JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUÉS
Jo em donaria a qui em volgués
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés
d’aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m’ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me’n quedés
en el no meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prò que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés:
com una almoina que se’m fes.
LA SABATA
He donat el meu cor a una dona barata.
Se’m podria a les mans. Qui l’hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.
Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l’home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.
Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els ofereixo una de ben fidel.
No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.
OMBRA D’ANNA 
A Blanca
Passa la mà pels meus cabells, Anna,
passa-hi la mà.
Seré un infant als teus consells, Anna,
un ancià.
Mira la neu en el meu front, Anna,
i els desenganys.
Em pesa viure en aquest món, Anna:
ja tinc mil anys.
La flama viva que em consum, Anna,
no té repòs,
i no veig res perquè sóc llum, Anna,
visc sense cos.
Passa la mà pels meus cabells, Anna,
passa-hi la mà.
Sense dir res dóna’m consells, ara,
que estic cansat.
SENSATION
Par les soirs bleus d’été, j’irai dans les sentiers,
Picoté par les blés, fouler l’herbe menue:
Réveur, j’en sentirai la fraîcheur à mes pieds,
Je laisserai le vent baigner ma tête nue!
Je ne parlerai pas, je ne penserai rien.
Mais l’amour infini me montera dans l’âme;
Et j’irai loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la Nature -hereux comme avec une femme.
RIMBAUD
L’aventura
SENSACIÓ
I
Pels vespres blaus d’estiu aniré pels conreus,
picotejat pels blats, sollant l’herba menuda.
Somniós, sentiré la frescor sota els peus,
deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.
No pensaré en res, no parlaré per res,
mes l’amor infinit m’inundarà l’entranya.
I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix després,
feliç, per la Natura -com amb una companya.
II
Pels vespres blaus i verds aniré pels conreus,
esgarrinxant pels blats i petjant l’herba fresca.
Sentiré palpitar la terra sota els peus
som si una dona nua s’oferís a ma destra.
Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me de res,
l’ample vent m’ompliria els narius i l’entranya.
I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès
-tot sol, amb mi mateix- com amb una companya.
III
Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l’aire
amb les cames ferides per espases de blat.
Sentiré sota els peus aquell ventre apagat
que les bèsties flairen amb un desig minaire.
I emmudit -el cap nu- irremeiablement,
em donaré amb furor al gran desig de l’aire,
i em deixaré bressar com una lleu sement
que fecunda una flor -altiva o solitària.
IV
En els blaus i en els verds, a l’estiu, prop de l’aire,
fecundat per llavors que prodigava el vent,
aniré, sense nord, com una rel dansaire,
per la muntanya amunt, cercant el meu ponent.
Vegetal -o animal- i sens bri de raó,
confós amb la natura ardent i solitària,
seré el pol.len que duu el vent de la tardor,
quan la tempesta brunz i s’alça l’alimària.
V
Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,
conqueriré l’altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d’un sol bleix,
l’antiga terra encara trepitja Minotaure.
Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,
conqueriré l’altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d’un sol bleix,
l’antiga terra encara trepitja Minotaure.
si la font ni la flor no troben la paraula,
la pedra la dirà com el meu front.
En el desig del vent se’n va la vella faula.
El front, la pedra, occeixen. -Resta el desig pregon.
Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,
conqueriré l’altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d’un sol bleix,
l’antiga terra encara trepitja Minotaure.
si la font ni la flor no troben la paraula,
la pedra la dirà com el meu front.
En el desig del vent se’n va la vella faula.
El front, la pedra, occeixen. -Resta el desig pregon.
Vida i obra
Barcelona, 1917. Amb un entorn familiar dedicat a l’art (el seu pare era pintor i decorador), Josep Palau i Fabre, a banda de poeta, autor dramàtic, contista i assagista, ha estat un estudiós de la pintura, i molt especialment, de l’obra de Pablo Picasso. A l’anàlisi i comentari de l’obra del pintor hi dedicà més de quinze llibres (alguns traduïts a una desena de llengües) i entre els quals destaquen Doble assaig sobre Picasso (1964), El Guernika de Picasso (1979) o Picasso cubisme (1990).
Palau i Fabre inicià la seva carrera literària amb el cultiu de la poesia cap a finals dels anys trenta. En els difícils moments de la guerra fou quan el poeta va sentir necessitat de consolidar un espai interior amb l’escriptura, capaç de produir l’assossec, l’enteniment i l’acció protectora dels fets externs. Va estudiar lletres en els primers anys quaranta i fou un dels activistes compromesos en la represa de les activitats literàries i culturals sota el franquisme. Dirigí la revista revistes clandestina Poesia (1944-45) i fou l’artífex de l’editorial «La sirena», on es publicaren, entre d’altres, obres de Salvador Espriu. Posteriorment, fou fundador col·laborador de la revista Ariel (1946-1951). L’any 1945 una beca del govern francès permetria Palau i Fabre anar a París. L’estada, que només havia de ser de dos anys, s’allargà fins a la dècada dels seixanta. En acabar-se la beca, l’autor deixava voluntàriament la nacionalitat espanyola i prenia documentació de refugiat polític. París esdevindrà la vertadera universitat del poeta-alquimista, hi establirà contacte amb escriptors i artistes ben diversos: des d’Artaud a Octavio Paz i de Camus a Picasso.
L’edició de la seva obra poètica s’inicià amb Balades amargues, el 1943, i un any després amb peu d’impremta fals L’aprenent de poeta. Hi seguiren Imitació de Rosselló-Pòrcel (1945) i Càncer (1946). Reelaborats tots ells i amb altres textos inèdits formen el volum Poemes de l’Alquimista (1952). El llibre, en edicions posteriors, s’acompanyà d’una introducció i d’unes notes de comentari finals, on el poeta glossa els textos, n’explica l’origen i comenta les peculiaritats dels seus estímuls literaris. El resultat final assoleix una singularitat remarcable, fruit de la integració dels textos poètics amb la seva corresponent exegesi i amb una prosa de marcada poeticitat.
La producció teatral seguí a la poètica: La tragèdia de Don Joan (1951), Don Joan als inferns (1952, Esquelet de Don Joan (1954) són alguns del títols que formen el cicle de Don Joan. A través d’aquest personatge literari, l’autor assaja la contestació a les normes d’una societat puritana i repressora i li permet abordar la temàtica amorosa d’una forma directa. Amb títols com ara Mots de ritual per a Electra (1958), La caverna (1969), Homenatge a Picasso (1971) —totes elles reunides en el volum Teatre (1976)— continua el seu univers teatral, el qual es completa amb peces com Avui Romeo i Julieta (1986) i L’Alfa Romeo i Julieta i altres obres (1991). Al teatre, l’autor també hi dedicà la seva reflexió teòrica: La tragèdia o el llenguatge de la llibertat (1961) i El mirall embruixat (1962) —dos petits llibres sobre el gènere— on l’autor es mostra partidari d’un teatre modern, quant al temps marcat per la síntesi i la brevetat («teatre-espasme»). Més tard publicaria Antonin Artaud i la revolta del teatre modern (1976) una aproximació a l’obra d’una de les figures capitals de les seves referències intel·lectuals i artístiques.
Pel que fa la narrativa curta ha publicat els reculls Contes despullats (1982), La tesi doctoral del diable (1983), Amb noms de dona (1988), Un saló que camina (1991) que, amb contes inèdits, s’aplegaren al volum Contes de capçalera (1993). Posteriorment, publicaria La metamorfosi d’Ovídia i altres contes (1996). L’univers narratiu de l’autor recorre a l’erotisme, ens mostra una visió que dóna compte d’altres dimensions de la percepció habitual de la realitat i és força crític amb els signes de la societat benestant i mediocre.
Pel que fa a l’assaig, fora de la recerca picassiana, Palau i Fabre és autor de diversos reculls aplegats sota el nom de Quaderns de l’alquimista (1997), la primera tanda dels quals havia aparegut el 1976. L’assaig alquímic indaga dreceres relacionades amb la paraula, amb l’art modern, l’intel·lectual i el país; el recorregut passa per celebrar les figures d’un univers —des de Ramon Llull a Picasso— que es vol coherent amb els pressupostos de la visió «alquímica», ço és fora de les regles del pensament convencional, i on és cabdal l’atenció envers la part irracional del subjecte i l’atzarosa de la vida. L’«alquímia» és un «mètode» que unifica els pressupostos poètics i ideològics de tota l’obra de l’autor. Palau i Fabre és traductor d’Il·luminacions, Una temporada a l’infern de Rimbaud (1966) i de Versions d’Antonin Artaud (1977), ambdós poetes amb una decidida influència en la seva cosmovisió; en prosa: Cartes d’amor de Marianna Alcoforado (la monja portuguesa)(1986) i L’obra mestra inconeguda (1986) de Balzac. Al costat de l’acurament i la poeticitat de les traduccions, l’autor hi afegeix (en pròlegs i notes) petits assaigs sobre les obres i els autors traduïts.
Recent Comments