uns fills sans, macos, intel·ligents… a partir d’aquí cal educar-los bé i aquí és on molta gent espatlla la sort que havia pogut tenir en un inici. Però si són menys sans, tenen difcultats físiques o psíquiques, ja és un altre tema. Per aquí anava la meva sort. La que he tingut, la que tinc i no vull tampoc menystenir. Hi ha gent que no la té.
Carme R
Comentari per Carme Rosanas — 2 Octubre 2007 @ 1:43
Estic d’acord amb la Carme. Tothom no té el mateix entorn, ni les mateixes circumstàncies per créixer… Ni pares que es preocupen tant, ni les mateixes facilitats d’aprenentatge…
Jo diria que hi ha nens i nenes que per l’ubicació d’on han nascut i pel que els envolta tenen més sort que d’altres. I això no es pot triar.
Me n’alegro de que ho puguis dir amb veu alta.
I et felicito , de veritat!
Ens veurem als relats veïnals!!!
Una abrçada!
Comentari per Joana — 2 Octubre 2007 @ 9:59
Estic d’acord en tot el que dieu, es evident que uns neixen amb més sort que uns altres i jo no deixo de preguntar-me cada dia per què.
Però crec que ens hem anat marxant del tema principal, jo no em referia a la sort com a persona, sino a la sort com a mare i reitero que en això la sort no hi té molt a veure, és un treball de cada dia.
Per descomptat estic parlant de persones sanes, però també estem cansades de veure nens que han nascut amb moltes dificultats físiques i se’n surten, perque els seus pares han fet una molt bona feina amb ells.
Jo sóc mestra, fa més de trenta anys que hem dedico a l’educació, em sembla interessantissim això que estem fent. Ara estic pensant en publicar un post sobre la nena aquesta de Girona que no l’acceptaven a l’escola. M’agradaria que hi diguessiu la vostra.
Comentari per solsolet — 2 Octubre 2007 @ 11:18