77 ANIVERSARI DE LA SEGONA REPÚBLICA CATALANA. 8 Abril 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Cap a les dues de la tarda del 14 d’Abril de 1931 Francesc Macià va proclamar a Barcelona la República Catalana dins de la República Federal Espanyola. Aquesta República va durar tres dies, fins que el 17 d’Aberil Espanya va obligar a abolir-la. Era la Segona República Catalana, perquè la primera va ser la que va proclamar Pau Claris el 1640.
La Primera República Catalana constitueix un acte de sobirania front a l’agressió de les tropes de la monarquia espanyola. La Segona República també és un acte de sobirania. Macià no proclama la República Espanyola com es va fer a Eibar a les 7 de la matinada. Proclamar la República Espanyola a qualsevol part del territori espanyol és un acte de sobirania espanyola. Proclamar la República catalana és un acte de sobirania catalana. La base jurídica de Macià era nul.la. No existia cap República Federal Espanyola a la que es poguès sumar la República Catalana. No existia per part d’Espanya aquesta mena de voluntat política. Per això en tres dies la nova República va resultar impossible.
El Pacte de Sant Sebastià de 1930 ja tenia en compte d’alguna manera la pluralitat nacional de l’Estat espanyol. La República Espanyola no podia ser tan centralista com la monarquia borbònica que acabava de ser abatuda. Per això a canvi de la República Catalana Espanya va oferir la restauració de la Generalitat. Francesc Macià no va tenir mès remei que acceptar. Restaurar la Generalitat no trencava la unitat de l’Estat espanyol perquè es tractava d’una institució sense sobirania pròpia que havia d’actuar dins del marc de la sobirania espanyola. Malgrat tot no deixava de tenir la seva importància històrica. Era molt mès que la Mancomunitat de Prat de la Riba de 1914. Era la primera vegada en dos segles que es restaurava la institució pròpia de la nació. Ara bé, la situació era la inversa a la de 1714. Fins aleshores era el rei qui governava amb permís de la Generalitat. La Generalitat republicana governava amb permís de l’Estat espanyol.
Poc desprès es va redactar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Les Corts espanyoles no podien acceptar aquest Estatut, encara que haguès sigut votat per la majoritàriament pel poble de Catalunya. L’Estatut va ser retallat radicalment, i aquest Estatut és el que va estar vigent fins a l’entrada de les tropes franquistes. “En mala hora concebido” deien els franquistes perquè separava els catalans de la fraternal unió amb les altres regions germanes d’Espanya.
El tímid reneixement polític de la nació catalana tenia com a enemics no nomès la dreta reaccionària, sinó també l’esquerra jacobina. Juan Negrín deia que no lluitava per cap altra cosa que no fos la grandesa d’Espanya i que abans preferia Franco que els “estúpids” nacionalismes provincians. Julián Besteiro al contrari reconeixia que la unitat d’Espanya es fonamentava en el “ferro”, tot s’ha fet per la força. La dreta ultrarreaccionària era catòlica, oligàrquica i uniformista radical en el terreny nacional. Aquesten característiques són les que donen lloc al bloc polític anomenat “Movimiento Nacional”.
L Segona República Catalana és una fita dins de la nostra història com a nació. És la prova evident de què al menys aquest poble existeix políticament. Al mateix temps és també prova de la feblesa política d’aquest poble que 77 anys desprès encara no ha perdut la il.lusió d’un dia viure ven llibertat: la independència nacional.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (2-IV-2008)
NOTA: Gràcies a estimats companys meus he pogut comprovar que en realitat la República que va proclamar Macià era la Tercera. El 1873 durant la presidència de Estanislau Figueres es va proclamar la Segona República Catalana. Que serveixi això de rectificació.
DIVISIÓ HISTÒRICA DEL SEGLE XX. 3. L’APÈNDIX (1989-2000). 3 Abril 2008
Publicat per salmeron a: General , 2comentaris Pocs es pensaven que el 1989 s’esfondraria el comunisme. Era fàcil de preveure, el comunisme estava en plena decadència econòmica. Per una absurda inducció molts es pensen que el que ha succeït durant 70 anys es repetirà indefinidament. La caiguda del mur de Berlin marca decisivament el fi de segle. El 1990 es reunifiquen les dues Alemanyes i desapareix el Pacte de Varsòvia. L’OTAN en canvi es mantè. Els Estats Units esdevenen l’única superpotènciavencedora de la Segona Guerra Mundial. La Xina comunista no es veu alterada pels esdeveniments. De fet ja havia començat a adaptar-se a les exigències de la política mundial a partir de les reformes de 1978.
Per altra banda l’agressivitat imperialista va acompanyada de la crisi de l’Estat del Benestar i de la sustitució de la socialdemocràcia pel neoliberalisme de Reagan i Thatcher. Amb l’ensulsiada del comunisme la burgesia occidental es pot permetre mès polítiques antipopulars. A sobre es veu clar que el despalaçament de la revolució cap al Tercer Mòn tampoc funciona. Els imperis colonials no existeixen, però la dependència econòmica genera la subordinació política dels països en vies de desenvolupament, Fins i tot fracasen terceres vies com la Nicaragua sandinista. Juntament amb aquesta ofensiva capitalista hi ha l’ofensiva ultraconservadora de l’Esglèsia Catòlica dirigida per Joan Pau II des de 1978. El pensament ultraconservador pren força als EUA, però a Europa ni la Polònia de Karol Woytila respon a les seves esperances.
A partir de 1979 un “nou” actor entra en l’escenari de la història: el mòn islàmic. Semblava ja mort com a cultura, però irromp en la poítica internacional amb tota la seva força amb la Revolució de Jomeini. La retirada soviètica de l’Afganistan el 1988 permet l’establiment del règim taliban. Occident encara no sap que aquest és el nou enemic. El nacionalisme àrab antioccidental pasa de ser marxista per ser islàmic. L’Algèria marxista del FLN cau en la guerra civil a partir del 1992 per la victòria a les eleccions del FIS (Front Islàmic de Salvació).
La guerra imperialista contra Iraq ho té ara molt fàcil. Ja no té cal tenir por de la Unió Soviètica. El 1991 els Estats Units obliguen l’Iraq a retirar-ase de Kuwait. El poble palestí ja no pot recolzar-se en la URSS. No obstant això els EUA tampoc recolza els sectors mès agresius del sionisme.
Iugoslàvia que havia començat a existir el 1918 comença a desmembrar-se i cau en la guerra i el genocidi. L’imperialisme intervindrà el 2000 contra la barbàrie sèrbia.
El final de segle no té res a veure amb el principi. El moviment obrer no nomès s’ha acomodat al capitalisme, sinó que ja no té força per respondre a l’agresió neoliberal.
La caiguda del mur de Berlin genera una vegada mès la il.lusió del final de la història. Les ideologies han mort, nomès queda la tecnocràcia capitalista. L’èsser humà no es cansa mai de caure sempre en el mateix error.confondre una contingència històrica amb l’estadi últim i suprem de la història.
La fi del segle XX és també la fi del II Mil.leni. Aquesta vegada la gent no ha esperat l’Apocalipsi com l’any 1000, però si va tenir por de “l’efecte 2000″, el caos informàtic. Res ha passat.
El final del segle XX no és el final de la història, si de cas és el final de les concepcions utòpiques. Ara bé, formalment queda molt d’estructura mental utòpica. El segle XX acaba totalment desencantat amb un horitzó gris sense la perspectiva d’un mòn mès just.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (2-IV-2008).
DIVISIÓ HISTÒRICA DEL SEGLE XX. 2. EL SEGLE (1914-89). 2 Abril 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari La Primera Guerra Mundial té com a efecte la caiguda de les monarquies reaccionàries europees: prusiana, russa i austrohongaresa. També cau immediatament l’imperi turc, “l’home malalt d’Europa” del segle XIX i que havia existit des del 1453. Es comença a posar en evidència la superioritat econòmica dels Estats Units sobre Europa. I el que mès marcarà el segle serà el triomf de la revolució bolxevic a Rússia. La situació que es genera com a conseqüència de la guerra és totalment nova respecte de la situació anterior al començament de la guerra.
La revolució bolxevic va lligada a l’expectativa de revolució proletària mundial. Encara que el moviment revolucionari s’ha desplaçat cap a l’Orient, la revolució comunista a l’Europa Occidental encara no deixa de ser una possibilitat. Serà el SPD qui aixafarà la revolució soviètica a Alemanya. A Hongria hi ha el govern comunista de Bela Kun el 1919. A Itàlia, encara que havia estat al bándol vencedor, la petita burgesia estava enfonsada i això pot afavorir el comunisme o el feixisme. Aquests són els anys del “pistolerisme” a Barcelona. El plàcid reformisme socialdemòcrata no s’aplica encara gens ni mica a l’Europa d’entreguerres. La convulsió social d’aquests anys afavorirà l’aparició del feixisme com a resposta al “perill roig”. Hi ha feixisme a Itàlia a partir de la Marxa sobre aRoma de 1922, a Espanya a partir del cop d’Estat de Miguel Primo de Rivera el 13 de Setembre de 1923, a Polònia amb Pildsusky, a Alemanya a partir de la victòria electoral del NSDAP el 30 de Gener de 1933, etc. És una simplificació reduir el feixisme a la forma de la guerra civil contra la classe obrera que adopta l’Estat burgès. És això, però al mateix temps és una ideologia pròpia que es basa en la primacia de l’Estat sobre la societat civil. La burgesia és quelcom de subordinat pel feixisme, a l’inrevès de l’Estat liberal al que l’aparell serveix interessos burgesos.
El feixisme aconsegueix aixafar el moviment obrer a determinats països. Però s’ha d’enfrontar no nomès al comunisme soviètic, sinó també al liberalisme humanista. La Segona Guerra Mundial és la conseqüència de l’ambició imperialista hitleriana, del seu odi a la democràcia liberal, de l’odi als eslaus i de la necessitat d’utilitzar la maquinària de guerra generada al període de 1933-39. Massa enemics. Els grans aliats de Hitler nomès són Itàlia i Japó. De Franco nomès va aconseguir la no beligerància. El pacte germano-soviètic del 23 d’Agost de 1939 li hauria permès dedicar-se nompes al front occidental i neutralitzar el front oriental. El seu odi als eslaus difícilment podia evitar el temptació en què va caure el 22 de Juny de 1941.
La conseqüència de la guerra és la derrota total del feixisme i l’aliança precària de la democràcia liberal i la democràcia popular. Desprès de 1945 a Europa nomès hi ha feixisme als dos Estats de la Península Ibèrica. El feixisme és derrotat militarment i la seva ideologia desapareix de l’escenari de la història. Queda una mena de visió organicista o corporativista del poder de l’Estat a la Península Ibèrica que anomenen “democràcia orgànica”.
El mòn queda dividit en dos blocs: el capitalista i el comunista. El 1949 es crea l’OTAN i el 1955 el Pacte de Varsòvia. Això és la guerra freda. El 1949 Mao Tse Tung proclama la República Popular Xinesa. Fins al 1959 rep ajuda soviètica. Però l’entitat política pròpia de la Xina de Mao fa inevitable la divisió del bloc comunista. La Xina de Mao es distancia de la teoria de la “coexistència pacífica” de Kruschev. Es converteix en un referent per als moviments antiimperialistes i socialistes de les antigues colònies occidentals. A partir de 1959 la Cuba del Che i Castro és un nou referent per a aquest tipus de moviments.
De 1945 a 1973 es desenvolupa a l’Occident capitalista el mès increible creixement econòmic que hagi conegut mai la humanitat. La ideologia dominant és la socialdemòcrata. El capitalisme liberal sensu estricto és impossible. La socialdemocràcia salva el capitalisme del caos. Es crea el Welfare State(l’Estat del Benestar). És la “gàbia d’or” de la classe obrera que es temia Marx. El desenvolupament econòmic és igualment impresionant als països socialistes. Però la crisi de 1973 afecta els països capitalistes. Les causes de la decadència econòmica dels països socialistes no tenen res a veure ni amb els recursos natural, ni amb fluctuacions del mercat. El sistema socialista esgota les seves potencialitats productivistes, L’emulació socialista no ha funcionat. La Xina de Mao fa un girv “capitalista” desprès de la seva mort: “gat negre, gat blanc, el que importa és que mengi ratolins”, deia Deng Xiao Pin (1904-97).
El sistema capitalista supera la crisi del 73. És un sistema flexible que sap contrapesar els efectes socials del lliure mercat. El sistema socialista no té cap mena de flexibilitat, la mès mínima reforma desestabilitza tot el sistema. La Perestroika de Gorbatxov té l’efecte contrari al desitjat. Si modifiques la part política el desastre econòmic és inevitable. Es tractava d’una estructura rígida, a la que l’economia es fonamentava en una política totalitària. De fet el segle s’acaba amb la caiguda del mur de Berlín el 9 de Novembre de 1989. El comunisme ha condicionat la política mundial del segle XX. El seu esfondrament genera una situació qualitativament nova. L’imperialisme capitalista ha guanyat la “guerra civil mundial” sense cap acció bèlica. El perill de guerra nuclear s’esvaeix. Al segle XX no li queda ja res mès que treure les conseqüències de la victòria capitalista mundial.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (1-IV-2008).
DIVISIÓ HISTÒRICA DEL SEGLE XX. 1. EL PREÀMBUL (1901-14). 1 Abril 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Alguns historiadors diuen que el segle XX no comença fins el 1914. Cronològicament no té cap sentit, Estic d’acord en què el període anterior a 1914 és encara la continuació del segle XIX.
La primera guerra imperialista mundial ja s’estava preparant des de 1870-71. Era en realitat la segona guerra europea, la primera fou la Guerra dels Trenta Anys (1618-48). Engels ja havia predit que no trigaria massa la propera “carnisseria” europea, perquè les potències ja s’estaven armant des de la batalla de Sedan en endavant. Bismarck va predir amb exactitud que la guerra europea esclatarà per una “ximpleria” als Balcans, que és el que fou l’atemptat de Sarajevo. Els motius d’Alemanya per a armar-se contra les potències enemigues, França i Anglaterra sobretot, era que no havia pogut repartir-se bé el pastís imperialista mundial. França i Anglaterra tenien importants imperis colonials i Alemanya estava colonialment gairebé pitjor que Espanya. Per altra banda a partir de la seva unificació nacional Alemanya desenvolupa una considerable capacitat d’industrialització. Això és el que li permet armar-se.
Fins el 1914 existeixen encara tres monarquies reaccionàries que deixaran d’existir al final de la guerra: la prusiana, la russa i l’austrohongaresa. La Rússia tsarista a desgrat fa algunes “reformes democràtiques” a partir de 1905. El tsar ha reprimit violentament una manifestació pacífica que a mès portaven icons religiosos. Aquest “diumenge sagnant” li obliga a convocar dumes, que en realitat no msón democràtiques, perquè el seu`poder autocràtic roman intacte. Aquesta falta de visió històirica del tsar afavorirà desprès les revolucions de Febrer i Octubre de 1917.
A la Prússia o Alemanya de l’emperador Guillem els socialistes son legals des del 1890. Els socialistes s’acostumen cada vegada mès a la política parlamentària i no paren de pujar electoralment. Tot el moviment obrer europeu a partir de la Segonas Internacional (1889) tendeixa resoldre els problemes dins del marc parlamentari. El moviment revolucionari es desplaça cap a l’Orient. No obstant això l’any 1914 és una fita en la història del socialisme europeu. Fins al 1914 el socialisme encara era internacionalista, l’esclat de la guerra el fa caure en el “nacionalxovinisme”. Per altra banda el socialisme, al menys l’alemany obertament, no sderà declaradament contrarrevolucionari fins al 1918. Les teories revolucionàries encara no s’han abandonat obertament, però la praxi és cada vegada mès reformista. Les teories de Bernstein: “Les premises del socialisme” (1899) encara presuposen la inevitabilitat de l’evolució social cap al socialisme. Durant tot aquest període encatra no existeix la separació0 entre socialistes i comunistes.
Fora d’Europa a aquesta època hi ha dues potències emergents: els Estats Units i el Japó. El procès d’industrialització accelerada comença als Estats Units a partir de 1865 amb la victòria del Nord industrial sobre el Sud cotoner i esclavista. Els primers anys del segle els Estats Units ja han superat industrialment Anglaterra, però políticament encara estan tancats dins del seu àmbit mès immediat. La història social dels Estats Units és diferentde l’europea. Reprimeixen amb facilitat el moviment obrer com van fer amb les dones treballadores el 1908. La història de la classe obrera als EUA tambés és diferent als EUA. Mai va ser un proletariat miserable com ho va ser estrictament a l’Anglaterra del segle XIX.
El Japó experimenta un procès de modernització accelerada a partir de la revolució del “Meijii” (Llum) de 1868. La prova evident de l’èxit d’aquest procès de modernització es dòna durant aquest període. Son els vencedors de la guerra russo-japonesa de 1904-05. Aquesta guerra provocarà el desastre del tsarisme i l’èxit del Japó. Políticament la revolució del Meiji de 1868 havia portat del poder feudal dels shoguns a la monarquia centralitzada de l’emperador. No hem d’oblidar que molts processos europeus de modernització van lligats a la cventralització política de la monarquia, front a la dispersió feudal. El Japó estava ja preparat econòmicament i a la Primera Guerra Mundial va estar al bàndol vencedor.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (30-III-2008).
NECESSITAT DE RENOVACIÓ POLÍTICA D’ERC. 26 Març 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Carod-Rovira és l’artifex del gran ascens electoral d’ERC el 2003-04. Àngel Colom havia deixat el partit dividit i Carod-Rovira va aconseguir portar el partit cap endavant. Però desprès no ha sapigut gestionar bé l’ascens electoral. La interpretació que va fer la direcció del partit el 2003 és realment lamentable. Van dir que Catalunya no és Euzkadi que aqui no s’ha de fer una política de fronts. Van orientar la pol´ñitica cap a la població que no vol la independència, ni tan sols res que s’asembli a emancipació nacional. La independència no és possible sense la majoria social i política. La majoria social no és catalana, per això hem de construir la independència sense catalans. La llengua és cosa de quatre gats, però el finançament afecta tothom. Per això la lluita independentista ha de girar del front cultural al front econòmic i social. Al mateix temps en el terreny cultural ja hi ha democràcia i llibertat. Parla-li en català, no veus que t’entèn?. Així feliçment aconseguirem la independència gradualment. Aqui ningú no li té fòbia al català, que hi hagi gent nascuda a Catalunya que no parla català és un detall sense importància. Com que la independència és un detall sense importància de les classes populars i la llengua es pot estendre fàcilment i sense obstacles, el 2014 ja tindrem la independència. Aquesta és la brillant anàlisi que va fer la direcció política del partit.
Desprès veus la crua realitat: si que hi ha fòbia al català i la independència no és una necessitat econòmica ni de les classes populars, ni de ningú. Per on ha d’anar, doncs, la renovació polñitica d’ERC.
Primer de tot qualsevol direcció política raonable ha d’entendre el sentit del nostre vot. El nostre vot és el del catalanisme radical. El nostre nacionalisme no és ètnic. S’ha entès el vot dels “castellans” en un sentit ètnic. Aquests “castellans” són ja nacionalment catalans, i això inclou necesàriament en el nostre cas la identitat cultural.
En segon lloc un partit independentista no es pot comportar com si fos un partit gran dins d’un sistema antagònic respecte dels nostres objectius polñitics. Dinsx del sistema de la unitat d’Espanya no existeix la possibilitat de què un partit polñitic independentista prengui el poder polític. La cultura de govern dins d’aquest sistema és contraproduent, perquè acaba negant la via rupturistra, única possible cap a la independència. El gradualisme queda bloquejat pel propi sistema que se l’engoleix i el pot fer anar cap enrera d’acord amb les exigènmcies del sistema. El gradualisme i la cultura de govern provoquen el rebuig del nostre electorat. Tal cosa no vol dir que s’hagi d’estar sempre a l’oposició. Estar al govern es pot justificar per evitar situacions polñitiques pitjors per al poble català, però això no és ser un partit de govern.
ERC no és un partit de classe, ni tan sols té una política social diferent de la polñitica nacional. La reducció de la polñitica social al problema del finançament converteix la política social en un apartat de la polñitica nacional. Per això és impossible l’expansió electoral cap als sectors no catalanitzats de la societat catalana. La polñitica de finançament no convenç ningú mès que no sigui ja un nacionalista català. Els possibles sectors que els interesin el finançament i no la nacionalitat catalana, no són electoralment significatius per nosaltres.
A Catalunya hi ha dos blocs polñitics sòlids i estables: el català i l’espanyol. El nacionalisme català el conformen ERC i CIU, com a molt podem afegir ICV. És absurda la fòbia de certs sectors del partit a CIU, i desprès preferir el PSC. El nostre eix polñitic és el nacionakl, no el social. EEn tot cas podem ser el sector “socialitzant” del nacionalisme català. Els vots se li han de treure a CIU, no al PSC. El fet d’haver sigut “aixafats” per CIU el 1980 no vol dir que es torni a repetir. El 1980 el nacionalisme català tornava a l’escena política desprès de dècades i l’electorat va voler primer un nacionalisme suau. Quan el nacionalisme suau s’ha esgotat ERC li ha tornat ha donar vida, fent girs incomprensibles. ERC pot arribar a ser un partit majoritari dins del nacionalisme català, difícilment erosio0narà eñ PSC.
ERC és un patit antisistema. La poíitica reformista no li pot anar bé mai. ERC s’ha de definir com a partit rupturista democràtic per la independència. Però no s’ha de plantejar cap camí fantàstic cap a la independència. S’ha de consolidar l’espai polític radical i desprès ja veurem les possibilitats històriques.
La situació política internacional pot afavorir les transicions o ruptures pacífiques cap a la independència. Però això no vol dir que nosaltres particularment com a poble ho tinguem fàcil. L’Estat espanyol és sòlid i la cohesió social a Catalunya afavoreix el bloc espanyol. Això afavoreix la idea de consolidar l’espai polític radical, com a única escletxa de la unitat d’Espanya a Catalunya.
L’única direcció política recolzable per al proper Congrès de Juny és la que entengui que el nostre partit no és reformista, sinó rupturista democràtic, i que la independència no és quelcom que es vegi a l’horitzó, sinó una lluita llarga i difícil, mai impossible.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (22-III-2008).
SEDICIÓ POLÍTICA EN LA GÈNESI DE LA RELIGIÓ CRISTIANA. 19 Març 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari
“El meu Reialme no és d’aquest mòn”, diu Jesucrist contra l’acusació de sedició. Aparemment Jesucrist no té res a veure amb aquest mòn, aleshores l’acusació de sedició polñitica és absurda. Jesús no respon a l’ideal polític del poble jueu que esperava un mesies en el sentit d’un emancipador nacional. Per això el poble jueu no acepta que Jesús sigui el mesies profetitzat, encara l’estan esperant. Alguns pensen que la idea mesiànica es realitza el 1948 amb la creació de l’Estat d’Israel. En aquest sentit la religió cristiana no és sediciosa respecte de l’Imperi Romá. No tenia cap interès en superar l’ordre establert, no volia treure les forces d’ocupació romanes de Judea. Però la sedició política era evident i inevitable en tant que no podia aceptar el culte oficial a l’emperador. La concepció cristiana de les relacions entre religió i política és diferent de la romana. A l’antiga Roma la religió és quelcom subordinat a la polñitica. El fet religiòs es dona dins del marc de la comunitat política i no el transcendeix. El vincle religiòs és el mateix que el vincle polñitic. Per això l’emperador és al mateix temps el Summus Pontífex. Tal cosa no s’ha de confondre amb el laicisme modern. El laicisme a mès de subordinar la religió a la política, la redueix a l’àmbit privat. A Roma, lluny d’això, la religió té un carácter públic, de manera que no és possible separar l’àmbit públic i el privat.
L’antiga religió romana s politeista i la cristiana monoteista, però aquest no és el problema principal. L’Imperi Romà es va extendre per un territori equivalent al dels EUA actuals, mès de nou mil.lions de quilòmetres quadrats. Roma era conscient de la inevitabilitat de la diversitat cultural i religiosa. Podria haver aceptat la llibertat de culte dels cristians si aquests haguesin aceptat els formalismes polítics. Tal cosa no era possible per la naturalessa trascendent i personal del vincle amb Dèu, segons la concepció cristiana. Per dir-ho en terminologia cristiana, el cristià està vinculat en cos a la comunitat política i a Dèu en ànima, abans ha de tèmer qui pugui matar l’ànima que a qui nomès pugui matar el cos. Tal cosa no vol dir que hagi necesàriament contradicció entre la comunitat política no cristiana i el cristià. Hi ha contradicció quan l’Estat mana allò que va contra el vincle religiòs. Aleshores el cristià és necesàriament sediciòs, perquè “la pàtria del cristià és el reialme dels cels”.
El caràcter marcadament trascendent de la religió cristiana, la impossibilitat de sotmetre el fet religiòs al marc temporal de l’Estat, ha fet que el cristià s’hagi sentit sempre incòmode a aquest mòn. Fins i tot a l’Edat Mitjana quan l’Estat era cristià, la vida monàstica és un indicatiu de la preeminència del vincle religiòs per sobre del polític. A l’Edat Mitjana no hi ha sedició política del cristià respecte del seu Estat, no hauria tingut massa sentit tampoc. Però si què hi ha una continua lluita de jurisdiccions. Mai acaba de quedar clar què pertany a l’ámbit temporal i que a l’àmbit espiritual.
En la situació actual de l’Occident laic observem tendencies sedicioses en el cristià. El mateix rei Balduí de Bèlgica (1951-93) es va negar a signar una llei d’avortament perquè anava contra la seva consciència catòlica. La sedició era doble, anava contra la sobirania popular i contra la laïcitat de l’Estat. L’Estat belga va trobar una solució d’acord amb la sobirania popular i la laïcitat. La llei es va aprovar sense la signaturaz del rei, perquè el dia de la seva aprovació el rei es trobava “indisposat”.
En el cristiàs sempre hi ha el germen de la sedició política precisament perquè “el seu reialme no és d’aquest mòn”. La comunitat política sempre és un constrenyidor de la seva ansietat de trascendència.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (19-III-2008).
LES CONSEQÜÈNCIES HISTÒRIQUES DE LA PASSIÓ I MORT DE JESUCRIST. 17 Març 2008
Publicat per salmeron a: General , 1 comentari fins ara
Aquestes dates els cristians recorden la passió i mort de Jesucrist. Tal fet succeí a Judea, ocupada pels romans, sota el governament de Ponç Pilat i el regnat de l’emperador Tiberi. Devia ser cap a l’any 782 (AUC), perquè el calendari cristià té un error d’uns 4 anys.
La passió i mort de Jesucrist és un fet històric objectivable, però s’ha d’entendre dins del marc d’una interpretació teològicaz i escatològica de la història. Els fets objectivament esdevinguts estan condicionats pel marc teològic dins del què es desenvolupen, i l’objectivitat dels fets condicionen la història posterior. Jesucrist es presenta com el Fill de Dèu, el mesies anunciat pels profetes segles abans. El mateix Jesucrist volia la sebva pròpia mort perv al perfecte acompliment de la Paraula. Al mont de les Oliveres donà mostres de feblesa humana. És un contrasentit demanar al Pare que “aparti aquest calze”. La mort de Jesucrist és el nucli bàsic de la teologia cristiana, segons la qual el mateix Jesucrist es converteix en l’anyell de Dèu, el sacrifici de sang per a la nova aliança, definitiva i eterna. Evidemment dins de la teologia cristiana la mort ha d’anar lligada a la resurrecció, sense la qual no tindria cap sentit escatològic.
La passió i mort de Jesucrist és un fet cabdal dins de la història, perquè sense aquest fet hauria resultat impossible diferenciar la religió jueva de la cristiana. La religió jueva és la religió nacional del poble jueu, la religió cristiana és universal. El sacrifici de Jesucrist és per a què tot el que tingui fe en ell es pugui salvar. Per tant desboorda els límits nacionals d’un poble.
Jesucrist posa les bases d’una nova esglèsia de la que el cap visible és Pere. Els apòstols van continuar l’obra del Mestre i van procurar expandre-la per tot arreu, seguint les instruccions del mateix Mestre.. La nova religió es diferencia de la jueva per la insistència en la fe per sobre de les obres externes de la llei. Es diferencia del politeisme oficial romà pel seu humanisme.. La fe cristiana proclama la igualtat de tots els homes davant Dèu per sobre de les diferències de classe. Per això alguns la confonen amb el comunisme modern, amb el que no té res a veure, i pels romans era una treligió sediciosa i d’esclaus. Era una religió sediciosa perquè no respectava el culte oficial. El cristianisme separa el vincle religiòs del vincle polític. El cristià està vinculat en consciència pels seu Dèu, no per la comunitat política. Abans ha de ser màrtir de la fe que sotmetre el vincle religiòs al vincle polític, “Al Cèsar el que és del Cèsar, i a Dèu el que és de Dèu”, apart de ser una frase de circumstàncies, nomès té sentit quan l’obediència política no contradiu el vincle religiòs.
La nova religió sediciosa patói 10 persecucions des de Neró (54-68) fins a Dioclecià (285-305). Peròno van aconseguir frenar la seva expansió. L’any 313 per l’Edicte de Milà l’emperador Constatí legalitza el cristianisme. Amb Julià l’Apòstata (361-63) hi ha un intent de tornar al paganisme, però el va matar una “fletxa cristiana”, segons un comentarista de l’època. “Has vençut galileu”, va dir Julià. Galileu era Jesucrist per ser de Galilea. Realment va vèncer Jesucrist, va aconseguir imposar la seva Esglèsia que el va declarar Fill de Dèu i, per tant, Dèu. El Concili de Nicea (325) estableix la divinitat de Jesucrist. El fill del fuster va aconseguir que el consideresein durant segles el Verb Encarnat, la Segona Persona de la Santísima Trinitat i li reconeguesin la unió hypostàtica de la naturalessa huimana i divina. A mès durant segles la religió cristiana fou el fonament de legitimitat del poder polñitic. Res d’això hauria estat possible sense la creença en la mort i la resureció de Jesucrist.
Val la pena reflexionar sobre tot això aquests dies, perquè sense això és impossible entendre la història d’Occident. EL laicisme modern ens ha portat a un estadi superior de la història d’Occident, però Occident no comença el segle XVIII.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (16-III-2008).
14 DE MARÇ DE 2008: 125 ANIVERSARI DE LA MORT DE KARL MARX. 13 Març 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari
A les 14 hores 43 minuts del 14 de Març de 1883 Friedrich Engels va sortir uns instants de la casa dels Marx. A les 14 hores 45 minuts va tornar i es va trobar Marx “dormit” al seu silló. Va morir plàcidament en aquest interval de temps. Teni pleuresia. El 17 de Març Engels exalta el seu amic mort en el discurs fúnebre, al cementiri de Highgate de Londres. Parla del gran líder mundial del proletariat que ha perdut la classe obrera i de les seves grans aportacions intel.lectuals, fins i tot en matemàtiques!!. Es pot comprendre que era una exaltació de l’amic mort, ja que en matemàtiques Karl Marx no va aportar res; a menys que volguès dir la part matemàtica de l’economia, i tampoc és raonable parlar d’una gran aportació de Marx en aquest terreny.
Al cementiri de Highgate, a la tomba de Marx, hi ha la tesi onzena sobre Feuerbach: “Fins ara els filòsofs s’han dedicat a interpretar el mòn. Del que es tracta és de transformar-ho”.
El 14 de Març de 1983 amb motiu del centenari, van anar grups polítics a la tomba de Marx per commemorar el fet. Aquest 125 aniversari no crec que vagi ningú a visitar la tomba de Marx. Les coses han empitjorat pel marxisme aquest últim quart de segle.
Marx va morir amb la erma convicció de què les seves teories eren “científiques” i que el seu acompliment era històricament inevitable. Però les coses han anat de manera molt diferent a com es pensava. L’últim Engels, el de desprès de la mort de Marx (1883-95), ja té una tendència que està d’acord amb el que serà desprès la socialdemocràcia reformista. El que es veu clar a finals del segle XIX és que no hi ha una tendència a la bipolarització social. Això afavoreix la reforma social del capitalisme. De fet desprès de la legalització de l’SPD el 1890, la socialdemocràcia alemanya seguirà una política parlamentarista, que recolza Engels els seus últims anys.
Al pròleg de “La situació de la classe obrera a Anglaterra” de 1890 Engels comenta les diferències respecte de de la primera edició de 1845 a Anglaterra. Entre d’altres comenta que ni Marx ni ell s’haurien imaginat aleshores que la burgesia arribaria a reconèixer els sindicats obrers.
El moviment revolucionari es desplaça cap a l’Orient. Així sorgeix la figura de Lenin. El desplaçament revolucionari va implicar lligar el socialisme a la lluita anticolonial i antiimperialista. Sense aquest desplaçament el marxisme nop hauria tingut cap influència rellevant al mòn, però al mateix temps desmenteix la tesi marxista de què la revolució ha de començar als països avançats. La teoria trotskista de la revolució permanent nomès tenia sentit dins del context5 de la revolució mundial, cosa que no es dona mai.
A partir de 1914 la socialdemocràcia trenca l’internacionalisme proletari, recolzant cada partit socialista el seu propi Estat burgès en la guerra europea. Es pasa de l’internacionalisme proletari a una mena de “socialpatriotisme”.
Amb la III Internacional, fundada per Lenin l’any 1919, els partits socialistes s’escindeixen en reformistes i revolucionaris (comunistes).
A partir de 1945 la divisió del mòn en blocs estabilitza el capitalisme i fa impossible la revolució a l’Occident capitalista. De cara al moviment obrer es cada vegada mès evident que són preferibles les reformes socialdemòcrates al model soviètic. A mès el “socialisme real” mostra el seu rostre represiu i antipopular a Hongria el 1956 i a Txecoslovàquia el 1968.
Amb la caiguda del mur de Berlínel 1989 s’esfondra fins i tot la idea de la revolució als països subdesenvolupats. La crisi del marxisme no pot ser mès absoluta.
Únicament sembla resorgir una certa mena de socialisme a Veneçuela, Bolívia, Equador, etc. Però el que crec és que 125 anys desprès de la mort de Marx el pensament marxista com a tal és impossible de recuperar. Qui vulgui les meves tesis sobre el marxisme i la reconstrucció del socialisme npot llegir el meu article: “La suoeració històrica del marxisme i la meva crítica actual”, publicat a aquest mateix blog.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (8-III-2008).
LA FILOSOFIA D’ERC I ELS RESULTATS ELECTORALS. 12 Març 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari ERC es funda el Març del 1931 i tres setmanes desprès guanya les eleccions. Durant la Segona República va ser el partit hegemònic a Catalunya. La filosofia d’ERC durant aquest període la reflexa el discurs de Francesc Macià quan diu que: “ens apoiem sobre coses immortals, com són els drets dels pobles”. En un context filosòfic de predomini del materialisme marxista ERC es recolza en criteris de filosofia del subjecte, i li va bé. Desprès vé el “llarg hivern” que va del 26 de Gener de 1939 a la legalització de 1977.
El nacionalisme català resorgeix amb força, però liderat per “l’equivalent” de la Lliga Regionalista: CIU. De 1979 al 2003 ERC fa la travesia del desert. El problema no és d’interpretació filosòfica, sinó de què el nacionalisme ja el lidera un altre partit. El 2003 Carod-Rovira creu veure la “terra promesa” i fa el gran gir filosòfic. El nacionalisme català no es pot fonaqmentar en criteris de filosofia del subjecte, sinó en criteris materialistes de racionalitat instrumental. L’emancipació nacional no es fonamenta en el dret inalienable dels pobles a l’autodeterminació, sinó que és un mitjà per a la millora siocial i econòmica del poble. El “pecat” d’en Carod li va permetre “albirar” la “terra promesa”, però no trepitjar-la. Quan el materialisme marxista ha abandonat l’escenari de la història, ERC fonamenta el propi nacionalisme en aquest materialisme. Igual que el 1931 ERC va contra corrent, però ara li surt malament. El nacionalisme d’una nacuió petita no es pot fonamentar en criteris de racionalitat instrumental, sinó de raò incondicionada. El lema d’aquesta campanya era clarísim de racionalitat instrumental: “Objectiu: un país de 1ª (per això volem la independència)”. El lema de CIU: “El teu vot farà respectar Catalunya” era clarísim de filosofia del subjecte. La peraspectiva filosòfica d’ERC implica que la independència no és bé en si mateix, sinó un instrument per a un altre objectiu. Això està clarament dirigit als que no volen l’emancipació nacional per si mateixa, sinó en tot cas per raopns alienes. Per altra banda això implica un determinisme economicista marxista aplicat a l’emancipació d’una nació petita. Nomès té sentit pretendre una majoria social i política suficient per a la independència per motius econòmics, si la majoria de la població es veu obligada per la necessitat econòmica. Evidemment això és una forma de determinisme materialista, perquè fonamenta la política no en la voluntat, sinó en la necessitat material.
Si ERC vol continuar endavant ha de capgirar la interpretació filosòfica. La política pot utilitzar instrumentalment la necessitat econòmica, però no és el seu fonament. El fonament de la política és la voluntat, en aquest cas es tracta de la voluntat del poble català com a subjecte històric. S’ha de fer un ús instrumental de la raò instrumental, respecte de la raò incondicionada. La independència pertany a la raò incondicionada perquè és un fi en si mateix. Això no exclou altres fins en si mateixos com la democràcia, el socialisme, etc.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES (12-III-2008).
COMENTARI DE LES ELECCIONS DEL 9 DE MARÇ. 10 Març 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Aquestes eleccions han estat fortament espanyolitzades. La suma de PSOE i PP dóna 322 escons, mentre que el 2004 la suma donava 312 escons. Els dos grans partits espanyols han guanyat: 5 escons el PP i 5 el PSOE. La victòria del PSOE és clara, però no aclaparadora. Amb 169 escons necesitarà pactar. Sembla evident que el candidat és CIU, cosa que omplirà de goig Duran i Lleida. Ambb 11 escons mès tindrà una majoria absoluta suficient.
La derrota del PP amb 154 escons és una derrota relativa. Si la derrota haguès estat contundent si que seria inviable la seva agressivitat política. D’aquesta manera sembla que l’agressivitat política dóna rèditts electorals. Han aconseguit espanyolitzar la política espanyola. Ells han pujat 6 escons i el PSOE 5. El que no han aconseguit és fer valer la seva política espanyola com la vàlida per governar. Segurament no mantindran questa legislatura un to tan agresiu, però si que mantindran les mateixes línies generals. Han aconseguit mobilitzar el seu electorat, però com a efecte rebot han fet guanyar al PSOE vots que no són estrictament seus.
El PSOE ha obtingut vots d’IU i dels nacionalismes no espanyols. La por a la política ultrarreaccionària dels bisbes aliats amb el PP ha decantat vots d’esquerres cap al PSOE. La por a l’espanyolisme radical del PP ha decantat vots dels nacionalismes basc i català cap al PSOE.
En conjunt aquestes eleccions, malauradament, mostra que l’Estat espanyol no pateix cap crisi. El suposat perill de trencament porta a l’espanyolització d’unes eleccions ja espanyoles de per si. No estem en una situació política equiparable a la dels països de l’Est on s’han produït processos independentistes.
La derrota d’ERC crec que és el símptoma d’una mala interpretació de la direcció del partit sobre l’ascens electoral del 2003-04, i d’un error d’aliances polítiques. L’error consisteix en creure que l’ascens electoral és capa la població no nacionalista i que tot es fonamenta en la política econòmica, com si el nacionalisme català fos principalment un nacionalisme econòmic. Amb això pretenia el partit la majoria social i polñitica suficient per la independència. Des del meu punt de vista el nacionalisme català no és de base econòmica, sinó cultural. La qüestió del finaçament és necesària, però secundària. L’efecte d’això és perdre el vot del que realment vol l’emancipació nacional i dirigir la política cap al que no li interessa l’emancipació nacional.. Hem perdut els propis sense guanyar els aliens. L’aliança amb el PSC ha tingut l’efecte contrari: donar-li vots a ell. Com que no és evident que amb independència es viurà millor econòmicament, amb el catalanisme del PSC ja n’hi ha prou per als sectors no nacionalistes que els pot interessar la qüestió del finançament. ERC ha decebut l’electorat nacionalista i, no així CIU. Duran i Lleida és una persona poc catalanista, però no ha fet girs incomprensibles dins del catalanisme. Per això ha mantingut els 10 escons de l’anterior legislatura.
La situació política a Euzkadi amb una millora de la correlació de forces per al PSOE, farà difícil mantenir la convocatòria de referendem d’Ibarretxe. Jo crec que això afavorirà la persistència del conflicte armat a Euzkadi. Si ETA buscava una millora dels resultats del PSOE amb l’últim atemptat, ho ha aconseguit. La dificultat o gairebé impossibilitat d’una soprtida democràtica al conflicte, afavoreix la via armada.
Aquesta espanyolització de les eleccions és merament circumstancial. La normalitat política consisteix en l’existència d’espais nacionalistes no espanyols que com a mínim condicionen la política de l’Estat. El problema de les nacionalitats a l’Estat espanyol no té solució ni a curt ni a mig termini. Cal entendre això per tal d’orientar bé la política nacionalista.
El problema d’IU i ICV és que no és creible una polñitica mès d’esquerres que la del PSOE. No han reformat els principis marxistes dels que venen, ni tampoc els poden aplicar. Volen ser una mena de socialdemocràcia mès d’esquerres que la convencional. Això no porta enlloc. O fan una reforma ideològica com cal o estaran sempre igual.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (10-III-2008).