En la seva cancó Santa mare llengua ironitza en forma de rap sobre el paper que la companyia de baix cos RyanAir pot jugar en la salvació del català a l’Alguer.

http://www.myspace.com/claudiogabrielsanna

Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.

Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

 20 de novembre de 1975 Joan Brossa (1919-1998) Poemes escollits (1995)

I

Els timbals de l’orgia ofenen l’aire
de l’hora matinal, que encara guarda
les quietuds de l’aire de la nit.

I surt dalt del cavall el comte Arnau,
que porta la capa blanca,
i va a veure l’abadessa
del convent de Sant Joan.

Els pastors, per les muntanyes,
tots de lluny guaiten com passa;
els pagesos tots tremolen…
“És el comte Arnau!”

II

Adalaisa, l’abadessa,
l’espera mig desmaiada.
Ell travessa la capella
amb la barba escabellada
de l’orgia de la nit.
Passa, i la deixa tota profanada…
I entra rialler en la cambra d’Adalaisa.

Adalaisa mig riu i està contenta:
té la cara carnosa i molt afable,
i un xic de sotabarba arrodonida,
i un clot a cada galta.

III

-Treu-te la capa, -li demana ella.-
Treu-te la capa, que et veuré més gran.
-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella.
-No, que só l’abadessa de Sant Joan.-
Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa es van mirant.

-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella:
sense toca et voldria i sense vel.
-De genolls jo et voldria en la capella:
tan gloriós, faries goig al cel.

-Pro a mi el cel no em fa goig més que si el miro
des de la terra sobre meu obert:
me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,
buit i silenciós com un desert.

El cel és el repòs de la mirada,
i és el repòs del braç i el pensament;
perxò, ajagut a terra, el cel m’agrada
i m’adormo mirant-lo fixament.

-Altre cel és per mi la tenebrosa
capella on un altar brilla tot sol:
el cos humiliat sobre una llosa,
l’ànima deslliurada aixeca el vol.

I de la terra i d’aquest món s’oblida,
sospirant per la mort que ha de venir.
-En tos llavis gruixuts, de mort al dir,
com hi oneja suaument la vida!

-Mes, són fang. Quan per sempre s’hauran clos,
vindran els cucs i se’n faran pastura.
Vull amagrir els meus llavis i el meu cos
per fer-me tornar l’ànima més pura.-

Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa es van mirant.

-Adalaisa, tu que ets tan vividora
i que els ulls els tens plens de voluntat,
i aquesta àvida boca prenedora,
i en els teus aires tanta majestat,

¿com és que ara malparles de la vida,
per la que estàs tan fortament armada?
No t’escau la mirada esmortuïda
sota l’arc de la cella ben poblada.

Escaurà bé a tes pàl.lides germanes,
tristos cossos per sempre immaternals:
per elles són les fantasies vanes
de vagues resplendors celestials.

Però tu, performada criatura,
delícia de la terra, torna al món!
Romp el cordó que injuria ta cintura!
Arrenca’t, Adalaisa, els vels del front!-

I avança Arnau hermosament: pro es gira
airosa ella an el Sant Cristo nu,
i signant-lo an el comte, li diu: -Mira:
aquest encara és més hermós que tu!-

Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa es van mirant.

IV

Totes les veus de la terra
criden contra el comte Arnau
perquè, volent Adalaisa,
sens ella se n’ha tornat.

-”Fill de la terra, -fill de la terra,
comte l’Arnau:
per una imatge
t’has deturat,
per un cadavre,
tu que en fas tants!”
-”Com el Sant Cristo - no n’he fet cap.”
-”Què té el Sant Cristo? Què té el Sant Cristo,
comte l’Arnau?
És fusta morta: - no pot brotar.”
-”Ai, sí, que brota! - Ai, sí que brota!
Valga’m Déu val!
Quina mirada - ella li ha dat!”
-”Quina mirada, - quina mirada,
comte l’Arnau,
quina mirada - deu haver estat!”

Ell vol esclafir la rialla,
fa un gran crit i arrenca el plor.
Al rugit del plor que arrenca
clamorós el comte Arnau,
totes les veus de la terra
se dispersen udolant.

V

Nit!… Tota l’hermosura d’Adalaisa
jeu adormida als peus del Cristo nu.

Arnau segueix pacient un camí negre
per dins de les muntanyes silencioses.
Per damunt de la volta hi passa un riu
una estona… Després se perd i calla…
L’Arnau de sota terra surt al porxo.

Va cercant Adalaisa entre les celdes
i la veu que adormia sa hermosura
tota ajaguda als peus del Cristo nu,
sense vels, sense toca, sense manto,
sens gesto ni defensa… Allí, adormida.

Té una gran cabellera molt frondosa.

“Quins cabells més sedosos, Adalaisa!”
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Ella dorm, ella dorm, i a poc a poc
se li amoroseix tota la cara
com reflectant el pas serè d’un somni,
fins que mig riu molt dolçament. Li vola
una estona el somrís entorn dels llavis.

“Quins llavis amorosos, Adalaisa!”,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Un gran sospir travessa el dormir d’ella
com onada del mar, i s’aquieta.
“Quin pit sospirador tens, Adalaisa!”,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Mes, quan ella obre els ulls, ell desencanta’s
la pren amb un braçat i se l’emporta.

Quan surten a camp ras se fa de dia.

VI

Totes les veus de la terra
aclamen el comte Arnau
perquè de la fosca prova
ha sortit tan triomfant:
-”Fill de la terra, -fill de la terra,
comte l’Arnau,
ara demana, - ara demana:
què no podràs?

-Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s’arrela
i obre la copa en l’espai.
-Els roures riuen i viuen,
pro també compten els anys.

-Dons, vull ser la roca immòbil
entre sols i temporals.

-La roca viu sense viure,
que res la penetra mai.

-Doncs, la mar somovedora
que a tot s’obre i dóna pas.

-La mar s’està tota sola,
i tu vas acompanyat.

-Doncs, ser l’aire quan l’inflama
la llum del sol immortal.

-Pro l’aire ni el sol no estimen
ni senten l’eternitat.

-Doncs: ser home sobre-home,
ser la terra palpitant.

-Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s’ìnflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè en tens la voluntat.

Correràs per monts i planes,
per la terra, que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se’t cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
com si fossis condemnat.”

VII

“Tota la nit l’he cridada
i encara no ha obert els ulls.
No els obris ara, Adalaisa,
que el migdia no és per tu.
El migdia no és per tu,
de cara al cel en mos braços.
Nit i dia i tot per mi,
que miro al dret dels meus passos!
Tu desclouràs les parpelles
quan el cel s’haurà enfosquit.”
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Al punt de la mitjanit
Adalaisa obre els ulls a les estrelles.
“-Arnau, que em puges al cel?
-El nostre cel és la terra.
-On anem, Arnau? -Pel món.
-Pro jo miraré al cel sempre.
-Jo el miraré en els teus ulls
cada nit quan te despertis.
-Jo amb mos ulls t’alçaré al cel.
-La carga del teu cos m’aferma a terra.
-Mos ulls faran lleu mon cos.
-Tota tu ets d’eterna dura.
-Els meus ulls són cel en flor.
-I el teu cos fruita madura!”

VIII

El comte Arnau no es lleva,
tampoc no se’n va al llit,
que corre i corre sempre,
i sempre amb més delit.

No segueix nord ni via,
que va d’ençà i enllà.
Arreu on passa, mira:
no es cansa de mirar.
No hi ha res que el deturi,
que corre com el vent:
si algun destorb l’afronta,
l’abat d’un cop, rient.
Perxò va deixant rastre
de plors i de renecs;
pro els seus grans crits de “juli!”
ofeguen clams i precs.

IX

Aquella nit els ulls de l’Adalaisa
se van omplir d’una pietat tan gran
que el comte Arnau s’hi va encisar una estona,
oblidat dels seus passos. Aviat
va sentir no tocar de peus en terra.
Quin esglai! Va llançar un gran crit d’esglai.
Totes les veus de la terra - s’hi van arremolinar;
pro de seguida
l’infant pesà en el ventre d’Adalaisa
i els va tornar a la terra. I digué Arnau:
“Com s’ha espessit ta figura!
La boca et surt enfora àvida i dura:
demana per l’infant.
S’ha deformat ta cintura
i el teu esguard al cel és menys brillant.
Ja et lliguen a la terra prou forts llaços…
Doncs, en la terra et deixo… I, ara, adéu.
-Arnau, si jo era teva, no eres meu!

-Jo sóc sols dels meus braços i els meus passos”.

X

A punta de dematí,
les monges del monestir,
que dies ha l’havien soterrada,
varen trobar la morta fora el sot,
que tomava la rosada.

Algunes nobles veus que aquí mateix s’han alçat i altres que n’he sentit per altra banda m’han demostrat que a Barcelona hi ha voluntat d’amor. Mes en totes aquestes veus, aixís com en algunes menys amoroses, un xic iròniques, que també he sentit, hi batega o apareix clarament en un to o altre aquesta pregunta: -¿I quin ha d’ésser l’objecte del nostre amor, redemptor de la ciutat?- Jo diria: - El que el cor vos diga en cada moment -.I quan tristament pressento que més d’un hauria de respondre’m: - És que en aquest moment el cor no, em diu res!.

¿El cor no vos diu res, ara, mentres estan afusellant gent a Montjuïc solament perquè en ella es manifestà amb més claredat aquest mal que és el de tots nosaltres? ¿El cor no vos diu anar a demana perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonada per egoisme? Estem en paus, doncs. ¿I ells han de pagar la pena només perquè la seva acció cau dintre un còdic, mentres la nostra inacció és tan baixa que ja no pot caure enlloc? Aneu a demanar perdó per ells a la justícia humana, que serà demanar-ne per vosaltres mateixos a la divina, davant de la qual sou potser més culpables que ells. Com vos podeu estar aixís tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia al bon solet del dematí, allà dalt de Montjuïc, trauran del castell un home lligat, i el passaran per davant del cel i del món i del mar,i del port que trafiqueja i de la ciutat que s’aixeca indiferenta i poc a poc, ben poc a poc, perquè no s’hagi d’esperar, el portaran a un racó de fosso, i allí quan toqui l’hura, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, s’agenollarà de cara a un mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill… ell, que era un home tan home com vosaltres… potser més que vosaltres!.

¿Com vos podeu estar a casa vostra, i asseure-us a taula voltats de fills i posar-vos al llit amb la muller, i atendre a vostres negocis, i que aquesta visió no se us posi al davant i no us nuï el mos de pa en la gola, i no us glaci el petó als llavis i no us privi d’atendre a tota altra cosa que no sia ella?.
I això no us despertarà l’amor? ¿Encara preguntareu quin puga ésser son objecte, ara, de seguida? ¿Doncs quin altre que aquest? ¿Com podeu pensar en res més del món ara com ara? ¿Ni com heu pogut deixar passar tant temps? I mentrestant ja han mort aixís tres homes,i els que s’esperen…!.
No la sentiu la germanor amb aquests infeliços? No ho vulgueu saber lo que han fet: mireu-los només a dintre els ulls: vegeu! sou vosaltres mateixos: un home com vosaltres; amb això n’hi ha prou: capaç de tot el vostre bé i de tot el vostre mal: com vosaltres del seu. An aquest home, jo no dic que se’l deixi anar i se l’abandoni i se’l torni lliure al seu odi i a les seves malifetes: no, an ell com a nosaltres, ens convé ésser presos d’una manera o altra i redreçats baldament sia a cops de mall, i pastats tots plegats de cap i de nou en l’amor de la ciutat nova encara que sia amb gran sofriment d’ell i nostre, mentres el sofrim junts; però, en compte d’això, ¿matar-lo, matar-lo fredament per un tràmit senyalat i a una hora fixa, com si la justícia humana fos quelcom segur, infal·lible definitiu com la mort que dóna? què us en sembla?.
Si an aquest home l’haguéssiu mort batent-vos com a lleons amb ell al peu d’una barricada o a la porta d’una iglésia, jo no us en podria fer cap càrrec, perquè en tal combat hauríeu demostrat el vostre amor a alguna cosa exposant la vostra vida pel vostre ideal; i per l’amor d’un ideal ;i sa valentia podem ésser absolts de moltes coses. Més ara, qui us absol? ¿On és el vostre ideal, el vostre amor i el vostre sacrifici? ¿on l’heu demostrat el vostre valor? Doncs no vulgueu ésser covards dues vegades. Si llavores el vostre valor havia d’estar en les armes i no el tinguéreu, tingueu-lo almenys ara en el perdó, que és ben bé l’hora.

I ja ho veureu: les vides que haureu salvat us semblaran obra vostra; i an aquests homes que haureu arrencat de les portes de la mort, vos els estimareu com a fills; i ja no els perdreu mai més de vista; i allà on siau us cuidareu d’ells i dels seus semblants, i vostre amor els forçarà a l’amor; i sols per aquesta obra de perdó amb què començareu, Barcelona ja començarà a ésser una ciutat. Perquè els de fora que ho sàpiguen no diran pas -que no ho puguen dir! - An aquest i an aquell els salvaren i redimiren aquests o aquells, els blancs, els negres o els rojos.-; sinó que hauran de dir: - Barcelona ha demanat i obtingut el perdó dels seus condemnats a mort. I per bombes que després hi hagi, Barcelona ja no podrà ésser dita la ”ciutat de les bombes”; sinó que l’anomenada us vindrà d’una altra cosa que és més forta que totes les bombes plegades i que tots els odis i que tota la malícia humana: l’anomenada us vindrà de l’amor, i Barcelona serà dita: “la ciutat del perdó”, i des d’aquell punt i hora començarà a ésser una ciutat.

Doncs comencem-la: Al Rei que pot perdonar, als seus Ministres que poden aconsellar-li el perdó, als jutges que poden temperar la justícia amb la pietat: Perdó pels condemnats a mort de Barcelona! Caritat per tots!.

I bella cosa fora que comencessin els més ofesos.

(http://cat.bloctum.com/santijoanot/category/textos-literaris)

Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles
Del temps antic i, a l’acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l’embragat, o al coixinet que embosca
L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,

L’antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
M’exalta el nou i m’enamora el vell.

Altres poemes de JV Foix

SERRAT. És quan dormo que hi veig clar.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

A Gabriel Ferrater

Baixàvem, ulls tancats, per la impossible escala
quan la sal i la sang de la marea
embuixen el sorral. Deies -no ho deies tot!-
que aquella nit amb tremolor d’espiga
i navilis antics amb veles esquinçades
era una torre amb remolins de gralles,
un clam de ganivets damunt la gola nua,
el crit d’un paper escrit quan les amors s’esbalcen,
una mà que es marceix amb cendra i carbonissa
o la porta enreixada que dóna al pati mort.

No ho deies tot! I hi érem tots tibats,
pujant i davallant en immòbils esperes,
ulls clucs també, cadascú amb el seu somni.
Si l’un feia el granger en làcties cingleres,
o escodrinyava el Nom en llibres corsecats
d’epilèptics teòlegs que estronquen les fonts,
l’altre i els seus, amb febre de tenebres,
feixaven la rabassa de la pluja
o ventaven el foc de llurs sofrences,
frèvols com els amants quan l’aurora es deixonda.

Cercàvem palpejant la porta de les noies
en carrers somniats amb silenci de gruta,
i en resseguíem les cambres nocturnes
com qui s’amaga a l’espessor dels blats.
Elles no hi eren, i ho endevinàvem.
Llur veu havia fuit com un pètal sense ombra
i, cor alt, refusàvem el coixí dels rocs.
Els reixats de la porta de l’escala
passen clarors que projecten esferes
amb pins de sol, damunt la calç calenta.

Totes les reixes tenen llur parany
i temem que llur ombra ens faci presoners.
Cada graó ens acosta al Llibre de l’Exili
i amb ull llanós veiem ço que és ofert.
No hi ha pas caça per al qui no fita;
ni el nou ardent, o advers!, per als folls del passat.
No és llibert ni franc qui no s’oblida
o es mira a l’aigua, amb clac i faldons llargs.

No són unicolors els esquemes dels atlas:
el grec hi té el seu turc i el polonès, el rus.
No ho deies tot: Si ho haguéssim sabut!
T’hauríem ensenyat els miralls de la clota
passada la contrada on qui es té dret, l’escapcen.
No emmirallen qui els mira, ans bé un seguici
de maniquins embuatats i rígids
amb una cuca al front, d’antena llarga,
i aparencen aquells que potser som:
pròdigs o retinents, servents o mestrejants,
atàvics augurals, gallejants de la història.

- Som molts, murmura l’eco, i la borda és de pobres.
A l’hora del crepuscle hauríem vist
els capells florejants de dames florentines
que el sol s’emporta amb grogors de panotxa
lilàs amunt; i els cors com s’assosseguen …
I quan el primer estel espurna al pic més rost
hauríem escoltat, on els còdols floregen,
la passada dels vents amb brogit de tenora
i el clam esperançat de les formes captives.

La ment capta l’etern en l’ampla pau
i un no res grana i creix en un somriure.
Ésser i traspàs fan un: tot muda i tot roman;
tots hi serem al Port amb la desconeguda.

(les dades són tretes de la wikipèdia, ja veieu que no cal complicar-se massa la vida per trobar informació. La Wikipèdia és en general fiable però les dades que trobeu a internet no sempre ho són, cal vigilar…)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Modernisme_literari

http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Maragall

En aquest document en word trobareu el que diu la wikipèdia i que és la base de la redacció.

La Literatura modernista: Joan Maragall

• el català medieval no el feia servir ja que la forma lo servia tant pel masculí com pel neutre, cosa que avui en dia passa en aquells dialectes, com el tortosí, que fan servir lo com article masculí.
• cap llengua romànica del voltant nostre, tret del castellà, fa servir una forma específica d’article neutre diferent del masculí.

Joan Solà en parlar de l’article neutre distingeix tres casos: l’article amb funció abstractiva, l’article amb funció intensiva i les frases fetes. El català en aquests tres casos presenta solucions diferents.

Us he preparat un full amb uns exemples i exercicis.

L’article neutre: exemples i exercicis

Verbs irregulars: teoria i exercicis

L’oració: elements, classes, complements del verb

Donem un total suport a aquelles organitzacions com Vía Campesina que reivindiquen que l’alimentació és un dret i no una mercaderia i que l’ agricultura ha de produir aliments i no béns de mercat. Treballem a favor de la sobirania alimentària que pensem que és el camí per tal d’acabar amb la fam i la malnutrició i garantir la seguretat alimentària per a tots els pobles. Entenem per sobirania alimentària el dret dels pobles a definir les seves pròpies polítiques i estratègies sostenibles de producció, distribució i consum d’aliments que garanteixin el dret a l’alimentació per a tota la població, a partir de la petita i mitjana producció, respectant les identitats culturals i amb una orientació que tingui com a prioritat satisfer les necessitats dels mercats locals i nacionals.

Entenem que els nostres esforços per tal de comercialitzar productes d’organitzacions populars del sud són només una part d’ aquest combat… Participem en el moviment de resistència a la globalització, un moviment amb el qual dia a dia reforcem els nostres lligams. En el marc de les mobilitzacions on participem, treballem especialment en els aspectes vinculats al consum.

Creiem en el poder de la societat civil com a generadora de noves alternatives. Pensem que el comerç just no és un sector d’activitat sinó part d’un procés de construcció d’una altra societat. Creiem que el comerç just és una qüestió tant de responsabilitat col•lectiva com d’actuació individual; és a dir una qüestió de ciutadania. Creiem que el consumidor és un actor potent en la nostra societat i per això els nostres esforços s’encaminen a la construcció d’un moviment social de ciutadans conscients i crítics.

Lluitarem per aconseguir el màxim possible de justícia social i respecte al medi ambient en tota la cadena de comercialització, que és una de les condicions fonamentals per tal d’assolir un desenvolupament autèntic. Per això, sense amagar les contradiccions de comercialitzar en un món injust com l’actual, treballem per fer transparent tot el procés comercial, tan en el nord com en el sud, perquè el consumidor responsable pugui valorar la coherència del nostre treball amb els principis que defensem.

Principis que orienten la nostra actuació comercial:

- Els grups productors provenen de col•lectius organitzats compromesos amb la realitat del seu país, amb la implicació de les dones, amb un funcionament participatiu i amb unes condicions laborals dignes. Amb ells establim relacions el màxim d’àmplies possibles, participant en lluites conjuntes, cooperant i intercanviant idees i experiències. Les nostres relacions comercials són part d’unes relacions humanes de cooperació i lluita a llarg termini.

- En el procés de producció s’ incentiva la utilització dels recursos de la zona i tecnologia que no perjudiqui el medi ambient.

- Entenem el comerç internacional com un complement de la producció local. Per aquest motiu, treballem amb organitzacions que centren la seva producció vers un mercat local, no dependents de les exportacions. No importem productes que ja es produeixin aquí, amb components socials i ecològics equivalents.

- Creiem que l’ objectiu d’un comerç just s’ha de mantenir al llarg de tota la cadena de comercialització, per això:

• Quan és necessària una transformació prioritzem les empreses d’economia solidària, d’economia social i si no és possible, preferim treballar amb petites i mitjanes empreses. En cap cas treballem amb grans empreses multinacionals, a les quals denunciem i combatim.

• La distribució no és una acció purament comercial. Prioritzem els circuits curts, els serveis de proximitat i totes les formes que afavoreixin el consum crític. Avantposem els grups, les cooperatives i les botigues de comerç just i consum responsable. Donem suport i defensem el comerç tradicional de barri i ens oposem a les grans cadenes de distribució, autèntiques enemigues del consum responsable i el comerç just. La mateixa postura mantenim davant les grans cadenes de restauració.

La lluita per aquests criteris no està exclosa de contradiccions, com a conseqüència de la realitat on ens trobem. Per aquest motiu, busquem treballar amb una total transparència davant el consumidor, els proveïdors i les organitzacions de consum responsable. Amb la creació de vincles de confiança i transparència esperem que el control del sobre el treball que portem a terme ens ajudi a apropar-nos al objectiu que perseguim: un comerç just i sostenible.