Ieepppppppa!!
Com va això??
Espero que tots molt bé!!!
Doncs fa dies que us volia enviar un e-mail per explicar-vos com em va tot, perquè sou molts els que m’heu trucat, enviat sms i meils preguntant-me per la meva aventura madrilenya i jo, que vaig de cul, no us he dit res (sorry)…
bé doncs, allá voy…!!
Doncs, res, un cop superat l’espant inicial de les “medianas” (tercios) de birra, els bollos (panets jajajja, vaig dir panecillos!!) i las aguas naturales (del tiempo), crec q més o menys m’habituo positivament a la nova capital…
Visc més o menys cèntrica (dins l’M-30), en un pis compartit amb gent molt maca i molt del meu rollo, així que super bé. Són dues noies (Mar, de Madrid i Celia, de Toledo) i un noi, Ángel, gallec. Tots de la meva edat i porten bastanta festa a sobre i són molt de xerrar al vespre i sopar junts i tal… per aquesta part, doncs, estic molt contenta, si bé la meva habitació és minúscula i m’he hagut de comprar un somier nou pq el meu llit era, amb perdó, una santa puta merda.
El tema pis, doncs, enllestit. Estic a uns 40mins. del curro però això a Madriz és normal i el meu recorregut encara s’aguanta prou bé.
Què més… tema feina, no?
Doncs, bé, pels q no saben res de res (n’hi ha que no vaig tenir temps d’explicar-vos-ho amb profunditat), sóc a Madrid fent unes pràctiques per la SONY, la discogràfica, del postgrau aquest de música que he fet durant l’hivern.
La Sony està a tomar pel cul, en una urbanització on hi viuen en Figo i en José Luis Perales, tot ple de xalets i mansions i jo, que sóc l’única que surt amb xandal del metro. És un edifici molt guapo, decorat amb pantalles de videoclips, sofàs fashions, revistes de música i molts, MOLTS posters de la Beyoncé, la Edurne i els Estopa. És molt bonic.
Jo estic al dpt. de Televisió i Relacions Públiques. Comparteixo oficina amb el meu jefe i una altra noia nova que ha entrat per contracte. Els meus dos companys tenen 32 anys. El meu jefe és un tiu mmmh… com ho diria…. bé, és en plan “Q PASA TRONCO, Q MOVIDA COLEGA, JOÉ MACHO, Q PIBÓN DE TÍA.!!” i sobreviu gràcies als carregaments de farlopa i drogues vàries que es fot durant la nit i, per què no, durant el dia. Va sempre tot accelerat i no m’entén quan parlo.
L’altra noia és molt maca i ens portem molt bé, tot i que també és del mundillo de la faràndula (era la representant d’en Sabina, Serrat, Perales i Pasión Vega) i he descobert que tots els integrants d’aquest mundillo es caracteritzen per ser uns falsos lameculos i creguts. no passa re, d moment m’agrada la feina.
El q té de bo és l’ambient. Allà tothom va vestit com li dóna la gana, tothom té posada la seva música al seu despatx a MIL revolucions, pots fer pauses i nar a jugar a la playstation del passadís… està bé 
La meva feina també fa bastanta gràcia (parlo, sobretot, desde l’experiència D’UNA SETMANA, potser el mes q ve n’estic fins la polla…). El matí me’l solo passar trukant a programes de la tele (informatius, corassons, salses roses i demés…) per presentalsi les últimes novetats en videoclips dels artistes de Sony i concertar entrevistes i reportatges amb ells. Dos o tres cops al dia ens dediquem a veure els nous videoclips que ens arriben (per saber-los explicar i vendre a les teles) i a la tarda (o viceversa), si tenim algun artista por ahi, doncs els acompanyo a una espècie de plató que té Sony i em quedo allà coordinant els diferents canals de tv i assistint a les entrevistes… és divertit. Sona, però, molt millor del que en realitat és. També tinc, of course, una meravellosa base de dades per actualitzar i mil armaris i papers per arxivar i organitzar. No oblidem que sóc LA BECARIA.
La nota graciosa de la setmana són els meravellosos i reconegudíssims peasso d’artistes que vai acompanyar la setmana passada. Llámesen: KIKO Y SHARA, MELOCOS i PASTORA (únics decents). A tall d’exemple, el susodicho Kiko (21 anys, pare d’un nen de 9 mesos, anterior component de LOS CAÑOS) em diu: y tu kien ére? i jo: soy nueva, soy la becaria. kiko: y ezo ké é? (sense comentaris). A part, els dimecres surten les llistes dels números 1 i aquest dimecres Kiko y Sara estaven al primer lloc de TOTS ELS CANALS (recordar que estic en un altre país) i els dos es van passejar per les oficines agraïnt-nos la feina que havíem fet per ells (jo? Jajaja) i abraçant-nos i tal. I jo fa 5 dies no sabia qui eren (ara tinc el disc).
Lo guai també és això dels discs, que me n’emporto 2 o 3 cada dia a casa. Quina enveja eh? Doncs sí, mireu, aquesta setmana m’he emportat Kiko y Sara, La 5a estación, Edurne, Melocos, Jaula de Grillos i Sergio Rivero. Exacte. CALITÉ. Calité o “ni puta zorra”, q és el q em passa a mi amb 3/4 parts dels artistes q venen. El repertori de Sony és HIPERNEFAST i per molt bé q soni tot, NO ÉS TAN GUAI. La 10a vegada que has sentit l’”Adolescentes” de Kiko y Shara desitjaries q el teu hobby fos la petanca i no la música.
Amb tot això, us he de dir que he agafat una mena de complexe respecte al meu lloc de treball. NO ES POT DIR a la penya que treballo en una discogràfica. Com els putus donettes, me salen amigos por todas partes. I d’aquells amigos que NO VOLS TENIR. Realment, Kiko y Shara són molt grans per aquí i tothom vol tenir el teu telèfon quan saben q els coneixes pq així quan tornin els hi pugui presentar. Molt fort. La frase que el meu cervell ha registrat més sovint aquesta setmana ha estat “COM, COM???”, “és un altre país” i “allá donde fueres haz lo q vieres”.
Ja per últim, us dic una cosa. Per molt divertit q sembli tot, és una mica una putada. Per què? Doncs pq curro un mínim de 9 hores al dia, amb els 40 minuts corresponents de trajecte d’anar i tornar i l’hora i mitja de dinar. Això fa que la meitat dels dies, arribi a casa meva gairebé a les 9 del vespre i, molts dies, T’OBLIGUEN (molt fort) a anar a concerts de Sony… és el cas de Melocos (hi vai nar dimecres) i… -no riure- Malú, q hi vaig anar dijous i va omplir 10.000 persones (sí). No, no és guai. Després de currar com una campeona mil hores, no vols anar a veure la Malú, pq no saps quina cara fa, ni què canta, només saps q NO T’AGRADA i q vols dormir. Així q weno, tot super bé (feina i pis) però, com tot, amb pros i contres… Ja us sabré dir d’aquí un parell de mesos si aquesta vida ha acabat amb mi o m’he passat a la farlopa.
I res més noi/es, em penso q ho deixo aquí. Només dir-vos q seré a Madrid des d’ara fins a setembre, q semblava q havia de tenir l’agost lliure però ja m’han dit al meu departament q els agradaria q em quedés per fer la feina bruta (bé, han fet servir un parell d’eufemismes però els he captat ràpidament), així q no sé quan ens tornarem a veure. Jo, desde luegu, no podré aguantar 4 mesos seguits sense tenir contacte amb les terres catalanes, així q si vinc un finde, ja us ho faré saber.
Doncs fins aquí radio patio, envieu-me algun e-mail de tant en tant, q em fa molta il.lusió i truqueu-me, que encara me’n fa més
Un petonàs a tots/es i us trobo a faltar molt!
Sílvia
PD: Un petit incís i és que, nens, el castellà és un idioma molt elaborat, tu. Qui ho hagués dit. Jo m’he adonat que tinc un castellà BÀSIC, de llibre d’EGB. Aquí la gent utilitza paraules com “percatarse”, “sujetarse al pasamanos” (agafar-se de la barana!!) i una expressió molt mítica q em fa morir q és “me cogí un pedo Alfredo q no veas”, jajajaj.
a Madrid, sense gent q em vingui a visitar, ni la meva gent de pràctiques (q són al Summercase) però m’ho estic agafant bé, de relax…
