EL PROBLEMA DE LA VERITAT D’ACORD AMB EL MATERIALISME FENOMENOLÒGIC. (NF) 3 Octubre 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari La filosofia s’ha plantejat sempre el problema de la veritat. A la Grècia clàssica entenien la veritat com a aletheia o desocultament. Etimològicament en grec aletheia és descovrir el que està amagat. Aquesta idea tan inocent en el sentit de que sembla neutra és a la base de la metafísica occidental tal com es va desenvolupar desprès. D’aquest concepte de veritat es deriva un pensament sustancialista que creu en l’objectivitat i neutralitat del coneixement humà. Coneixem la cosa en tant que cosa com si en la mateixa cosa hi haguès les condicions objectives de la pròpia intel.ligibilitat. aquest tipus de pensament metafísic serà desprès utilitzat per la teologia cristiana, amb la síntesi ontoteològica. Desprès a la filosofia occidental hi ha un perèntesi molt poc productiu entre Guillem d’Ockham i Descartes, de mitjans del segle XIV a la primera meitat del segle XVII. El problema de la veritat a partir de Descartes pràcticament s’inverteix. Descartes dubta de tot. No accepta la informació dels sentits. Amb això nega les bases de l’empirisme metafísic aristotèlic que havia dominat l’Occident mitjaval. Descartes construeix un món intel.ligible des de la sola racionalitat i desprès ha de coincidir amb el món extern. Descartes comença la línia de l’a priori. No rebem informació objectiva del món dels sentits, sinó que entenem aquest des de la nostra racionalitat. Aquest és el fonament de la filosofia fenomenològica. Per tant la fenomenologia inverteix el problema de la veritat. El pensament fenomenològic va lligat històricament a un escepticisme sobre les possibilitats de coneixement ontològic, per tant tal com s’ha desenvolupat històricament és incompatible amb la metafísica. En canvi el pensament occidental i el pensament com a tal difícilment renunciarà a un concepte fort de veritat. Aquesta pretensió de coneixement de la veritat en un sentit fort torna a renèixer amb els materialismes filosòfics. A més es torna a un concepte prekantià de veritat. Lenin posa de manifest una concepció prekantiana de veritat a “Materialisme i empiriocriticisme” (1908) amb la seva teoria del reflexe. A Lenin li semblava de sentit comú que el nostre enteniment reflecteix la cosa tal com és. No veia el presupòsit metafísic que hi ha al darrera.
La reducció fenomenològica del materialisme no implica un escepticisme sobre la veritat. Implica que la veritat no és el mer reflexe de la realitat externa. La veritat és l’adequació de l’enunciat a les seves pròpies condicions de validessa, les quals són internes al nostre propi enteniment. Això no és un relativisme. Ho seria si neguès el caràcter universal de l’estructura de l’enteniment humà. Com que l’estructura de l’enteniment humà és universal és possible resoldre el problema de la veritat dins del marc de la comunitat universal de diàleg. Ara bé, això implica negar que el materialisme sigui una explicació última de la totalitat.
Per altra banda com que no és possible una ciència unificada de la matèria que doni raó de la totalitat no es poden utilitzar els mateixos criteris de veritat per a l’àmbit físic que per al social i històric. L’àmbit físic es caracteritza per una realitat legaliforme dins del qual a partir de principis del segle XX s’ha descovert un cert grau d’indeterminació, però que en general es regeix per lleis objectives. Els enunciats que s’han d’utilitzar a l’àmbit físic són constatatius. Es tracta d’una realitat objectiva que cal representar al nostre enteniment. Això no és la teoria del reflexe perquè les condicions de possibilitat de la percepció sensible són a priori.
A l’àmbit social i històric no ens podem regir per criteris de veritat objectivable perquè el mateix subjecte intervé en la construcció de la realitat. No hi ha la dualitat subjecte-objecte, sinó que el subjecte és objecte de coneixement del mateix subjecte cognoscent. La realitat no es concep com a quelcom fixe, sinó com a quelcom en construcció. Això implica la intervenció de l’atzar, el fet de què el subjecte pugui intervenir lliurement en el decurs de la història i en la construcció de la seva pròpia societat és el que impossibilita la predicció exacta. A l’àmbit social i històric l’enunciat constatatiu es limita a fets ja succeïts. Com deia Engels que Napoleó va morir el 5 de Maig de 1821 és una veritat objectiva inqüestionable. Però aquests fets objectius no poden ser enquadrats dins del marc d’unes lleis necesàries de la història. Per tant l’àmbit social i històric implica un escepticisme que no implica l’àmbit físic.
En qualsevol cas hem de tenir en compte que avui l’optimisme epistemològic fort del segle XIX no és sostenible ni a la ciència físico-matemàtica. No hem de caure en el relativisme i escepticisme que destrueix el concepte de veritat, però tampoc en un optimisme epistemològic fort.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (29-IX-2008).
DUALISME FILOSÒFIC I MATERIALISME FENOMENOLÒGIC. (NF) 2 Octubre 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari
En la història de la filosofia hi ha una clara tendència al monisme. La filosofia occidental va començar a l’Àsia Menor a finals del segle VII a. d. C. amb la pretensió de trobar el primer </a>principi de tot allò real. Sembla que l’Ú és el primer principi de tota la realitat. És clar que Empèdocles pensava que el primer principi eren els quatre elements. Plató ho va reduir tot a la Idea del Bé que és la realitat única, l’Ú, de la qual prové i participa la pluralitat. Aristòtil troba en el “pensament del pensament” el fonament últim de tota la realitat. La filosofia cristiana entendrà Dèu com el Mateix Èsser Subsistent (Ipsum Esse Subsistens) que és unicitat i simplicitat de la qual participa tots ens particular. Les filosofies modernes com la d’Spinoza volen reduir la naturalessa a la sustància única. El marxisme com ja he exposat a l’article anterior és un monisme materialista. El positivisme contemporani és també un monisme perquè no reconeix cap altre àmbit real que el de la naturalessa física.
El dualisme en fílosofia no ha dominat molt. Els gnòstics eren dualistes. Creien que el món es regeix per dos principis el del bé i el del mal, cosa incompatible amb la metafísica. El dualisme kantià no nega la unitat de la raò, sinó que es poden fer dos usos: el teòric i el pràctic. El dualisme kantià és estricte perquè genera dos àmbits completament separats.
També hi ha pensaments que més que dualistes són pluralistes. És el cas de Nietzsche que defensa l’equivocitat de l’èsser. Res és reductible a unitat, és més, cada ens és totalment diferent de l’altre.
El dualisme filosòfic i la reducció fenomenològica del materialisme s’impliquen mútuament. El fet de què el materialisme no es concebi com a explicació última de la realitat i la totalitat implica que hi ha un altre àmbit no reductible a la matèria. Aquest altre àmbit és el del subjecte. Utilitzo l’expressió materialisme no en el sentit de cosmovisió materialista, sinó en el sentit de descripció fenomenològica de l’àmbit material dins del qual es desenvolupa, i de les relacions entre ambdos àmbits. De fet la visió de conjunt si que és unitària. Però és impossible la reducció del conjunt a un sol principi.
El dualisme filosòfic que jo defenso és moderat en comparació amb el dualisme kantià. En Kant el caràcter tan absolut del seu dualisme no permet una visió del conjunt, sinó el desenvolupament del coneixement de dos àmbit antitètics. La meva concepció és dualista moderada i filosòfica, és a dir, contrària a la idea d’un cientificisme ja sigui marxista o neopositivista. A més el conjunt del coneixement és el que ès possible dins del marc fenomènic. Això no implica una postura antimetafísica per la meva part. Implica la separació d’àmbits cognitius i òntics. L’àmbit de l’ens en tant que ens pertany cognitivament a la metafísica en el sentit ontològic. L’àmbit de l’ens en tant que ens reduït a percepció sensible pertany a la fenomenologia. Dins de l’àmbit fenomènic hi ha quelcom que no és fenomènic: el subjecte. L’autofonamentació de si, la llibertat és metafísica en el sentit kantià. Aquesta diferència qualitativa entre el subjecte i el món físic dins del qual es desenvolupa, és el que impedeix una ciència unitària de la societat i la història. Però com que les condicions de possibilitat de l’autorrealització del subjecte depenen de la facticitat física i social, és possible el coneixement de les possibilitats de realització del subjecte.
La concepció del materialisme fenomenològic implica que l’àmbit de la física-matemàtica o de l’empirisme lògic és totalment independent dins del seu àmbit. El subjecte en la seva relació cognitiva amb l’àmbit físic és pasiu en el sentit de què no intervé en les condicions de la seva producció real. És actiu en el sentit de què només pot entendre el món físic d’acord amb el propi a priori. Per tant les ciències de la naturalessa són independents. En canvi en l’àmbit de les ciències socials i històriques no es pot utilitzar el concepte de ciència en el mateix sentit. El coneixement de la societat i la història no és independent de les ciències de la naturalessa, perquè intervé necesàriament el factor material. Però com que no es pot reduir a ciència de la naturalessa és impossible un coneixement fort. Per tant el dualisme filosòfic implica un escepticisme moderat en l’àmbit social i històric.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (27-IX-2008).
CRITICA DEL MONISME MATERIALISTA MARXISTA. (NF) 29 Setembre 2008
Publicat per salmeron a: General , 4comentaris No crec que ningú negui que el marxisme o el materialisme dialèctic és un monisme materialista. S’ha dit que la teoria de Marx és el materialisme històric i que el materialisme històric és un desenvolupament posterior d’Engels. Segons això Marx es limitava a aplicar la dialèctica hegeliana a la història, i Engels va voler invertir el sistema hegelià aplicant la dialèctica al conjunt de la naturalessa física sobre bases materialistes. La inversió del sistema hegelià ja la fa Marx. Jo no crec que Marx es volguès limitar a construir un mètode d’interpretació de la història. La idea universalista de ciència no pot excloure cap camp del coneixement. Encara que Marx com a polític estiguès interessat en desenvolupar un mètode d’interpretació de la història, el que entèn per ciència és coneixement objectiu i entèn tot el coneixement de manera unificada. Tot allò cognoscible ho és a partir de la seva base material.
Les relacions entre infraestructura i superestructura tal com les entèn el marxisme responen a aquesta concepció monista materialista. La infraestructura com a base econòmica és l’explicació última de qualsevol realitat jurídica, política, ideològica, intel.lectual, etc. El que Hegel anomenava Esperit Objectiu: art, filosofia i religió; Marx l’anomena superestructura. Per tant pràcticament no hi ha cap realitat espiritual. Tota realitat espiritual queda reduïda a la seva base material. Aquesta concepció afecta també el concepte de veritat. Qualsevol enunciat filosòfic, religiòs, etc. queda reduït a ideologia. La seva pretensió de veritat no té sentit per si mateixa, sinó que s’ha d’entendre dins del marc d’uns determinats interessos de classe que són possibles gràcies a què es corresponen amb un determinat grau de desenvolupament de les forces productives. Això implica un relativisme autocontradictori que afecta els propis enunciats del monisme materialista. Implica l’absurda contradicció de què el seu sistema en tant que pertany a un determinat moment de la història és també ideologia, però al mateix temps pretèn que el seu sistema és científic i objectiu. Per aquest camí s’arriba a l’absurda conclusió de què la classe obrera assoleix definitivament l’estadi últim de la història que és al mateix temps metahistòria. Tot el materialisme històric està pensat sobre la base de la historicitat de qualsevol tipus de realitat,però al mateix temps la condició de validessa de la seva pretensió com a pensament científic i objectiu implica que el mateix materialisme històric és una realitat suprahistòrica. Implica a més que l’estadi últim de la història és metahistòria; és la superació de tot relativisme històric, la unitat subjecte-objecte, el triomf de la Veritat a la terra, pràcticament la versió materialista de l’Esperit Absolut de Hegel.
El monisme materialista implica a més la disolució del subjecte dins del seu marc material. No hi ha la tensió entre el subjecte i el món físic. La idea marxista de que el “subjecte” transforma la naturalessa mitjançant el treball no és suficient per parlar de subjecte, al menys no en el sentit metafísic que a mi m’interessa. A principis del segle XX hi havia la disputa entre les interpretacions positivistes del marxisme, pròpies de la socialdemocràcia, i les interpretacions hegelianes, promogudes per Giorgy Lukàcs (1885-1971). Les interpretacions positivistes insistien més en la base material i les hegelianes en el subjecte històric. La filosofia de Hegel és un monisme no materialista. El subjecte hegelià queda igualment diluït dins de la totalitat. El caràcter actiu del subjecte dins d’un sitema monista és un contrasentit. És cert que no és el mateix la concepció positivista del subjecte que la hegeliana, ni la mecanicista que la dialèctica. El meu interès és trencar amb el monisme dins de l’àmbit fenomènic al qual actua el subjecte històric. Les interpretacions hegelianes del marxisme han intentat superar el fatalisme historicista i insistir més en la part activa del subjecte. Però dins d’un sistema monista que tot ho explica dins d’un marc unitari i determinista no pot aconseguir el seu objectiu. La inclusió dels conceptes de llibertat del subjecte i contingència històrica no és possible dins del marc d’una explicació monista.
El monisme materialista marxista no pot concebre l’atzar. Es regeix per criteris de ciència determinista. Insistir de debó en el paper actiu del subjecte implica necesàriament un tipus de dualisme filosòfic. I un dualisme filosòfic implica la impossibilitat d’una ciència unitària de la totalitat.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (26-IX-2008).
CRÍTICA DEL DUALISME KANTIÀ. (NF) 25 Setembre 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Immanuel Kant (1724-1804) va nèixer, viure i morir a Könisberg a l’antiga Prússia Oriental. A l’època soviètica aquesta ciutat era Kaliningrad. Kant era un filòsof alemany per la geografia política del seu temps i per la seva llengua.
La importància de Kant dins de la història de la filosofia és deguda a les tres crítiques: la de la raó pura, la de la raó pràctica i la de la facultat de jutjar. Habermas, segona generació de l’Escola de Francfort i viu encara, considera que és Kant qui fa el gran tall en filosofia. Hi ha un abans i un desprès de Kant. Jo considero que la filosofia kantiana està ja prefigurada a Gassendi (mort el 1642). El segle XVII i Descartes molt especialment ja desenvolupa les conseqüències filosòfiques de la Revolució Científica del segle XVI. Kant és el gran sistematitzador. Igualment a la Grècia clàssica Parmènides i Plató inicien el camí de la metafísica occidental, però el gran sistematitzador és Aristòtil.
Kant és un filòsof dualista. En la raó teòrica aplica criteris fenomenològics i en la raó pràctica criteris metafísics. L’àmbit de coneixement propi de la raó teòrica és la física. L’àmbit de coneixement propi de la raò pràctica evidemment és l’ètica. Això implica una noció de subjecte absolutament metafísica. D’aqui es dedueix el dualisme kantià. El que è impossible a la física és necesari a l’ètica. El tall entre els dos àmbits és absolut. D’aqui la crítica materialista posterior. El subjecte kantià és aliè a la realitat física que l’envolta, per tant irreal. La meva crítica a la noció kantiana de subjecte no és tan radical com això.
Les categories kantianes de l’enteniment no són ontològiques contràriament al que succeeix a Aristòtil. Tal cosa implica que la nostra estructura conceptual no pasa de ser una manera d’entendre l’objecte, però no el coneixement neutre i objectiu de la cosa mateixa. Entenem l’ens físic dins de les coordenades a priori de la sensibilitat: l’espai i el temps. Kant no cau en un subjectivisme radical o escepticisme. Únicament s’adona de què no tenim la percepció objectiva de la cosa, sinò que captem allò extern d’acord amb el nostre propi a priori. Evidemment això pertany a l’estructura universal del nostre enteniment. En això consisteix el criticisme kantià, en superar la “ingenüitat” metafísica que creia en la percepció objectiva de la cosa com a tal. Això implicava que a la cosa mateixa hi havia d’haver quelcom d’intel.ligible. Kant redueix la intel.ligibilitat a la percepció de la cosa en tant que fenomen. Segueix la línia nominalista.
El món físic es caracteritza segons Kant per la causalitat condicionada. No hi ha res que no estigui condicionat per quelcom anterior. Nega, doncs, la possibilitat de la metafísica en física. Aquesta manera d’entendre la Naturalessa, des del meu punt de vista és adequada a les exigències de la Revolució Científica. Si ens limitem al coneixement fenomènic evidemment hem d’entendre les coses com les entèn Kant.
El que em resulta inacceptable de Kant és que el seu dualisme és absolut. El subjecte kantià és totalment aliè a la causalitat condicionada de la física. Front a això té raó la crítica materialista. Un subjecte d’aquestes característiques no pasa de ser una abstracció irreal. La filosofia kantiana implica dos àmbits del coneixement absolutament separats que no permeten veure quines són les relacions entre el subjecte i la realitat física.
La meva postura consisteix en defensar el monisme materialista contra Kant i el dualisme kantià contra el monisme materialista. El monisme materialista té raó parcial, en tant que situa el subjecte dins del seu marc material real. El dualisme kantià té raó parcial, en tant que el subjecte és qualitativament diferent de la realitat física.
El subjecte és metafísic ontològicament parlant, però dins d’un marc aliè, el marc físic. Per tant les condicions de possibilitat de la seva realització com a subjecte depenen d’allò fàcticament donat com a físic. El subjecte es desenvolupa dins d’un marc estrany. Al mateix temps aquest marc estrany és la condició de possibilitat de la seva existència fàctica. La meva postura és dualista, però es tracta d’un dualisme moderat per una concepció fenomenològica del materialisme que afecta les condicions de la producció històrico-real del mateix subjecte.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (21-IX-2008).
LES CONSEQÜÈNCIES FILOSÒFIQUES DE LA REDUCCIÓ FENOMENOLÒGICA DEL MATERIALISME. (NF) 23 Setembre 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari El materialisme ontològic és una filosofia que vol explicar la totalitat. L’objectiu és el mateix que el de la metafísica grega i mitjaval. La diferència sustancial amb aquesta és que no supera l’àmbit físic. Pretèn que l’àmbit físic és la totalitat d’allò real i que no hi ha cap altre principi que la mateixa naturalessa física autosubsistent. En aquest sentit el materialisme és antimetafísic. Però al mateix temps és ontològic en tant que l’ens físic és l’èsser mateix, fonament últim de tota realitat. D’alguna manera la concepció marxista de la matèria és prekantiana. Presuposa ingènuament la matèria com a cosa en si. No fa la distinció entre phaenomenon i noumeno. El materialisme marxista es situa paradoxalment dins del marc de les metafísiques prekantianes, o pensament precrític.
La reducció fenomenològica del materialisme implica una concepció de la matèria d’arrel kantiana. L’idealisme trascendental kantià és una forma fenomenològica del materialisme. Implica la reducció de la matèria a percepció sensible. Implica també la negació de la possibilitat de la metafísica a l’àmbit de la raò teòrica (la naturalessa física). Kant no fa de cap manera una ontologia. Idealisme i materialisme no són dues concepcions filosòfiques antagòniques. Aquesta és la visió reduccionista de la història de la filosofia que té el marxisme. El materialisme com a explicació última de la realitat, ontologia, és antitètic de les ontologies que consideren el pensament o l’esperit com a fonament últim de tota realitat. L’idealisme trascendental kantià no té res a veure amb cap fonament últim. Al contrari, és la pretensió de què el nostre enteniment no pot superar l’àmbit fenomènic.
La reducció a fenomen de la matèria és la filosofia pròpia de la Revolució Científica. L’efecte històric d’aquesta va ser destruir la metafísica aristotèlico-tomista i interpretar el món en una clau completament nova, la fenomenològica. Però al mateix temps l’avenç de la ciència afavoreix el resorgiment de concepcions materialistes del món, en un sentit de filosofia especulativa, que la mateixa Revolució Científica havia destruït. Reduir el materialisme a fenomenologia implica la impossibilitat d’una cosmovisió materialista. Implica que la matèria és una part de la realitat i no necesàriament la fonamental. Implica que la realitat històrica i social no es pot reduir als seus fonaments materials. Implica a més que és una fal.làcia creure que la societat i la història tenen fonaments materials. Implica la llibertat del subjecte, tant en la vessant històrica com social i individual. El subjecte no és lliure en un sentit kantià. Té raò Marx, no existeix el Robinson Crusoe. El subjecte és lliure dins d’un marc de relacions socials i realitat històrica que ell mateix no ha escollit. El subjecte és lliure en un sentit ontològic. El seu èsser no es redueix a la realitat física que l’envolta. Aquesta concepció metafísica (en el sentit de la metafísica kantiana) del subjecte impossibilita una ciència materialista que pugui explicar la història i la societat. Dins de la història i la societat hi ha sempre quelcom d’atzarós, la llibertat del subjecte. Ara bé, la meva postura no condueix a un escepticisme radical. Per una banda el subjecte no és reductible a cap realitat legaliforme externa, però per altra el marc material dins del què es mou si que és objectivable. A més podem conèixer les relacions entre el subjecte i el marc extern dins del qual es desenvolupa. Però en la mesura en què el subjecte és efectivament lliure és què el marc dins del què es mou implica necesàriament la contingència. Dins d’un ventall de possibilitats el subjecte pot escollir. L’elecció lliure no és reductible a cap determinació material, social o històrica; sinó que es fonamenta en la sola voluntat racional. Per tant la predicció històrica no pot tenir les característiques d’una ciència determinista, sinó la d’un coneixement aproximat.
La principal conseqüència filosòfica de la reducció fenomenològica del materialisme és que no hi ha ciència de la història, sinó només filosofia de la història, en el sentit d’un coneixement aproximat i especulatiu. La ciència de la història és una falsedat que porta a l’escepticisme radical. La constatació de què tota interpretació de la història té una base especulativa indemostrable fa possible l’únic coneixement real.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (20-IX-2008).
LA REDUCCIÓ FENOMENOLÒGICA DEL MATERIALISME. (NF) 18 Setembre 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari El materialisme com a filosofia ja neix a la Grècia clàssica. Els màxims exponents són Demòcrit i Epicur. L’intent d’explicar el conjunt de la realitat partint de la compoosició atòmica de la matèria, és una forma de materialisme filosòfic. És indiferent si l’explicació és determinista o accepta la contingència. Epicur accepta la contingència.
El materialisme no ha tingut massa sort al pensament occidental fins al segle XVIII. Plató era clarament antimaterialista i domina el pensament occidental durant molts segles. Aristòtil tampoc era materialista i s’introdueix a Occident a partir del segle X.El que més s’asembla al materialisme són les versions averroístes d’Aristòtil. Però en realitat es tracta més d’una filosofia de la naturalessa contrària a la intervenció sobrenatural.
René Descartes (1596-1650) introdueix el materialisme mecanicista no com a explicació general de la totalitat, cosa que li hauria enfrontat a l’Esglèsia Catòlica, però si com a explicació de la part material. Descartes diferencia entre la “res extensa” (sustància extensa) i la “res cogitans” (sustància pensant). La sustància extensa es regeix per les lleis de la mecànica. Si veiesim un ninot mecànic amb forma humana no el sabrien distingir d’un èsser humà. La part corporal de l’èsser humà funciona com qualsevol màquina.
Al segle XVIII el materialisme mecanicista francès serà totalment conseqüent. Tot s’explica mecànicament d’acord amb les lleis de la matèria. Això tendeix a veure l’èsser humà d’una manera totalment pasiva. L’èsser humà es resueix a una peça de la maquinària de la Naturalessa. El materialisme marxista del segle XIX vol veure la part activa de l’èsser humà. Això ho aconsegueix mitjançant la categoria de treball. Aquesta categoria pertany a la raó instrumental o raó dels mitjans. Es concep l’èsser humà en la seva relació instrumental amb la natuiralessa física, sense que sigui quelcom qualitativament diferent d’aquesta, al mateix temps que té una capacitat activa. El que fa l’home actiu no és que sigui diferent de la naturalessa física, cosa incompatible amb una concepció materialista de la totalitat, sinó la capacitat de transformar la naturalessa física mitjançant el treball socialment organitzat.
Des del meu punt de vista tant la versió mecanicista com la dialèctica, són formes ontològiques del materialisme. La matèria és l’èsser mateix. Es tracta, doncs, d’una filosofia especulativa més.
Tal com interpreto jo la història de la filosofia a partir del segle XVII el pensament que més s’adequa a les exigències de la nova ciència és el fenomenològic. El nostre enteniment no pot arribar a copsar l’èsser en si de les coses., sinó només la percepció sensible. L’èsser en tant que donat a la consciència, no és l’èsser mateix, sinó mera dada de consciència. De la mateixa manera no hem de buscar les causes últimes, sinó només les observables.
D’aquesta manera el materialisme com a ontologia és contradictori respecte del mètode imposat per la nova ciència. El materialisme com a ontologia no és filosofia de la ciència. Aquesta tracta de la metodologia que ha de seguir la investigació científica. El materialisme ja sigui mecanicista o dialèctic és una nova metafísica amb continguts antitètics als de la tradició.
Quan jo parlo de “reducció fenomenològica del materialisme” vull dir que no s’ha d’admetre la matèria com a fonament últim de res, sinó com a mera percepció sensible. La meva postura no és la d’un idealisme fenomenològic. No tinc cap problema en acceptar el realisme epistemològic. El meu interès no és la crítica dels fonaments del coneixement, sinó reduir la matèria a l’àmbit d’allò donat. La matèria no és la base d’una ciència unificada que explica el conjunt sencer de tota la realitat. La matèria o les condicions materials d’existència són el marc limitador i objectiu dins del qual es desenvolupa el subjecte.
Estic d’acord amb Marx en situar tota realitat dins del marc real de les seves condicions materials d’existència. Però la meva manera d’entendre el materialisme és sustancialment diferent de la marxista. La meva concepció de la totalitat inmanent no és monista, sinó dualista. Ara bé, el meu dualisme no pot ser tan radical com el kantià, no ho permet el materialisme, encara que sigui només fenomenològic. La conseqüència de la meva manera d’entendre el materialisme és que és impossible una ciència de la història. Al proper article tractaré sobre les conseqüències filosòfiques del meu materialisme.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (18-IX-2008).
L’11 DE SETEMBRE DE 2001. (ND) 17 Setembre 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari El dia 11 de Setembre del 2001 la televisió parlava d’un possible accident aeri. Un avió s’estavellava contra una de les torres bessones de Nova York. Però pocs minuts desprès s’estavellava un segon aparell contra l’altra torre bessona. Estava clar que no es tractava de cap accident aeri, sinó d’una acció militar de la resistència islàmica. El resultat va ser devastador. Uns 3.000 morts. Poc desprès va haver un intent d’atac militar al Pentagon, però només va afectar una de les ales. En un sentit tècnic podriem dir que l’acció va ser terrorista, perquè no es tractava de l’atac d’un exèrcit convencional. El grup armat, Al Qaeda, no és l’exèrcit de cap estat. En un sentit moral la paraula “terrorisme” està absolutament desgastada. La política nordamericana consisteix en respondre militarment accions terroristes que són incomparablement menys mortíferes que la resposta militar.
Seria fals dir que el 2001 els Estats Units van patir al seu territori el primer atac militar exterior de la història. Cap exèrcit estranger es va ficar al seu territori.
El 2001 els Estats Units van patir l’atemptat terrorista més gran que hagi conegut, tant interior com exterior. Però, dins de quin escenari internacional es dóna aquesta agressió?.
Els Estats Units són els vencedors de la Guerra Freda el 1989. Té assegurat el seu predomini planetari i no té cap resposta seriosa. Des de fa dècades hi ha un resorgiment al món àrab de l’islamisme més radical. Aquest resorgiment comença amb la revolució de Khomeini el Febrer de 1979 a l’Iran. L’islamisme és profundament antioccidental. Vol la destrucció d’Occident. L’islamisme integrista és un nacionalisme àrab antioccidental i un imperialisme ressentit. Voldria com a mínim recuperar la glòria de l’Islam mitjaval. Es van estendre cap a l’Oest tot el nord d’Àfrica i van anar més enllà dels Pirineus fins que els van aturar a Poitiers (732), i per l’Est fins a pràcticament l’Índia.
Els Estats Units a més de què els humil.lia per la seva potència econòmica i militar representa l’odiat món occidental. Els Estats Units durant moltes dècades ha estat del costat sionista, gran enemic del poble àrab. El nacionalisme àrab, en qualsevol versió, la marxista o la islamista, és antisionista i antinordamericà. És normal que a la primera que ha pogut l’islamisme hagi atacat els Estats Units.
L’islamisme és antioccidental per anticristià i antilaicista. Occident representa els seus orígens cristians i la seva actualitat laica. Que la religió cristiana sigui monoteísta com la musulmana o que els musulmans reconeguin en Jesucrist un dels profetes, no els fa més propers. Es tracta d’una religió falsa que cal destruir. Tota l’Edat Mitjana està marcada per aquest conflicte. Ino cal dir que el laicisme és diabòlic per a una religió monoteísta que considera que el sentit de la vida és l’obediència a l’únic dèu vertader, Alà.
Però com és que els Estats Units reben el més gran atac terrorista interior quan ja no hi ha perill nuclear?. Precisament per això. Quan hi havia el perill nuclear qui s’hauria atrevit a portar a terme una provocació d’aquestes dimensionjs al territori dels Estats Units?. La Guerra Freda es desenvolupava lluny dels Estats Units i la Unió Soviètica. Quan això ja no existeix el territori dels Estats Units és molt més vulnerable.
George Bush va reaccionar amb l’ocupació de l’Afganistan, per tal de localitzar Bin Laden. És ridícula la pretensió d’estar més segurs combatent militarment el terrorisme. Amb la seva acció els Estats Units alimenten el conflicete. És raonable que ocupès un règim tan contrari als drets humans com el dels talibans. Però això és entrar en la lògica de la guerra. No hi ha seguretat possible davant el terrorisme integrista, hi ha la inevitabilitat del conflicte armat. Més ridícul encara seria voler negociar amb uns senyors que no van de broma quan diuen que volen reconstruir l’Al-Andalus i destruir Occident.
L’11 de Setembre del 2001 no és equiparable a la Primera Guerra Mundial, com han dit alguns, però si que marca una nova dinàmica històrica. El “nou” enemic de la cultura occidental és l’islamisme integrista. I aquest té força no per destruir Occident, però si per atacar militarment durant dècades com a mínim.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (14-IX-2008).
L’11 DE SETEMBRE DE 1973. (ND) 16 Setembre 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari El dia 11 de Setembre de 1973 el general Augusto Pinochet, de 58 anys, va dirigir el cop d’Estat contra el règim constitucional de Salvador Allende (1908-73). Va bombardejar el Palau de la Moneda. Sembla que el president constitucional, Salvador Allende, es va suïcidar al mateix Palau de la Moneda amb un fusell regal de Fidel Castro.
El cop de Pinochet no era només obra d’un general d’extrema dreta, sinó que tenia claríssim recolzament dels Estats Units. L’any 1971 havia guanyat la candidatura d’esquerres: Unidad Popular. Allende volia l’anomenat “socialisme amb rostre humà”. El procediment era absolutament legítim d’acord amb els paràmetres de la democràcia parlamentària. Es tractava d’una transició pacífica i democràtica al socialisme. Allende no volia utilitzar els mètodes bolxevics, l’assalt al Palau d’Hivern, sinó actuar d’acord amb la més estricta legalitat democràtica. Però el socialisme implica la nacionalització dels principals mitjans de producció. La nacionalització de les mines de coure anava contra els interessos imperialistes. L’imperialisme ianqui sempre ha anat contra les nacionalitzacions que perjudiquen els seus interessos econòmics. Ja van fer caure el règim de Mossadegh als anys 50 per la nacionalització del petroli iranià el 1951. L’economia xilena estava evidemment dins del marc de les economies sotmeses a l’imperialisme. Una burgesia nacional feble i una espoliació imperialista forta. Una burgesia nacional d’un país perifèric potser antiimperialista, com era el cas del règim peronista. Però el règim de Salvador Allende era popular. A Xile era fàcil de connectar l’extrema dreta visceralment anticomunista amb els interessos econòmics dels Estats Units.
El cop de Pinochet s’ha d’entendre dins del marc de la Guerra Freda. En unes altres circumstàncies històriques pot ser el socialisme amb rostre humà d’Allende hauria tingut èxit. Però a l’alçada de l’any 1973 la mateixa por al comunisme no podia deixar els EUA sense fer res contra la seva expansió tan a prop. Hem de pensar que a principis dels anys 70 l’equilibri de forces no era tan favorable a l’imperialisme. Els Estats Units pràcticament havien perdut la guerra a Vietnam, encara que no es retirarien de Saigon fins al 1975. El moviment contestatari a l’interior havia sigut molt fort. La URSS semblava capacitada per a expandir la seva àrea d’influència. A més l’expansió del socialisme per l’Amèrica Llatina resultava especialment perillosa per als Estats Units. No volien més Cuba’s.
El cop de Pinochet va triomfar ràpidament. La URSS que ja s’havia repartit el món a Ialta i Postdam no tenia cap inconvenient en deixar que els Estats Units fesin el que volguesin a la seva àrea. Una de les víctimes famoses que van caure el mateix dia a l’estadi de Santiago de Xile va ser el cantant compromès Víctor Jara. De fet Pinochet va instaurar una dictadura terrorista contra els militants d’esquerres. La democràcia cristiana va estar involucrada en la dictadura encara que desprès ha governat amb institucions democràtiques. La dictadura va durar fins al 1990.
La ideologia del règim pinochetista és una barreja d’ultraconservadorisme catòlic i ultraliberalisme econòmic. El liberalisme econòmic ortodox de Pinochet (1915-2006) aplicava polítiques econòmiques inspirades per l’ultraliberalisme de Milton Friedman. El resultat no podia ser més caòtic. Inflacció, atur i desigualtat social són els efectes naturals d’aquesta pol´´itica.
Pinochet va tenir la sort de coincidir amb l’ultraconservadorisme de Thatcher i Reagan. Pel que fa a l’Esglèsia Catòlica té la tendència les últimes dècades a desmarcar-se dels dictadors. La política de Joan Pau II oscil.lava entre la lluita contra el laicisme europeu i la defensa dels règims pluralistes respectuosos amb els drets humans; així com una política social hereva de Lleó XIII i contrària a l’ultraliberalisme econòmic.
Fos com fos el cas és que l’11 de Setembre de 1973 va ser una derrota per a l’esquerra i una victòria per a Pinochet. Aquest ha fet el que ha volgut i ni tan sols se li ha pogut jutjar.
L’11 de Setembre de 1973 és un altre dels dies que no es poden celebrar, sinó només conmemorar.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (13-IX-2008).
LA NACIÓ CATALANA DESPRÈS DE L’11 DE SETEMBRE DE 1714. (ND) 10 Setembre 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari La derrota d’un poble implica una difícil recuperació posterior. Despèn de com sigui el poble, de la seva capacitat de reaccionar, de com hagi estat de dura la seva derrota, etc. Hi ha pobles que no han tornat a renèixer.
El poble català pateix tot un segle XVIII d’anorreament dins d’Espanya. Les institucions pròpies han estat abolides. El català no existeix com a llengua de cultura. La producció literària és mínima.Però el català existeix com a llengua popular.
Els mateixos intel.lectuals catalans del segle XVIII es pensaven que el català ja no tornaria a ser mai més una llengua de cultura universal. Veien condemnada la llengua a ser provinciana definitivament. Ningú havia pensat aleshores en la revifalla de la Renaixença el segle XIX.
A principis del segle XIX quan es produeix l’ocupació francesa Catalunya no tenia cap mena d’institucions polítiques pròpies al mateix temps que el poble no estava completament espanyolitzat. Les tropes napoleòniques havien de fer els escrits en francès i català, perquè el català era la llengua que entenia tothom. Durant aquesta època els diputats catalans fan tímides reivindicacions polítiques a les Corts de Cadis de 1812.
El que és decisiu per a Catalunya és la revifalla cultural amb la Renaixença. Desprès de l’esplendor mitjaval la cultura catalana havia patit tres segles de decadència. Carles Bonaventura Aribau inicia el renaixement cultural de Catalunya amb l’ “Oda a la Pàtria” el 18333 Joaquim Rubió i Ors (1818-99) serà un dels seus exponents. Aquest pensava que una nació tan petita com la catalana no podia aspirar a la independència política, sinó només a la cultural. Argumentava que els exèrcits catalans no podrien competir amb els francesos o anglesos.
El 1859 es restauren els Jocs Florals. Jacint Verdaguer serà el gran normalitzador de la llengua en el terreny poètic. L’efecte de la Renaixença serà suficient per a restaurar la llengua catalana per a la “república de les lletres”.
Juntament amb el renaixement cultural es produeix el renaixement plític. Al menys resorgeix la consciència política. Així tenim el federalisme de Francesc Pi i Margall i Valentí Almirall.
En el terreny pràctic es redacten les Bases de Manresa el 1892, que no s’aplicaran mai; però que ja és indicatiu d’un moviment polític catalanista.
A principis del segle XX dominen la Solidaritat Catalana i la conservadora Lliga Regionalista. D’aquesta era Enric Prat de la Riba (1870-1917) i Josep Puig i Cadafalch (1869-1956). El primer és el fundador de l’Institu d’Estudis Catalans el 1907 i la Mancomunitat el 1914. La Mancomunitat no arribava a ser una institució pròpia de Catalunya, però al menys deixava cert marge d’autoorganització a les quatre diputacions catalanes. La Mancomunitat va acabar essent abolida per la Dictadura de Miguel Primo de Rivera.
La defensa de Woodrow Wilson al final de la Primera Guerra Mundial (1914-18) del dret de les nacions a l’autodeterminació no deixava de ser una esperança pels catalans.
El 1919 es redacta un projecte d’Estatut que no es va aplicar mai.
El 1922 Francesc Macià funda Estat Català. El 1926, ja durant la dictadura de Primo de Rivera, Macià intenta el cop de Prats de Molló, però acabva essent jutjat a París.
La Dictadura de Primo de Rivera era profundament anticatalana. Representava el militarisme espanyol format a Àfrica uniformista, antiliberal i ultraconservador. El Pacte de Sant Sebastià de 1930 contempla el problema de les nacionalitats. El 1931 Francesc Macià funda ERC. Tres setmanes desprès guanya les eleccions i proclama la República Catalana dins de la Federació Ibèrica. La República Catalana dura tres dies. Niceto Alcalá Zamora només accepta la restauració de la Generalitat. És la primera vegada en 217 anys que es restaura la institució pròpia de Catalunya. L’Estatut de Núria és rebutjat per les Corts republicanes i el que és acceptat és molt retallat.
El 6b d’Octubre de 1934 Companys proclama l’Estat Català que és aixafat militarment de seguida. El govern de la Generalitat acaba a la presó i no es restaurarà fins al Febrer del 1936.
El desenvolupament desavorable de la Guerra farà que el 1938 el franquisme derogui l’Estatut. El 15 d’Octubre de 1940 van afusellar el President del poble català Lluís Companys i Jover. El succesor a l’exili serà Josep Irla que deixarà el càrrec a Josep Tarradellas. Aquest no va tornar fins al 1977. Tarradellas pactarà amb el govern espanyol d’aleshores la seva tornada i el restabliment de la Genralitat provisional. El nou Estatut, el de Sau, serà votat en Referèndum pel poble català el 25 d’Octubre de 1979. Finalment es convertirà en la Llei Orgànica 4/1979 de 18n de Desembre. El 1980 guanyarà les eleccions Jordi Pujol i Soley que serà President de la Generalitat fins al 2003. Aquest any es produeix un important ascens electoral d’ERC, es forma el primer tripartit amb Pasqual Maragall com a President (PSC). El 2006 es vota un nou Estatut i a finals d’any es forma el segon tripartit amb José Montilla com a President (PSC) de la Generalitat.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. (8-IX-2008).
LA LLUITA CATALANA DE LA PAU D’UTRECH A L’11 DE SETEMBRE DE 1714. (ND) 9 Setembre 2008
Publicat per salmeron a: General , afegeix un comentari Un fet anecdòtic capgira la situació dels catalans. La mort del germà de l’arxiduc Carles fa canviar d’idea les potències europees i perdre l’interès per la Corona espanyola al mateix arxiduc. Tal cosa facilita enormement les coses a la causa borbònica. De fet el bàndol austríac no és derrotat, perd l’interès per la guerra. La Pau d’Utrech de 1713 restableix l’equilibri de les potències europees. És evident que Catalunya no té res a fer. Catalunya ha de lluitar sense cap ajuda estrangera contra tropes castellanes i franceses.
A principis de Juliol de 1713 els braços de la Generalitat es reuneixen per a tractar del tema de la resistència o la rendició. En principi sembla de sentit comú la rendició . Què pot fer Catalunya sola contra els exèrcits castellans i francesos?. Quan ja tothom està convençut de què no hi ha cap altra sortida que la rendició surt un membre del braç popular o militar, un tal Ferrer, en defensa de la resistència. Diu que Catalunya ha sabut sortit d’altres situacions pitjors. Posa com a exemple la guerra civil de 1462 a 1472, o guerra antinobiliària dels camperols. Ferrer té un gran efecte emotiu sobre els membres dels altres braços de la Generalitat i aconsegueix capgirar la situació. Els braços s’han deixat convèncer i decideix resistir.
El cap de les tropes austríaques quan està ja a la platja de Barcelona per marxar coneix la notícia de què els catalans han decidit resistir. Aleshores diuen que va picar la sorra de la platja i va dir: “Si que són valents aquests catalans”.
Era evident que l’aïllament internacional de Catalunya no permetia res. Però històricament no és el mateix rendició sense resistència, que resistir fins a l’últim moment. Crec que van fer bé resistint.
es va encetar una lluita de 14 mesos. Les tropes borbòniques van aconseguir finalment posar setge a la ciutat de Barcelona cap a les 7 de la matinada de l’11 de Setembre de 1714. Encara la ciutat va resistir fins a les 3 de la tarda.
El conseller en cap de la Generalitat, Rafael Casanovas, va quedar ferit el mateix dia i va fugir vestit de dona. Es v a refugiar a Sant Boi de Llobregat on va morir el 1743.
L’11 de Setembre de 1714 és la caiguda de Barcelona, cap i casal de Catalunya, a mans del pitjor enemic. És la fi de les llibertats catalanes, la unificació de la monarquia, l’abolició de les institucions pròpies, etc. Catalunya ja pertanyia a la monarquia hispànica de feia segles. Però mai s’havia portat a terme una centralització tan forta com la posterior a la desfeta de 1714.
La derrota militar fou absoluta. La reina Anna d’Anglaterra, que havia recolzat la causa catalana durant anys, vas perdre tot l’interès. Ningú volia saber res d’una nació derrotada.
Els Borbons durant el segle XVIII van portar a terme la seva política centralitzadora i uniformitzadora.
JOAN PERE SALMERÓN I CLARES. 88-IX-2008).