Els segadors (versió tradicional) cantada per Rafael Subirachs
Catalunya, comtat gran,
qui t’ha vist tan rica i plena!
Ara el rei Nostre Senyor
declarada ens té la guerra.
Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!
Lo gran comte d’Olivars
sempre li burxa l’orella:
- Ara és hora, nostre rei,
ara és hora que fem guerra.-
Contra tots els catalans,
ja veieu quina n’han feta:
seguiren viles i llocs
fins al lloc de Riu d’Arenes;
n’han cremat un sagrat lloc,
que Santa Coloma es deia;
cremen albes i casulles,
i caporals i patenes,
i el Santíssim Sagrament,
alabat sia per sempre.
Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia;
mataren un cavaller,
a la porta de l’església,
en Lluís de Furrià,
i els àngels li fan gran festa.
Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre:
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.
Del vi que no era bo,
n’engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers
sols per regar la terra.
A presència dels parents
deshonraven les donzelles.
Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:
- Llicència els he donat jo,
molta més se’n poden prendre.-
Sentint resposta semblant,
enarboren la bandera;
a la plaça de Sant Jaume,
n’hi foren les dependències.
A vista de tot això
s’és avalotat la terra:
comencen de llevar gent
i enarborar les banderes.
Entraren a Barcelona
mil persones forasteres;
entren com a segadors,
com érem en temps de sega.
De tres guàrdies que n’hi ha,
ja n’han morta la primera;
ne mataren al Virrei,
a l’entrant de la galera;
mataren els diputats
i els jutges de l’Audiència.
Aneu alerta, catalans;
catalans, aneu alerta:
mireu que aixís ho faran,
quan seran en vostres terres.
Anaren a la presó:
donen llibertat als presos.
El bisbe els va beneir
Amb la ma dreta i l’esquerra:
- On es vostre capità?
On és vostre bandera?-
Varen treure el bon Jesús
Tot cobert amb un vel negre:
- Aquí és nostre capità,
aquesta es nostre bandera.-
A les armes catalans,
Que ens ha declarat la guerra!
Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!
Cal pensar que estem parlant de l’himne de batalla de la Guerra dels Segadors, ben al mig del segle XVII. Es la guerra dels catalans contra les tropes castellanes de Felip IV i el Conde-Duque d’Olivares. Explica (sense ordre cronològic) tot un seguit de greus esdeveniments des de començaments de 1640 fins a la seva conseqüència, el Corpus de Sang.
Catalunya, comtat gran, qui t’ha vist tan rica i plena! Ara el rei Nostre Senyor declarada ens te la guerra.
Castella era un país afeblit en homes i econòmicament, això contrastava, potser exageradament als ulls de la cort, amb la fama de prosperitat del principat de Catalunya. Les corts de Barcelona del 1626 havien atribuït al Principat un milió d’habitants i les finances municipals de Barcelona i de la Generalitat eren bones. “Barcelona la rica” l’anomenaria simptomàticament Felix Lope de Vega y Carpio. Una Catalunya rica i plena, rica en diners i recursos, i plena d’homes que no volien ni anar al exercit castellà ni allotjar-lo.
Lo gran comte d’Olivars sempre li burxa l’orella: -Ara es hora, nostre rei, ara es hora que fem guerra.-
Curt de diners, curt de vaixells i curt d’homes, el Comte-duc estava atibantant cada nervi els primers mesos de 1640 per mobilitzar el seu país mes eficaçment per la guerra. Calia doncs, a parer de l’agressiu nou privat de Felip IV, Gaspar de Guzman, comte-duc d’Olivares, que Catalunya s’interessés en els afers imperials i col·laborés en les despeses generals. Les reiterades temptatives d’imposar noves tributacions toparen amb la resistència obstinada dels diferents sectors de la societat, tan dividida, i afavoriren precisament llur cohesió en la resistència. Els menestrals i pagesos, eren els mes afectats directament per les pressions fiscals i militars (l’allotjament dels terços per protegir la frontera amb França) i van iniciar la seva revolta espontània generalitzada.
Contra tots els catalans, ja veieu quina n’han feta: seguiren viles i llocs fins al lloc de Riu d’Arenes;
n’han cremat un sagrat lloc, que Santa Coloma es deia; cremen albes i casulles, i caporals i patenes, i el Santíssim Sagrament, alabat sia per sempre.
L’any 1640 fou un any decisiu i de greus conseqüències en produir-se sobretot a partir del mes de maig, un alçament generalitzat de tota la població del principat de Catalunya, i de zones frontereres dels regnes d’Aragó i de Valencià, contra la mobilització dels terços de l’exèrcit reial i la pretensió que fossin allotjats dins les poblacions. Algunes es negaren a obrir les portes i allotjar els soldats, com Sant Feliu de Pallerols, o Santa Coloma de Farners, on fou enviat l’algutzir Monrodon, una figura coneguda per tot el Principat, un tipus violent i arrogant i amb aïraments d’embriac, per dur a terme la instal·lació dels soldats; en la resistència dels vilatans l’algutzir Monrodon, segons una de les referències, el 30 d’abril, s’aïrà contra un habitant de Santa Coloma, tragué la pistola i disparà. La gent va amotinar-se, Monrodon es va refugiar a l’hostal, que va ser incendiat per la multitud i van morir en l’incendi ell i els seus servents menys un. L’endemà 1 de maig, en assabentar-se’n de la situació els terços, que estaven allotjats a Les Mallorquines i a Riudarenes, van decidir de retirar-se, però abans van calar foc a la vila i a l’església de Riudarenes on els vilatans havien emmagatzemat les seves provisions.
Mataren un sacerdot, mentre que la missa deia; mataren un cavaller, a la porta de l’església, en Lluís de Furrià, i els àngels li fan gran festa.
Aquí ha un salt cronològic i un error en el nom (Lluís de Furrià) de la victima que no sé d’on surt, potser és degut a la transmissió oral de la lletra. No es Lluís de Furrià, és Antoni de Fluvià. Parla de l’assassinat d’Antoni de Fluvià-Torrelles i Llordat el primer de febrer a la capella de casa seva, a Sant Esteve de Palautordera, que fou assaltada pel terç napolità del capità Spatafora al negar-se a obrir les portes. Era un cavaller inofensiu dedicat a la pintura i a la pràctica de la religió. El Principat va prendre’s la tragèdia de Fluvià com si la hi haguessin fet directament.
Lo pa que no era blanc deien que era massa negre: el donaven als cavalls sols per assolar la terra.
Del vi que no era bo, n’engegaven les aixetes, el tiraven pels carrers sols per regar la terra.
A presencia dels parents deshonraven les donzelles. Ne donen part al Virrei, del mal que aquells soldats feien:
No cal que sigui a Santa Coloma o a Riudarenes l’abril de 1640, tot això passava sovint per l’allotjament dels “tercios”, es per exemple a Blanes el febrer del mateix any. El regiment del baron Molinguen, de 1300 valons, hi estigué en aquesta ciutat de 1000 habitants del 6 al 11 de febrer. Els primers dos dies hagueren de proporcionar al maestre de campo “1 carnero, media carga de vino, 2 capones, 4 pollos, ……., leña, aceite, velas y 30 medidas de cebada” cada dia. Els altres hagué de donar 632 rals cada dia. Durant els dies que estigueren allí aquarterades, les tropes robaren i maltractaren la població i el maestre de campo no féu res per contenir-les.
- Llicència els he donat jo, molta més se’n poden prendre.- Sentint resposta semblant, enarboren la bandera; a la plaça de Sant Jaume, n’hi foren les dependències.
El virrei, Comte de Santa Coloma, va ordenar el càstig immediat i la represàlia. Ordenà la destrucció de 20 cases a Santa Coloma de Farners i demanà permís a Madrid per arrasar tota la ciutat. Els “tercios” van trobar, 14 de maig, la ciutat de Santa Coloma de Farners deserta, però a les cases hi havien deixat gran quantitat de vi i bona provisió de menjar. Després de complir, amb tota brutalitat, les ordres rebudes van destruir al seu pas el que quedava del poble de Riudarenes.
A vista de tot això s’és avalotat la terra: comencen de llevar gent i enarborar les banderes.
En aquest ambient carregat, corrien amb rapidesa els fenòmens miraculosos. Quan les tropes castellanes cremaren l’església de Riudarenes, hom havia vist brollar llàgrimes dels ulls de la Verge. la noticia la van dur fins a Girona dos caputxins que havien salvat de les flames el sagrari. El diputat eclesiàstic de la Generalitat Pau Claris afirmava que “tota la terra esta avalotada i posada en armes i els pobles s’ajuden els uns als altres”.
Entraren a Barcelona mil persones forasteres; entren com a segadors, com érem en temps de sega.
El juny era la temporada en què, tradicionalment, arribaven a Barcelona els segadors, treballadors eventuals que hi arribaven de totes les comarques per llogar-se per a la sega. La matinada del dijous 7 de juny un grup d’uns quatre o cinc-cents homes, segadors, entraren a Barcelona. Entre els autèntics segadors hi havia insurgents que havien combatut contra les tropes a les comarques al nord de Barcelona. Entre les vuit i les nou tres o quatre d’ells passaren pel davant de la casa que havia sigut de l’agutzil Monrodon i tingueren unes paraules amb un jove que se suposa que havia estat un dels seus criats. El noi desembeina la seva daga i, atacant un dels segadors, li causa una ferida mortal i fugí. En cosa de minuts, sembla com si tots els segadors que hi havia a Barcelona haguessin fet cap en aquell lloc, i els irritats segadors emprengueren el camí de la Rambla, i d’allí al palau del virrei.
De tres guàrdies que n’hi ha, ja n’han morta la primera; ne mataren al Virrei, a l’entrant de la galera; mataren els diputats i els jutges de l’Audiència.
Un grup s’adreça a la casa del doctor Berart, jutge de l’Audiència, que va fugir cap al convent dels Carmelitans, els amotinats penetraren a casa seva i amb els seus papers, llibres i mobles en feren dues enormes pires. Després van fer el mateix a les cases del doctor Puig, de l’Audiència, i don Guerau de Guardiola, el qual havia estat responsable de la recapta de quints al Principat. En el seu recorregut van passar pel davant de la casa on s’havia estatjat el marques de Villafranca i alguns dels criats començaren a disparar i mataren un dels segadors. Els altres segadors voltaren la casa i hi calaren foc, en l’aldarull format un conseller va entrebancar-se o fou abatut a terra d’un cop; veient que alguns dels criats i gent de la guàrdia fugien, els perseguiren fins al convent dels Àngels, on en mataren cinc o sis, i acabaren envaint convent rera convent en cerca de fugitius. Així van descobrir l’amagatall del doctor Berart, i va ser assassinat. Els consellers oferiren al virrei Santa Coloma una guàrdia de tres companyies, la qual ell accepta de bon grat. Més tard decidí o li digueren d’anar al port per tal d’embarcar en una galera. El fill del virrei, i un cert nombre de gent, aconseguiren un bot i escapar, però Santa Coloma no i hagué de fugir per les roques de la costa, però un home gras, coixejant, i a la calda de la migdiada, mentre caminava per sobre els grossos còdols rellisca i caigué. Un amotinat, arriba en aquell moment, veié Santa Coloma a terra, el reconegué i li enfonsa una daga al ventre, un company seu li clava tres o quatre coltellades mes, i aleshores el grup s’allunya, deixant el virrei de Catalunya mort a la platja.
Aneu alerta, catalans; catalans, aneu alerta: mireu que aixís ho faran, quan seran en vostres terres.
Anaren a la presó: donen llibertat als presos.
Segons alguns relats, forces camperoles del Vallès, armades amb mosquets, arcabussos i pistoles, el mati del 22 de maig eren dins de les mullares de Barcelona i desfilaren darrera una imatge del Crist, cridant: “Visca el Rei i muiren traïdors!“. Una vegada dins de la ciutat, els rebels anaren de dret a la presó, i sense fressa i amb eficàcia es posaren a la tasca d’enderrocar les portes de la presó. En poca estona el diputat Tamarit, el militar Vergós i el comerciant Serra foren alliberats… i també diversos assassins i delinqüents comuns.
El bisbe els va beneir Amb la ma dreta i l’esquerra:
Durant l’alliberament del diputat Tamarit els consellers van enviar un missatge urgent al bisbe de Barcelona, per tal que vingués a ajudar-los. Va anar-hi, junt amb el bisbe de Vic, i els dos bisbes plegats s’adreçaren als rebels i els demanaren que abandonessin la ciutat. El requeriment fou ben rebut. Alguns dels rebels besaren l’anell del bisbe de Barcelona, i hi hagué crits de “Visca la Santa Mare Iglésia i lo Rei nostre Senyor”. Els dos bisbes aprofitaren al màxim l’oportunitat, i amb tota cura anaren adreçant els insurgents, estimats en dos o tres mil, fora de les muralles de la ciutat. No s’havia vessat cap gota de sang, i el diputat militar estava lliure.
- On es vostre capità? On és vostre bandera?- Varen treure el bon Jesús Tot cobert amb un vel negre:
- Aquí és nostre capità, aquesta es nostre bandera.- A les armes catalans, Que ens ha declarat la guerra!
El bisbe de Girona posà en excomunió tot el “tercio” com a responsable del sacrilegi de Riudarenes, i això dóna un caire de guerra santa a aquest “Exercit Cristià”, com era anomenat, organitzat sota la direcció d’un capità (no identificat) que signava proclames com a “governador de les armes de Crist” i amb els membres dels ordres religiosos que els deien que ara la justícia divina s’abatria damunt els soldats. Catalunya era una terra fidel, on primer va implantar-se la Santa Inquisició i a on la Santa Eucaristia tenia una veneració fervent. Durant el Corpus de Sang uns frares van aturar, el temps suficient perquè arribessin diputats, consellers i bisbes, als revoltats que volien calar foc al davant del palau del virrei, traient del convent el Santíssim i una imatge del Crist que van col·locar damunt la llenya.
Pel que fa al “segueu arran que la palla va cara” penso que la frase s’auto-explica tota sola i que potser sigui un afegit bastant tardà.
Recent Comments