anar a nevagció

METAFÍSICA I POSITIVISME. (3) (NF) 18 May 2010

Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari

La negació de la metafísica (Hegel, Marx, Nietzsche).

Arribem ara al punt en que no només es nega la metafísica tradicional, sinó també la metafísica mateixa. Aquesta negació de la metafísica sorgeix com a conseqüència de les hipòtesis de la Revoluci´ño Científica. Tot acaba reduint-se a experiència i matemàtiques i es produeix el més tard Heidegger anomenarà “oblit de l’èsser”. Curiosament Heidegger acusa d’aquest oblit al mateix Sant Tomàs, però el cert és que aquest oblit es produeix a partir de l’idealisme. L’idealisme nega la veritat com a desocultacìó i l’afirma com a construcció del subjecte. Això està molt d’acord amb els imperatius de la Revolució Científica, ja que del què es tracta més que de descovrir la veritat és de dominar la naturalessa. La veritat la posa el subjecte amb aquest fet de dominació. Això ja implica pel cap baix la fi de la metafísica realista.
georg-wilhelm-friedrich-hegel-by-jakob-schlesinger.jpgAra cal veure una mica el pensament de Hegel. Crec que no es pot dir de manera simplista que Hegel és el primer que destrueix la metafísica perquè abans cal veure que és això de l’Esperit Absolut. L’Esperit Absolut no es pot dir que sigui cap realitat positiva, però tampoc és el primer principi immutable. No són les Idees platòniques perquè aquestes són totalment trascendents i subsisteixen sense necessitat del món contingent. Tampoc és el Dèu cristià perquè necessita de la història i això és una blasfemia des d’una perspectiva cristiana. L’Esperit Absolut és quelcom semblant al Dèu d’Escot Eriúgena (segle IX) que es realitza com a tal en el seu desplegament en la història i el món contingent. No sembla, doncs, que sigui cap realitat trascendent, sinó la que se’ns manifesta en la realitat donada mateixa. Tampoc és una dada empírica, però si que és quelcom fenomenològicament cognoscible. Front a Kant Hegel agaranteix la unitat de la raó en el sentit de què no hi ha dos usos separats de la raó: la raó teòrica i la raó pràctica com a Kant. Però el que passa és que el caràcter no incondicionat de la raó teòrica acaba afectant la raó pràctica, i no a l’inrevès. No es pot dir que l’Esperit Absolut sigui cap realitat incondicionada si no és res més que el seu desplegament a la història. El resultat d’això és que tot és relatiu a la història, encara que hi hagi un final de la història en el què ja que es realitzarà plenament l’Absolut. Malgrat això l’Absolut no deixarà de ser relatiu a un moment històric i no hi ha manera de jutjar cap fet des de fora de la història. És evident que això té com a conseqüència ètica el relativisme. L’Estat és la realització de la llei moral. No és que l’Estat tingui com a principi pel qual es regeix la llei moral, és que la llei moral és el que fa l’Estat. Políticament és vàlid tot el que té condicions històriques per a realitzar-se. Però cal preguntar-se quin és el fonament d’aquest sistema filosòfic. Penso que és la conseqüència de la negació radical de la metafísica en el sentit de què no hi ha cap èsser indeterminat, sinó que ésser és tot el que té determinacions particulars. Aleshores tot es queda en la contingència i gairebé no es pot dir pròpiament de res que “és”. ÉS lògic que això porti a substituir la lògica formal per la lògica dialèctica. Cada cosa porta en si mateixa la seva pròpia negació i aleshores real no és el que és, sinó el que por arribar a ésser. A partir d’aquesta experiència no pot haver-hi res incondicionat i serveix molt bé el paradigma de la filsofia de la història per a explicar la realitat. Podem dir, doncs, que Hegel ja destrueix la metafísica encara que no ho digui explícitament.
karl-marx.jpg Qui si que diu explícitament que vol superar la metafísica és Karl Marx. Marx més que de metafísica parla d’idealisme. Per idealisme entèn tota explicació no científica que no parteix de les condicions materials d’existència com a explicació de tota realitat i que pretèn l’existència de veritats universals més enllà de tota realitat històrica, social o econòmica. Amb això abarca el que és l’idealisme pròpiament dit i tota la metafísica. El marxisme és una forma de pensament clarament instal.lada en el segle XIX. Es pot dir que és un cientificisme pel seu cientificisme. No hi ha més veritat que la de la ciència i per això va anomenar científic el seu socialisme.
Que sigui científic és la seva garantia d’èxit. Això té clares conseqüències ètiques. Pr`piament ja no hi ha ètica. Únicament hi ha el que és donat al moment històric. Ètic és el que està d’acord amb els interessos de classe de la classe dominant. I els interessos de classe són realitzables mentre s’adequen a les exigències del desenvolupament de les forces productives. Això també té clares conseqüències polítiques. La política es fonamenta en la filosofia de la història. No hi ha pròpiament una praxi ètica, sinó una praxi orientada a la realitzacióde la necessitat històrica, sigui la que sigui aquesta. Si la praxi és comunista és que el comunisme és l’etapa final de la història.
Per tant en Marx si que hi ha una clara intenció de superar tota metafísica. La seva contradicció és que anomena científica una filosofia especulativa que a més pretèn com a vertadera abans de que hagi hagut verificació empírica.
nietzsche.jpg Nietzsche és també un pensador molt influït pel positivisme. El seu pensament consisteix en l’intent de superació radical de la metafísica. Per a Nietzsche les categories de l’èsser són categories del no res. Nega tota pretensió de cosmovisió unitària i totalitzadora de l’univers, nega tota pretensió de veritat i també nega les pretensions uniformadores de la raó. Per a Nietzsche no té cap sentit elevar-se des de la pluralitat dels ens particulars a l’Ú. Únicament existeix la pluralitat mateixa sense que hi hagi res darrere. Això és coherent amb ekl seu positivisme radical. No hi ha res més que determinacions particulars, la dada sensible que se’ns ofereix a la percepció. Però Nietzsche és més radical que els positivistes en tant que redueix el món a mers fets. Els positivistes cosifiquen la dada sensible segons Nietzsche, són uns metafísics. Pretenen determinar mitjançant conceptes el que les coses són, mentre que el concepte mai pot reproduir realment la realitat. Aquesta és la conseqüència inevitable del seu pluralisme radical. Nietzsche negava radicalment la veritat i la racionalitat. És en aquest sentit que es pot dir que és un irracionalista i el seu discurs autorreferencial, perquè aleshores tamnpoc podria ser veritat ni racional el seu discurs. El seu discurs és tan antimetafísic que nega totalment el pensament de Hegel, el qual ja era un important pas vers el psoitivisme. Tota pretensió de poder explicar la realitat era rebutjada per Nietzsche.
Nietzsche nega la validessa de la voluntat de veritat i afirma que només hi ha voluntat de poder. Tot discurs amaga aquesta voluntat de poder. Aquesta interpretació de la filosofia al menys és vàlida per a separar el que és metafísic del què no ho és. La metafísica tant si amaga com si no la voluntat de poder, el cert és que la té com pretensió. Però des del començament de la modernitat ja es va dir que no es tractava de representar el món, sinó de crear-lo des del subjecte i així sorgiria el món vertader. Nietzsche veu això i li sembla bé.
El pensament de Nietzsche té com a conseqüència ètica negar tot valor trascendent i no només això, tota pretensió ètica racional. No es pot determinar que és ètic i que no ho és. Cal eliminar tot sentiment de culpabilitat, perquè no es deu res a ningú. Únicament s’ha de realitzar el que es deriva de la pròpia força (el superhome). De política no parla molt, però està clar que no hi ha una política bona que es pugui determinar filosòficament. En aquests tres autors el seu respectiu pensament té conseqüències sobre la idea de Dèu. Hegel encara que no ho nega, Dèu no és res més que la Idea realitzant-se en la història. Marx si que nega Dèu a causa del seu materialisme que no concep cap realitat que no sigui material. En Nietzsche és evident perquè ha de negar Dèu. Si no té sentit parlar de la Unitat com a fonament de la pluralitat tampoc té sentit parlar de Dèu, que si és alguna cosa és l’Ú.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (14-V-2010).

METAFÍSICA I POSITIVISME. (2) (NF) 5 May 2010

Publicat per salmeron a: General , 1 comentari fins ara

Metafísica moderna. (De Descartes a Kant).

La modernitat és la conseqüència de la Revolució Científica, de la Refroma Protestatn i del Descovriment d’Amèrica en el plànol econòmic, social i polític. La Revolució Científica trenca amb la física aristotèlica i també amb la metafísica d’Aristòtil. El món subllunar i suprallunar s’unifiquen; el moviment s’explica per la inèrcia i no per l’impuls d’un cos sobre un altre; el silogisme no seveix per a explicar la naturalessa, sinó les dades empíriques; la naturalessa no s’entèn en termes físics, sinó matemàtics; etc. En aquest context filosòfic i científic sorgeix el pensament de Descartes.
descartes711.jpgDescartes pretenia partir de zero i d’alguna manera ho va aconseguir. Estableix una metafísica racionalista per la qual es posa tot en dubte per arribar a la conclusió de quèn l’únic cert és el que jo penso, no el que se me’n dóna als sentits. Això és un idealisme, perquè s’ha de partir del jo per a entendre el món. Aquesta metafísica és a l’inrevès de la tradicional. Ja no hi ha confiança en què el que se’m dóna als sentits sigui realment cognoscitiu, sinó que són les idees clares i distintes les que donen la certesa. Hi ha un predomini del subjecte sobre l’objecte. La veritat ja no pot ser l’adequatio a la cosa, perquè ni tan sols és possible conèixer la cosa com a tal. Aquesta metafísica no nega a Dèu. El que passa és que arriba a Dèu per un camí diferent. Si tot es coneix des del jo, aleshores l’única seguretat és que hi hagi un Dèu bo que li permet conèixer el món tal com és.
Aquesta metafísica racionalista es continua desenvolupant en Spinoza. Aquesta arriba també a Dèu, però aquest Dèu çes ja panteista i absolutament inconciliable amb el Dèu religiós. spinoza2.jpgSpinoza afirma: “Natura sive Deus”, amb la qual cosa vol identificar Dèu amb la Naturalessa. Dèu no és res més que la sustància única del món. És l’autèntica realitat, el que és universal i necesari, és a dir, no té cap accident contingent. Les característiques de l’èsser en Spinoza són unívoques, amb la qual cosa destrueix l’analogia aristotèlica i tomista. Aquesta és la conseqüència de que Dèu no sigui trascendent. Nio hi ha l’Èsser i l’èsser per participació, únicament hi ha la sustància única (dèu) i accidents. Les conseqüències ètiques i polítiques de la metafísica racionalista d’Spinoza són molt més atees que les de Descartes. En aquest encara hi ha lloc per al Dèu religiós. En l’ètica Descartes opta per una ètica provicional, però que estigui d’acord amb l’ètica establerta encara que no tingui un fonament científic. Això mateix val per a la política. En Spinoza l’ètica es deriva de la seva concepció de la sustància única. No hi ha més dret que el que deriva de la pròpia força. La sustància única té la força absoluta i, per tant, li correspon el dret absolut. S’ha de fer tot el que es pugui arribar a fer, sense negar el dret de l’altre que és el que es deriva de la pròpia força. En política succeeix el mateix. Un Estat és legítim mentre té capacitat per a mantenir-se com a tal. Però el rebel que és més fort que l’Estat si es rebela i triomfa per això mateix es converteix en Estat legítim. Això s’apropa molt a una concecpió positivista, però encara és metafísica perquè no es limita al fet positiu i deriva l’acció pràctica d’una metafísica.
immanuel-kant.jpgEn Kant la metafísica queda limitada als costums. Pròpiament no hi ha metafísica en la raó teòrica perquè no és possible el coneixement de la cosa en si i perquè no és possible arribar al coneixement de la realitat incondicionada. La realitat de la naturalessa física es regeix per lleis físiques necesàries. El coneixement és a priori perquè és el subjecte el que posa les condicions de tota experiència possible. En tot cas aquesta és una metafísica encara menys metafísica que la d’Spinoza i Descartes, perquè aquests si que arriben a la realitat incondicionada. Malgrat això Kant és totalment metafísic en la raó pràctica. En la raó pràctica al contrari que en la ráo teòrica és necesari arribar al coneixement incondicionat, al noúmenon. Això és una necessitat ètica perquè si no no es podria parlar d’imperatiu categòric. El reialme de la llibertat exigeix saber que és el que és incondicionalment vàlid, ja que si no no hi hauria raons per a seguir determinades normes ètiques. A més l’home en tant que lliure no pot actuar per normes condicionades externament a ell. Això és el que succeeix amb l’imperatiu hipotètic que és vàlid per al món físic i no té validessa ètica. Aleshores podem veure la gran diferència de la metafísica kantiana respecte de la metafísica tradicional en què no es poden seguir conseqüències pràctiques d’enunciats teòrics. L’experiència del món no serveix per a orientar-nos èticament. En la política es tracta de seguir l’imperatiu categòric amb la qual cosa el polític no té el marge que tenia el polític aristotèlic perquè no pot aplicar la virtut de la prudència. El pensament de Kant s’apropa ja molt al positivisme, al menys en la concepció científica del món. El coneixement de la naturalessa física es limita en Kant a un coneixement empírico-matemàtic. Més que èsser el que hi ha són lleis o regularitats físiques que se’ns presenten fenomènicament i res més.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (25-IV-2010).

METAFÍSICA I POSITIVISME. (1) (NF) 27 April 2010

Publicat per salmeron a: General , 1 comentari fins ara

Aquest article és una traducció del què vaig publicar a la revista “Logos” de Mèxic al número 73 de Gener-Abril de 1997. L’article era també una traducció al castellà de l’original català. Per tant es tracta d’una traducció al català d’una traducció al castellà de l’original català.
L’article conté una recensió en anglès que va fer el professor que me’l va publicar. Està dividit en sis apartats. Desprès d’aquest article jo he evolucionat i per això no necesàriament m’identifico ara amb les meves opinions d’aleshores, especialment les del punt 6.

This article presents some political implications resulting from the metaphysical postulates of the philosophers Aristotle, Thomas Aquinas, Descartes, Spinoza, Kant, Hegel, Marx, Nietzsche, Comte and Habermas. Finally, the methodological principles of Haberma’s philosoplhy are studied as being reconciliables with christian faith.

1. Metafísica tradicional. (D’Aristòtil a Sant Tomàs).

aristotle.gifAristòtil va desenvolupar tot un sistema metafísic. Metafísica i filosofia primera és el mateix. La metafísica arriba als primers principis partint del coneixement empíric de la fisis. La metafísica aristotèlica tenia la pretensió de concebre l’èsser en tant que èsser, és a dir, sense cap determinació particular. Aleshores es podia explicar tot ens determinat i concret a partir de l’èsser en si mateix. Això implica que la metafísica és la primera de les ciències, la que dóna sentit a totes les altres. Aquesta és una interpretació optimista de les possibilitats del coneixement, perquè aleshores no coneixem només el que és donat empíricament, sinó l’èsser mateix que explica tota realitat empírica. El coneixement és aleshores episteme. D’aquesta manera aconseguim certesa absoluta respecte dels primers principis. El primer principi sempre és evident. Aleshores la metafísica és autèntica ciència. El seu coneixement és universal i necesari. Coneixem realment una cosa per les seves causes. Coneixent l’èsser empíric arribem a llur causa última. Aquesta metafísica ens porta a Dèu. Dèu és l’èsser immòbil que és la causa final de tota realitat. Com que tot tendeix al seu propi fi, que és la seva perfecció i Dèu és el suprem bé, tot tendeix a Dèu. Ara bé, aquest Dèu no és religiós. No és provident, no és persona (encara que alguns diuen que si ), no té coneixement del món, etc. Dèu és noesis noeseos, només es pot pensar a si mateix perquè si tinguès com a objecte del seu pensament propi quelcom més imperfecte que Ell, aleshores es veuria afectat Ell mateix per la imperfecció. Les coses del món estimen Dèu perquè veuen en Ell la seva pròpia perfecció. En aquest sentit podem dir que Aristòtil no té una teologia, excepte si anomenem teologia la seva metafísica que li permet explicar-ho tot des del Primum Movens.
La metafísica aristotèlica suposa una determinada concepció de l’home i això té unes determinades conseqüències etiques i polítiques. Igual que podem conèixer la naturalessa de les coses també podem conèixer la naturalessa humana. A partir d’aquest coneixement podem elaborar una ètica que es fonamenta en la felicitat humana. La felicitat humana consisteix en realitzar l’esència humana o, millor dit, en realitzar el fi propi de l’home. L’ètica té, doncs, un fonament metafísic. Ara bé, com que la realitat humana es caracteritza per la singularitat es fa necesària la virtut de la prudència que no és científica perquè no tracta sobre el coneixement universal i necesari. La prudència consisteix en la deliberació correcta sobre diverses alternatives. Aleshores la metafísica aristotèlica fonamenta una ètica sense excloure la realitat contingent. Això traslladat a la política significa que el que és propi de la política és realitzar el bé ètic. El polític és l’home prudent que sap orientar la praxi a la realització del bé. La política és, doncs, ètica. D’aquesta manera podem veure la importància pràctica de la metafísica.
Desprès d’Aristòtil no es va seguir la mateixa línia de pensament, apart dels peripatètics. Els epicuris i els escèptics van rebutjar la pretensió de coneixement sistemàtic i global d’Aristòril. Aquests i els estoics traslladen l’ètica de la realitat social a la realitat individual.
Quan va arribar el pensament cristià en principi es considerà que el pensament més adequat era el platònic. Així, Sant Agustí d’Hipona adaptà el pensament platònic a la fe cristiana. Fins i tot es deia que els platònics estaven a un pas de la fe cristiana. El platonisme consisteix en la negació de la realitat d’aquest món i l’afirmació de què només són reals les Idees. Aquestes tenen les característiques de l’èsser: immutabilitat, perfecció, eternitat, etc. Aquestes subsisteixen en si mateixes i són el fonament de la realitat contingent. Dit d’aquesta manera sense més això és incompatible amb la fe cristiana. El que fa Sant Agustí per evitar aquest problema és dir que les Idees no subsisteixen en si mateixes, sinó només en la ment de Dpèu. Aquesta metafísica platònica ceristianitzada implica que el fonament ètic és trascendent a l0hime. El Bé Suprem està fora de la realitat humnana i, per això, tota norma ètica vàlida té el seu fonament fora de la realitat humana. Políticament el resultat és el mateix, perquè la concepció platònica coincideix amb l’aristotèlica en què la política és ètica. Aleshiores la política té també fonament trascendent.duo.jpg
Més endavant foren els àrabs els que descovriren Aristòtil i gràcies a aquests s’introduí el pensament aristotèlic a l’Occident cristià. Però la interpretació que van fer d’Aristòtil no era només incompatible amb la fe cristiana, sinó també amb tota religió. La immortalitat era col.lectiva i no personal, el món s’explica únicament des de la metafísica racional sense necessitat de la fe, la veritat metafísica és superior a la de la fe, etc. Això era l’averroisme. retorica.gifAquesta actitud els va portar a la teoria de la doble veritat per no negar totalment la fe religiosa. Malgrat aquesta interpretació d’Aristòtil Sant Tomàs d’Aquino tomas1.gifdesenvolupà la metafísica aristotèlica i arribà a Dèu com a Primum Movens, però evidemment sense negar que Dèu sigui personal. La metafísica aristotèlica és vàlida, només li falta el referent trascendent de l’home. El Dèu aristotèlic, encara que coincideix ontològicament amb el Dèu cristià, no pot donar la felicitat a l’home, perquè no té cap relació amb ell. La metafísica des de la perspectiva tomista es converteix en una bona aliada de la religió.
A partir de Sant Tomàs el pensament s’apropa cada vegada més a la modernitat. Es separa la metafísica i la teologia. Coses tan importants com la immortalitat de l’ànima queden exclusivament com a continguts de fe sense possibilitat de fonament metafísic. El nominalisme constitueix ja al segle XIV un precedent de l’empirisme modern perquè nega la realitat dels universals. Es tendeix a un fideisme que serà molt fort al protestantisme. Luter a una de les seves 95 tesis va negar la validessa del pensament aristotèlic. Tot apuntava en la direcció o bé d’un fideisme o bé d’una metafísica racionalista.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (17-IV-2010).

EL PAPER DE LA FILOSOFIA EN EL MÓN CONTEMPORANI. (NF) 15 March 2010

Publicat per salmeron a: General , 1 comentari fins ara

Des del segle XVIII vivim en un món que ha derivat cada vegada més cap al racionalisme cientificista. Al menys aquesta ha sigut la intenció dels principals corrents de pensament. Però ha sigut més un miratge que una realitat. La filosofia sota formes diferents conforma el nostre pensament. L’antiga metafísica, molt lligada a la teologia, roman al nostre món com a un pensament testimonial i anquilosat. Els tomistes es plantegen com a repte refutar Hume i Kant.kant2.jpg
david_hume22.jpgEls intents de síntesi amb el pensament contemporani han sigut infructuosos o extravagants. El cert és que l’ideal positivista de reducció del llenguatge a fets en el món és inviable. Per això avui dia malgrat tot encara continuen existint problemes filosòfics.
Wittgenstein (1889-1951) desenvolupa les conseqüències últimes del positivisme. Un llenguage merament contrastable amb fets en el món no podria parlar d’art, ètica o religió. En canvi la humanitat no pot renunciar a aquestes parcel.les del discurs racional.Herbert Marcuse (1898-1979) deia que no pot ser que la raó no pugui dir res sobre la tortura, per exemple. El principi moral no és un fet en el món en sentit empirista. Per altra banda la filosofia contemporània tampoc pot acceptar tornar al discurs ontològic. L’empirisme ha influït prou el nostre món com per no acceptar com a realitat res que trascendeixi la realitat física. El discurs metafísic és ara obsolet. No s’ha de confondre la filosofia del subjecte amb la metafísica. De fet la filosofía del subjecte és una mena de metafísica perquè admet un camp del coneixement humà no sotmès a la facticitat física i històrica. Però es tracta d’una metafísica buida de contingut ontològic. Es tracta d’una metafísica que ja ha acceptat el rigorisme empirista quant a la definició de què són fèts en el món. Això ha portat la filosofia des del paradigma ontològic al paradigma del llenguatge.
L’antiga filosofia no es plantejava aquest problema. El llenguatge unívocament era representació de tot allò real. Hi havia poca cabuda per a l’escepticisme epistemològic. La nostra filosofia ens ha portat a deixar els principals problemes interns del llenguatge. Però això no ens ha d’aminar. Ja no tenim una “visió encantada del món”. Ja no tenim un macrocosmos on es realitzen els nostres ideals i que són el fonament de les nostres necessitats ètiques, artístiques, religioses, etc. Ara ens hem de conformar amb la filosofia del llenguatge com a substitura de l’antiga ontologia.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (10-III-2010).

FEMINISME I CLASSE OBRERA. (ND) 9 March 2010

Publicat per salmeron a: General , 3comentaris

No hi ha una relació evident entre emancipació obrera i emancipació femenina. De fet el moviment obrer reprodueix d’alguna manera els esquemes masclistes. El dia internacional de la classe obrera és masculí. El que és masculkí té la consideració de més universal. El Primer de Maig, que té els seus orígens en la vaga de Xicago de 1886, és un dia de reivindicació general dels interessos dels treballadors. Tots els sindicats reconeixen aquest caràcter reivindicatiu al Primer de Maig. En canvi el 8 de Març és el Dian Internacional de la Dona Treballadora. Això li dóna un caràcter feminista dins del moviment obrer. Però el dia 8 de Març no és festiu. Això ja implica una discriminació institucional. La dona treballadora només representa les dones treballadores, no la classe obrera en general. En canvi una vaga protagonitzada per homes és representativa de tota la classe obrera.
El reduccionisme marxista va pensar que la causa de l’emancipació obrera era la causa de l’emancipació humana en general. El raonament és molt senzill. Tota realitat és reductible a l’estructura socioeconòmica. Tota opresió prové de l’opresió de classe. La classe obrera en tant que classe desposseïda no té cap interès en substituir la dominació de classe burgesa per la seva. Aquest reduccionisme social o de classe explica la creença marxista en què la causa de la classe obrera és la causa de la humanitat. Històricament és cert que la classe obrera no té cap interès en reproduir cap dominació econòmica sobre altres grups oprimits. Però la realitat humana no es redueix a estructura socioeconòmica. Per altra banda no hi ha una dependència clara i estricta de la superestructura ideològica respecte de la infraestructura econòmica. Per això és cert que la classe obrera té com a interès econòmic principal l’abolició de la propietat privada econòmica, però al mateix temps pot reproduir esquemes ideològics masclistes, per exemple.
alexkollontai.jpgA la revolució soviètica destacà Alexandra Kollontai (1873-1952) com a defensora dels drets de les dones. De fet la revolució soviètica millorà molt la situació objectiva de les dones, però la nova estructura de la propietat no implicà la superació de la discriminació que pateix històricament la dona. És indiscutible que a l’URSS la propietat ja no era burgesa, però també és evident que els llocs de direcció els ocupà massivament l’home.
L’emancipació obrera no és garantia d’emancipació femenina.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (8-III-2010).

SOCIALISME I ALIENACIÓ DEL TREBALL INDIVIDUAL. (ND) 8 February 2010

Publicat per salmeron a: General , 20comentaris

En cap moment al nostre món contemporani s’ha superat l’alienació del treball individual. Aquest ideal només el realitzaven els petits artesans del feudalisme tardà. Aleshores el treballador i el propietari dels mitjans de producció eren la mateixa persona. Aleshores si que s’acomplia el somni marxista de veure realitzat en el producte del treball la subjectivitat del treballador particular. La gran expropiació capitalista que es produeix amb l’acumulació primitiva capitalista separa mitjans de producció de treballador. L’alienació del treball individual està en la base del mode de producció capitalista. El treballador es veu reduït a propietari de la seva força de treball i aquesta mateixa és mercaderia. En cap moment s’ha produït una emancipació dels treballadors en el sentit de fer-los propietaris dels mitjans de producció.
El mode de producció socialista que hem conegut històricament ha tractat la classe obrera com a abstracció del treballador individual. Certament l’anomenat socialisme real no va realitzar el seu propi programa històric. El control obrer sobre la producció ja fou abolit per Lenin el 1918 en vistes del caos que provocava. Però és que en el propi programa socialista es concebia la propietat socialista com a col.lectiva. La mateixa col.lectivització ja implica que el subjecte és la classe obrera com a col.lectiu, no com a obrer individual.
El socialisme pot consuiderar-se un mode de producció emancipador en el sentit de què supera la contradicció entre caràcter social de la producció i caràcter privat de l’apropiació de l’excedent. Però seria un fals humanisme considerar el subjecte de l’emancipació com a col.lectiu. El treball social mitjançant el socialisme s’emancipa de l’explotació capitalista que implica l’apropiació privada de l’excedent. Però això només és un humanisme si repercuteix sobre cada individu. Com que al socialisme el ttreballador individual ha d’alienar el seu treball en el conjunt social, el treball no pot ser la font de la seva emancipació. Per això crec que era una il.lusió i una contradicció del marxisme creure en l’emancipació del treball com a font de la superació de l’alienació del treball. El treballador del socialisme no es realitza en el producte del seu propi treball. Dins del mode de producció socialista es torna a reproduir la contradicció entre treball concret i treball abstracte. El producte del treball es determina socialment independemment de les peculiaritats del treball particular. El que si que supera és la forma concreta de l’alienació capitalista que consisteix en què el producte del treball esdevé valor de canvi per al capitalista, però si que hi ha la satisfacció de les necessitats socials, igualment alienes al treballador individual.
Partint de la base de què és cosustancial al mode de producció contemporani l’alienació del treball individual, la fonamentació de l’humanisme socialista no pot ser, doncs, l’alliberament del treball. Alliberar el treball social de la dominació del capital és una necessitat instrumental per tant d’alliberar el conjunt dels treballadors d’una dominació estranya. Però no hi ha autèntic humanisme sense un concepte d’individu. Del què es tracta no és de què el treball com a activitat socialment necesària sigui la realització de la pròpia identitat del treballador. El treballador és un ciutadà i la seva autorrealització és aliena al treball. Jo no crec en el triomf de l’homo faber, que confon treball i plaer. El que és social és alienant per la pròpia definició. El que és emancipador és la repercusió sobre l’individu del treball social. Aleshores allò que primer és necesàriament alienant retorna sobre l’individu en tant que instrumental per a les seves necessitats individuals.
Un humanisme socialista ha d’incloure la universalització dels drets individuals que ja reclama la democràcia liberal. Ja diu Marx a la “Crítica del Programa de Gotha”(1875) que al socialisme l’obrer no rebrà el salari íntegre. Sempre ha de quedar un excedent per a necessitats socials: transports, sanitat, educació,etc. L’excedent que no rep el treballador individual i que ell mateix ha creat mitjançant el seu treball li retorna sota la forma d’apropiació social de l’excedent. El subjecte individual és el subjecte de l’emancipació. Per això són necesaris els drets individuals i les garanties procedimentals pròpies de la democràcia liberal. Sota la fòrmula clàssica de la dictadura del proletariat tot quedava supeditat a la classe que era una abstracció de l’individu. L’emancipació del treball era en si mateixa alienant perquè s’emancipava com a realitat social sense que repercutís sobre el treballador individual.
Superar l’exoplotació capitalista no ha d’implicar reduir la identitat humana a l’activitat transformadora de la naturalessa.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (28-I-2010).

CONSEQÜÈNCIES SOCIOLINGÜÍSTIQUES DE LA UNIFORMITAT DE L’ESTAT. (ND) 2 February 2010

Publicat per salmeron a: General , 1 comentari fins ara

L’Estat espanyol és unitari descentralitzat. Això vol dir que la sobirania resideix exclusivament en el poble espanyol. Es reconeixen al mateix temps nacionalitats històriques, però totes aquestes s’entenen com a formant part de l’única nació espanyola. En cap moment l’Estat espanyol ha cedit res de la seva sobirania al seu territori. Al menys no al territori reconegut a l’actual Constitució de 1978. El grau d’uniformització de l’Estat espanyol no ha disminuït gens ni mica pel fet de reconèixer les nacionalitats històriques. La Constitució és la llei suprema de l’Estat a tot el seu territori, i els Estatuts d’Autonomia són Leis Orgàniques de l’Estat. L’Estat s’ha limitat a delegar en altres institucions les seves competències. Això si, tot allò que sigui “d’interès general” de l’Estat s’encarrega al mateix Estat. Això es reprodueix en la realitat sociolingüística. En cap moment ha retrocedit l’Estat espanyol respecte de l’hegemonia castellana a tot el territori estatal.
La unitat jurídica i política de l’Estat no és una garantia d’eternització. com ells voldrien, és un mecanisme d’autorreproducció sistèmica dins del qual no hi ha cap via sortida. La uniformitat de l’Estat és el principal condicionant de la realitat sociolingüística en tot l’àmbit del seu territori. Evidemment no hi ha la mateixa realitat lingüística a Euskal Herria que als Països Catalans, ni tan sols als Països Catalans és uniforme la relació entre castellà i català. Però hi ha un factor uniformador que condiciona la situació de les altres llengües. Només la llengua castellana es coneix, per imposició estatal, a tot arreu del territori. Només del castellà es pot exigir el coneixement a tot ciutadà de l’Estat espanyol. El castellano-parlant és l’únic subjecte lingüístic amb capacitat real d’imposició. Això és un fet polític que no depèn de circumstàncies ètniques o individuals. Tota realitat ètnica, individual, social, etc està condicionada per la capacitat política de l’Estat d’imposar uniformement la seva llengua arreu del seu anomenat “territori nacional”. Això implica que el fet espanyol ha superat la distinció entre castellans i les altres nacionalitats. Tot queda subsumit dins d’un fet únic: la nació espanyola. Això implica que un català és igual d’espanyol que un castellà. Ja podem dir nosaltres que això violenta la naturalessa de les coses. Espanya no és un conglomerat de nacions més o menys relacionades entre si, és una sola nació a la què hi ha nacionalitats històriques subsumides dins de l’única nació espanyola en l’exercici de la seva sobirania.
Això determina que a l’Estat espanyol només hi ha una llengua que es pot parlar lliurement a tot arreu, la castellana.Per tant no es tracta d’un problema quantitatiu de número de parlants. L’expansió quantitativa de les llengües no estatals dins de l’Estat espanyol ensopega sempre amb l’obstacle de què no són obligatòries. Si els catalans volguessin que el català fos la llengua vehicular de les relacions socials per una molt àmplia majoria, la minoria espanyola s’imposaria per la sola força del seu Estat. La uniformitat de l’Estat implica el concepte de ciutadà. Segons la Constitució tots els espanyols tenen el deure de conèixer el castellà i el dret d’usarlo. Ningú és ciutadà d’un pais sense l’acompliment de la llei fonamental de l’Estat. Al mateix temps qualsevol ciutadà pot exercir el seu dret de ciutadania sobre qualsevol altre al seu “territori nacional”. Això explica coses com que un catalano-parlant pot exigir l’ús del castellà a qui vulgui, encara que en d’altres circumstàncies parli en català amb un altre. Això destrueix tot efecte alliberador de l’expansió quantitativa del català. És més la mateixa expansió quantitativa del català posa de manifest la degradació moral d’un poble. El fet de poder parlar-li en català o no a una persona no depèn de si té competència lingüística en català, sinó de la seva voluntat d’acceptar-ho o no. Per altra banda la possibilitat de parlar-li en castellà a una persona no depèn de cap circumstància personal, sinó que tota persona està obligada a conèixer el castellà. Així l’expansió quantitativa d’una llengua oprimida es limita a agarantir la seva supervivència històrica, sense arribar mai a èsser lliure dins del seu propi territori. L’individualisme metodològic en sociolingüística no serveix per explicar aquests fenomens. No hi ha una suma d’individus lliures. Només hi ha un individu lingüístic lliure: el castellà. Però aquest és lliure no per ser individu, sinó perquè té al seu costat un Estat que li ofereix la unitat sistèmica que fa possible el desplegament lliure de la seva subjectivitat. I no és que l’Estat tingui un criteri ètnic, té una base ètnica castelllana, però que fonamenta una identitat interètnica espanyola. Per això un senyor ètnicament català pot utilitzar la seva ciutadania espanyola per a imposar l’espanyol.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (27-I-2010).

INDEPENDÈNCIA NACIONAL I NOVA IMMIGRACIÓ DINS DE L’ACTUAL CONTEXT POLÍTIC. (ND) 27 January 2010

Publicat per salmeron a: General , 3comentaris

Els últims 10 anys aproximadament hem conegut un fort increment d’immigració extracomunitària a Catalunya.barrera.jpg Ja l’any 2001 Heribert Barrera (1917) va parlar amb preocupació d’aquesta tendència. Ja deia “Catalunya desapareixerà”. Deia que si no hem sigut capaços de doblegar la situació en una proporció d’1 a 1 si s’incrementa el número de nouvinguts més difícil serà encara l’assimilació si el número de catalans decreix encara més. En el seu moment les declaracions d’Heribert Barrera van ser molt polèmiques. Sembla uqe tot nacionalisme sigui xenòfob. Jo no crec que fos aquest el problema plantejat per Barrera. ÉS legítim defensar la pròpia nacionalitat front al “mestissatge” que afavorirà la cultura dominant. Jo crec que havia un error d’enfocament. Sembla que l’enfocament d’Heribert Barrera fos individualista, com si la força d’una llengua es medís pel número de parlants. Ara bé, s’ha de dir que una allau incontrolable de forans seria perjudicial per a la nació. El problema és que no enfocava el problema des d’una perspectiva sitèmica. El número de parlants està condicionat sistèmicament. La nova immigració tendeix a reproduir l’actural estructura sistèmica. A Catalunya el català està a l’abast de tothom. Difícilment desapareixerà a curt o mig termini una llengua que diàriament entra per tots els canals de comunicació. A més la tendència majoritària és a la reproducció sistèmica d’ambdues llengües: una com a dominant i l’altra com a dominada.
Catalunya és binacional. Això és la realitat empírica que s’observa. Si parlem d’ètica no hi ha cap principi que pugui justificar la imposició violenta d’una llengua forana. Hi ha la tendència a confondre submissió lingüística amb perill d’extinció de la llengua. La nova immigració s’enquadra dins d’un sistema uniforme. Això no vol dir que sigui raonable tota la immigració que vulgui venir. Econòmicament tampoc és factible. Vol dir que hi ha mesures suficients per controlar l’assimilació.
L’origen ètnic no és cap criteri vàlid de catalanitat. L’interès per la nacionalitat catalana és una opció política lliure dins del marc de la democràcia espanyola. Ja entenem que no es tracta d’una opció política recíproca respecte del patriotisme espanyol. Aquest és hegemònic políticament. Hegemonia espanyola i subordinació catalana són trets sistèmics i al mateix temps opcions polítiques. Qui escolleixi l’hegemonia espanyola sap que ho té difícil dins del marc autonòmic; però té el seu Estat que bloqueja tot catalanisme autènticament lliure. Qui escolleixi la subordinació catalana per molt independentista que sigui només pot actuar dins d’un marc institucional que nega la llibertat nacional de Catalunya. El mventall de possibilitats no el determina la pluralitat d’origens, sinó l’estructura política del sistema vigent a Catalunya. Podem trobar gent de socarrel catalana a l’espanyolisme més furibund i gent de l’Àfrica negra a l’independentisme català.
La nova immigració es caracteritza front a l’anterior immigració espanyola en què hi ha una part il.legal. Catalunya no controla el fet de l’estrangeria. Poc li pot preocupar a l’Estat espanyol si desapareix o no el fet català. De fet ja han intentat durant segles fer desaparèixer el fet català. Però en qualsevol cas si que és interessant que hi hagi un control legal, encara que de moment sigui espanyol. El control de la immigració és necesari per a poder elaborar polítiques socials i econòmiques coherents i per a la convivència social.
El fet de la il.legalitat d’una part de la nova immigració no la fa menys perillosa que l’emigració espanyola dels anys 50 ó 60. Cal dir que aquesta immigració s’ha anat integrant d’acord amb els principis d’uniformitat estatal i assimilació catalana dins del marc autonòmic. Però en el seu moment el fet de ser legal la feia més perillosa encara perquè podia entrar sense cap mena de control. Quan parlem de Catalunya parlem de la feblesa d’una nació sense Estat. Una nació lliure no té aquests problemes. El pitjor que li pot passar la nació sense Estat és la immigració massiva de l’Estat opresor. En aquest cas la legalitat va contra la nació sense Estat. Es pot dir que els ciutadans comunitaris no són estrangers i no són la mateixa nació. Aleshores la nació no els pot considerar il.legals, però tenint Estat es pot imposar fàcilment la llengua i la cultura al nouvingut. Difícilment un romanès podrà prescindir de l’espanyol a Espanya, però a Catalunya si que podrà prescindir del català. L’Estat-Nació continua tenint les seves eines de control malgrat l’obertura de fronteresprovocada per la Unió Europea. Si Catalunya fos un Estat de la UE tindria uns mitjans per a la nacionalització que no té ara. Curiosament a la nació sense Estat li resulta menys perillosa la immigració il.legal que la legal.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (22-I-2010).

BÉ MORAL EN SI I BÉ DE CONVENIÈNCIA DINS DEL MARC DE LA FILOSOFIA DEL SUBJECTE. (NF) 18 January 2010

Publicat per salmeron a: General , 1 comentari fins ara

La filosofia del subjecte ha de procurar mantenir l’equilibri entre el caràcter situat del subjecte i la seva naturalessa metafísica. Aquesta naturalessa no és gens ni mica trascendent. Qualsevol noció de trascendència implica una concepció alienant del subjecte humà. Aquesta ha sigut la metafísica imperant fins a Immanuel Kant (1724-1804).immanuel-kant.jpg
Les metafísiques alienants, les que parlen de la vocació trascendent de l’home, han sigut les aliades de les concepcions religioses. El món contemporani no les ha fet fora de la història, però si les ha reduïdes a la privacitat. Han perdut la seva universalitat. Actualment les religions com a concepcions universalistes ja han estat falsades per l’esdevenir històric. El paper de la filosofia del subjecte ha de ser trobar l’equilibri entre la concepció trascendent i alienant de les metafísiques prorreligioses i alienants i la concepció de la immanència materialista. Les metafísiques precrítiques pretenen la unitat com si el subjecte s’autorrealitzès mitjançant el reconeixement del seu fonament trascendent. Aleshores acaben negant la naturalessa material i situada del subjecte. La història com a realitat situada s’ha d’amotllar a un model uniforme i suprahistòric. Allò material és merament instrument com si fos una realitat inferior. Hi ha realitats superiors en funció de les quals hi ha la matèria. Això pot oscil.lar des d’un platonisme que afirma que la matèria és un mal en si fins a un cristianisme relativament condescendent amb la matèria que afirma la seva bondat com a realitat instrumental i subordinada. Dins de la fe cristiana també oscil.la entre el contemptus mundi (menyspreu del món) fins a l’afirmació calvinista del treball com a manera de donar glòria a Dèu. No és aquesta la metafísica de la què jo parlo.
Jo crec que hi ha dos pols antagònics en la història del pensament occidental que va de la negació de tota immanència humana (fonament espiritual extern)250px-st-thomas-aquinas.jpg fins a la concepció materialista o la reducció del subjecte humà a la seva immanència física. La metafísica trascendent o alienant ho subordina tot al bé moral en si. En canvi el materialisme relativista no reconeix cap altre bé que no sigui el de conveniència. Sartre (1905-80), per exemple, no veia “signes al cosmos” que l’indiquessin què ha de fer, per això quan algú li demanava consell moral li aconsellava que fes el que creguès convenient. L’ontologia atea, evidemment, no pot deduir conseqüències morals. No es dedueixen normes de l’èsser. I front a les ontologies prekantianes tenia raó.110507sartrejeanpaul.jpg
Quan jo parlo de matafísica em refereixo a la immanència subjectiva. El subjecte contemporani, el postkantià, troba dins seu normes universals que no tenen cap altre fonament que no sigui la immanència de la pròpia consciència moral. En aquest sentit parlo de subjecte moral lliure. Això pot entrar en contradicció amb la pròpia felicitat. La filosofia del subjecte no pot resoldre la contradicció entre bé moral en si i bé de conveniència.
L’intel.lectualisme moral de Sòcrates podia resoldre en el seu context filosòfic la contradicció. Si Sòcrates no anès a la guerra en defensa d’Atenes seria per ignorància del bé. La defensa de la pàtria és un deure i el bé consisteix en l’acompliment del deure. Però aleshores morir en la guerra també seria un bé de conveniència en tant que acompliment del deure. Ara bé, el subjecte real té unes necessitats materials que no pot acomplir si es contradiu amb el principal bé material: la vida. Aleshores era fàcil el menyspreu de la vida biològica en nom de l’ànima immortal o la vida espiritual. Quan era possible reduir el subjecte a l’espiritualitat alienant no hi havia contradicció. Però que el subjecte sigui metafísic vol dir, no que la seva realitat material tingui un estatus inferior o instrumental, sinó que la consciència de si no està sotmesa a la situació històrica o a la seva condició material.
ayax-aquiles1.jpgQuan Aquiles fa justícia al seu amic mort, Patrocle, fins a morir ell mateix realitza un bé moral en si; però ha hagut de sacrificar el seu propi bé de conveniència. Això ho demostra la seva resposta a Ulisses al Cant XI al l’Odisea: “Prefiriria ser l’últim esclau viu al rei dels morts”.
Tenim de metafísics la nostra consciència del deure moral, però com que no podem esperar recompenses post mortem moltes vegades hem d’escollir entre bé moral en si o deure moral i bé de conveniència.
Fins i tot posant el bé moral en si per sobre del bé de conveniència el sentit no és el mateix en la filosofia del subjecte que en les metafísiques precrítiques. El deure moral no és extern a nosaltres mateixos com a subjectes metafísics autofonamentats.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (14-I-2010).

LA MERCADERIA FORÇA DE TREBALL I LA REDISTRIBUCIÓ SOCIAL DE L’EXCEDENT. (ND) 11 January 2010

Publicat per salmeron a: General , 2comentaris

wheencapital.jpg El mèrit de Marx fou descovrir que al mercat capitalista només hi ha una mercaderia que no s’intercanvia per un valor igual: la mercaderia força de treball. El treballador assalariat no és ell mateix una mercaderia, sinó que és l’amo de la seva pròpia força de treball. Ara bé, la possessió dels mitjans de producció en mans d’uns pocs deixa la gran majoria de la producció deixa la gran majoria de la població amb una única possessió: la pròpia força de treball. En aquest sentit és una fal.làcia parlar de mercat lliure. La llibertat dels desposseïts consisteix en escollir entre vendre la pròpia força de treball o morir-se de gana. Per això el capitalisme, segons Karl Marx (1818-83), és llibertat pels propietaris i esclavitud assalariada per la gran majoria de la població.
Marx no va preveure els efectes de la redistribució social de l’excedent. Pensava que l’apropiació privada de l’excedent implicaria l’antagonisme de classe. Creia en la contradicció entre el caràcter privat de l’apropiació i el caràcter social de la producció. D’aqui va deduir la inevitabilitat històrica del socialisme. Engels ja va veure que era possible controlar políticament la redistribució social de l’excedent. Aquesta possibilitat política desmenteix íntegrament el marxisme com a sistema explicatiu.
Podem concebre el socialisme com a forma col.lectiva de la producció, però la lliure compra venda de mercaderies és la base de la llibertat individual. Ara bé, el benefici capitalista cal controlar-lo. El socialisme no és la destrucció de la lliure circulació de mercaderies, enteses aquestes com a valor d’ús. Però el que no es pot permetre és la lliure circulació de capitals. El capital és treball assalariat acumulat. Això no ho pot abolir el socialisme. Ara bé, el capital ha de ser socialment controlat. El treballador necesàriament ha de vendre la seva força de treball. Però el problema no és aquest. L’excedent socialment acumulat ha de pertànyer a tota la societat. La injustícia inevitable de les forces del mercat lliure s’ha de contrapesar fins i tot a nivell individual calculant matemàticament el mínim necesari per a qualsevol individu. No es tracta de què no hi hagi lliure circulació de mercaderies, es tracta d’abolir l’incentiu capitalista de la producció. El capital ha de ser igualment social. Això es pot fer de dues maneres. O bé, la intervenció pública del capital privat si no satisfà les necessitats socials, o bé nacionalitzant directament el capital privat.
És una absurda pèrdua de temps calcular el preu just. Ja diu Marx a “Crítica del Programa de marx_engels_critica_del_programa_erfurt_gotha.jpgGotha” que al socialisme l’obrer no pot rebre el salari íntegre del seu treball. Controlar políticament el benefici capitalista fins adequar-lo a les necessitats socials o abolir el benefici capitalista i socialitzar l’excedent ja és socialisme.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (16-XII-2009).