m’ha cridat l’atenció

M’ha cridat l’atenció avui a les noticies del mig dia unes persones dalt uns arbres. Em pregunto: hi ha necessitat de tallar arbres centenaris per una causa tan absurda com una atracció?

No creuen els que han aprovat tallar arbres que necessiten les alzineres com a pulmó d’una Barcelona super contaminada? Les pobres alzineres no necessiten aigua, gairebé, el seu creixement és molt lent. Val la pena carregar-se arbres, tants i tants que ja s’han tallat?

Si seguim amb aquest poc respecte per la natura els fills dels nostres fills, si són espavilats con els jueus a Israel podran cultivar les plantes al desert i fer-les créixer. Dic espavilats com els jueus, ja que tots els seus veïns prefereixen el desert simplement amb sorra.

Hi ha molta diferència amb un entorn verd com la Cerdanya o la Segarra a la tardor, per comparar.

Les alzineres només són una gota més a la destrucció de l’entorn.

Per acabar tot el meu recolzament a les persones que avui i amb perill de la seva vida, han fet costat a les alzineres, no als interessos dels que no tenen manies.

Una imatge val més que mil paraules, deixem parlar les imatges d’aquest temple, on la natura recobra els seus origens: la jungla. TA PROHM (Cambotja)

Que tal la bona imatge de RENFE?.

L’hi ha caigut el teulat. Potser s’hi plou dins la RENFE?,

Per aquesta raó els trens arriben tard?, tenen avaries?

La gent fa tard al treball: tothom està de mal humor, no se sap que deu passar…, potser els funcionaris estan cansats?  Segurament.
No s’hauria de perdre el temps fent justificants perquè fan tard al treball,: doncs encara es retarden més.

Els polítics sembla que haurien de mirar que la RENFE anés sobre rodes.
No em recordava que els polítics tenen xofer i cotxe inclosos amb el sou, potser no tots, clar, (anar a treballar amb tren potser no queda bé, si estàs dins la política)

A més, fer tard? Per aquests elegits, quina importància te, si els trens deixen penjada un munt de gent a l’andana, encara que hagin fet carreres per fer unes quantes coses avans de marxar a la feina i no arribar tard: No hi son allí, no ho saben fins que escolten les notícies del mig dia.

Si es perd temps esperant, desprès de correr des de que ens hem llevat, també se’n perd al cine i nungú protesta.

En fi… Aquest teulat concret de la foto, ja no és de Renfe, ha passat a millor vida, fer-ne un millor ús: restaurar-lo, rentar-li la cara, donar-li una fisonomía nova, com a la Renfe.

Ara, amb les eleccions tot anirà millor, aquest país anirà sobre rodes. No ho dubteu. Encara que siguin de carro. Perquè les coses antigues també s’han posat de moda i hem d’estar al día.

Es l’hora de la migdiada, encara que sigui mig matí. Estic cansat, cansat de treballar, de no fer res… és difícil oblidar que fa uns anys teníem la vida totalment subterrània, no un dia, ni un mes, anys i anys, igual que un cuc de terra, sols volíem; no morir, en aquell joc de la guerra que algú havia inventat. La supervivència és un do innat i la urgència era matar per no ser mort, era com caçar mosques amb una paleta, per no tenir, no teníem res, ni tancs, ni metralladores, sols canyes de bambú i el que podíem robar en cas de fer un presoner. Bé, si, teníem enginy a carretades… per caçar uns nois forasters amb uniforme, amb els paranys més horribles.

Potser un elefant no trepitjarà una formiga a la selva, però a nosaltres com que no ens podien trepitjar,( érem cucs de terra), ens van aniquilar, gairebé.

Un país amb una extensa selva, amb persones, animals, era necessària tanta destrucció?, COMUNISME?, i això que vol dir?, que els xinesos ens donaven arrós, armes?…

Tenim enginy els nous i els vells vietnamites, el turisme sembla que és una cosa que donà diners, però no a mi, doneu-me pau i tranquil·litat. Mirar el cel blau, la pluja, els camps d’arròs, les flors, els turistes que passen, mirant-ho tot com a badocs, potser amb ulls tristos, però els vietnamites ens en sortirem, som treballadors, hem tornat a plantar les selves que les bombes de napalm amb la seva acció metzinosa, van cremar, arrasar, sense deixar un bri. També tenim fills, el futur del país. També tinguem pau, el futur d’arreu

Aquesta foto la vaig fer a Egipte, on les restes de les grans construccions dels faraons són impressionants, el que queda. Però la vida del carrer encara impressiona més, les construccions inacabades, gairebé totes, tenen tanta brutícia a l’entorn que criden l’atenció, els nens, per un euro fan les mil filigranes, igual com els grans que treballen, no tothom…

Fa 5000 anys Egipte era un gran país, els faraons van fer construir meravelles. Al 2007 les piràmides són al costat de les vivendes, els ramats pasturen al carrer, gairebé al costat de l´hotel de 5 estrelles que té el carrer asfaltat, els animals de càrrega en mig del trànsit…
Aquesta nena de la foto estava allí amb altres nens, tots venent coses per un euro, ella es venia amb el ruquet i sense regateig, el pare esperava l’euro…

El futur del ruquet és fer-se vell, potser prim, potser desnerit… però treballant al màxim. La nena, casar-se joveneta, compartir marit amb 4 dones més, si s´escau… Treballant com el ruquet i al trot.

No vull dir que això sigui res dolent, però la vida hauría de tenir més oportunitats per a tothom. El progrés sols és veu en els xalets amb jardins on no pasturen corders ni ruquets, els polítics són molt moderns…