Política, filosofia i emancipació http://cat.bloctum.com/salmeron Bloc de Joan Pere Salmerón Wed, 08 Jun 2011 17:44:22 +0000 http://wordpress.org/?v=2.9.2 en hourly 1 L’ASSASSINAT D’OSAMA BIN LADEN I LA LLUITA CONTRA AL QUAEDA. (ND) http://cat.bloctum.com/salmeron/2011/05/26/lassassinat-dosama-bin-laden-i-la-lluita-contra-al-quaeda-nd/ http://cat.bloctum.com/salmeron/2011/05/26/lassassinat-dosama-bin-laden-i-la-lluita-contra-al-quaeda-nd/#comments Thu, 26 May 2011 17:56:23 +0000 salmeron http://cat.bloctum.com/salmeron/2011/05/26/lassassinat-dosama-bin-laden-i-la-lluita-contra-al-quaeda-nd/ osama-bin-laden.jpgAhir van anunciar la mort d’Osama Bin Laden a mans d’un escamot d’èlit de l’Exèrcit dels Estats Units. Més enllà dels dubtes raonables que puguin haver sobre la veracitat de la notícia es posa en evidència el tarannà poc democràtic dels Estats Units. Es tracta d’una execució sense judici. Per molt greus que hagin estat els crims comesos tothom té dret a un judici just. L’hauriem d’haver agafat viu per portar-lo a judici. Ien cap cas és acceptable la pena de mort. La pena màxima raonable hauria de ser 20 anys de presó. Però els Estats Units estan poc civilitzats en aquest aspecte. Allà encara existeix la pena de mort. El cas és més greu perquè ni tan sols ha hagut judici. Encara es regeixen per la llei de la venjança.
barack-obama-for-president.jpg Una altra cosa hauria sigut que haguès mort en una operació militar. La lluita militar contra Al Quaeda està justificada perquè ells mateixos han escollit el camí de l’acció armada. Ells mateixos volen la guerra contra Occident. Si això és el que volen Occident té dret a defensar-se militarment. A la guerra santa de l’Islam s’ha de respondre amb la guerra democràtica per les llibertats i la dignitat de l’home.
Tampoc seria just dir que a Bin Laden l’ha assassinat l’imperialisme. La lluita de Bin Laden i Al Quaeda no és una lluita antiimperialista. Es tracta d’un moviment ultrarreaccionari que vol substituir l’imperialisme occidental per l’imperialisme àrab. El mateix concepte de guerra santa és ja un concepte imperialista. No accepten la diversitat. Volen un món uniformitzat per la fe islàmica. A Bin Laden l’ha assassinat una potència que no té clars els valors democràtics. És inacceptable el seguidisme de les potències occidentals respecte dels Estats Units en tant que celebren una mort injusta. Els valors democràtics estan més arrelats a la UE que als Estats Units. Hauria de ser a l’inrevès. Els Estats Units haurien de prendre exemple de la UE.
La mort de Bin Laden afebleix Al Quaeda, però augmenta el risc de resposta militar. Al Quaeda ha perdut el seu fundador i líder. Però es tracta d’una xarxca internacional ben estructurada que no sucumbirà per aquesta derrota momentània. La lluita contra Al Quaeda al-qaeda-c5c9b.jpgno s’acaba amb la mort del seu líder. És important que disminueixi la seva base social al món islàmic. Al Quaeda no és un grup terrorista aïllat de la seva base social. Per això la seva superació històrica no és gens fàcil. Si el món àrab es decanta per la democràcia estem en el bon camí. La derrota d’Al Quaeda no pot ser merament militar. Ha de ser social i política. Mentre l’integrisme islàmic sigui un referent social la lluita militar està mancada de la seva base social. No obstant això la lluita militar contra Al Quaeda està justificada perquè ells mateixos volen la guerra. Occident ha de swer per una banda respectuós amb el dret dels àrabs a autodeterminar-se i per altra ha d’intervenir militarment en funció dels interessos occidentals. Això no és una justificació de la política imperialista. Occident té dret a defensar les seves ambaixades dels atacs terroristes, per exemple. Això no és imperialisme. Imperialisme és supeditar els interessos àrabs als interessos occidentals. Front a això el poble àrab té dret a resistir. No s’ha d’entendre l’interès per la democràcia com a un interès imperialista d’Occident. Això ésw un interès universalista vàlid per a totes les civilitzacions. Per altra banda no s’ha de reconèixer que hi ha una civilització islàmica diferent de l’occidental. La revifalla de la civilització islàmica és una desgràcia històrica que s’ha de combatre. Occident ha de ser respectuós amb el poble àrab. S’ha de limitar a recolzar els moviments d’oposició a l’islamisme sense intervenir directament. La intervenció directa només és legítima quan la reclama el poble oprimit. Aquest és el cas de Líbia. La intervenció a Líbia no és una agresió imperialista perquè no neix d’una iniciativa occidental, sinó d’una revolta popular contra la dictadura de Gadafi.
Sóc contrari a l’anomenat “diàleg de civilitzacions”. No hi ha res a dialogar amb la civilització islàmica. Cal lluitar per la seva destrucció. Per tant amb Al Quaeda no hi ha res a dialogar.
La rendició incondicional d’Al Quaeda ha de ser l’objectiu legítim d’Occident. I la raó d’això no és que Al Quaeda sigui terrorista, sinó que és una organització reaccionària que vol sotmetre el seu propi poble al totalitarisme islàmic. Per altra banda Al Quaeda tampoc té voluntat negociadora. En conclusió la mort de Bin Laden ha estat il.legítima, però no aixó la lluita contra Al Quaeda.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (25-V-2011).

]]>
http://cat.bloctum.com/salmeron/2011/05/26/lassassinat-dosama-bin-laden-i-la-lluita-contra-al-quaeda-nd/feed/ 6
LES FAL.LÀCIES DEL MATERIALISME HISTÒRIC. (NF) http://cat.bloctum.com/salmeron/2011/04/04/les-fallacies-del-materialisme-historic-nf/ http://cat.bloctum.com/salmeron/2011/04/04/les-fallacies-del-materialisme-historic-nf/#comments Mon, 04 Apr 2011 18:03:27 +0000 salmeron http://cat.bloctum.com/salmeron/2011/04/04/les-fallacies-del-materialisme-historic-nf/ El materialisme històric s’ha presentat sempre com a la interpretació científica dels fets històrics. Es tracta d’una extrapolació del paradigma de les ciències naturals a les ciències socials. Tot es regeix per lleis materials. La història vé determinada per les condicions materials d’existència de cada moment. Això implica un relativisme històric materialista. El que hi ha d’universal és la relació entre infraestructura i superestructura. La superestructura sempre és el reflexe de la infraestructura. La infraestructura és la base econòmica sobre la que es funden les relacions socials de producció. La superestructura són els productes de l’esperit humà: la política, el dret, l’art, la religió, etc. D’acord amb la teoria materialista l’esperit prové de la matèria. No té autonomia pròpia i és el mer reflexe de les lleis de la matèria. Aquest materialisme està matissat pel fet de ser dialèctic. El mecanicisme materialista nega de manera absoluta la part activa de l’home. El materialisme dialèctic no nega la part activa de l’home. L’home transforma el món que l’envolta mitjançant el treball. La categoria del treball pertany a la raó instrumental i per tant es situa dins de la concepció materialista.
Marx diu que els homes són lliures dins d’unes condicions que ells mateixos no han escollit. També diu al pròleg de la “Contribució a la crítica de l’Economia Política” (1859) que no és la consciència la que crea l’èsser social, sinó l’èsser social qui crea la consciència. La relación entre infraestructura i superestructura no és mecànica, no és un reflexe passiu. Però és que l’activitat humana és concebuda de manera material. L’activitat humana es limita al treball. Per tant l’activitat humana és el reflexe de les condicions materials d’existència. El materialisme no pot evitar aquesta relació de reflexe per molt dialèctic que sigui.
El materialisme històric nega la noció de subjecte lliure. Es tracta d’un determinisme materialista. El subjecte humà es regeix per les mateixes lleis físiques que la naturalessa. Es tracta d’una concepció uniformista del coneixement humà. En nom de la ciència nega l’autonomia de la voluntat humana. Així pretèn que l’adveniment del comunisme és una predicció científica front a la qual res pot fer la voluntat humana. Curiosament aquesta predicció “científica” no era coneixement a posteriori que és el propi de la ciència. Es tracta més aviat d’una fe pseudocientífica. El materialisme històric confon ciència amb filosofia especulativa materialista. La filosofia materialista és una opció legítima, però al menys no hauria de tenir vergonya de si mateixa com a filosofia. La principal fal.làcia del materialisme històric és fer passar per ciència el que és filosofia especulativa. L’altra gran fal.làcia consisteix en reduir el subjecte a l’activitat productiva. És preferible al mecanicisme que nega fins i tot l’activitat humana, però reduir l’activita humana al treball productiu nega la llibertat de l’esperit humà. No explica el paper de l’espontaneïtat humana en la història.
El materialisme històric supera la metafísica del subjecte. Nega la dualitat kantiana entre subjecte i món físic. El kantisme tenia el desavantatge que presenta el subjecte d’una manera abstracta, desvinculat de les condicions concretes de la seva producció. El materialisme és imprescindible si volem conèixer el subjecte concret. Però front al materialisme històric jo proposo un materialisme moderat. El subjecte és metafísic o no és, però les condicions cocnretes de la seva producció són materials. D’aqui no hem de deduir que l’activitat humana es redueixi al treball. Si fos així tot es reduiria a raó instrumental i estariem dins d’un paradigma positivista que és el que li passa al marxisme. El subjecte lliure pertany a la raó incondicionada i en aquest sentit és inevitablement metafísic. Però per altra banda no existeix el subjecte desvinculat de la causalitat física. Això implica un dualisme entre subjecte i món físic moderat pel fet de què la producció real del subjecte és material. El subjecte lliure i el món físic interactuen dialècticament. Des del meu punt de vista no es pot parlar d’infraestructura i superestructura, sinó d’estructures oposades: la material i l’espiritual que per la seva interacció dialèctica determinen el subjecte real. Per tant jo nego el determinisme materialista. La consciència no és el mer reflexe de les condicions materials d’existència. La consciència és lliure, però només dins del marc d’unes determinades condicions materials d’existència pot arribar la seva concreció pràxico-real. Per altra banda la consciència té entitat pròpia podent modificar les condicions materials d’existència per tal de realitzar els propis objectius.
Crec que així es superen les fal.làcies del materialisme històric.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (31-III-2011).

]]>
http://cat.bloctum.com/salmeron/2011/04/04/les-fallacies-del-materialisme-historic-nf/feed/ 0
LA RELIGIÓ EN EL MARC DEL MÓN CONTEMPORANI. (ND) http://cat.bloctum.com/salmeron/2011/03/30/la-religio-en-el-marc-del-mon-contemporani-nd/ http://cat.bloctum.com/salmeron/2011/03/30/la-religio-en-el-marc-del-mon-contemporani-nd/#comments Wed, 30 Mar 2011 18:25:59 +0000 salmeron http://cat.bloctum.com/salmeron/2011/03/30/la-religio-en-el-marc-del-mon-contemporani-nd/ La religió ho va ser tot fins al segle XVIII. No obstant això ja estava tocada des del segle XVI. La imatge mitjaval del món s’acaba el segle XVI degut a l’impacte de la -revolució Científica. La coherència entre raó i fe s’esquerda. La gran síntesi mitjaval ontoteològica realitzada per Sant Tomàs d’Aquino (1225-74) no suporta l’embat de la Revolució Científica. Aquesta és fonamentalment antiaristotèlica. La imatge metafísica del món aristotèlica és sustituida per una imatge matematitzant. Desapareix la separació entre món subllunar i suprallunar. La imatge matemàtica és uniformista. No hi ha un món perfecte més enllà del món corruptible, sinó que tot és reductible a lleis matemàtiques. La física s’entèn ara no d’acord amb el sil.logisme aristotèlic, sinó d’acord amb lleis matemàtiques. La raó no permet ara diferenciar un món natural corruptible d’un món sobrenatural incorruptible. La fe perd la seva base racional. Certament l’escolàstica encara continua, però ja no com a un moviment viu, sinó com a quelcom de reacionari anquilosat en el passat.
Las Nova Ciència desmantella la imatge astronòmica ptolemaico-aristotèlica. No és el Sol el que es mou i la Terra la que està fixa. El Sol està quiet i la Terra es mou al seu voltant. Això desmenteix la Bíblia. En concret desmenteix el passatge segons el qual Josué va aturar el Sol perquè li interessava que hi haguès llum solar més temps per tal de continuar la batalla. El poder reaccionari de l’Esglèsia Catòlica va imposar la interpretació de la teoria copernicana com a hipòtesi fictícia. Segons els catòlics el moviment de la Terra és una hipòtesi matemàtica, però no una realitat física.
Però la Revolució Científica no aconsegueix abolir el poder de la religió. Políticament l’Esglèsia Catòlica reaferma el seu poder reaccionari. Aconsegueix sobreviure a la Reforma protestant al preu de dividir Europa. La Reforma protestant innovadora quant al nou concepte d’individu cristià sol davant Dèu que destrueix l’autoritat eclesial, és igualment reaccionària quant a la Ciència. Luter va comentar que Copèrnic estava boig perquè la seva teoria heliocèntrica contradiu la Bíblia. Europa no supera l’obscurantisme religiós als segles XVI-XVIII malgrat els importants avenços de la Nova Ciència.
La Revolució Científica no va acompanyada d’una concepció laicista de la política. Fins i tot Spinoza que era antirreligiós considerava que la religió és necesària per al “vulgo”. Ell no creia, però les creences religioses tenen una funci´´o política de sotmetiment del poble, segons Spinoza (1632-77). Aquesta manca de concepció política laicista determina que l’obscurantisme religiós continui predominant durant aquests tres segles. Caldrà esperar a la Ilustració per trobar una concepció política laicista.
L’objectiu de la Ilustració és alliberar la humanitat de les supersticions religioses. El poder polític no prové de Dèu, sinó que resideix en el poble. El contracte social és el fonament legitimador de la sobirania popular. Amb aquesta concepció política s’esvaeixen els fantasmes de la religió. La separació entre el poder polític i la religió deixa aquesta relegada a l’àmbit privat. El segle XIX anirà més enllà amb l’aparició dels ateismes militants. Marx i Nietzsche seran ferotgement antirreligiosos. El món contemporani neix amb la intenció de destruir la religió. Això no es redueix a les elits intel.lectuals, sinó que s’acaba convertint en un moviment de masses. Amb raó deia Nietzsche que Dèu ha mort.
L’embranzida de l’ateisme militant no arriba a aconseguir l’objectiu final: la destrucció de la religió. L’ateisme militant va des dels segle XIX fins a la segona meitat del segle XX. Però a partir de la segona meitat del segle XX l’ateisme militant es transforma en un laicisme més suau que fa compatible el món contemporani amb les formes de la vida religiosa sempre que aquestes quedin relegades a l’àmbit privat.
Al món àrab la situació és diferent. La segona meitat del segle XX es caracteritza per la revifalla de l’integrisme islàmic. Al món àrab triomfa la concepció mitjaval del món dins del context del món contemporani altament tecnificat. No obstant això són esperançadores les actuals revoltes democràtiques perquè indiquen una sensibilitat no religiosa pel tema de la llibertat.
En conclusió, la religió no ha arribat al món contemporani triomfant, sinó derrotada. El fet religiós continua existint, però com a fet cultural minoritzat.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (23-III-2011).

]]>
http://cat.bloctum.com/salmeron/2011/03/30/la-religio-en-el-marc-del-mon-contemporani-nd/feed/ 34
LA REVOLTA DEMOCRÀTICA AL MÓN ÀRAB. (ND) http://cat.bloctum.com/salmeron/2011/03/24/la-revolta-democratica-al-mon-arab-nd/ http://cat.bloctum.com/salmeron/2011/03/24/la-revolta-democratica-al-mon-arab-nd/#comments Thu, 24 Mar 2011 19:09:28 +0000 salmeron http://cat.bloctum.com/salmeron/2011/03/24/la-revolta-democratica-al-mon-arab-nd/ Tunísia, Egipte i Libia són exponents d’una revolta democràtica universalista que supera el marxisme i el totalitarisme en general. Aquesta revolta no té res a veure amb la descolonització. No és una revolta contra l’opresió imperialista. Ja no estem al temps del marxisme-leninisme. El procès descolonitzador ja es va fer en el seu dia. Ara l’enemic no és Occident. Al contrari, Occident està exportant la revolució democràtica. Es tracta d’una concepció universalista. La democràcia occidental no és gens ni mica la forma política de l’imperialisme. És la forma política que agaranteix la dignitat dels pobles.
Aquestes revoltes impliquen la falsació del marxisme i de la religió. Els pobles ja entenen com a llibertat l’anomenada “democràcia burgesa” pel marxisme. No hi ha lloc per a subterfugis com que l’autèntica democràcia és la dictadura del proletariat. No hi ha un plantejament classista en les actuals revoltes democràtiques. El subjecte polític no és la classe, és el poble en un sentit interclassista. La dictadura iguala tothom davant el poder polític. Tots són esclaus del règim tirànic independemment de la classe. El poble no vol una dictadura de classe, ni que sigui la classe majoritària. Aquesta fal.làcia leninista de que la dictadura del proletariat és l’autèntica democràcia perquè la classe obrera és la classe majoritària només tenia sentit quan la democràcia parlamentària era realment una democràcia només per a uns pocs. Quan la democràcia parlamentària ha demostrat el seu potencial universalista ha quedat clar que és una fal.làcia que el poder polític representa sempre els interessos de la classe dominant. No hi ha classe dominant quan es tracta del sufragi universal i les llibertats. El marxisme és mort de fa 20 anys i el que succeeix ara és la conseqüència de la desaparició del marxisme.
La religió també queda tocada davant les aspiracions de llibertat dels pobles. L’integrisme islàmic va substituir el marxisme com a forma de lluita contra la prepotència imperialista als països àrabs. Coincidia amb el marxisme en presentar una política pròpia alternativa a la dominació imperialista. Ara la lluita antiimperialista ja no té sentit. El procès descolonitzador ja es va fer al seu dia. Els països occidentals ja no són uns imperialistes que volen explotar els països pobres. Tampoc són el dimoni laicista que vol acabar amb la religió. Lluitar per la democràcia i la llibertat és el pitjor que li pot passar a l’integrisme islàmic. La lluita per la llibertat té com a model a seguir l’Occident democràtic. Ja no té sentit seguir altres formes polítiques per diferenciar-se de l’imperialisme. De totes maneres la religió continua essent un factor a tenir en compte al món àrab. Encara podrien instrumentalitzar les revoltes els integristes islàmics. Esperem que tal cosa no succeixi. En principi tot apunta en la bona direcció. La lluita per la llibertat implica un interès del poble en qüestions diferents a les de la religió. Hem d’esperar el triomf del laicisme a nivell planetari.
La intervenció de les forces internacionals a Líbia és justa. Gadafi la vol presentar com si fos una guerra colonialista, però el cert és que ha començat per una revolta del seu propi poble que poc té a veures amb pretesos interessos colonialistes d’Occident. Seria immoral no intervenir perquè estaríem deixar sol el poble libi davant del seu dictador. La intervenció d’Occident s’ha de limitar a aconseguir la transició democràtica a Líbia. El destí del poble libi ha de restar en mans dels libis mateixos.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (24-III-2011).

]]>
http://cat.bloctum.com/salmeron/2011/03/24/la-revolta-democratica-al-mon-arab-nd/feed/ 0
LES POSSIBILITATS HISTÒRIQUES DE L’INDEPENDENTISME CATALÀ. (ND) http://cat.bloctum.com/salmeron/2010/11/24/les-possibilitats-historiques-de-lindependentisme-catala-nd/ http://cat.bloctum.com/salmeron/2010/11/24/les-possibilitats-historiques-de-lindependentisme-catala-nd/#comments Wed, 24 Nov 2010 18:57:32 +0000 salmeron http://cat.bloctum.com/salmeron/2010/11/24/les-possibilitats-historiques-de-lindependentisme-catala-nd/ Jo no sóc dels que afirmen que l’independentisme és una utopia irrealitzable. Hi ha una tendència a mistificar el present polític. Situacions contingents es presenten com si fosin inalterables.. La pertinença de Catalunya a Espanya és una malaurada contingència històrica que un dia caldrà superar. No hi ha cap determinisme històric ni en un sentit ni en un altre. No és històricament inevitable la unitat d’Espanya, però tampoc és una necessitat històrica la independència de Catalunya. Crec que hem de superar els determinismes i creure més en la potencialitat dels pobles d’assolir els seus objectius històrics. La independència de Catalunya depèn de la voluntat dels catalans. Objectivament ja han estat superades les condicions històriques que feien gairebé inevitable la pertinença de Catalunya a Espanya. Ja no tenim por de perdre el mercat nacional espanyol si ens independitzem. Ja tenim el mercat europeu i el mundial. El mercat espanyol ja el tindrem a travès d’Europa. El nostre pas per Espanya ha permès la modernització d’estructures, però ara Espanya és un llast per a continuar la nostra modernització. Catalunya no és una prioritat de l’Estat espanyol. Ho demostra clarament la manca d’inversions de l’Estat a Catalunya. El nou sobiranisme té una tendència economicista. Fora d’Espanya estarem millor econòmicament. El potencial històric de l’independentisme català consisteix en què la majoria de la població percebi la independència com a una millora econòmica. Actualment ningú sap aprofitar el potencial polític d’aquesta realitat econòmica. Aquesta és l’estratègia d’ERC del 2003 ençà. Al principi la direcció política d’ERC es va pensar que això li faria pujar electoralment de manera imparable cap a l’assoliment de la majoria parlamentària. Pensaven que li treurien vots al PSC. Però el creixement electoral es va aturar a partir de les eleccions municipals del 2007. El 2003 va pujar espectacularment de 12 a 23 escons al Parlament català. El 2006 va baixar a 21. Aquesta baixada no és significativa, encara es podien mantenir les expectatives. Però ara les enquestes indiquen que ERC continua baixant. És possible baixar fins a 14 o 15 escons. Si això fos així estariem en una situació molt propera a la d’abans del 2003. Alguna cosa no funciona. ERC ha anat massa de pressa en les seves valoracions. Ha confiat en una hipotètica majoria enlloc de consolidar el creixement assolit. Però el cert és que hi ha una contradicció entre la societat civil i els resultats electorals. Per una banda és possible mobilitzar un mil.lió i mig de persones contra la sentència del Tribunal Constitucional el 10 de Juliol i per l’altra l’únic partit independentista tendeix a la baixa. El potencial històric hi és. La mobilització contra la sentència del Tribunal Constitucional fou clarament independentista. Aquesta mobilització dóna la raó a ERC sobre el diagnòstic del nou sobiranisme, més econòmic que identitari. Però sense la pujada electoral d’ERC és impensable la independència. El futur de l’independentisme català depèn de la superació d’aquesta contradicció.
El potencial històric de l’independentisme català no és immediat. És a mig i llarg termini. Les expectatives immediates situen CIU com a guanyadora de les eleccions apropant-se a la majoria absoluta. Això és un retrocès perquè CIU no té cap perspectiva independentista. Caldrà esperar a noves conteses electorals per veure si l’independentisme puja. El vot independentista està desmobilitzat. L’única explicació d’això és que ERC ha decebut les expectatives independentistes. No ha funcionat l’estratègia de posar un president de la Generalitat espanyol com a esquer per al vot espanyolista. Sembla que ERC no ha entès el seu propi electorat. El votant independentista no esper4a polítiques d’apropament a Espanya. Espera polítiques decididament catalanistes. El votant independentista ja és conscient de la necessitat d’abandonar Espanya. Posar un president de la Generalitat espanyoll ha resultat contraproduent per al propi electorat. ERC ha decebut els propis i no ha atret els aliens. Només així és possible explicar la tendència a la baixa. ERC ha perdut una oportunitat històrica: la consolidació de l’espai aconseguit el 2003. Ara caldrà esperar temps per recuperar l’oportunitat perduda.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (23-XI-2010).

]]>
http://cat.bloctum.com/salmeron/2010/11/24/les-possibilitats-historiques-de-lindependentisme-catala-nd/feed/ 2
LA SITUACIÓ ACTUAL DE L’INDEPENDENTISME A CATALUNYA. (ND) http://cat.bloctum.com/salmeron/2010/10/27/la-situacio-actual-de-lindependentisme-a-catalunya-nd/ http://cat.bloctum.com/salmeron/2010/10/27/la-situacio-actual-de-lindependentisme-a-catalunya-nd/#comments Wed, 27 Oct 2010 17:39:40 +0000 salmeron http://cat.bloctum.com/salmeron/2010/10/27/la-situacio-actual-de-lindependentisme-a-catalunya-nd/ L’independentisme a Catalunya continua essent un fet minoritari. És cert que ara hi ha més debat independentista que abans. Des de l’any passat s’han fet consultes populars sobre la independència de Catalunya. Però hi ha un fet que és decisiu. L’independentisme no creix electoralment. Dels partits parlamentaris catalans només un es declara obertament independentista: ERC. I ERC no tendeix a crèixer electoralment. A més la praxi política d’ERC ha sigut clarament autonomista. Això no és cap retret. En les condicions actuals no és possible cap altra praxi política que no sigui autonomista.
L’independentisme català es troba en un carreró sense sortida. No hi ha cap procès independentista real. La via autonomista és l’única sortida real. Diuen que la recent sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut ha esgotat la via autonomista. Ara només queda la transició cap a la independència. Si al menys ERC tendís a crèixer electoralment tindria sentit aquesta afirmació. La sentència del Tribunal Constitucional demostra que dins d’Espanya no és possible la reconstrucció nacional de Catalunya, però no hi ha cap necessitat històrica de que Catalunya es reconstrueixi nacionalment. Malgrat la sentència del Tribunal Constitucional la via autonomista continua vigent. Els pactes polítics poden disminuir els efectes de la sentència.
CIU segueix la via autonomista i té expectatives molt altes de vot. Es podria apropar a la majoria absoluta les properes eleccions del 28 de Novembre. Sense CIU com a partit majoritari del nacionalisme català és impensable la independència de Catalunya. És irreal pretendre arrosegar CIU a postures independentistes. És cert que CIU no descarta la independència, però amb una praxi política autonomista ja els hi va bé. La sebva pretrensió és formar un govern català fort dins de l’Estat espanyol. Perquè haurien d’adoptar postures independentistes si amb la seva política ja tenen bones expectatives electorals?.
Fa poc s’ha creat la coalició Solidaritat Catalana amb la pretensió de proclamar la independència la propera legislatura. Les expectatives de vot de Solidaritat Catalana són mínimes. Es tracta de partits nous sense cap mena d’arrelament. ERC s’ha negat a formar part d’aquesta coalició amb l’argument de què sense CIU és impensable proclamar la independència la propera legislatura. Ha fet bé. Per molt malament que ho hagi fet ERC es tracta d’un partit amb un fort arrelament i, per tant, molt més seriós que Democràcia Catalana de Laporta joan-laporta.jpgo Reagrupament de Carretero.carretero.jpg No és bo anar donant pals de cec. És sorprenent aquesta pretensió de proclamar la independència la propera legislatura quan no estan donades les condicions objectives mínimes.
El PSC és un partit compromés amb l’Estat espanyol. De fet forma part del PSOE ja que no tenen grup parlamentari propi a Madrid. És cert que ERC ha arrosegat el PSC a postures que no haurien tingut si haguessin governat en solitari. Però això està encara molt lluny de l’independentisme. El PSC tendeix a baixar electoralment, però encara és un partit molt més fort que no ERC. A més ERC també tendeix a baixar electoralment. I el PSC no pensa abandonar la via autonomista. Quin sentit té, doncs, pretendre que la via autonomista està esgotada?.
ICV és un partit tradicionalment federalista. ICV prové del PSUC, partit clarament compromès amb el catalanisme. A la III Internacional era l’únic partit del món d’una nació sense Estat que tenia secció nacional pròpia. Però d’acord amb la tradició leninista no és el mateix defensar el dret de les nacions a l’autodeterminació que ser independentista. Tampoc es percep en ICV cap inclinació a abandonar el federalisme per l’independentisme.
Hem de tenir en compte també les entitats cíviques. És cert que existeixen entitats com Sobirania i Progrès clarament sobiranistes.. És cert que aquestes entitats han crescut i engloben diversos sectors de la societat. Però si això no es tradueix electoralment l’independentisme continua essent un fet minoritari. No obstant això jo no nego les possibilitats històriques de l’independentisme. Afirmo que avui dia no hi ha un procès d’emancipació nacional real. Les potencialitats independentistes romanen adormides. El que nego és la possibilitat a curt i mig termini, no a llarg termini.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (26-X-2010).

]]>
http://cat.bloctum.com/salmeron/2010/10/27/la-situacio-actual-de-lindependentisme-a-catalunya-nd/feed/ 3
POLÍTICA, FILOSOFIA I EMANCIPACIÓ. EL SENTIT D’AQUEST BLOG. (NF) http://cat.bloctum.com/salmeron/2010/10/21/politica-filosofia-i-emancipacio-el-sentit-daquest-blog-nf/ http://cat.bloctum.com/salmeron/2010/10/21/politica-filosofia-i-emancipacio-el-sentit-daquest-blog-nf/#comments Thu, 21 Oct 2010 17:40:33 +0000 salmeron http://cat.bloctum.com/salmeron/2010/10/21/politica-filosofia-i-emancipacio-el-sentit-daquest-blog-nf/ Aquest blog porta per títol: “Política, filosofia i emancipació”. Això dóna la idea de què es tracta de tres àmbits correlacionats. La política forma part de la filosofia pràctica. La tesi XI sobre Feuerbach, eu és el lema que es troba a la tomba de Marx, diu: “Fins ara els filòsofs s’han dedicat a interpretar el món, del què es tracta és de transformar-lo”.karl_marx.jpg Marx critica clarament la filosofia especulativa. La funció de la filosofia és bàsicament pràctica. I la praxi té com a finalitat l’emancipació humana. En això podrien estar d’acord filòsofs molt oposats entre si. El que diferencia un filòsof d’un altre és que entèn per autenticitat humana. Del concepte d’autenticitat humana derivem el d’emancipació. L’emancipació consisteix en realitzar l’autenticitat humana.
El marxisme en tant que filosofia de l’emancipació ordena la praxi política a l’emancipació del treball. En Marx la categoria de treball és fonamental. Redueix l’autenticitat humana a la realització en el producte del treball. Per això cal superar l’alienació en el treball. Des del meu punt de vista el marxisme és utòpic i autocontradictori quan proposa una mena de treball artesanal en el què superada la producció de mercaderies el treballador es realitza en el producte del seu propi treball. És utòpic perquè la producció moderna ha superat irreversiblement la producció artesanal. És autocontradictori perquè el mateix Marx considera superior la forma de producció burgesa a la del petit artesà. En el sentit en el què parla Marx d’alienació crec que és inevitable. La producció socialista és una forma no burgesa de la producció moderna. Per tant al socialisme el treballador tampoc veurà el producte del seu propi treball. La contradicció entre treball abstracte i treball concret és insuperable. El treballador individual no pot obtenir l’emancipació com a tal treballador individual, sinó com a membre de la classe. Al socialisme s’emancipa la classe obrera, mai el treballador individual respecte del vincle de ferro amb la totalitat social.
Crec que el marxisme no és vàlid com a paradigma de l’emancipació humana. D’acord amb habermas.jpgHabermas la racionalitat comunicativa té un potencial emancipador respecte de les imposicions sistèmiques. Això implica un paradigma universalista i racionalista. L’èsser humà és un subjecte racional que es realitza dins de la comunitat universal de diàleg. La racionalitat comunicativa es fonamenta en la “coacció sense coaccions” del millor argument. No es tracta d’una imposició sistèmica, sinó de l’obligatorietat d’acceptar el millor argument. Tots els participants al diàleg són lliures i iguals dins del respecte a les normes formals a priori del diàleg. Tothom ha d’acceptar el principi de no contradicció. Per això es tracta d’una “coacció sense coaccions”. La coacció consisteix en l’obligatorietat dels principis del diàleg, però no és una coacció en el sentit d’una imposició arbitrària. La racionalitat comunicativa genera estructures socials lliures i emancipades. En la societat actual la racionalitat comunicativa està distorsionada per les imposicions sistèmiques. El sistema econòmic pertany a la racionalitat instrumental i aquest interfereix la racionalitat comunicativa. L’emancipació consisteix en alliberar-se de les distorsions sistèmiques originades per la racionalitat instrumental. No és que la racionalitat instrumental sigui dolenta, és dolenta la interferència sobre la racionalitat incondicionada, pròpia de la racionalitat comunicativa. Quan els subjectes que interactúen en el diàleg no són lliures ni iguals s’ha produït una interferència de la racionalitat instrumental sobre la racionalitat comunicativa. Això perjudica la democràcia, la distorsiona. La racionalitat comunicativa és, doncs, un ideal emancipador.
També tinc en compte el paradigma kantià. El dualisme kantià consisteix en la dicotomia entre la racionalitat condicionada de la causalitat física i la racionalitat incondicionada de la causalitat de la llibertat. El subjecte humà es regeix per la causalitat incondicionada de la llibertat. Per tantimmanuel_kant.jpg Kant estableix una dicotomia entre la física i la metafísica. Però Kant no és un pensador tradicional. La seva metafísica només afecta el camp ètic. No és possible una metafísica de la naturalessa física. En canvi la tradició si que pretenia una metafísica del món físic. És a dir, pretenia la possibilitat de la causalitat incondicionada com a primers principis de la naturalessa. Kant talla amb això. La raó en el seu ús teòric cau en paralogisme i antinòmies quan pretèn l’incondicionat. En canvi a l’ètica és a l’inrevès. Només és possible l’ús incondicionat de la raó. Això es palesa en l’imperatiu categòric. “Actúa de tal manera que la teva màxima sigui vàlida per a una legislació universal.” S’ha d’acomplir la llei per respecte a la llei mateixa, no pels beneficis que poguem obtenir. Per això l’ètica kantiana és un ètica formal. Les ètiques materials es fonamenten en l’imperatiu hipotètic. Si fas tal cosa obtindràs determinats resultats. El respecte a la llei és pels resultats positius que se’n deriven. D’aqui podem deduir un ideal d’emancipació humana en Kant. L’emancipació humana consisteix en regir-se per les exigències de l’imperatiu categòric, ja que aquest és la garantia de l’autonomia de la moral. El polític s’ha de regir per l’imperatiu categòric com a praxi emancipadora. Així en Kant podem trobar la confluència de política, filosofia i emancipació.
La meva postura no és kantiana perquè modera el dualisme kantià des d’una perspectiva materialista. El subjecte humà es realitza dins d’unes determinades condicions materials d’existència. Es tracta de posar al servei de l’emancipació humana les condicions materials. Però el subjecte tal com l’entèn Kamt fa abstracció del seu context material. Això és el que jo considero impossible.
q1294325904_7928.jpg En conclusió, el meu ideal d’emancipació és una síntesi de Kant, Marx i Habermas. L’emancipació del treball forma part de l’emancipació general de la humanitat, però no tot es redueix al treball. La política s’ha d’orientar no a la mera satisfacció de les necessitats económiques, sinó a crear la base material per a la realització del subjecte racional lliure dins del seu context social. Aquest és el sentit del meu blog: la reflexió sobre quina és la millor manera d’aconseguir l’emancipació del subjecte racional.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (11-X-2010).

]]>
http://cat.bloctum.com/salmeron/2010/10/21/politica-filosofia-i-emancipacio-el-sentit-daquest-blog-nf/feed/ 0
METAFÍSICA I POSITIVISME. (6) (NF) http://cat.bloctum.com/salmeron/2010/09/09/metafisica-i-positivisme-6-nf/ http://cat.bloctum.com/salmeron/2010/09/09/metafisica-i-positivisme-6-nf/#comments Thu, 09 Sep 2010 17:47:25 +0000 salmeron http://cat.bloctum.com/salmeron/2010/09/09/metafisica-i-positivisme-6-nf/ En quin sentit es pot harmonitzar la fe cristiana i el pensament de Habermas?.

palerm9.jpgAra cal veure amb quins aspectes del pensament de Habermas s’ha d’harmonitzar la fe cristiana i a què s’arriba amb aquesta harmonització.
Al pensament de Habermas hi ha uns quants punts esencials sense els quals es tergiversaria profundament la seva filosofia. El pensament de Habermas és universalista i racionalista. Això afecta al concepte de veritat i al concepte d’ètica. La veritat no és relativa a cap condicionament espacial, temporal, cultural, etc. Però la veritat no es pot afirmar d’una vegada per totes perquè el pensament humà s’ha demostrat falible. Únicament podem partir de regles lingüístiques i a partir d’aquestes anar argumentant. La conseqüència d’això és que quelcom és veritat mentre no es demostri el contrari. Habermas és antidogmàtic en el sentit de què no es pot establir una visió del món com a vertadera sense que l’altre pugui oposar la contrària i podria tenir raó ell. Les pretensions de veritat s’afirmen com a veritat per consens racional. Respecte de l’ètica també confia en la raó dialògica per a fonamentar-la. S’ha de seguir el criteri d’universalització per a acceptar una norma ètica, o sigui han d’estar d’acord tots els afectats. Però si això és esencial en el pensament de Habermas, com es pot harmonitzar amb la fe cristiana?. L a fe cristiana no té cap problema per a poder acceptar la universalitat de la veritat. Resulta en canvi més problemàtic acceptar el falibilisme. S’obre això s’ha d’aclarir que Habermas pensa que no és possible una fonamentació última, o sigui que no podem partir de cap principi evident, perquè això implicaria regressió ad infinitum; o aturar-se arbitràriament en un principi o caure en cercle. El concepte de veritat de Habermas és racionalment inevitable. Quelcom és veritat mentre no es demostri el contrari. Jo crec que sempre creurè que un triangle té tres angles, ho creurè amb certesa absoluta i crec que tot home mínimament intel.ligent ho ha de creure també. El que no puc fer és caure en l’absurd de negar que això és veritat mentre no es demostri el contrari, perquè això equivaldria a l’absurd evident de què un triangle té tres angles encara que no els tingui. Això no afecta a Dèu. Si Dèu ens diu una cosa aleshores és necesàriament veritat. Però per a saber si una cosa ens la diu Dèu o no cal veure que el que es suposa que diu acompleix les condicions necesàries de veritat. Dèu no es pot contradir amb el coneixement humà, no perquè el nostre coneixement sigui mesura de Dèu, sinó perquè Dèu ha d’estar necesàriament per sobre de nosaltres, no per sota. És necesari interpretar correctament la Paraula de Dèu per a evitar contradiccions.
Respecte del pensament ètic succeeix el mateix. La raó ens obliga a acceptar l’esquema habermasià, però no tot el que Habermas considera ètic, ni limitar-nos a considerar ètic només el que ell considera com a tal; i harmonitzar-lo amb la fe cristiana. Els valors són eterns i provenen tots de Dèu. Quina por podem tenir al diàleg universal i que ens diguin que no són vertaders?. Si és veritat que són eterns i accessibles al nostre enteniment seguint les regles de la raó sempre podem mantenir-los com a certs. El que no podem fer és caure en el que Hans Albert anomena “immunització dogmàtica”. No pot ser que ens diguin raons en contra i ens quedem igual com si es poguès mantenir quelcom contra la raó. Amb això no vull dir que hem de trencar amb un valor a la primera que no sapiguem com defensar-lo, sinó que no pot haver cap pretensió ètica vàlida si va contra la raó.
No es pot acceptar de Habermas que desprès de Hegel no es pot fer metafísica. Però el seu pensament postmetafísic és integrable en la fe cristiana, no en tant que negació de la metafísica però si els continguts teòrics. La racionalitat comunicativa, l’universalisme, etc. pertanyen al seu pensament postmetafísic. Que una cosa no sigui metafísica no vol dir necesàriament que la negui.
Altres aspectes molt importants de Habermas són el seu liberalisme i el seu marxisme. Habermas no és pròpiament parlant un pensador liberal, però si que defensa les llibertats conquerides a les societats democràtiques occidentals. La fe cristiana no pot pretendre la imposició social de la veritat. En un Estat laic i democràtic només pot exigir la plena llibertat i el dret a la predicació universal de la seva doctrina. S’ha de predicar amb bons arguments com proposava Sant Pere i respectant la llibertat de tothom, perquè Dèu no vol salvar gent sense més mèrit que deixar-se dominar per la por. Dèu vol la llibertat humana i aquesta exigeix màxima informació per a poder decidir. L’exigència cristiana de què la fe i l’amor a Dèu si no és lliure no té cap valor davant Dèu no només és compatible amb la democràcia liberal, sinó que a més sense aquesta és impossible. El pla de Dèu és que tots arribem a la salvació i això només és possible si escollim lliurement el camí del bé. Per tot això no crec que l’harmonia democràcia liberal-fe cristiana sigui quelcom artificial, sinó al contrari quelcom exigit per la fe cristiana.
Respecte del marxisme que hi ha en Habermas cal dir que consisteix en un ideal d’emancipació que segueix un paradigma diferent al de Marx, però amb la mateixa finalitat. Es tracta de superar l’alienació humana evitant les presions del sistema i fent una socialització humanitzadora gràcies a la racionalitat comunicativa. Això no és un tema de la fe cristiana, com si que ho és la llibertat. De totes maneres el cristià pot acceptar gustosament aquesta socialització i utilitzar-la per a la seva predicació.
A més per al cristià és també cert que la persona no és el conjunt de les presions socio-econòmiques, ja que aquestes la distorsionen, sinó que el treball ha d’estar al servei de la persona. Amb l’ètica marxista de respecte a la igual dignitat de tots els homes coincideix totalment l’ètica dels evangelis. Crist no buscava la gent important, sinó els petits als que el Pare havia decidit revelar-se. Defensar la classe era per al marxisme defensar a cadascú dels individus.
Això crec que és evident. Aleshores en aquest sentit el marxisme és totalment ètic. Fins i tot era ètica, al menys al segle passat la teoria de la revolució. Si no seria una hipocresia parlar de guerra justa i no reconèixer que sigui justa la rebelió dels oprimits contra els tirans.
El que no es pot salvar del marxisme són les conseqüències tan radicals del seu materialisme, ni el seu determinisme històric. La praxi socialista, si se l’entèn com la búsqueda d’una societat solidària, és una exigència ètica del cristià.
En general ja he dit com es pot harmonitzar fe cristiana i pensament habermasià. Crec que d’aquesta manera no es violenta la fe cristiana i es mantenen els punts centrals de la filosofia de Habermas.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (16-VIII-2010).

]]>
http://cat.bloctum.com/salmeron/2010/09/09/metafisica-i-positivisme-6-nf/feed/ 0
METAFÍSICA I POSITIVISME. (5) (NF) http://cat.bloctum.com/salmeron/2010/08/20/metafisica-i-positivisme-5-nf/ http://cat.bloctum.com/salmeron/2010/08/20/metafisica-i-positivisme-5-nf/#comments Fri, 20 Aug 2010 17:52:57 +0000 salmeron http://cat.bloctum.com/salmeron/2010/08/20/metafisica-i-positivisme-5-nf/ jurgen_habermas.jpgEl pensament postmetafísic de Jürgen Habermas.

Fins ara he seguit una línia que comença amb el que és més metafísic i arriba al què és més positivista, però Jürgen Habermas no segueix aquesta línia vers el positivisme. És a dir, Habermas no és el summum del positivisme encara que s’enquadri ell mateix dins del pensament postmetafísic. Habermas suposa una reacció front al positivisme sense tornar a la metafísica.
Segons Habermas a partir de Hegel ja no es pot fer metafísica. No és possible un discrus de la totalitat de l’ens ni un sitema omniabarcador i definitiu. La raó s’ha demostrat falible, la veritat ha deixat de ser quelcom accesible a l’home de manera definitiva i absoluta. La pluralitat de discursos possibles ja ho demostra. Ara bé, en Habermas s’ha de diferenciar la raó instrumental de la raó comunicativa. El que hi ha de dolent en el positivisme no és la raó instrumental, sinó que redueixi la raó a aquesta. El coneixement científic és vàlid, així com la seva aplicació tècnica. La realitat del treball humà s’ha d’entendre des de la raó instrumental, perquè té com a finalitat uns determinats resultats i no el coneixement de la veritat. El treball pertany al que anomena sistema, és a dir, no a l’àmbit de la socialització, sinó de la realitat socioeconòmica. Aleshores el model positivista és vàlid en tant que s’aplica a aquest àmbit de la realitat. La filosofia no pot tenir pretensions de subordinar la ciència, ni de fer un discurs sense tenir en compte el discurs científic. Una i altra s’interrelacionen necesàriament. La filosofia no es limita a ser mètode científic, però tampoc és quelcom independent. Per això critica la metafísica. Per a ell el pensament prehegelià, en particular el neotomisme, és inadmissible perquè fa com si es poguès neutralitzar respecte de l’avenç científic. A més considera que els temps de l’accès privilegiat a la veritat per part del metafísic han passat per sempre. El filòsof modern s’ha de limitar a fer la seva proposta i aquesta ja es demostrarà com a vertadera o falsa al llarg del diàleg universal. A més el filòsof modern no pot pretendre donar receptes per a la vida de l’individu. D’acord amb la llibertat individual la filosofia s’ha de limitar a establir una ètica mínima que respecti els drets de tothom, però sense ficar-se en l’àmbit privat. Això nega les pretensions de Plató, Aristòtil i el cristianisme de poder fonamentar una ètica mínima que normativitza la vida de l’individu. El filòsof modern tampoc pot pretendre arribar a un coneixement absolut i incondicional. Tot el que afirmem, diu Habermas, ho afirmem com si fos vàlid per a tot espai i per a tot temps, però ho afirmem dins de les condicions determinades de la nostra situació. Per això en Habermas és inevitable la tensió entre pensament universalista i caràcter situat de la raó. És també inevitable la tensió entre idealisme i materialisme. Per una banda hi ha una veritat universal i necesària, però per altra s’ha de donar en un context concret. El context concret en què es dóna la veritat fa impossible poder determinar-la com a tal de manera definitiva. Però per a veure bé això es fa necesari tractar sobre la racionalitat comunicativa.
La raó comunicativa consisteix en les normes a priori del llenguatge que han de seguir necesàriament tots els subjectes competents lingüísticament que participen en el diàleg. Les normes a priori del llenguatge són el principi de no contradicció, el principi segons el qual no pots dir B d’A i al mateix temps no B d’A, que s’ha de presuposar el dret de l’altre a respondre mitjançant regles, que s’han d’acceptar necesàriament les millors raons (consens racionalment motivat), etc. Aquestes regles no són matèria de discussió, perquè aleshores es cauria en regresió ad infinitum, sempre hauriem d’estar discutint sobre quines són les regles per a poder discutir. I a més són la fonamentació de tota discussió possible. Aleshores, aquesta és pròpiament l’única veritat universal i necesària que es pot establir de manera definitiva. Utilitzant aquestes regles podem tenir tres tipus de pretensions: de veritat, de veracitat i de rectitud. La determinació de la validessa de les pretensions són sempre a posteriori, perquè si no no tindria cap sentit el diàleg. Aleshores s’ha de diferenciar entre la comunitat ideal de diàleg i la comunitat real. La comunitat ideal és la de tots els homes que accepten les normes del diàleg i la comunitat real és empírica. És a dir la formen els homes que realment participen en el diàleg i això suposa que no necesàriament respecten les normes del diàleg. La comunitat ideal és necesària com a norma del què és un autèntic diàleg i com ideal regulatiu de la veritat. La veritat és quelcom al què es tendeix sense arribar mai si tots participen seguint les regles del llenguatge. Aquest paradigma evita a Habermas caures en l’escepticisme. El coneixement és possible, però a mesura que es desenvolupa el diàleg universal. La raó comunicativa fa possible un àmbit de realització de l’home que no és la mera relació amb les coses. L’home es socialitza mitjançant la raó comunicativa, és l’àmbit de la praxi i per tant de l’autèntica emancipació humana.
Aleshores s’ha de veure qude en Habermas hi ha una ètica universalista que es fonamenta en el paradigma del llenguatge. El fet de què el llenguatge siugi universal fa possible l’enteniment universal i determinar entre tots què és vàlid i què no és vàlid.
A més del llenguatge es deriva la llibertat perquè aquesta es funda en la capacitat individual de cadascú per donar bones raons. Es tracta d’una llibertat seguint regles, perquè exigeix l’acceptació de la “coacció sense coaccions” de la raó. És a dir, ningú està obligat per interessos particulars de ningú, sinó per l’exigència de la raó. El fet de què l”ètica de Habermas sigui universalista no exclou la pluralitat cultural. Tota cultura és legítima en tant que no nega els drets fonamentals de l’home. Dir que això és etnocentrisme és un prejudici relativista que cau ell mateix en etnocentrisme, perquè que jo sàpiga ekl relativisme cultural és occidental.
La política de Habermas s’ha d’orientar a una praxi emancipadora, és a dir, partint de la raó comunicativa s’ha d’aconseguir una democràcia participativa que estigui d’acord amb els drets fonamentals de l’home. Però democràcia participativa no és voluntat majoritària sense més, perquè aleshores podriem justificar el nazisme, l’integrisme islàmic o qualsevol barbaritat que volguès el poble. Democràcia participativa és seguir el principi d’universalització segons el que qual és vàlid només el que accepten tots els afectats (que en la praxi política inevitablement es redueix a voluntat majoritària), però sempre que tots segueixin principis a priori del llenguatge. Si no és així es poden donar bones raons contra la voluntat majoritària. Així, doncs, Habermas harmonitza raó política i ètica.
Però la pregunta que sorgeix inevitablement d’aqui és si en el fons Habermas no és un metafisic, al menys en l’ètica. El que és cert és que Habermas diferencia entre filosofia i ciència.
L’ètica no es pot fonamentar des de cap ciència empírica, sinó des d’una filosofia universalista que estableix el mínim de possibilitat de tot discurs contextualment situat. Habermas no és metafísic en el sentit de què no deriva d’un discurs de l’ens o de la naturalessa humana el que ha de fer l’home. Habermas deriva l’ètica universal d’un fet empíricament universal: el llenguatge, i això li permet anar més enllà de l’ètica empíricament existent.
Per tant Habermas no torna a la metafísica, però tampoc es queda en un positivisme. Respecte de Dèu està clar que ha de renunciar a aquesta idea. Si no és possible una fonamentació última, només hi ha el que és donat, al menys respecte de la naturalessa física.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (11-VIII-2010).

]]>
http://cat.bloctum.com/salmeron/2010/08/20/metafisica-i-positivisme-5-nf/feed/ 2
METAFÍSICA I POSITIVISME. (4) (NF) http://cat.bloctum.com/salmeron/2010/07/02/metafisica-i-positivisme-4-nf/ http://cat.bloctum.com/salmeron/2010/07/02/metafisica-i-positivisme-4-nf/#comments Fri, 02 Jul 2010 17:57:15 +0000 salmeron http://cat.bloctum.com/salmeron/2010/07/02/metafisica-i-positivisme-4-nf/ EL POSITIVISME.

El positivisme és una forma de pensament que va sorgir al segle XIX i arriba al nostre segle. Malgrat que és un pensament molt lligat a la filosofia té conseqüències molt antifilosòfiques. Cal considerar el positivisme com un pensament per una banda “idealista” i per l’altra cientificista. És idealista en el sentit de què el que és vertader és el que se’ns presenta. Real és el que el subjecte posa com a fenomen. Ja no es tracta de descovrir la realitat de la cosa com a tal, sinó de descovrir l’objectivitat fenomènica de la meva percepció. En això no només trenca amb el paradigma de la metafísica idealista moderna, sinó que a més desenvoluipa el seu programa. Això va lligat a la racionalitat instrumental. No es tracta només de conèixer la realitat, sinó de conèixer els mitjans per transformar-la. Aleshores ciència i tècnica van lligades.
La ciència és un coneixement aplicat que dóna com a resultat la tècnica. Aquesta mentalitat ja es pot trobar en Bacon i Descartes. Per a Bacon l’home ha de dominar la naturalessa i Descartes volia un coneixement que fés possible satisfer les necessitats materials humanes. Això ja implica un predomini de la poiesi sobre la praxi. L’home té com a finalitat la producció de coses i no l’acció que incideix sobre si mateix. Aqui podem trobar l’origen filosòfic de les nostres societats consumistes-industrials.
Ara cal veure l’altra característica esencial del positivisme: el cientificisme. L’únic mètode que ens pot portat al coneixement de la veritat objectiva és el mètode de la ciència empírica. Hi ha un intent de destruir tota racionalitat que doni una explicació última de la realitat. Racional és només el que pot donar compte de la realitat empíricament donada. Aleshores és real i vertader només el que es pot verificar empíricament. Ara bé, això no vol dir que els positivistes es poguession desempallegar de la lògica i la matemàtica. Al contrari, la lògica i la matemàtica són necesàries per a donar una explicació intel.ligible de la realitat empíricament donada. Però la lògica i la matemàtica només poden donar veritats formals no continguts metafísics. Els continguts són tots empírics i la lògica i la matemàtica no són realitats en si, sinó només una explicació de la realitat sensible. Aleshores només queda de la filosofia com a molt la filosofia de la ciència. I a més pretenen que aquesta filosofia de la ciència quedi inclosa dins del mètode científic. El resultat és que tot és ciència. No s’ha de confondre la filosofia de la ciència amb una filosofia primera que doni sentit a la ciència empírica, perquè no és una ciència sustantiva o amb objecte propi. El positivisme té la pretensió d’arribar a un coneixement objectiu i neutral de la realitat. La verificació empírica és la mesura objectiva de la veritat. Volen una ciència sense presupòsits metafísics. Això els porta a un realisme que no lliga amb la seva negació de la metafísica com a explicació de la realitat de la cosa en si. A més la seva pretensió de què vertader només és el que es pot verificar empíricament és autocontradictòria, perquè aleshores han de partir d’una veritat no verificable empíricament per a negar la mateixa possibilitat d’aquesta veritat.
El fundador del positivisme modern fou Comte. positivismo.jpgAquest pensava que la història s’encamina necesàriament a l’estadi positiu i aquest és l’estadi definitiu de la humanitat. Al segle XX els neopositivistes han pretès continuar aquest pensament. Però el seu radicalisme positivista era tan gran que amenaçava de destruir la meteixa ciència que defensaven. La ciència si només pot admetre com a vàlid el que es pot verificar empíricament, aleshores s’hauria d’eliminar moltes hipòtesis no verificables sense les quals no es podria avançar en el coneixement. Per això el neopositivisme ha sigut moderat sobretot per Popper.popper1.jpg Aquest a més defensava que no hi ha possibilitat ni d’inducció, ni de coneixement neutral, ni de verificació. La inducció passa del què és particular al què és universal i això mai es pot demostrar perquè un sol cas en contra ja falsa la inducció i qualsevol quantitat de casos favorables no impedeix la possibilitat d’un cas en contra. No hi ha coneixement neutral perquè sempre partim d0′una teoria prèvia que és un presupòsit no verificat. I no hi ha possibilitat de verificació per la mateixa raó que no pot haver inducció. Un sol cas en contra ja fa falsa la teoria. Aleshore només hi pot haver falsació. Una teoria es mantè mentre no es troben raons en contra, però mai hi haurà raons suficients per a dir que és vertadera. Popper posa la demarcació entre metafísica i ciència en què un enunciat sigui refutable o no. El que no és refutable no és científic.
Les conseqüències ètiques del positivisme són molt properes al subjectivisme, l’escepticisme i el relativisme. És evident que si no hi ha ciència que no sigui empírica no es pot fonamentar una ètica universal. El que és empíric és que els homes es regeixen per normes, que aquestes varien segons el moment històric i segons la cultura i que per aquestes es pot mantenir una determinada estructura social. Fonamentar una ètica universal obligaria a buscar un fonament metaempíric i a diferenciar validessa de vigència, perquè la realitat ètica és plural i no única i perquè la vigència és només empírica. Per a que hi hagi una validessa des de la qual jutjar les normes empíriques és totalment impossible partir d’aquestes normes mateixes, perquè aleshores elles mateixes es fonamentarien en si mateixes. És lògic que el positivisme acabi desenvolupant un subjectivisme, un sociologisme o un relativisme ètic.
Per a alguns positivistes la norma ètica no és més que el que subjecte vol fer sigui acceptat universalment, però sense més fonamentació que la pròpia subjectivitat. NO és més vàlida la meva norma que la de l’altre. Durkheim defensa un sociologisme sigui, vàlid és el que s’imposa socialment i aleshores poden ser valides normes contradictòries entre si. El relativisme cultural és un positivisme ètic perquè afirma que no es pot dir que és universalment vàlid, sinó que això depèn de les normes vigents a cada cultura. Aquest no és el cas de Popper que afirma que encara que tot sigui falible si que podem buscar els valors objectius i aquests per la seva mateixa objectivitat ja són universals. Penso que en aquest punt es separa molt del positivisme, ja que l’afirmació del tercer món no lliga amb la pretensió de què únicament hi ha realitats empíriques. La conseqüència política del positivisme em sembla evident: un consevadorisme conformista. El positivista és un immobilista dels fets políticament donats. Cal acceptar el que hi ha sense més. L’únic criteri per a no acceptar el que hi ha és si funciona o no funciona. En aquest aspecte Popper si que es manté dins del positivisme ja que no vol una superació de la societat existent en base a criteris ètics, sinó únicament fer les reformes fàcticament viables.
La posició del positivisme respecte de Dèu només pot ser atea o agnòstica. Si no hi ha cap realitat última és inevitable que no hi hagi Dèu. Però el positivista pot creure per via fideista. No és que hi hagi coneixement possible de l’existència de Dèu, però que jo no pugui saber-ho racionalment no vol dir necesàriament que no existeixi.

JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (6-VI-2010).

]]>
http://cat.bloctum.com/salmeron/2010/07/02/metafisica-i-positivisme-4-nf/feed/ 0