el vietnamita
Es l’hora de la migdiada, encara que sigui mig matí. Estic cansat, cansat de treballar, de no fer res… és difícil oblidar que fa uns anys teníem la vida totalment subterrània, no un dia, ni un mes, anys i anys, igual que un cuc de terra, sols volíem; no morir, en aquell joc de la guerra que algú havia inventat. La supervivència és un do innat i la urgència era matar per no ser mort, era com caçar mosques amb una paleta, per no tenir, no teníem res, ni tancs, ni metralladores, sols canyes de bambú i el que podíem robar en cas de fer un presoner. Bé, si, teníem enginy a carretades… per caçar uns nois forasters amb uniforme, amb els paranys més horribles.
Potser un elefant no trepitjarà una formiga a la selva, però a nosaltres com que no ens podien trepitjar,( érem cucs de terra), ens van aniquilar, gairebé.
Un país amb una extensa selva, amb persones, animals, era necessària tanta destrucció?, COMUNISME?, i això que vol dir?, que els xinesos ens donaven arrós, armes?…
Tenim enginy els nous i els vells vietnamites, el turisme sembla que és una cosa que donà diners, però no a mi, doneu-me pau i tranquil·litat. Mirar el cel blau, la pluja, els camps d’arròs, les flors, els turistes que passen, mirant-ho tot com a badocs, potser amb ulls tristos, però els vietnamites ens en sortirem, som treballadors, hem tornat a plantar les selves que les bombes de napalm amb la seva acció metzinosa, van cremar, arrasar, sense deixar un bri. També tenim fills, el futur del país. També tinguem pau, el futur d’arreu